Fa .prop d'un mes que dins la RepúblicaEspanyola es dóna una situació tivant que,teòricament, hauria de produir grans catàs-trofes. Hi ha, segons sembla, quantitatsenormes de combustible per ambdues bandesi cada dia pot dur un nou esclat.

Aixb en la teoria. En la práctica no esdevéres d'això. Cada cop que a Madrid s'intentadonar un estat passional a la cosa, es desin

-fla.«Es urgent — diuen — trobar una solu-ció.» !Els uns recomanen fórmules jurídi-ques ; d'altres, .actituds de violencia, represà-lies, etc. Però arriba que es posa a debatparlamentari, i el problema es dilueix en dis-eursos i consideracions, sense aconseguir maiuna carn de realitat. La sessió patriòtica esconverteix en una interminable conversa decafé. Tothom s'ha escridassat que cal finir

-ho d'uwna vegada i ara resulta que ningú nohi té gran pressa... Es inexplicable.

Al nostre parer, i ja ho hem dit d'altresvegades, la buidor sentimental d'aquesta bre-ga resulta del desplaçament dels seus termes.En una paraula; es discuteix una cosa pen-sant en una altra. Aleshores tots els argu-ments no volen dir res, i totes les solucionsque lògicament es proposen no corresponena cap necessitat real ni vénen a tomb. Peraixò, instintivament, hom les ajorna i nomésparla per fer-se passar aquella pruïja verbaltan hispàinica. A més, hom parla perquè enun Estat amb Parlament no hi ha més remeique parlar i pronunciar-se en afers d'unaimportància com la del provocat amib l'ac-titud del govern de Catalunya.

Si ens deixem perdre pel laberint jurídicon, per ara,, divaga la qüestió, després demolta feina arribarem a trobar les coses mésfosques que .no pas abans. Si, per contra,anem al fons humá del cas, tot esdevé clari lògic.

La primera dificultat, és a dir por què noarriba la catàstrofe, es resa] aviat quan ensadonem que al fons, el problema per a Ma-drid no té cap urgència. Si mai una qüestióha estat exclusivament catalana és la delsamos i paners, regulada, bé o malament

—la pràctica ho dirà - per la llei de contractesde •conreu. En això tothom, conscientmento no, hi està d'acord, de manera que la polè-

"iicá ha de girar sobre uns punts de proce-diment que no desperten cap passió. Si totqueda enlaire, na es troba res a faltar ni asobrar. Per aquest motiu el Govern ni, alfons, els mateixos monàrquics, no senten cap

Prieto

esperó i no els ve d'un anv ni de dos. Maicom ara no s'havia vist una discussió el mo-tiu principal de la qual fos tan ingràvid, demanera que servís només de pretext perquècadascú 'hi esbravés el seu tema, la sevadèria pròpia.

Cabalment hauria estat molt bo i molt útilper a la tranquillitat de totsplegats, quedurant ]'avortada sessió patriòtica d'aquestdilluns, cadascú hagués parlat amb una fran-quesa que reconeixem que no està dins elsCostums parlamentaris, però que indubtable-ment purificaria els cors i descarregaria lesconsciències dels diversos polítics que hanfomentat aquest problema.

El senyor Cambó, posem per cas, s'hauriapogut produir així:

«Desitjós de crear dificultats a l'Esquerrai a la Coalició, i, en general, de venjar-meContra la derrota de les eleccions municipalsdarreres, que em va coure tant, vaig avenir-me a promoure una maniobra contra unallei del Parlament de Catalunya ; aquell ma-teix Parlament que jo volia corsecar i anor-rear amb la retirada dels meus diputats, gestprecipitat que em comença a doldre. No ne-garé que preveia que la cosa podia embolicar

-se i fer-me bastant mal, perquè a Catalunya,Segons com anessin les coses, es provocariauna reacció formidable ; i, donada la com-posició química del Tribunal de Garanties, onhi havia una ,gran quantitat de gent inte-ressada a provocar un daltabaix al règim,era natural que no es deixarien perdre l'o-casió. Perú també es faran càrrec que unpartit lligat a interessos de classe s'ha d'a-lupir de vegades a fer tots , els papers del'auca per no perdre la clientela. Pel meugust hauria volgut que només haguessinfastiguejat l'Esquerra parcialment, i m'hau-rien estalviat molts mals de cap ; perquè elque és ara matan ficat en un carreró queno té sortida. Només espero que, com hapassat més d'una vegada, el públic sigui flacde memòria. He dit, senyors.»

I el senior Goicoechea:«Tant per l'odi que sento a Catalunya, com

fel gust que tindria de veure la Repúblicadins d'una guerra civil que seria de gran

Any VI. Núm. 282-Barcelona, dijous, 28 de juny de 1934

Qualsevol dia ens 'podemmorir d'un empatx dejuridicitat.

preu: 30 cèntims - Corts Catalanes, 589 - Tel. 11 430 - Subscripció: 3`50 pessetes trimestre

MIRADOR INDISCRETELS CONFLICTES DE LA LLEI DE CONREUS

El Cor delproblemaprofit per a nosaltres els monàrquics, votoperquè es procedeixi contra la Generalitat, ide pressa.»

Els senyors Gil Robles i Martínez Velascodiuen, si fa no fa, el mateix, i llavors el se-nyor Samper s'alçaria i faria:

.((Sóc un president d'un Consell que ha deviure dels vots que li regalen. Dbn Francescme'n va prometre a condició que li prestésun servei que no em pensava que fos tan

^v

i

Azaña

car. Ara que m'he hagut d'estudiar el pro-blema, veig que m'han ensarronat. Déu elsperdoni! Primer vaig .recórrer contra la lleidel Parlament català ; quan es votà la sen-t&cza,_vaig ordenar als vocals governartientals que hi votessin a favor. Ja veieu que elfons del problema tant se me'n donava ique em proposava, simplement, fer d'allò queen diuen política al meu partit. Si no teniacap criteri llavors, tampoc ano se m'acut perara res. Solament una cosa. Anar-ho allar-gant, alllargant i ja veurem què passa. Josóc així; però els asseguro, en bona fe, quesi arriben a dir-me on em ficava no m'hihauria pas ficat per tot l'or del món. Hedit, i ara dissimulin.»

Heus ací el bastidor real, damunt del qualhi ha tot l'edifici de I'anti-Catalunya. Laqüestió viva no la sent ningú, i peer aquestacausa la passegen per les subtileses i argú-cies del procediment.

En front de tots ells, Catalunya i els veri-ta^bles republicans, els que no tenen ni l'es-perit ni la lletra monàrquica, es drecen sensesubterfugis, en una massa compacta. I entredues forces, l'una en un pla i l'altra en unaltre, és molt difícil que hi ha hagi cap to-pada seriosa.

Al costàt de Catalunya, s'han ,posat, senseexcepció, tots els republicans de debò, finsmolts dels que no han sentit mai cap incli-nació sentimental per Catalunya ni cap sim-patia envers cap règim autonòmic. Però hancomprès que l'atac .anava no sols contra Ca-talunva, sinó també contra les essències re-publicanes, tan esbravades a Madrid.

Aquest és doncs, per arca (i com sempre,afegim, salvant els bots inesperats de l'atzar),l'estat de la situació creada per la famosaIlei de contractes de conreu de Catalunya iles seves extraordinàries aventures al Tribu-nal de Garanties Cons titucionals.

F,4 Difons -- Blanca

SLIBLIRBILa tarda del diumenge en el raval és sub-

niergida dins el gris perla. Darrera els balcons, les dones endolades amb el mocadornegre al cap serven, però, la tristesa i guar-den el pis. Els obradors, en vaga festiva,mostren 'llums eixides amb els vells estrisrovellats, i el gat solitari fa esquellots ensaltar damunt els bidons buits i les fer

-ralles.Cada cantonada exhala una variant d'aci-

desa.. L'arrebossat de les parets, malmèsper la descurança, clamó la carícia de lacalc, en el mateix to a¢nb què gemeguenels fustams privats del conhort de la pin-tura. Ara, la quietud solament és trencada,de tant en tant, pel brivall que amb la màesquerra assaboreix una llesca de pa amboli i amb la destra apedrega les teuladesbaixes dels magatzems.

El jardí de la fàbrica del gas ha anat ce-dint a la indiferència. Les flors d'un temps,aveivgonyides, nó han volgut rebrotar. Unminyó hi féu, després, quatre verdures, peròels cigalons i les estones le la manilla, ma-tades a la taverna del 'costat, les calcigàsota l'oblit. Una tanca verda, destenyida,divideix l'antic jardí arranat: a l'una ban-da tanca mitja dotzena de trapezis arra¢mats de mainada ; a l'altra una pista de,patinar.

Les balançadores de -la xicalla tota latarda que es disputen l'airecel, cona si elgronxament donés als .cossos dels infantsl'embriaguesa 'de l'infinit. Les cabelleresde les nenes s'esburifen com crineres alvent i les bates dels xavals posen davantl'atzur unes veles inflades.

Una veu prima ha exclamat—Mira., el tall de sírül,ria de la lluna!I una altra més enllà`—Guaita aquell estel que cauBen aviat el sostre blavls és un mantell

de lluentines.Del trapezi més atansat no n'arriba ni

una paraula, ni un xiscle. La pascua quel'ocupa apar ja grandasàa. Obsequiós i ten-dre; el xicot ha baixat a omplir el mocadord'una embosten de cacauets. En trencar lesclofolles, ella mostra unes dents blanquis-simes d'animaló manyac.

Tres llançaments, encara, amb empentade comiat, , -i Iá ,pa vell ;»lia,<e teara. Nll lideu dcy alguna cosa molt terrible, car lanoia—espiga d'or—se li decanta. Tot d'una,lloguen sengles patins i llisquen cap a lapisten: descriuen els prinners tombs, agafatsde mans ; després, sense resistència, ella esdeixa cenyir per la cintura. Les pomes me-nudes del seu pit saltironen dintre el jerseiocre. Are sí que riu; riu i xiscla amb unbri de follia. Blackabottom, blues, charles-ton, qualsevol tocada de manubri s'adiuamb el lliscar faceciós.

Els bordegassos fan el seu agost: preneni deixen les minyones a cada correguda delch'cuit. Es un sarau rodat, una gatzara di-nàmica. Al taulell encrostonat, raja inces-santment el xarop, l'aiguardent i els resolisque estoven les rosquilles i endolceixen lesgorges.

Mentrestant s'ha fet negra nit, i el guisatque es cuinava sota la figuera decrèpitatempta massa l'amo del lloc platxeriós. Xo-pa la samarreta virolada de tant engegartrapezis i rodar la maneta de la caixa so-nora, el manager pita els darrers tocs.

El camí fosc i desert és sembrat de besa-des. El xaval espigat duu l'amiga espigadacom una toia de roses, mentre el contactearborat fa brollar paraules com llengües defoc.

Un cop al llindar de la porta de casa lanoia, ni l'un ni l'altre no s'avenen a len se-1aració. Els petons es renoven en un desiginacabable. El llum d'acetilèn del carretódels gelats projecta llur silueta a la vorera

—Vols refrescar?—La mare m'ha dit que avui no en puc

liendre. Sabs? Ja sóc dona! — S.

Passafemps de cavernícoles

L'altre diumenge, la Derecha de Cataluñava inaugurar, al carrer de Bánavista, unlocal ple de cartellets amb el lema de l'orga-nització : Orden, Religión, Patria y Familia.

AI matí, benedicció del local i entronitza-ció del Sagnat Con ; al migdia, banquet ; a lanit, ball de sociedad, i, entre ball iball, unhumorista (!) ontretenia el públic familiar idominical de papás, mamàs i nenes cursis,amb historietes com aquesta :

—Fulano (assenyalant mi del públic) tieneuna novia enormemente gorda, y yo le ¢re-guntaba el otro día por qué la habla escogidotan gorda. ¿ Y sabéis lo que me contestó?Pues me dijo que a una mujer delgada, a losdos días de casados ya se le conocen todaslas intimidades, y en cambio, a una gorda,al cabo de veinte años siempre se le encuen-Iran sitios que hacen exclamar : «Aquí to-davía no había estado lo

Però aquest conte és de color de rosa com-parat amb un altre d'una senyora que anavaal tren i duia les faldilles tal vez un pocodemasiado levantadas, que només es pot ex-plicar entre homes sols, i de passada no técap gracia.

No ho devien creure així els ordenats, re-ligiosos, patriòtics i familiars socis de laDerecha ddCataluña, perquè, sense excepciód'edats ni sexes, reien com unes bojotes.

Monarquisme de reve411a

La revetlla de Sant Joan al CanòdromClub es reuní un bon fioret de noies maquesque, a més de dansar a discreció a la pistaimmediata a la pèrgola, apostaren en gai

-rebé totes les curses.^No és difícil d'endevinar per què el lle-

brer King obtingué, de bon principi, elssufragis d'un grup de damiselles

—Apostamos por «Kingn, ganador. Quésimpático es «King,!

La llebre mecànica emprengué la carrera,i els gossos, adalerats, es llançaren a lacompetició.

King, però, al cap d'unes quantes gam-bades, s'aturà, i aixecant la .pota, descrivíuns signes líquids inintelligibles. I les da-miselles prorromperen en mil variades ex-clamacions—Qué horror!—Vampiro !—Indecente!

RemordimenfAl Círculo Tradicionalista també feren de

les seves amb motiu de la degustació de latípica coca. La terrassa fou exornada ambgarlandes i fanalets de paper que, amb unesforç d'imaginació, us donaven la banderaroja y gualda. Amb tot, a causa de la pro-ximitat del Centre Catalanista d'IEsquerra,no es pogueren lliurar a gaires expansionslegitimistes, la qual cosa ocasionà un tediindissimulable entre la piadosa concurrèn-

cia :—No sé por qué tuvimos que marcharnos

del Paseo de Gracia! La vecindad de laLiga no comprometía ni las verbenas ni laactuación política !

Els desmemoriatsLa companyia de la senyora Herrero ha

arribat, sonsa empatx, al centenar de repre-sentacions de La Marquesona. El dia delbenefici de la primera actriu, el paper degalan anà a càrrec d'un dels autors de l'o-bra, el senyor Quintero, i precisament fou]'única representació en què hom es servíde l'apuntador.

Al final, el senyor Quintero, en el seu mí-ting d'acció de gràcies, ja ho explicà

—l'o, señores, no soy orador: cuando ha-blo en público, necesito de apuntador.

—Bé prou que ho veiem !—exclama unde la claca.

Els bons exemplesJaume Miravitlles, abans d'apostatar del

comunisme, havia donat diversos cursos demarxisme. Llavors abominava la democrà-cia i propugnava la dictadura del proleta-riat (d'això fa uns quinze dies):

Ara, els seus deixebles es trobem tots des-orientats. Totes les lliçons foren hores per-dudes?

Un soci de l'Ateneu iEnciclopèdic Popular,que havia assistit a un d'aquests cursos,deia

—Jo continuo fidel a les ensenyances delmeu professor. Des d'avui dedicaré tots elsmeus esforços a esdevenir un funcionari dela Generalitat.

Exposicions a Badalona

No fa gaires dies, un mat(, al Casino deBadalona, va celebrar-se el vennissatge d'unaexposició d'olis, aiguades i plomes, de l'ar-tista badaloní Ramon Morros i Ribalta.

EI saló estava ple de gent, d'amistats quefelicitaven l'autor amb els mots més ama-bles. Quan més viva era la cordialitat il'entusiasme, s'escorregué el cordó d'un qua-dro i aquest caigué en terra, amb trenca-dissa del vidre i el surt corresponent delsassistents.

El bon pintor, un xic esverat, deia ingè-nuament tot excusant-se:

—Veuran... 'En tot Badalona no vaig podertrobar cordó a propòsit, i jo que sí que hivaig posar ble d'encenedor...

* ;r *

Ultra el gènere pictòrie, el senyor Morross'ha dedicat a la literatura. Té escrites irepresentades en diverses sales d'espectaclesbadalonines, comèdies, drames, sainets, àd-huc revistes més o menys musicals 'i coreo-gràfiques. Es autor també de la lletra demoltes cançons de caramelles i, ara última-ment, ha estat nomenat director literari dela Ràdio Badalona.

La seva personalitat en l'art de MiquelAngel, però, era desconeguda totalment pelpúblic fins al moment de la inauguració dela seva exposició al Casino de Badalona.Havia, durant una colla d'anys, pintat no-més en privat, podríem dir clandestinament.

Per això, en l'a ie del vernissatge, tothomfeia remarcar la sorpresa que els hacia donataquesta nova activitat de l'expositor

—Cregui'm qué m'ha sorprès de debò. Nosabia que tamt.í es dediqués a la .pintura...

—Ah! 1 encara ha de saber — digué unanona de deu anys, filla de l'artista, que assis-tia a 1a conversa — que el pare també sapfer galliners i tot.

+**

1, ara que ve a tomb, direm que en aques-ta mateixa sala d'exposicions del Casino deBadalona, quan la dictadura, ocorregué unfet que és fruïdor de recordar.

S'hi celebrava una exposició també de qua-dros. Entre aquests, figurava el retrat deldictadoret local Sabater, de tan funest recordper a tots els badalonins i a les facècies delqual dedicàrem, així que ens fou possible,un llarg i documentat article.

Algú, dissimuladament, amb el peu féucórrer l'escopidora que hi havia a la salafins a sota mateix del dit retrat.

I calia veure les ganes d'escopir que tot-hom tenia'

Malalfia apropiada

El professor de Matemàtiques de la nostraEscola dlEnginyers, Ferran Tallada, acabade sofrir una «llarga i penosa)) malaltia i laconsegüent operació, a París, on es trobaen viatge d'estudis.

--Quina malaltia va tenir iEn Tallada? —demana un .alumne seu a un amic de l'illus-tre matemàtic.

—Home, què vols que et digui? Li hanextret càlculs. No s'és matemàtic impune-ment...

Els grans conferenciantsEl conogudíssim professor d'Antropologia

filosòfica (qui hauria dit que la Normal dela Generalitat tingués una catedra tan alti-sonant?), senyor Roura, molt popular entreels seus alumnes, va donar una conferènciaa l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Esperemque l'excellent catedràtic sap més de la sevaassignatura que de català, del qual vàremapuntar algunes mostres : «Nosaltres que vis-quern a una època... Spranger ha establertuna sèrie de tips...»

Deia, demés : »,,.perquè ja al segle xnt,l'Arciprest de Hita va saber-ho : puderusucavalleru es don Dinerun (transcripció fonè-tica), i fins els venedors de chascarrillos ba-turros saben que aquesta cita tan original ésde... Quevedo!

Una altra cita : «Com ho diu Sant Tomasd'Aquinu a la seva Civitas Dei.,.» Cal dir-lia l'ifustre catedràtic que confon Sant To

-més amb Sant Agustí?Es curiós que els del públic no es trobessin

tips d'aquesta mena de conferències...

Tro4zki a la U. R S. S.

Uat llibreter força conegut en totes lespenses polítiques dels cafès ramblístics,Joan Juhé, fa pocs dies que ha tornat delpaís de Stalin. L'home ha vingut sabeaitla dir en rus els mots camarada i àdhucbrigada de xoc ; és a dir, ha vingut com-pletament urssificat.

De les moltes anècdotes que en conta, ex-plica la que li Succeí en visitar el Museude la Revolució de Leningrad.

Després de recórrer diverses dependènciesdel museu, en una sala on hi havia els re-trats dels homes més sobresortints del mo-viment soviètic, observà la mancança del

ppó

•

V

® '^.. ,... '.:.

UNA ESCOPETOTAEls perills que pot tenir l'ús de males armes

101@IIIIIIIIIIIIIIIBIIIIlIlllllllllili6111117111111fi16flllli6lillllllllllllllllllillllllltllllillllllllllllllllll{If1.•

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA è

ANTONI MARTIMdxlma rapidesa p Màxlma qualltat

AVINYÓ, 19, pral.: Telèfon 17047 : BARCELONA

IUUh111111UIILl1WIHUIIIIIIIIIUaIIÍIIIIIUINÜIIIIt tIIIIIIUIIIIIIHlllanUfl!illn J IUIUI I I lIIIU11a11111IE' -

El pati de la Casa de Convalescència

Una nau de l'Hospital de la Santa Creu

UN MONUMENT A LA CULTURA

L'Hospital de la Santa Creu. i laCasa de Convalescència

retrat de Trotzky. Així ho digué, en fran-cés, al seu -acompanyant.

Aquest li donà una mirada rancuniosa.Trotzlty, l'expulsat! Juhé, adonant-se de laindiscreció comesa, digué amb el somriuremés amable que trobà a mà

—No, no és pas que el trobi a faltar...Ho deia .per poder-li llençar una escopi-nada...

«La Aublicifafa a I4àliaMussolini, a les fronteres, té preses les

oportunes mesures per a evitar l'entrada aItàlia d'elements, a criteri dels feixistes,suspectes. A tal fi, les oficines encarrega-des del visat de passaports, compten ambfitxes, registres, classificacions de països, depersonalitats, etc.

En ocasió del partit Itàlia-lEspainya, LaPublicitat va enviar a Florència el pedo-dista esportiu que signa J. F. (o sigui JoanFiguerola). A l'oficina del visat, un burò-crata, darrera la finestreta, en camisa ne-gra i corretges, interrogà el ,periodista ca-talà:

— Professió?-]Periodista.—D'on?- Espanya!iEl funcionari s'alarma i es dreça.— Periòdic?—La Publicitat, de Barcelona.El feixista consulta un llibre-registre vo-

luminós i fa un gest de descontent.'Pot seguit l'empleat ordena—Que li escorcollin les maletes !Els duaners li escorcollen les maletes i

se li incauten de tres exemplars de La Pu-blicitat. ¡En el registre, La Publicitat es-tava mal conceptuada : ano podia circularpel territori italih.

La SimfònicaL'Associació de Música da Camera ha

homenatjat el mestre Fernández. Arbós, eldirector de l'Orquestra Simfònica de Ma-drkl.

El mestre Arbós sempre ha fruït de ,po-pularitat a Barcelona. Ell explicava que fauns anys, estant a la nostra •ciutat, va as-sistir a una corrida de toros. El públic, endescobrir-lo en una llotja, començà a aplau-dir. Uns espectadors àdhuc es varo dirigiral torero Gaona demanant

—.Gaona, brinda el toro a la Simfònica.La gent cridava--A la Simfònica!El torero, mogut pels crits «A la Simfò-

nica Lt, s'encaminà a l'indret cap on el pú-blic mirava i brindà el toro a una sugges-tiva dama que estava al costat de la llotjadel mestre Arbós.

El ooncer4 més emocionantTambé el mestre Arbós confessava que el

concert més impressionant que ha donaten la seva actuació ha estat a Barcelona.El dia següent a l'explosió de la bomba delLiceu. Tots elsespectacles de la ciutat esvan suspendre. •La gent, esfereïda, no sor-tia al carrer. Però l'Arbós s'atreví a cele-brar el concert a la Sala Beethoven. E1mestre director contava

—A cada espectador, en entrar a la sala,se li exigia que exhibís el retrat, IExecu-tàvem Mozart, Bach, Schubert... Però, dinsel local, estàvem custodiats ,per la guàrdiacivil i la policia per .no despertar les iresdels anarquistes.

Caria de Barcelona: «Barcelona

està ballant sobre un volcà"El gran diari de Budapest, Pesti Hirlap,

el que més es sol queixar que a l'estrangercirculen notícies tendencioses sobre Hongria,ha publicat el dia Iz d'aquest mes un articletitulat Carta de Barcelona i que diu així

«Fa deu .anys, tenia només 550,000 habi-tants. Des d'aleshores, aquest nombre s'hadoblat. Segons les dades del cens del 1933,té ja prop d'un milió d'habitants. Els cata-lans estan orgullosos d'aquesta glòria seva,i repeteixen sovint : «Espanya té mals de capper no tenir el seu cap en el seu lloc.» Ambaixò volen dir que Madrid, com a capital, ésuna ciutat lilliputenca al costat de Barce-lona.

))Barcelona, a més a més, treballa i riu.Li agrada tenir admiradors. Està pletòricade vida. Està creant i treballant contínua-ment. Els catalans són incansables.

»Però són, al mateix temps, inigualablesen la disbauxa. E1 barri del port està plenís-sim de cafetonets i tavernes, on es veu, propde l'entrada, una taula de jugar a cartes,després una .petita escena improvisada onestan representant durant tres o quatre horesexcellents artistes que obtenen els aplaudi-mens continus dels obrers i mariiners.

)Tot això dura fins a les tres o les quatrede la matinada. Barcelona segueix la sevavida àdhuc durant la nit. L'estranger és as-setjat contínuament pels venedors de loteria,que ens expliquen amb el seu argot melodiósles fortunes que .podríem guanyar per cinc odeu pessetes.

nA Barcelona, tothom juga. La loteria dedesembre, que s'anomena Navidad (en cas

-tellà en el text), és la més important detotes. EI premi major és de 15,000,000 de pes-setes.

))El Cafè de la Rambla està .ple des deles deu de la nit fins a les sis de la mati

-nada de gent alegre, unes 5oó-600 personesque estan assegudes tranquilament i juguenal dòmino o als escacs. De qué viuen forad'aquest joc, és un misteri.

»De tant en tant, apareix a la porta unescamot de soldats. Un oficial alegre con-dueix sis soldats ; el casc el porta decantat.A la mà sosté el fusell. 'En aquests moments,l'estranger creu que somia o que s'ha de-clarat ]'estat de guerra. Per molt banal quesigui aquesta estampa, podem titular-la aixíBarcelona està ballant sobre un • volcà.»

El nostre collaborador Oliver Brachfeld,que és un xic d'aquelles terces, vol dirigiruna carta de protesta al director de l'esmen-tat diari, i fa mans i mànegues per a toparamb ]'autor evidentment massa amateur d'a-questa informació.

LA BARCELON,1 INÈDI'rA

Anys endarrera, quan travessàvem el patide l'Hospital, encara en funcions el vell no-socomi, no hauríem imaginat mai que lapietosa fundació seria en l'avenir casa omonument a la inteldigència. Digne monu-ment al saber, als homes d'estudis, als sim-ples estudiosos ! Respongué la creació del'Hospital i la Casa de Convalescència alsponderats sentiments humans dels nostresavis ; respon, ara, la reconstrucció dels no-

bles edificis, a l'ambició que té el nostrepoble per superar-se.

Seran molt pocs els barcelonins que unavegada o altra no hagin travessat el patiaclaustrat de l'Hospital ; seran molts, però,que mai no visitaren aquelles sales en lesquals sofria un tros de humanitat. Aquellamuntegament de misèria, la fredor de lessales, eren repellents i tothom les deixavasense deturar -se a considerar el valor ar-queològic i artístic del casal de la benefi-cència. Per a milers de barcelonins i de ca-talans, l'Hospital i la Casa de Convalescèn-cia eren ben bé un' dels sectors de la Barce-lona inédita, com ho són tantes altres cosesque anem a cercar, dalerósos o poc assaben-tats, fora de casa. Fins i tat els que havíementrat a les sales de l'Hospital, coneixíemnomés que a mitges el valor de les construc-cions hospitalàries medievals de la nostraciutat. Calia que els arquitectes, els seusajudants, encarregats i obrers especialitzats,amb amor a les velles pedres ï al passat, ensho posessin de manifest.

OBRA DELS AVANTPASSATS

El que era l'Hospital, sobre els seus be-nemèrits fundadors, ha estat dit molt. Totamb tot, ens permetrem fer unes 'breus re-censions. Ve de lluny l'acció hospitalària deBarcelona. Velis documents del iio8 parlenja de cases per a leprosos i altres malalts,Referintanos només a l'a •ció hospitalària queComençà a pende categoria, recordaremque Pere Prim, junt amb la seva esposa, do-naven sophtig a malalts pobres en unes ca-setes de la seva propietat ; més tard, l'anyI229, el canonge Colom fundà l'Hospitald'En Colom, i després en foren organitzatsd'altres fins que en arribar al 1401, s'ocu-paren de la qüestió els coinsellers de la ciu-tat, els quals proposaren la fusió de tots elshospitals.

Hi havia en aquell moment tres establi-ments benèfics : Hospital d"En Marcús, re-gimentat per l'Ajuntament; Hospital d'EnColom, i Hospital d'En Vilar, administratspel bisbe de Barcelona i el capítol eclesiàs-ttc. Els hospitals aportaren tota mena debéns i pertenències, i acordaren donar el nomd'Hospital de la Santa Creu a l'establimentúnic. El dia Iq d'abril del mateix any hihagué funció règia i foren començades lesobres amb quatre primeres pedres : una laposà el rei Martí ;altra, la seva esposa, do-nya Maria ; altra, don Jaume de Prades, ennom de don Martí de Sicília, fill dels monar-ques ; i finalment, la darrera, fou posada pelbisbe de Barcelona i els consellers de laciutat. El dia 4 de maig de 1638 un incendiiniciat a la sala de Sant Roc causà gransdanys' a l'edifici, però abans d'un any jaestaven reconstrufdes totalment les partssinistrades.

L'Hospital de la Santa Creu funcionavaja regularment i els seus administradors de-liberaren sobre la necessitat de construir unaCasa de Convalescència. S'escaigué, al poctemps, que morí la senyora Lucrècia deGualba, de La Batllòria, Montnegre... «i elmateix dit any 1622 los seus marmessorsveieren com distribuirien lo réliquio de sesbéns en obras pias a ells ben vistas, delsquals en l'any 1629 ne feren donació a ditsilustres senyors Administradors per donarprincipi a la Co,nvalecéncia...n

Efectivament, el dia 25 de març del 1629,començà a edificar-se la Casa de Convales-cència, les obres de la qual foren suspeses,per destinar els cabals a la reconstrucció del'Hospital, arrel de l'incendi esmentat. El19 d'octubre de 1649, morí el senyor PauFerran, cavaller, que instituí hereu universalla Casa de Convalescència. Altres donatius,

entre ells de les senyores Victòria Astor iElena Soler, permeteren seguir les obres,en el curs de les quals Barcelona pati guer-res, fam, pestes, pero finalment l'any i68oera acabada totalment, «amb diners de lodit senyor Pau Ferran».

L'Hospital i la Casa de Convalescènciaprestaren inapreciabes serveis a la ciutat.Arribaren a albergar, no vulgueu saber com,fins a 700 malalts. Els nostres avantpassatssaberen ésser humans, i ens llegaren dos es-plèndids edificis.

ELS BELLS EDUFICIS

Traslladat el darrer malalt i els últimsatuells, els administradors de l'Hospitaltraspassaren a la Ciutat els dos esplèndidscasals. 1 la Ciutat i la Generalitat acorda-ren transformar-los en monument a lacultura, reformant-los, adaptant-los, digni-ficant-los.

Entreu, si us plan, que hi farem una ràpida

visita, començant per la Casa de Convales-cència. Un vestíbul gòtic, voltat d'un bancde pedra que té per respatller un policromatarrimador de rajola catalana del segle xvn,amb la història de Sant Pau. Construïda laCasa en distintes èpoques, són diversos elsestils arquitectònics i decoratius que s'hiproduïren a través de les centúries. En sortirdel vestíbul tenim davant el pati barroc, por-ticat, amb pilastres i arcs ben coordinats ala planta i columnes de bona alçada, soste-nint la galeria arcada del principal. AI migdel pati una cisterna templet, coronada peruna imatge de Sant Pau i a la ,part superiordel pati, frontal al vestíbul, un petit cam-panar isabelí que casa bé amb el barroc delpati. El pati està rodejat d'un banc de pe-dra amb respatller, també de rajola cata-lana. El conjunt és senzillament bell, fa im-millorable. efecte : en farà molt més el diaque desapareguin les vidrieres de la galeria.EI pis principal està format per tres granssales i dependències diverses. A ]'angle dedues naus hi ha una superba capella barro-

ca, terminada en volta, amb interessantspintures que s'atribueixen a Viladomat. To-tes les sales i la major part de les depen-dències estan decorades amb rajola catalanai els materials de construcció, arreu, són delmés noble.

Sortim ara al pati de l'Hospital i pugemper una de les escales barroques del pati,tocant als cavalcadors, a les grans sales.No sentiu encara la fredor d'aquelles altesnaus, tan semblants a la del Dormitori deNovicis, de Poblet? Són beiles, però quanhagi desaparegut el record, els vestigis deles funcions que acomplí la casa, restaransenzillament monumentals. Visitem els bai-xos i veurem altres sales que esdevindran

i,fualment bellíssimes. Les necessitats del'Hospital feren que l'edifici fos desfiguraten molts llocs i mutilat en altres. Els claus-tres gòtics de la planta baixa havien estataparedats ; les sales, dividides i subdividi-des per parets i embans ; la calç havia estataplicada sovint, fent desaparèixer la gràcia

de motllures, capitells, florons de claus devolta i escultures. Al voltant de l'Hospital,de l'una a l'altra escala barroca, hi havia,hi ha, un claustre gòtic, que 'sosté una ga-leria descoberta. El mateix la Casa de Con-valescència que l'Hospital, cada un d'ells,dintre de llurs estils, són dos bons exemplarsarquitectònics de Ta seva època, que al ma-teix temps representen el procés evolutiuele l'art de construir.

Ens creiem en el deure de fer esment delsarquitectes senvors Vilaseca i Florensa, apas-sionats per la reconstrucció de les gransobres que acompleixen la seva tasca amb ve-ritable amor. Però per damunt de tot, Bar-celona deu retre gratitud a l'interès dei con-seller de Cultura, senyor 'Gassol, al que hofou d'HSsenda, senvor Carles Pi i Sumer, ial que ho és en l'actualitat, sen yor AIartíEsteve, assistits per l'opinió de tots els barce-ionins.

PERE CASALS

AHIR, AVUI, DEMÀ

Podem haver-nos fet càrrec de com erenels edificis. Ara fa dos anys que es treballaen llur restauració, alhora que són adaptatsa les noves funcions a qué seran destinats.Ha estat feta molta feina ; ha estat feta laborconsciençosa, acurada, de veritables apas-sionats de l'art : la Casa de Convalescènciacobra més valor ; l'Hospital reneix i es dig-nifica. Les amples i altes naus han estatnetejades de crostes de calç, i van apareixentels nobles murs de pedra ; construccions pa-rasitàries adossades a murs exteriors i in-teriors han desaparegut ; finestrals tapiats,oberts novament ; reforçats contraforts ;.oberts nous patis de llum ; completats cossosd'edifici ; fetes obertures de comunicacióhan estat reconstruïdes quasi totes les teu

-lades...Quan les obres siguin acabades, darrera

la creu del pati haurà estat construïda l'alafrontal del claustre gòtic, que unirà las partslaterals, prop de les escales, servint de co-municació superior de les dues cruixies permitjà d'una galeria coberta, que farà pen-dant amb altra que serà construida, adossa-da als murs i damunt del claustre de la crui-xia del fons, les dues en funcions de passosinteriors, per tal que no hi hagi necessitatd'anar i venir per les grans sales. L'Hospi-tal restarà així : des dels cavalcadors seràenquadrat pel claustre, al voltant del qualhi haurà les dependències que descriuremdintre del claustre un petit jardí. Fora delclaustre, amb les reformes que calgui, altresdependències.

EL MONUMENT A LA CULTURA

El gran quadrilàter format pels carrers del'Hospital, Cervelló, Carme I Egipciaquesassolirà un valor insospitat. Dintre el con-j unt d'edificis seran estatjades les següentsinstitucions i serveis : Institut d'Estudis Ca-talans ; Biblioteca de Catalunya ; 'Escola deBibliotecàries ; urna Biblioteca Popular deDistricte ; Escola Massana ; part de l'ArxiuAdministratiu de ]'Ajuntament; és probable]'Arxiu Judicial ; Servei General de Tramesad"Obres a les Biblioteques de Catalunya, de-

penents de la Generalitat. Afegim-hi l'Aca-dèmia de Medicina.

Suposem tota l'obra llesta : fem-hi altravisita. Per major correlació entrarem per la

LÄI'ER ITI!El dret de les dones. — El Parlament

de Catalunya ha votat una llei que comen-çarà a aplicar-se l'any que ve, en la qual esconcedeix a les dones del país uns drets fan.tàstics amb els quals fins ara no havien so-miat mai. Sembla que és una llei de pri.mera, feta pels millors juristes, i segons elmés tradicional i perfilat esperit del dret ca-talà. Les dones, segons aquesta llei, podranlligar els gossos amb llonganisses i es po_(Iran mirar llur marit per sota el nas ambtota la impertinència que vulguin. Un delspunts capitals de la nova llei i que farà tron.tollar de cap a peus tota la màquina social,consisteix en la lliure facultat que tindrandes d'ara les dones per a disposar de lluusibéns, podent vendre, empenyorar, hipotecar icelebrar tota mena de contractes, sense ne.cessitat del consentiment de llur marit, i po_dran posar totes les signatures que els donila gana, sense fue la signatura del maritels faci companyia, com un deplorable gar:got tutelar.

Aquesta llei, llegida amb els ulls del can-dor i de la bona fe, no produeix cap menade punxada al fetge i és incapaç d'alterar ladigestió. Ara, llegida amb aquell sentimen.talisme que ens caracteritza sempre que lanostra atenció es decanta cap al paisatge fe-mení, és natural que davant de la nova lleisentim una mena d'inquietud bastant jústi_ficada.

No hi ha dubte que, des d'uns quantspunts de vista, la moral del país sortirà gua-nya^nt amb la nova llei. Per exemple : joconeixia un senyor que es va casar amb unadona molt rica, i al cap de poc temps esvaren tirar els plats pel cap i es varen se-parar. La senyora se'n va anar a viure ales seves finques, i el marit, que era untranquil, es va quedar amb un passamen-tet, matant les hores entre tasses de cafè iboles de billar, en un carreró de l'esquerrade la Rambla. Cada vegada que la dona te-nia de realitzar una operació, no li quedavaal tre remei que acudir a la signatura i aIconsentiment del marit, i éll, que era unbarra, feia el chantage de la signatura iexigia unes quantes pessetes a la dona, quealguns cops resultaven ésser una quantitatcrescuda I que fatalment es diluïen en ar:rossos i xeflis amb els companys de café.La pobra senyora no tenia altre remei quesatisfer la voracitat monetària del desapren-siu marit, perquè les lleis ja se sap que mol-tes vegades ocasionen greus injustícies.

Fets com aquest que cito, i com d'altresde semblants, ja no es tornaran a reproduiramb la llei votada pel Parlament, i s'evita

-ran els abusos de certs marits chantagistesi paràsits.

Però el que es guanyi per uri cantó es potperdre per altres cantons, potser més peri-llosos, I que poden crear un estat d'alarmamolt més viu. Es sabut que de vegades unesperit religiós, mal entès, pot conduir àni-mes piadoses a lamentables i hòrrides si-tuacions, en les quals l'ànima hi guanyamolt poca cosa i la butxaca queda material-ment exhausta.Són coneguts els casos de determinats

eclesiàstics que, per una insana pruïja d'a-gavellar i amuntegar moneda, es valen demitjans taumatúrgics per aespoliar incau-tes devotes. Són moltes les anomenades sol-terones i les piadoses vídues que han sofertaquestes extirpacions de capital per proce-diments de calculada devoció. Jo tenia unatia a Tarragona, germana del meu avi,que fou absolutament deixada a 1 "escapçaI a l'última pregunta, per un famós canon-ge penitencia, que al cel sigui, e! qual anàxuclant duro per duro fins arribar a sumesno diré astronòmiques, però sí molt consi-derables, i deixar com aquell que diu .a pai aigua la meva desgraciada tia, la qual,bitllet que li queia a les mans, bitllet queanava a parar a la butxaca del senyor canon-ge penitencien.

De casos com aquest, la història en re-gistra uns quants i tothom en sap per ex-plicar. Doncs bé, fins ara; aquest sector con-cupiscent de la clerecia només podia actuarsobre solteres i vídues, perquè els marits deipaís no acostumen a estar afectats de l'his-terisme religiós, i quan se'ls acosta un ca-nonge a demanar-los un cèntim, se'l miren

porta del carrer del Carme. A la dreta tenim amb un posat de gos de Terranova, i general-la Casa de iConvalescència, on resideix 1'Ins- ment acostumen a fer-lo passar amb raons.titut d'IEstudis Catalans. Al pis principal es- Nosaltres, els que encara que siguem pobrestan installades les més importants seccions i i solters, desitgem una distribució equitati-una de les sales ha estat habilitada per a va del diner, estèvem tranquils respecte asaló d'actes. Pompeu Fabra té el seu estudi les casades davant de les possibles envesti-amb 'bon nombre de dependéncies al primer des dels aficionats al capital per la via de-pis : per un costat veu la clara i alegre fa- vota. Però ara ni els marits ni nosaltres noçana del grup escolar Lluïsa Cura, per 1'a- podrem estar tranquils, perquè la nova lleitre el jardí de la Casa al nivell del principal, fa possible tota mena de donacions i totai més al fons, a pla de terra, el jardí fet al mena de captacions. 1, diguin el que vul-pati. La Biblioteca de l'Institut vessa llum, guin, de disposar dels béns i d'administrarart i riquesa. L'ambient, el lloc, la quietud el capital en sabem molt més els homes queconviden a l'estudi i la reflexió. les dones, encara que ja sé que aquesta afir-

Al principal que som, un vestíbul indepen- mació produirà escàndol entre unes quantesdent ens donarà entrada a la Biblioteca de 1 respectables amigues meves. Es dolorós, pe-Catalunya. A banda i banda de les grans rò és així: la dona està avesada a anar a

naus, les llibreries amb milers de volums en casa el notari, acompanyada del marit i deaugment cada vegada més. L'estoig és sim- tota la família ; la dona, quan ha de signarplement magnífic : arrencant del sòl del pis, no sap ben bé a on ni per què ha de sig-les llibreries ; més amunt els .murs de pedra nar, I acostuma a agafar la ploma ambdels qua'.s neixen els arcs apuntats que sos- aquep inóbil tremolor que li escau tan bé, itenen l'enteixinat, decorat a tres colors, de que a més a més satisfà el notari. Destruirtons que consonen .amb la severa riquesa del això és anar contra una de les coses mésconjunt ; a! centre de les sales, el mobiliari sòlides del país, i que em perdonin els juris-que conjuga amb la resta i amb la illumina- tes autors de la nova llei.ció. Separades de les grans naus, hi ha pe-tites sales d'especialitats que resten del totindependents. La Biblioteca de Catalunya esdesenvolupa a l'entorn del claustre gòtic.Les altres institucions i dependències, abansdites, tenen el seu ingmés per la resta delpati, o sigui del carrer de l'Hospital fins alclaustre.

Heus ací el monument a la icitélligènciamonument de pedra, pastat amb ànsies degrandesa, bressol de la nostra recuperaciódefinitiva. De moment, més de 400,000 Vo-lums ; incomptables documents ; homes deciència que treballen ; multituds que llegei-xen, s'aixopluguen al seu redós. Poques cm-tats d'un poble tot just renaixent poden ofe-rir al visitant un semblant monument a lacultura. ***

CUPÓ REGALSolament per un mes i perquè tothom pugui co-nèixer els nostres treballs, fem una ampliació com-

pletament gratis a tot aquell que ens trameti una

fotogra fia i

6o cèntims en segells de Correus

CASA ROTCENApartat de Correus 445

VALÈNCIAPreus increíbles per a professionals

JOSEP MARIA DE SAGARRA

SI [S-ELÈCTRICDEL-VOSTRE AULOM"OBII

ous e^pararan

aviad bé,l

;GARATGE ELÈCTRICCARRER M01À,6i8"(Anbou,Dicgon&)

RENAIXEMENT DEL PANGERMANISME

Banse i els Amics d'EuropaEn un article recent hem parlat dels sig- aixequi el seu cap orgullós en els camps de

nes evidents d'un desvetllament del ,panger- l'Est•manisme. No hi ha dubte que avui Alemanva Una de les parts més remarcables del llibreregiu, potser amb més intensitat que abans de Banse és el que ell anomena ((la guerrade la guerra, els temps més brillants del com a fenomen geogràfic». En el llibre esprussiamisme. Malgrat que poden donar-se subratlla, diverses vegades, la importànciaper passats els temps de les illusions nazis- de la geografia des del punt de vista de lates, una cosa resta ferma en el III Reich : ciència militar. Creu poder interpretar moltes

febrosa intensitat amb què s'acompleix lamla de les falles de la passada guerra amb 1'a-

ilitarització defensiva i ofensiva d'Alema- juda de la geografia, iEl judici que li me-n9a reixen els aliats d'Alemanya és d'una gran

El corresponsal del Daily Express — ex- severitat. Austria-Hongria fou un dels prt-pulsat d'Alemanya per excessiva curiositat— ha revelat en quina mesura la defensamilitar d'Alemanya, al llarg de les zones des-militaritzades, està a punt de completar-se;com, també, dintre •poc, els nazis tindranuna de les primeres aviacions del món. I arano fa molts dies, el capità Roehm, a puntde fer vacances, va recordar a les sevestrapes que. han d'estar disposades tothora.

Cap dels signes del renaixament panger-manista no ha deixat de fer-se evident, a . •, omida que Hitler s'ha estabilitzat en el go-vern. Però per donarane una mostra, cap 4

exemple no és millor que aquest llibre del Ú ^^professor !Ewald Banse, Pobles i Territoris ^^ i •' 1en la Guerra mundial, l'edició anglesa del 1qual ha fet una gran sensació.

Es curiós observar les .reaccions que el t'.llibre de Banse ha produït. Als uns els hafet somriure, als altres els ha preocupat.Es que potser no hi ha cap exemple més z{rapant de coneixements tènies aliats a unaconcepció estúpida del món i de la vida.Q uan Banse descriu els pobles, el tarannà ".de cada un d'ells, les característiques racials - ...ieconòmiques, el bon professor d'Univer- ,sitat és impecable. Quan aquests coneixe-ments li serveixen per crear un pla d'invasiói extermini dels pobles enemics del seu, lla -vors la filosofia de Banse arriba al sublim El professor Ewald Banseridicul. Malauradament, ino cal judicar sinóprevenir; la filosofia d'Ewald Banse eons potfer somriure. Però els fets són els següents : jors enemics d'Alemanya; Bulgària no féaquest 'llibre de Banse té la mateixa con- res de bo ; Turquia no era un ,poble, sincepció que La meva lluita de Hitler, que diversos, cada un dels quals portava a 1La Política exterior nazi de Rosenberg, que guerra la seva manera de combatre. Cael memoràndum de Hugenberg a la Conde- doncs, que la «pròxima guerra»- declararéncia Económica Mundial de Londres. IEl el professor Banse —sigui millor organitjuliol de 1933 — ens diu Leland Slowe, cor- zada. aU,na futura guerra amb França c-deresponsa] del New York Herald Tribune — vindria favorable solament si agafem l'ocas'establí a Berlín la Societat Alemanya de sió o tenim el permís de travessar BèlgicPolítica Militar, la qual, tot i el seu caràcter i Holanda al Nord i Suïssa al Sud.nextraoficial, manté visibles contactes amb L'opinió anglesa s'ha esverat justamenl'Estat major, professors i mestres, premsa de l'opinió de Banse sobre l'Imperi : «Coni estudiants, per tal de propagar els objec- fessem que és una prospectiva atraient imtius que el professor Banse assenyala a tots Binar i planejar l'enfonsada — en un futuels alemanys ; formació de ]'esperit militar, pròxim — d'aquest poble orgullós i segur qumobilització de les millors intelligències per obeirà amos estrangeres en una terr.a que nun desenvolupament científic de les forces ha estat conquistada des de io66, o almenyvitals de la defensa nacional; la preparació haurà d'abandonar el seu lucratiu Impesistemàtica de la joventut alemanya per ,por- colonial.»tar armes. Cal exterminar ]''esperit pacifista França, contràriament al que es •podrii considerar que l'internacionalista és un suposar, no surt massa malparada. Es c]bastard. El llibre d'IEwald Banse, doncs, que és un poble ambiciós, brutal, i la vidma és una edició d'atzar : respon a convic- al seu •costat és impossible. Tanmateicions profundes dels elements dirigents del Banse arriba a concedir — fet inversemblar

n vulguiH UI Reich. I tot polític que o vu gur r a i Alemany^ que «malgrat que Hanq g q ç ypolítica de cambra, cal que no ,negligeixi són intellectualment al mateix nivell, la praquests fets. Qui 'hauria cregut, en el temps mera és superior políti•amentn.de Guillem II, que aquell general Frederic Nb cal dir que els altres .països, Polónivon Bernhardi, .autor de La guerra d'avui, Txecoslovàquia, Austria, Hongria, són trahavia d'ésser el profeta del II Imperi? Qui tats durament. Precisament la renaixençahauria cregut que von Bernhardi expressava la Nova Alemanya s'ha de fer a llurs deles idees .oficials quan afirmava : (r'Es impos- peses. El III Reich ha d'aixecar ]'ànima gesible per artificis diplomàtics millorar al mànica de la profunditat en qué viu inostre favor el repartiment actual del món ; de crear l'Estat potent i consolidat a quèsi volem donar al nostre poble la situació dret. Aquest Estat no és comprès — ni momundial que li convé, ens cal confiar-nos a menys — en les fronteres de r9r4.la nostra espasa.» .r * x

Aquesta era la darrera ,paraula del pan-germanisme de llavors. Examinem el d L- iCrejem .haver donat una idea aproximawald Banse. del que és el llibre d'Ewald Banse i del q

Ombres de la Villa PisaniLes conferències recentment celebrades per

Hitler i Mussolini ofereixen molts aspectescuriosos i molts caires pintorescos, indepen-dents de la importància històrica que puguintenir i que amb el temps ja deurà aparèixera la superfície de la política mundial.

Mussolini, com bon romà, és amic delsambients majestuosos i de les decoracionsapropiades. Per això ha volgut rebre el can-celler alemany a Venècia r ha fet que laprincipal entrevista fos tinguda a la VillaPisara, l'estupenda finca de Stra, actualmentpropietat de l'Estat, convertida en seu de laDirecció dels Serveis d'Aigües i treballs ane-Xos de la regió.

habitacions de la casa, que, tot i essent moltespaioses, resulten petites al costat del salóque domina el cos central i obre als dos patisels grans balcons que 1'illuminen.

Algunes d'aquestes habitacions han presnom dels personatges que les ham habita-des. Ja em temps dels Pisani hi visquerenel futur tsar Pau, el rei Gustau III de Suè-cia i altres figures de primera categoria. Elfet que Luigi Pisani fos elegit dux l'any i735— el mateix que finí la construcció del pa-lau — augmentà el relleu de la familia finsal punt d'ésser tractada amb la màximaconsideració per reis i prínceps.

Luigi Pisani morí l'any 1741, després de

Tièpolo—La glorificació de la familia Pisani

#x^

Segons Banse, estem en el tombant d'unanova era. Una edat de ferro, que tornarà aposar l'espasa en el seu •lloc d'honor, car sibé l'espasa i laploma són igualment bones,la primera és decisiva. IEh signe d'aquestanova edat és el III Reich ; la seva missió,unir sota la mateixa 'bandera tots els ale-manys de Centre-Europa. Aquest nou ',Estatlluitarà contra la mecanització anglo-saxonai contra la destrucció'bolxevista; ens donaràel poble mentalment i espiritualment creador,a base de la doctrina de sang i ferro, deBismarck. Els Imperis forts no són edificatsamb activitats traïdores o mercantils. Sor-

iueixen solament del cant de l'espasa, IEh HImperi — tal com el preveiem — de Flandes

a Raab, de Memel a Elseh (Adige) i elRòda^n—, naixerà de la sang i del ferro.El pensament, el treball i els exèrcits deuenmarxar i morir abans que el III Imperi

avui representen les seves idees a Alemanya.Es tracta de ciència militar presa en l'aspected'una filosofia nacional i espera ésser laciència capdavantera que ha d'aconseguir peral seu país la nova estructuració europea.

Com a final d'aquest article ens volemreferir a una obra europea, altament lloablela fundació dels Amics d'Europa, al front dela qual hi ha homes d'un prestigi tan sòlidi d'una intelligència tan lúcida com Wïck-ham Steed i J. L. Garvin. Han editat unasèrie de fullets sobre la nova Alemanya,d'un interès remarcable. Es tracta d'unadefensa de l'esperit europeu, d'una crida alsentit de solidaritat, contra una concepciósuïcida i catastròfica per a l'esdevenidoreuropeu. IEn aquests temps de nacionalismeestrident i antipatriòtic, ens cal renovar lanostra fe en aquelles obres de solidaritateuropea capaces de salvar la nostra civilit-zació i la nostra cultura.

FERMÍ VERGES

(De L'Echo de Paris)

la cinquanta anys i ara

Le Temps, el juny de i884, publicava no-tícies com aquestes

aBarthou és rebut acadènvic pel presidentGrévy.n

2 Doumergue pronuncia un gran discurs alcomici agrícola d'Aigues- Vivesa

«Caillaux, diumenge vinent, rependrà laseva activitat política, en ocasió de la sessiódel Consell general de la Sarthe.»

iiEl lloctinent Pétain ha estat nomenatagregat del gabinet militar del ministre deta Guerra.»

cha estat detingut, a Lisleux, un ariar-quista que cantava La Internacional a lasortida de missa. S'anomena Henri Chéron.»

,A fosar al costat del precedent recull, el

que, segons el Manchester Guardian, és l'a-

aiècdota parisenca del dia, però d'origen ale-nzany—Per què a I1ran£a governen uns homes

i R ue tenen setanta-cinc anys?—Perquè els de vuitanta anys han mort.

Paperam

VialgesRambla Canaletes, 2 i 4 • BARCELONA

Lliura: Bitllets de ferrocarril i Passatges marítims i aeris; els Bitllets

quilomètrics espanyols, a l'acte, facilitant ensems al client la fo-

tografia necessària.

Reserva: Seients en els trens ràpids, Places en Pullmans i cotxes

-llits, Habitacions en els millors hotels, Autocars per a gran

turisme.

Organitza: també: Viatges individuals a preu fet, Excursions,

Peregrinacions, Congressos, Creuers i molt especialment

Viatges de noces: a Roma utilitzant els bitllets reduïts del

70 °/o que com Agència emissora dels ferrocarrils de l'Estat

Italià lliura a l'acte a tot .client al qual interessin.

Mirana ^o^•a

Diplomàcia alemanya

Sembla que el Tercer Reich s'esquerda, icom que les coses, a fora- (cadena d'aliances),ti van tan 'malament com a dintre (misèria icrisi), Flitler busca èxits exteriors.

Però el bluf — en el qual tots dos dictados''ssón grans mestre —, aquesta vegada ha anattot a favor de Mussolini. Només aquest haestat aclamat pels italians. I, a més, Hitlerno ha obtingut gran cosa, si lw hagut dedeixar a Venècia les esperances d'una unióamb Austria. Com tamQoc ha fet gaire feinaGoebbels a Varsòvia, si ha hagut de san-cionar l'existència del famós corredor deDantzig que els alemanys tenien per incona-1'atible amb la sobirania alemanya.

Tampoc feia gaire bona collita, en el seuviatge a Paris, l'oficiós von Ribbentrof.L'home s'arranjà per dinar amb Barthou,

1 a casa d'uns amics. Fou un dinar esplèndid,pel menú i per la distreta. conversa de Bar-thou, que coneix a fons la literatura i lamúsica alemanyes.

Però no es va parlczr per res de olitica.Després, von Ribbentrop pogué parlar amb

Doumergue, el qual el va rebre somrient ili parlà de viatges...

lgnorem si el Duce i el Führer han volgut sis anys de .presidir els destins de Venèciadonar un valor simbòlic a la seva entrevista, I amb no massa ventura, car ja llavors esperò el misteri que sempre envolta aquesta feia sentir la sort fatal que condemnava laclasse de converses s'aguditza per les ombres República a morir de consumpció i vellesa.que suren als salons i al parc de la Villa Desapareguda Venècia de la llista delsPisani 'esa r r esdevé amenaçador per la casualitat Estats independents, Bonapá7te, que li ha-del lloc on ha estat celebrada l'entrevista. I via donat el cop de gràcia, va veure la Villa

Els Pisani foren una família que influencià Pisani, en tornar de Campoformio. Li pla-la sort de Venècia en dos moments ben dis- gué tant, que l'any 1 8o7, quan feia i des-tints de la República. 1 feia a cops de sabre el mapa d'Europa, laQuan Venècia es trobà en la giragonsa de- comprà per un milió de francs a fi que ser-

cisrva de la seva història, per les guerres vis de residència d'estiu al seu fillastre Eu-amb Gènova al llarg del segle xtv, dos Pisa- 1 geni de Beauharnais, creat virrei d'Itàlia.ni dirigiren les seves forces. L'almirall Nic- I Per haver-hi dormit una nit Napoleó, aracola Pisani després de dues victòries glorioses r lii ha un llit daurat amb l'àguila i la N ta-damunt les esquadres genoveses, fou derrotat hades en la fusta del baldaquí.i fet .presoner amb totes les seves naus a Caigut Napoleó, se l'apropiaren els aus -Porto-Longo l'any 1354 i dut a Gènova, trfacs i esdevingué residència dels arxiducsconstituí l'element més guaitat del triomf de Ranier i Maximilià, el príncep de la figuraPaganino D'oria que ell havia humiliat. encisera i la illegenda trista que fou afuse-

El seu fill o nebot Vittorio Pisani comandà ]lat allà en les terres abrusades de Mèxic.la flota veneciana en la quarta guerra amb Alliberada Itàlia del domini dels austríacs,Génova. Derrotà els genovesos a Aintium, la villa va ésser habitada pel rei Víctor Ma-els foragità de l'Adriàtic, reprimí les revoltes nuel II i la comtessa de Mirafiori, els qualsde Dal,màeia i conquerí diverses places fortes hi visqueren llur idilli sense escandalitzarals hongaresos. Però fou vençut l'any 1379 gaire les .parets ja tapissades de galante-per Luciano Doria i el Senat de Venècia, rres.oblidat de les anteriors victòries, 1'empre- L'any x866 fou cedida a l'Estat, que, du-sonà.

Seguí la guerra i les naus genoveses en-rant molt de temps, no sabia què afer-ne.El govern l'hauria venuda per 200,000 francs

traren a Chioggia i la República es senti en i no sortí comprador, potser perquè llavorsperi!Il imminent, car de Chioggia a Venècia abundaven els palaus i villes en venda ano hi havia cap obstacle. Llavors el poble i Itàlia, potser perquè una clàusula prohibiaels mariners exigiren l'alliberament de Pi- la parcel•ació de la .propietat.sani, el qual sortí de la presó per a manar Finalment hi foren installats la Direccióla flota amb tant d'encert que bloquejà els dels Serveis Hidràulics i els Laboratoris degenovesos al pas de Chioggia i els féu tots l'Escola d'Enginyers de Pàdua, ço que ex-presoners.

Mai més, ` fins a l'hora de morir pel copplica el canal que .ara travessa l'esplanadadel jardí•de peu de Bonaparte, Venècia tomà a veure Gabriele ,D'Annunzio va escollir els sa-el perill tan a prop. La fortuna, 9üe s'havia lons de la Villa Pisani i el laberint del seumostrat tan exigent per als Pisara, es lliurà, parc com escenari d'una de les escenes méshumil i pròdiga, ,al salvador definitiu de la

pàtria. angoixoses de la seva novella 11 Fuoco,

Testimoni de la glorificació de la família aquella en què pinta els sentiments de laFoscarina—la genial actriu IEleonora Duse-

Pisani és el meravellós palau gòtic que avuique s'adona que va perdent l'amor de Stelioencara emmiralla les carnacions de les seves E ffrena--•el mateix D'Annunzio—, el qual

ra;oles i les filigranes dels seus marbres a es complau «fer-li sentir tortura dels('indret més prestigiós del Canalazzo, entre t.J ocs de l'amor que va morint.el Barbarigo i el Tiépolo i enfront del Con-

tarini, el Mocenigo i el Corner-Spinelli. El saló principal té decoració super-

L'esforç dels Pisani per l'engrandiment pinturba. Toté

s ocupat

una pinturaT el sostre és

de la República i de la pròpia casa sembla del a d

del el gran

o. Ham sap ]a data de l'obra 767,qué el gran artista, en lletra de l'any

,

que esgotà les energies de la família, laqual, però, seguí essent una de les més ri-

,voldiu que, abans de marxar a (Espanya, vol

rues de Venècia. finir el grandiós saló de Casa Pisani.J a en ple segle xvnt, quan la República, A un cap de la pintura hi ha una figura

embriagada de riqueses, de luxe i de vicis ,de dona amb corona i ceptre que es dirigeix

un grup format pels membres de la famí-es precipitava •pel pendent vellutat i flonjode la decadència els Pisani tornaron a exer. lía Pisara. Entorn d'ells hi ha les figura-cir les altes magistratures. Cons la Pau, l'Abundància, les Arts, les

Andrea Pisani va pendre part a les guer-es

Ciències,..Després, hi ha una Mare de Déu vol-res en què els venecians perderen les pos-

sessions de Grècia, resistí el setge dels turcs tala de la Caritat, la Ciència, la Fe, l'Es-a Corfú, lliurà la indecisa batalla de Çerigo perança i, més cap al mig, la Fama. A 1'al-1 conquerí Prevesa i Vonizza. Però, retornat tret cap del plafó hi ha pintades, a una pun-a'Corfú, l'any 17i8 va morir amb 2.000 sol- ta, Europa enmig dels salvatges d'Amèrica,dats per l'explosió d'uii polvorí. i, al fons, la Guerra i la Fam, en contra-

Luigi Pisani fou el tipus representatiu posició a la Pau i l'Abundància de l'altremés enlairat de la seva època. Nat l'any extrem.1663 representà la República a Londres i En aquest saló han tingut, sense cap tes-

a Paris, i en tornar a la seva pàtria es pro- timoni, llur conferència ,principal Mussoliniposà dur a terme una obra que. pogués rrva- i Hitler.litzar amb els millors palaus d'estiu de les Oli eren asseguts? Sota la Pau i l'Abun-aristocràcies anglesa i francesa. dància, o sota la Guerra i la Fam?

No devia creure pregó prou eloqüent de Un enigma que amb el temps convertiràla puixança i la riquesa de la família el pa- en ombres els dos personatges, ombres suclau antic ni el palau modern que feia poc s'aju4rtaran a les d'aquells altres que voleienhavia bastit al barri de Santo Stèfano i ne- pels salons i el parc de la Villa Pisani.cessitava les amplituds dels camps oberts per

1 a donar expansió a la seva .pruïja construc- Mt^vet CAPDEVIL4tiva.Per aquells anys era ja vell el costum de

passar l'estiu a la planura ombrejada i fe-cunda de la terra ,forma, en especial a lesriberes del . Brenta r el camí de Treviso, onels patricis venecians havien bastit r5o villes,totes dotades de bells jardins i algunes deparcs i boscos.

L•uigi Pisani arribava el darrer, pero ]esseves enormes riqueses i el seu bon gusts'uniren per a ultrapassar tot el que elsvenecians havien construït fins aleshores

Va encomanarelsplans al mateixarqui-tecte que li hacia construït el palau del barri

Humor negre Prancesco niaria Preti di Castelfranco. , , r- ------

deSantoStèfano,el comte GerolamoFr-mèlicaròlrocte foumodificat per1 g . Pe P

Totes les villas venecianes constan d'un ^ ^^«Diumenge vinent tindrà lloc l'elecció del palau, d'un jardí i — algunes — d'un parc.

Consell naruiici l de N... A darrera hora,1^ La dels Pisani comprèn un palau grandiósens assabentem que. eis agents electorals dels per als amos i els hostes, un altre palaurepublicans han promès, a fi d'obtenir els gairebé tara -gran i bell com l'altre en , el 'vots dels negres, que si els candidats de Ilun qual tenien luxós allotjament eLs cavalls ; un ' 'partit sortien victoriosos, es procediria a lío- jardí estens i un parc tancat per una paretxar al núg del carrer unes quantes dotzenes que té més de r,5oo metres de tomb.de blancs de tercera classe,» El palau forma un cos central que separa _

(De The Negro Worker, Nova York.) dos patis entorn dels quals s'obren les i 1 ' L

Ires assassinats polítics

D'ençà que Polònia ha recuperat la sevaindependència, ha vist tres assassinats polí-tics.

El primer tingué lluc en novembire de 1921,contra el president de la República, Navu-towicz, savi 15restigiós i amic de Pilsudski.

, El matà un escultor desequilibrat, membreu del partit nacional-demòcrata, que es glorie-

jà del seu crim i, a conseqüència d'això, laa seva tomba es convertí en lloc de romiatge,dels seus correligionairls.a La segona víctima fou, en agost de 1930,

el director del departament oriental del mi-- nisteri d'Afers estrangers i veritable inspi-- ¡ radori de la política polonesa envers la U.a R. S. S. Fou assassinat per un nacionalista

ucranià.t Per últim, és tot recent el tercer assassí-- nat : el del ministre de l'Interior, Pie racki,a- ! mort l'endemà de la sortida de Goebbels,r !per un membre del partit radical-nacional.eo El mirall de Venèciari

aiar ^^^•

x, y

a^

r1

a;

de ^s-r-

lt J^

ue jI

A tot arreu del món, la complicáció admi-nistrativa és enorme i els governants procu-ren simf,lificar els engranatges burocràtics,alleugerir Ig tramitació, estalviar paper. Igairebé a tot arreu és la burocràcia militarla més complicada.

Es conta — i el conte es pot aplicar a totsels països — que no fa gaire, un comandantde plaça, destinat a una de nova, tingué lacuriositat legítima de donar un cop d'ull alsarxius de la guarnició, que ocupaven tot

d'habitacions dels locals de les seves oficines.No hi trobà res d'interessant.

L'home, esperit d'iniciativa, redactà un pe-tit informe -per als seus caps jeràrquics, de-manant-los l'autorització per a vendre's covia paper vell tots aquells nius de dols.

Rebé aquesta contesta telegràfica dels seus1 superiors

«Podeu destruir arxius. Però preneu-ne cò-

1 pia prèviament.»

., U ,

EL CINEMAFilms amateursLes dues sessions de cinema amateur que

tingueren lloc al Kursaal la setmana pas-sada; permeteren a la Secció de Cinema delC. E. de Catalunya ,presentar al públic unamagnífica selecció de pel.lícules que demos-traren millor que no ho faria cap reclam laimportància d'aquest concurs, el tercer delsorganitzats per aquesta institució.

Parlarem primer que tot de Memmortigo.E9 seu autor, Delmir de Caralt, superanttot el que fins ara ens havia donat, ha com-

ha compost Agustí Fabra. No hem de do-nar ací l'índex d'aquest film que en les se-ves dues bobines plenes i substancials aplegaamb gran dignitat una pila de manifestacionsdel nostre ric folklore. L'interès del contingutno pot ésser .prou ponderat. Naturalment quehi ha coses, com por exemple els balletsd'Olot o de Castelltersol, que no tenen mésinterés que els Tres Tombs, per exemple,perd ningú no .podrà fer d'aquesta gradaciód'interessos cap greuge a l'autor, imparcial

1

Mae Wesf í Alfons XIIIEI públic es fatiga de les estrelles amb

la mateixa promptitud que s'hi engresca,i elles o els departaments de publicitat, pertal de mantenir la curiositat, han de fertots els esforços.

Ja és un truc molt gastat el de perdreun collaret de perles, i Mae West, que ésuna dona intelligent, se n'ha empescat unaltre : ha escrit a l''ex-rei Alfons XIII ofe-rint-li un paper en un pròxim film de lacreadora de Lady Lou i renovadora del gustper les formes femenines més ricament a7ro-donides.

Es probable que el Borbó destronat, peròno tronat, no acceptarà ; però això na im-porta, ja que tots els diaris americans hanpublicat la carta de Mae Wbst i la finalitatreclamísti•ca ha estat aconseguida.

"Murder af fue Vanities"Aquesta temporada •que ara s'acaba haurà

vist una florida del film musical, combinatamb la revista de, gran espectacle, comptantsobretot amb l'exhibició de les perfectes ana-tomies d'uns quants centenars de xicotestriades amb les facilitats que dóna disposard'un material humà pràcticament illimitat.I com que uns quants films d'aquests tin-gueren èxit, s'ha generalitzat ]'explotació dela recepta, seguint el costum dels productorsd'esprémer els temes fins a llur total exhau-riment.

Als !Estats Units hom fa grans lloances deldarrer aparegut d'aquests films : Murder atthe Vanities, amb escenes d'entrebastidors iquadros espectaculars. Tan espectaculars,

El film_poREl cinema també vesteix a la moda. Mol-

tes cases produeixen segons el gust del mo-ment. 1 aquest entusiasme passatger peralguns gèneres és fill gairebé sempre de l'ac-tualitat : guerres, escàndols financers, con-trabandisme... Però aquests gèneres morenquan l'esdeveniment que els ha fet néixerdeixa d'ésser actual. L'abolició de la llei se-ca, per exemple, va infligir un cop mortalals films de gangsters. Es clar que els pro-ductors, amb aquell afany, ja comentat, de

cíacuna estació determinada. Les aventures deXan, el famós detective xinès d'Honolulú,astut i sinuós, que s'expressa amb prover-bis sentenciosos, han fornit matèria abun-dant als productors ianquis.

Recordem entre aquests films, Eren tretzede David Howard, extraordinàriament hà-bil, i en el qual el culpable era un turistaque no es ficava amb ningú i del qual ningúno sospitava, i El Triomf de Xan, de JohnBlystone, inextricable com un laiberint.

aMemmortigon, de Delmir de Carglt

«El testimoni invisible,post una peilícula que ha tingut l'honor deguanyar la màxima qualificació del concurs.

Una idea simplicíssima, per bé que ricaen ressonàncies poètiques i psicològiques. Unhome que cerca de donar-se la mort. Totell és la imatge del pessimisme més desco-ratjador. Vegeu-]o dalt d'un pont, amb in-tencions suïcides, abastant amb el braç unglobus que s'ha escapat de mans d'un in-fant. Es per ell, aquell, un instant decisiu.Perquè qui, per deprimit que tingui l'ànim,es resistirà a retornar el globus a aquellmenut que veu amb la mirada compungidala seva illusió evadir-se vers l'atzur? I elnostre home es distreu un moment del seuprojecte suïcida per fer a mans del nen elglobus, i veieu que el nen dóna la mà auna maia que és una pura meravella de gen-tilesa i de beutat, una noia per distreure noja per un moment, sinó a perpetuïtat, elnostre home dels seus sinistres pensaments.

No penseu una història d'amor ! No, resd'això! La noia és aquí, solament, un ;pre-text perquè l'heroi descobreixi la, joia delviure. 1 el film és això, la narració visual,rigorosament visual, de la metamorfosi in-terior del candidat al suïcidi.

Un dels encerts més remarcables del filmha estat la utilització del paisatge. Els es-tats anímics estan orquestrats amb el pai-satge, el qual procura tothora la tonalitatexacta de l'escena, i això l'autor ho ha acon-seguit amb una precisió veritablement sor-prenent. Adhuc ha arribat a distingir alhoradues tonalitats en el paisatge, tonalitats quecorresponen punt per punt a l'abatiment delnoi, en ple •desencís, i a la joia exuberanti comunicativa de la noia. L'altre encert haestat en la dèria, coronada amb èxit, del'autor, de resoldre-ho tot, ,fets, pensamentsi converses, en imatges. La pellícula, ques'apunta en començar un xic grotesca, evo-luciona tot seguit, .per mantenir-s'hi ja sensevacillacions, cap a un to delicadament poè-tic i d'humor contingut que dóna al filmla més amable aparença.

A propòsit de Festa Major d'Eusebi Fer-rer, hauríem de repetir els elogis que pro-digàvem a l'autor en una crònica nostra pu-blicada fa dues setmanes ací mateix. Rit-me, muntatge, presa de vistes, que és comdir sentit de l'observació, del detall carac-terístic, no sabem què és el que hauríemd'elogiar més. Un film perfecte que és tanbo com qualsevol Catifa Màgica Fox. Unfilm que tindria un èxit extraordinari en unaprojecció corrent. El començament, el queen diríem l'expectació de la festa, és d'unaprecisió i justesa perfectes. Després veieucom l'autor ha sabut captar, sense oblidar

-se de res, els motius bàsics de qualsevol fes-ta major de qualsevol poble de Catalunya.

La senyora Francesca Trian de Prat, ambel seu film Aquesta nit no surto, ha portatal concurs una nota extremament original.Per una banda, el virtuosisme en el bonsentit de la paraula, la passió, diríem, deles dificultats tècniques pel plaer de triom-far d'elles, i per altra banda el valor delcontingut, tot ell tan impalpable i tan suigeneris. Imagineu-vos que us quedeu a casai que us abandoneu a l'emoció indefinibledel vostre interior, perquè el film, al nostreentendre, és això, un interior. No la imatgematerial d'una reunió d'objectes, sinó comuna transpiració de somnis i visions on elsabjectes i la imaginació dialoguen en silencii sense gaire preocupacions de consciència.Es la veu de les coses, tal com hauria ima-ginat un Maeterlinck ; pera això sí, sensecap mena de dèria moralista o teosòfica, iper les ondulacions dels moviments, remem

-brances, al nostre sentir, d'alguna Arabes-que de Debussy. Una filigrana fotogènicaimpregnada de poesia visual.

El virtuosisme de abona llei triomfa aixímateix en Reflexos de Domènec Gimènez.Un film que en altre temps s'hauria pre-sentat com d'avantguarda, però que nosal-tres preferim qualificar com a estudi cine-matogràfic. Un estudi cinematogràfic queexhaureix el tema. Reflexos i més reflexos,modulacions liquides, adés suaus i d'unaseductora elegància, adés inquietes i ner-vioses. Motius simfònics que són un plaerinefable per a la vista. L'autor és un delsnostres millors fotògrafs, circu.txrstància ca-pital tractant-se del que es tracta.

Film de gran interès és aquest Folklore,que amb una paciència i gust a tota prova

per bé que sensible, que no pretén sinó ésserel més complet i exacte possible. De totsels films projectats, entenem que aquest ésun dels que el públie segueix amb un inte-rès major..

Quant a Cocktail amateur de Josep MariaGalceran, direm que és un film molt diver-tit i que revela en ]'autor un humorista deprimera. De totes maneres, convindrem quesolament :pot ésser apreciat per un públicque sàpiga de què se les heu. Es comprènque tra• tant-se d'una sàtira de films pre-sentats en els concursos anteriors, solamenten pot ésser entesa la intenció per aquellsque coneguin aquells films.

Va ésser durant la projecció d'aquest filmque algú va iniciar una .protesta, que vaésser, no cal dir-ho, tallada d'una maneracontundent pel públic. Es va dir maliciosa-ment si el protestatari era un dels autorsalludits en el film. lEns resistim a creure-ho,ja que això palesaria una mostra, per partd'aquest autor, d'in•comprensió i de puerili-tat difícil d'acceptar. Però si no és així, quèpretenia aquell o aquells que en una sessiód'aquesta classe, amb una manca de tacteinconcebible, volien amb la seva conductaboicotejar la simpatia de l'acte?

Com a documental exertiplar ens cal citarNord d'Itàlia de Delmir de Caralt. Tat elmal que dèiem dels viatges a Itàlia en unaaltra crònica, no compta aquí, ja que l'au-tor en el seu carnet cinematogràfic de viat-ge ha tingut cura d'evitar els llocs comuns,presentant-nos sempre impressions perso-nals i visions originals de la Itàlia sep-tentrional. Des de les altures que els nú-vols freguen a diari, fins als llacs i lesverdes prades, sense oblidar a correcuitaels monuments de pedra d'èxcepcional be-Ilesa, però tot vist sempre, com ja beco dit,amb un esperit actiu, que tracta d'espré-mer en les imatges captades al vol d'unviatge subjectat com sempre a les contin

-gèncles d'un itinerari, la màxima bdllesafotogénica. Nord d'Itàlia és un film avalatper una fotografia impecable, ric e¢ motiusvisuals inèdits.

Diaris de. Joan Salvans és un reportatgeintencionat i espiritual sabre el tema queindica el títol. Diaris, lectura, papers, cia-boració, exhibició, lectors, sobretot lectors,cada un d'ells especificat d'acord amb laideologia del diari que compra. La cintava plaure molt al públic, que celebrà ambella trobar-se davant d'un motiu pròxim iviu en extrem.

Esclat és un film d'argument. Un han-dicap, diríem insuperable, haver de resol-dre un seenario com el d'aquest film endeu minuts comptats I Les coses, compri

-mides, cobren una puerilitat que, dilatades,veuríem evaporar-se, :Cal sobretot que l'a-mateur, com n'és un testimoni Memmor-tigo, en abordar l'argument tingui cons

-ctància clara del que pot.L'autor, Francesc Gibert, hi ,palesa tan-

mateix una noció ben clara del muntatgei 1a continuïtat hi és del tot correcta sem-pre. Demés, està secundat per dos intèr-prets excellents. Potser un xic amaneratsen el sentit d'imitar la manera americana,però destres a moure's, gesticulant ambperfecta naturalitat i amb característiquesforça fotogèniques.

L'auca del senyor Canons, de SalvadorMestres, apunta una sèrie de coses, quehauríem volgut veure més desenvolupades.Té força gràcia, Però ens dóna la impres-sió d'una cosa mig embastada einllestida acorrecuita. S'hi endevina un cineista car-regat d'intencions, però que aquesta vegadano s'hi ha amoïnat massa.

Completaven la sessió tres films rebutsde fora : Leon de Daniel Jorro, un filmmeticulós però precís, massa carregat, pelnostre gust, de rètols,. desigual en la presade vistes; Westminste'r in Wdinter, un filmperfecte, rebut d'Anglaterra ; i Gloss Glock-ne'r, interessant per als escaladors i alpi.nistes, signat per Paul Magaziner.

Dues sessions que han estat dos gransèxits, i per això ens plau felicitar els autorstots i ]a Secció de Cinema del C. E. deCatalunya pel magnífic resultat aconseguiten aquest tercer concurs.

JOSEP PALAU

Victor McLaglen i Toby Wing en una escenade ,cMurder at the Vanities»

que hom s'estranya que la censura no hagimirat més prim, perquè hi ha una escenaon les giris surten més nues que en cap altrarevista realitzada a Hollywood.

Victor MoLaglen i Jack Oakie hi fan ungran paper còmic; Carl Brïsson i Kitty Car

-lisle, una bona parella ; Gertrude Michael,Gai! Patrick, Dorothy Stiekney i JessieRalph són excellents en les escenes dramà-tiques, que n'hi ha perquè de tot hi hagi.Hi prenen part les indispensables giris en-carregades d'alegrar la vista, Toby Wing,Lona André, etc., ]'orquestra Duke IEUlinnton... tot el que es vulgui, en una paraula.Les cançons semblen cantades per GertrudeMichel, però de debò ho són •per BarbaraVan Brunt, que no surt .per res, ni oinjustícia ! — en el ;programa.

ILIIS^I w FREDRICmRRC1I sIDn^Y 11111

TuyX y

PARA SIEMPRE1

Una filigrana d' art i d' humana tendresa 1

Ezr en la nidoCorbater inarrugable.

' Pijames a bon yr^n

JAUM$ I, u

' Telèfon ti6á5

repetir un tema lucratiu fins a ]'esgotament,espremen tot el suc d'un assumpte encaraque ja no tingut' actualitat. 1, fa molt .poc,l'Urquinaona ens oferia encara una pellícu-`la de gangsters, Rosa de mitja nit, i el Cata-lunya un film de guerra, El pacifista. Peròaquestes obres, passades de moda, ja no in-teressen ningú, per tal com només posseei-xen el valor fugisser de l'actualitat, i nocontenen ni la més petita parcella d'aquellsvalors universals i duradors que confereixena un gènere ]''eternitat.

Però hi ha d'al tres obres que no depenendel gust, del caprici o de ]''actualitat i queno passen mai de moda. 'Els films de va-quers, per exemple. Aquest tema és més vellque Matusalem. 1, amb tot, encara dónadiners. Annabella, arribada d'Amèrica, haparlat de la gran sorpresa que li va produire1 formidable èxit que encara assoleixen allàels western. Un altre assumpte de remarca- 1ble longevitat és el de lladres i serenos, elfilm ;policíac, que encara no ha passat, nipassarà segurament, mai de moda., I és queaquests temes posseeixen unes qualitats um-versals i eternes . El seu canemàs està com

-post d'uns tòpics que, invariablement, fatal-ment, operen idènticament damunt el cor iel cervell de joves i vells, rics i pobres, sa-vis i anaifabets. Tòpics vistos i revistos, ar-xiconeguts, però que fan reaccionar de lamanera volguda els pwblics de tot el món.Aquests temes tenen aquell ossam matemà-tic del qual ha parlat él crític de cinemaMiohel orel.

IEI triomf dels bons i el càstig dels dolents,fons comú de tots els films de cowboys, en-terneix, i enternirà sempre, els espectadorsde les sales fosques de tots els climes. 1 lafórmula clàssica que serveix per a bastirtots els films policíacs té els mateixos efec-tes fulminants i universal. Fórmula mate-màtica i cerebral, la gran força de la qualés l'imprevist rigorosament calculat, el copde teatre final geomètricament preparat.Com tothom sap, aquesta fórmula consis-teix a no revelar la personalitat de l'autord'un crim fins a la darrera escena d'unfilm. Abans, cal despistar absolutament l'es-pectador. Fer-li sospitar que el culpable ésaquest, aquell o l'altre, tots els personatgesde la història, menys el veritahle criminal,que és naturalment el menys sospitós detots, aquell que ningú no suposava culpa-ble. Per a acabar de despistar el públic, caltambé desviar la seva atenció de ]'accióprincipal amb la introducció d'accions inci-dents i de personatges anecdòtics. Vell, totplegat. Molt vell. Però d'eficàcia indefec-tible.

Aquest gènere, que no ,passarà de moda,després de triomfar en el teatre i en la novel-la, fou portat a la pantalla pels francesosen 1910. Fou, primer, la sèrie dels Zigo-mar, barreja de vell melodrama i de Grand-Guignol, amb trapes misterioses i castellsencantats. Després, vingueren els episodisde Fantomas, fibra immensa, d'atmosferaparisenca cent per cent. 1 Judex, bastantmediocre. I els Vampirs, que foren el darrerserial francès.

En 1915 o 1916, els americans inaugurenla seva producció policíaca .amb els famososMisteris de Nova York. D'aleshores ençà,Amèrica no ha cessat d'inundar les panta-lles del món d'uns films que, malgrat nohaver evolucionat gens, continuen interes-sant tots els públics, degut a l'eficàcia im-mortal dels seus ingredients estandardit-zats.

Comentarem breument alguns dels filmspolicíacs presentats a Barcelona clurantaquestes darreres temporades. Un dels mésreeixits que recordem és un de ThorntonFreeland, El testimoni invisible, de la pro-ducció americana corrent, però fortamentapassionant.

Després de .fer-nos rodar el cap durantseixanta minuts i fer-nos creure que els au-tors de l'assassinat d'un conquistador pro-fessional eren la seva dona, un amant d'a-questa, un noi que vol venjar ]'honor de laseva germana, deshonrada pel conquistador:un criat d'aquest darrer i un simi que sapmanejar pistoles, ens assabentàvem a la dar-rera escena que el crim havia estat comèsper una arma dissimulada en un aparell deràdio, que disparava en connectar-se amb

Fa molt poc, al Capitol, hem vist un filmmodèlic, A les set en punt, de Ray Enright,amb un culpable totalment inesperat : unmilionari que fingia dedicar tota la seva for-tuna a perseguir un criminal que no era al-tre que ell mateix. Ombres tràgiques, deFrank Straver, estrenat la setmana passadaal mateix Capitol, ens sobtava també ambun cop de teatre final inesperat:

Molt sovint, per tal de donar més força al'imprevist fan que el culpable sigui el de-tective. Refinament gairebé monstruós ! Elcrirn del segle, de Wjilliam Beaudine, i Elmisteri de la cambra groga, la famosa no-vella de Gaston Leroux, creador del Roule-tabi^le, filmada per Marcel L'Herbier, ensoferien aquest efecte; final sorprenent i des-concertant.

Moltes vegades, alguns autors o directors,.empesos per un afany d'originalitat, han vol-gut evadir-se de la fórmula clàssica. I enshan fet conèixer el malfactor a les prime-res escenes de l'obra. Per exemple, W. S.Van Dyke amb Mans culpables i Erie iK,en-ton amb Tot el condemna. 'En el primer .film, en començar assistíem a ]'assassinatd'un home per un famós fiscal que voliaevitar que aquell es casés amb la seva filla.En el segon, era un metge que, a la prime-ra escena, matava la seva dona per gelosia.

Van 'Dyke, en Mans culpables, va intentarinteressar el públic amb els esforços que feiael fiscal per a atribuir el seu crim a diversespersones. Kenton, en Tot el condemna, vafarcir el seu (film de situacions còmiques.E1 primer ens va interessar, evidentment.I el segon ens va . divertir. Però les duespellícules no tenien ni la meitat de ]'interèsde qualsevol film corrent construït amb lafórmula estandarditzada. I és que és inútilpretendre evadir-se d'uns tàpies, gens origi-nals és clar, però que són els únics .capaçosd'inutilitzar la distracció del púiblic i de man-tenir viva la seva atenció de cap a cap d'unfilm.

Sx6ASTIA GASCH

p•Pauaiq da Gràcia, 57. — Tdàfon 79651

De lee 3 tarda a la 1 matinada

SEIENT, UNA PESSETA

MINERAL DE FERRODocumental

ROMEU 1 JULIETAD,buiz

L'ORIENT FRANCÈScaU/a Magíca

NOTICIARI FOX SONORNofki de rol et mdn

ÁVILADocumental b;ndric

Ha sortit el volum XVIII de les

OBRES COMPLETES DE MARAGALL

PROBLEMES DEL DIA

Pròleg de M. DE UNAMUNOEN VENDA A TOTES LES LLIBRERIES

ANUNCIEU A

MAO lf1^

Fou en els primers temps del diari madri-leny El Sol, cap allà a mitjans de la granguerra, si no recordem malament, que Ra-món del Valle luclón, ampliant aquella tur-mentada i monstruosa sèrie de Comediasbdrbaras, donà en fu'lletí als lectors de l'es-mentat diari, aquesta no menys turmentada,no menys monstruosa, no menys bàrbara,tragicomèdia de Divinas palabras que suaraens ha eresentat la companyia Xirgu-Borràsal Poliorama amb l'èxit per part de la crí-tica més solvent i amb el poc èxit per partdel públic en general que eren d'esperar.

Es ben segur que si Marguerida Xirgu tíohagués format amb Borràs aquesta com.pa-nyla, i en les condicions en què l'ha formada,aquesta obra de l'arbitrari autor gallec nohauria pas arribat mai a veure la llum del'escena. I no perquè l'autor hagués rebutun refús en la oferta que n'hauria fet, sinóperquè, si les coses haguessin seguit comabans, Divinas palabras hauria romàs pera sempre com a obra de lectura sense que al'autor se li acudís mai que podia ésser re-presentada.

Saivades poquíssimes excepcions—i éncaraen aquestes sempre llur valor és més literarique escènic—, es pot dir que Valle-Inclánno ha escrit cap de les seves obres dialogadesamb destí a la representació. Ni l'autor esun somiatruites que pugui pensar-se que totallò que escriu, tan desorbitat, tan punyent,tan violent, tan aspre, li ha d'ésser repre-sentat per una o altra de les companyies queacostumen a treballar normalment en elsteatres castellans, sense un capgirell total dela tònica teatral i del gust del seu ,país, mil'estil ni la forma mateixa en què escriu,divideix els seus episodis, assenyala acota-cions, estableix accessoris i ambienta l'acciótota, té res a veure amb el que podria ferpensar en aquella intenció.

Valle-Inclán, en totes les seves obres dia-logades, no solament pel que hi diuen els

personatges, sinó, i més encara, en tot allòque situa, defineix i envolta la peripècia,recerca més els efectes màgics de la paraulaben treballada, ben conduïda, amb _ el seuimmens poder de suggestió i d'evocació,que no la indicació escenogràfica. L'esceno-grafia, ací, és el seu verb, rtquíssim, perfec-te i exacte, afectat ara d'un arcaisme fresci suculent, ara d'un preciosisme quintaes-senciat i subtil.

Fer aquestes raons, Divinas palabras ésuna obra més per a ésser llegida que per aésser representada. iNo ho diem pel seu ;pes-simisme, per l'horror d'allò , que ens hi ésdescrit, per la seva negror ni per la seva tru-culència, car en .això ens considerem bastantcurats d'espants ; ho diem perquè la qualitatmés elevada de Valle-Inclán en els seus mo-ments felinos, com ho és l'obra de què ensocupem, és aquesta del llenguatge i l'artafinadíssim i intelligent .amb que està mani

-pulat de cap a peus del llibre i que s'esbravai perd tota la seva sentor original en la re-presentació, per perfecta que .aquesta sigui.

Val a dir, però — encara que ni caldriaesmentar-ho, tractant-se de la companyia dequè es tracta—, que la que ens n'ha estatdonada és realitzada .amb tota cura i amb elmàxim encert, i .amb una tan profunda com-prensió del seu esperit que no creiem que niel mateix Valle-Inclán tot mastegatatxes icriticaire que és, hi trobés res a dir quan laveié per primera vegada.

De totes maneres, aquesta realització noha pogut fer-se respectant l'obra en tota laseva integritat; ha estat duta a terme pres

-cindint de molts detalls, esporgant algunesfrases i suprimint-ne d'altres; alguna escenaha estat modificada per tal de fer-la méspassadora, i fins eliminada, ja per la sevaexcessiva Cruesa, ja perquè oferia veritablesimpossibilitats per a la seva escenificació.Tot això, però, sense fer cap gran mal aPobra, li ha permès que pogués pujar a l'es-cenari.

Divinas palabras és un seguit incessantd'escenes truculentes, de malestar i de mal-son ; la luxúria i la cupidesa s'hi donen laanà i tots els baixos instints humans s'hi es-plaien sense cap trava, sense cap vergonya.Tot plegat, però, és pintat amb una mestriaformidable i amb una sagacitat de plasma-•ió que sap treurepartit del gir de la frase,de les partícules preposicionals, per a la fi-xació d'un tipus. 'L'espant, el fàstic i l'angú-nia són superats per una sensació de bellesai de perfecció formal que tot ho esborra. Elspersonatges són vivents i palpitants dins laseva exageració grotesca 1 caricatural. Lanoblesa del llenguatge i la gràcia del diàlegfan que escolteu tot el que diuen de bo i dedolent—anés de dolent que de bo—amb unencís que no s'acaba sinó amb el descens delteló, després de les paraules de 11Evangelique llegeix Pedro Gailo en defensa de l'a-dúltera—la seva dona—, divines paraules quefan el miracle de deturar l'a11au lapidadora icruel de la gentada del poble exultant degoig davarit la culpa aliena.

Haurem de dir que Marguerida Xingu faei seu paper de Mari Galia estupendament?López Lagar executa el seu Compadre Miaud'una manera admirable, com és excellentel senyor Guitart en el seu Miguelín ; Bor

-ràs, potser un xic massa exagerat en el seuPedro Gailo. La resta de la companyia,molt bé, cada un dins el seu personatge;el moviment general, el vestuari, el conjuntde la presentació, dignes de tot elogi. Unamica massa formulari, però, el decorat;d'altra banda, aquest defecte queda justifica)en gran part per necessitat de la ràpida mu.tació de les escenes.

JOAN CORTES

BANYS MONTGATNou pisos acabats de construir en el seu edifici.Banys per ampliació de l'establiment. Cada nn,tres espltndidea habitacions, menjador, cuina,safareig, galera, W. C., aigua corrent, gas ieleetricitat, dea de 60o e Boo peeeetes any amb

dret a bany. Visibles cada dia

Per a mes detalls Paaseig Dwna, 4 a.a,1 a

Telèfon 18958 - BARCELONA

qualifica Nijinsky de «déu de la dansar,«filòsof», «filantrop», «geni» i, davant lesdesventures, confessa : «Gràcies, Déu meu,d'haver-me permès viure en aquest segleper a veure ballar Nijinsky.

a•^f*

Comencem trobant Nijinsky en la ple-nitud de facultats i de tècnica. El] ha estat

l'únic que ha realitzat el pas entrechat dedeu. Aquest pas consisteix a entrellaçar elspeus, de tres a deu vegades, abans d'arribara terra. Fora de Nijinsky cap ballarí noha passat de l'entrechat de sis o, excep-cionalment, de vuit.Stravinsky, recentment ens deia—INijiinsky, dotat d'una lleugeresa aèria,

no ballava, sinó volava.Els barcelonins el van poder admirar en

L'Espectre de la Rosa. D'un salt traves-sava l'escena del Liceu. Aquest salt el féufamós. Ell prou es planyia

—La gent em confon. Jo no sóc un sal-tador : sóc un artista.

El coreògraf' de Le Sacre du Printeinpsno fou un artista improvisat. De l'any 1900al 1908 estigué adscrit a la disciplina fèrriai als estudis seriosos de l'Escola Imperialde Dlainsa de Rússia.

Nijinsky, coneixedor de l'esperit i tècnica

de la dansa, menvspreav'a el diletantisme iel camuflatge en l'art. Per això, com re-corda l'autora de la seva biogi-afia, defugíla relació amb Isidora Dumcan, ballarinasense cap preparació seriosa.

La Duncan (vegi's l'autobiografia Lameva vida) prescindia de la tècnica. Creiaque sostenir-se sobre la punta dels peus eralleig i antinatural. Per a ballar, segons ella,(bastava ((que els ballarins marxessin ambpasses llargues, corrent, saltant, alçant elfront vers el cel i estenent els braços».

—1 com baixa!—Sembla el dòlar!

(Marianne, Paris)

Duncam era la dona que, amb el pro-pòsit de crear genis, es dirigia a tots elshomes illustres que coneixia — modista Poi-ret, Maeterlinck, i també a Nijinsky — in-vitant-los a tenir un fill amb ella. Però gai-rebé tots declinaven Fhonor.

L'art per a Nijinsky no representava unaactivitat trivial i còmoda, ni volia dir portaruna vida més o menys excèntrica.

Per a Nijinsky la dansatambé era alguna cosa trans-cendental. Era (així ho repe-teix la seva muller) «l'art,el mitjà d'elevar l'home i ser-vir Déu,>.

Aquest transcendentalismese li aguditzà en els tempsimmediats a la seva follia. Enaquella època, eh, portat .perles seves obsessions, àdhucpretén cercar, amh les danses,la unió amb Déu.

En una sessió de dansa esdesencadenà la seva follia. Deprimer, enmig d'un silenci,s'estigué mitja hora quiet,sense moure's, ni dir res, mi-rant fixament el públic i, des-prés, es lliurà a una dansafuriosa : aspirava al «casa-ment amb Démi.

***

Romola Nijinsky presentala vida de Diaghileff, el pro-motor dels ballets russos, en-coltada d'una aurèola d'ambi-güitat i misteri. Diaghileff,insensible a les dones, va con-centrar tot el seu afecte en-vers Nijinsky. En el curs del'obra descobriu constantment

_\ els recels i gelosies que Ni-

jinsky desvetllava en Diaghi-leff. Uns episodis completa-ment proustians.

E1 casament del ballarí rusfou un cop per a Diaghileff.

Aquest es venjà acomiadant Nájinskv comun servent. Un dia li va enviar un tele-grama que deia : «El ballet rus ja no usnecessita. No vingueu. S. de Diaghileffai

La literatura documental compta ambuna altra obra remarcable : Nijinsky, deRomola Nijinsky, la vida del ballarí rusexplicada per la seva muller. Una narracióplanera de fets patètics que deixa una tris-tesa i emoció en l'esperit del lector. Llibredens, més de quatre-centes .pàgines, on,amb gran tendresa, Romola Nijinskv contala tragèdia del seu company.

El to del llibre denuncia la fascinació dela muller pel marit. L'autora del document

r.

/ / , i I !Nijins lcy després de eL'Es^,ectre de la Rosan, per Cocteau

Romola Nijinsky ha escrit un llibre im-pressionant en un estil senzill, a desgratd'algunes consideracions filosòfiques, tretesdel seu marit, que dedica a la dansa.

L'autora desenrotlla amb traça literàrial'acció del document i .aconsegueix comu-nicar al lector l'emoció de la tragèdia quedesoriu a les darreres pàgines.

Llibre imprescindible per a conéixer encerts aspectes els primers ballets russos. Enaquests moments en què, amb motiu deles representacions dels ballets de Monte-Carlo, la crítica recorda i enyora l'obra deDiaghileff i de Nijinsky.

J. CABRE I OLIVA

ufl9uin1on4DEMÀ ESTRENA

UN GRAN FILM CÒMIC;

w^rr^reros FU5t Natlonalpresenta a

R BÏNS0Ñ e__

PUQULNO

GIGANTA' iI,

4

Un actor formidable en una

nova manifestaeió del seu art!

Fadt en la mlda

Corbetee lnarrngablu

' Pijames a bon prea

JAUME I, iia Telèfon 11655

¡NERVIOSOS!Prou de patir inútilment, gràcies a les acreditades

6RAGEES POTENCIALS DEL DR. SOIYRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida 1 e ficaç la

Neurastènia, Impotencia (en tofea le. seves manifeefadons),mal de cap, cansamenf menfal, perdae de

memòria, verfígens, fadiga corporal, fremolora,dispèpsia nervio•se, palpifacione, biferlsme i frasforns nerviosos en general de lerdone. i tots ela frufona orgáníes que tinguin per causa o origen espia.ment nerviós.

L.e Grage®s potenclois del Dr. Solvré,mba que un medicament són un element eusndel dal cervell, medul'la i ket el matem s nerviós, reaene•rast el aigor lezna! propi de reda4 conservant le salut i prolong ant la vida; indicades especialment ala esgo.tate en la ene joventut per tofa mene ¿'accesos, ala que veriñquan treb si ls eacessiva, taf física com moral.o intel'leetusls, aspertbtes, bornes de dlnrfes, financien, achate., comer ciante, induatrlsls, penaedore. atc.,acooaeeuint sempre, amb lu Gragees pofeneiale del Dr. Seivrí, tota ela esforços o eaerdds fldlmeet1 dieperant l organisme per rependre Is sovint f amb el mirin resultat, arribant a restrema velleas i censaviolentar 1'oresnbme amb energies pròpies de le joventut.

Basta pendre un flau6 per convèncer•ee'n

Ysoda a 6'60 ptas. Massó, en toles las pdaclpals farmàcies d'Espaaya, PorI gaI 1 América

NOTA.—Dki,lst-u . nam.rrat 0 25 pn. ce eye11, d correm pee el rreogaelj e Ofrlea Laboeeforio Sòls.f.rq, acrece dal Ter, 16, Beréeloe., rens patir ce l libre erplkeNa ,ob re Iodyee daeerotIh m.et 1 mete.nvef dea5.M0 MIeIh.

EL . TEATREPossibilitat d'un music-hall Les estrenes

III e no vol dir pas estar à la pa.ge o alcorrent. Viuen al dia perquè hall d'arre-

Per més voltes que es donin al tema de la plegar — el mot resulta exacte -- el que elspossibilitat d'un veritable music-hall a Bar- ve a mà. Han de tenir tractes amb el pri-celona, ens trobarem sempre, al capdavall, mer agent artístic que se'ls presenta, expo-que els qui tenen entre llurs mans els espec- sant-se a menjar gat per llebre; han detacles mal anomenats lleugers, són els que jutjar per simples fotografies, circumstànciaen definitiva tiren per terra aquesta possi- que ofereix igualment els seus perills ; hanbilitat. de contractar a uns preus més elevats que els

Ho fan deliberadament? Tant com això, que haurien de pagar, i no poden mai compa-no. Alguns empresaris creuen que la reno- ginar amb temps ni amb encert un ban pro-vació s'imposa, i el to de modernitat que grama. Mireu les cartelleres dels nostres mu-distingeix avui alguna de llurs sales demostra sic halls : durant mesos i mesos, els mateixosen ells um intent d'empendreun camí diferent del que se-guien. Però amb ésser benintencionat, no n'hi ha prou.Cal saber on es va, i aquests iempresaris ho ignoren. La ^ vrutina els venç perquè no } s,̂,^^y^els mou, artísticament, undesig ben defirttit. A més, els ;manca audàcia, no senten °^ambició. Un Ferran Bayés g - .

pogué passar de 1'Alcàza 'Espanyo) a l'IEdén Concert, r <

___- . ^< • -

i de 1',Eden Concert al Pren cipal P'alace, parqué fenia un ^

•afany extraordinari de supe-ració espiritual ; perquè, es-aronat pel que veia cons- q t^ tktantment a l'estranger, cre- 'mava de ganes de ter co-

_

ses» ; perquè era un home év vatrevit per a jugar-s'ho toten un número en el qual^^'hagués posat fe. Ferran Ba- v !' ^ryés, així, ens sorprenia un "v • .dia a l''Alcàzar alnb Turcy r^o amb Damia, i ens portava 9c'

un .altre, la rossa Parisvs aa1'iEdén Concert. 'Estavaorientat.

Cap empresari de. diguem -ne rnusie-hall no ha seguitles petjades de l'enyorat Fer-ran Bayés, tot i que hau-rien d'emmirallar-se a cadamoment en el seu exemple.Si correguessin món—només Els Vagabunds de l-orrah Minevitchque de tant en tant arribes-sin fins a París! —, se'lsobririen els ulls isentirien també, potser, números van passant de l'una a l'altra. Avuil'enveja de fer aplaudir ací el que admirarien aplaudiu Paquiba Domínguez, per exemple,a fora. Se'ls desvetllaria el bon gust, cosa, en al Moulin Rouge; demà, a ]'Edén ; demàalguns, extremadament necessària. Entaula- passat, al Pompeya ; més tard, a 1'Excel-rien relacions d'ordre artístic i comercial que sior ; finalment, al Bombay. I quan acabamai no els farien nosa. Apendrien d'orga- al Bombay, comença altra vegada 'a donarnitzar d'una manera racional un espectacle. la volta, com els comparses de la processóS'adonarien dels corrents que dominen, en de Gigantes y cabezudos. El púiblic, és clar,matèria d'espectacles, fronteres enllà. Mil s'avorreix, per excellent que sigui el nú-suggestions diverses, mil idees noves, els fa- mero.rien rodar aleshores el cap, en benefici del L'empresari de musie-hall, en veure quepúblic. Perd els nostres empresaris de music- el públic li deserta i que, en canvi, els diarishall sembla que tinguin, no sé per què, hor- li diuen inteligente, deu pensar, com Alfredrar a1 tren. S'aboquen només de tant en Savoir, que el públic es va tornant ase. Al-tant a l'estranger a través de les planes de fred Savoir ho remarcava amb ironia, i noParis-Plaisirs, i encara només quan han de deixava de proclamar alhora, com a autor«supervisar)) els vestits d'unes giris; fora teatral, que el teatre proporciona cada diad'alguns d'aquests casos,ile,geixen Tiararí, es noves ocasions als espectadors pera anar al.fan qualificar d'intelligents en una gasetilla cine. A Barcelona ens dóna .motiu de con-pregada als diaris i es donen per assabentats córrer al cine, no sols el teatre, sinó també1 satisfets. el .music-hall. Els barcelonins hauran pogut

La poca curiositat dels empresaris barce- conèixer al cine atraccions que, com leslonins de music-hall per veure què passa a Hoffmann girls o els Vagabunds de Borrahuns cents quilòmetres de distància de via Minevitch, nd és gens fàcil, per ara, que ensfèrria, és la causa que, com observava la visitin.setmana anterior, visquin artísticament al Jonx TOMAS

Festes majors, enve l ats,

ciies j oiosos á estiu...

oh! el pl aer cI estar entaulats

i de brindar amb Coáorniu!`r

C i5511

odorniu,`"Raventós, I ó 7 2

CÕD OPNIUM o F T^

CAMISERESPECIALITAT EN LA MIDA :: CREACIONS EXCLUSIVES

L

G°33A i1r ll= DG L FLOG°3^D

TALLI FOO GAI 9 X34

La vid

LITERATURA DOCUMENTAL

da J©1 ballarí Ni .. J1nsky Divinas palabras Ramón delValle=Inclán . (Poliorama)

i

valencians

Tot seguit suggereix la possibilitat de con-siderar alguns caràcters de la gent valencia-na i de certs tipus provincials portuguesoscom resultants d'una influència molt impor-tant d'un element eurafricà.

Abordant el problema de l'origen d'aquestelement eurafricà i la data de la seva pene-tració a la regió de Valén•ia i a Portugal,es fonamenta en l'etnologia prehistòrica ien l'arqueologia per a emetre la hipòtesique deu recercar-se abans de lasegona edatdel ferro la fixació dels parents dels ibers

INTERMEZZO

Portuguesos

De tant en tant, Catalunya es recorda dePortugal.

que fixa la teoria de les tres faixes nado-nals de la Península Ibèrica — amb l'illa del

Un dia, és un illustre tractadista polític

País Basc —, una de les quals és formadaprecisament per Galícia amb Portugal.

Un altre dia és un publicista que esmerçaactivitats presentant davant el públic catalàles figures sobresortints de la literatura lu-sitana, bé per mitjà de referències, bé permitja de traduccions.

Un altre dia és un filòsof (o,millor escrit en aquest cas, un

^-^ Las obras der excelenfilo-sof) que .passeja per Portu-gal en nom propi i en nom dela cultura catalana.,.

TISSLMO POETA MOSSENI així successivament,Però no és menys ceri que

Auf'>> M cch,UUaUcro V .a Icncuno.T t--hi ha períodes durant els qualsCatalunya gairebé no es recor- ¡godai dcici u Lcnloúna nll (a1lc1L^-da — amb tot el romanticisme

nopo, lurZ1e dit t 1onlcm^7oc.que vulgueu — de Portugal.1 ara som dins d'un d'aquests

períodes. }DIR)GIDAS AL ILL VaPer qué?Potser penquè Catalunya té fn(TlmoScáor Don Iu.nXlmcnc 4cVltca,massa coses en qué pensar.

eo^rdedeAnnda,V L:condede Venti.&c.I potser també perquè el casooincret de la política dominanta la nació atlàntica neutralitzasimpaties de caràcter general.

xa•*

No obstant aquest parèntesi,Segurament no serà inoportunal'avinentesa per a parlar d'uncuriós assaig publicat fa poc aGuimaráes.

Es tracta d'un estudi delpro-fessor A. A. Mendes Correainscrit dins l'Homenagem aMartins Sarmento i del qualhi ha edició separada.

De totes les maneres, no elconeixem directament; sinó através del que ens diu S. J. alsquaderns que contenen els Tra-balhos da Sociedade Portuguesade Antropologia e Etnologia(P'órto, 1934)•

1 diu açò, que traduïm« l'antic regne de València,

qAue avui correspon a les pro- sCat Boça en ala dcL b u4wdc nhc oavíncies de l'est espanyol , Va-. . ede rasuri. Ant. ^I.1)• L XL I.•lència, Alacant i Castelló — pviu i patim que té afinitats ^yc4tIrq çaía daMI uel^,SufJatti^1,,^,,,,oDede diversa mena amb la gent ^ `^`Ide 'P'ortugal, .algunes de les Usa de 'les edicions de la traducció d'Auziàsquals ja han estat remarcades Marchper alguns escriptors.

El senyor professor Mendes Correa, en eltreball que analitzem, proclama interessantsafinitats antropològiques entre els valenciansi els portuguesos, posant-les de relleu en undiagrama demostratiu elaborat sobre ele-ments proporcionats per l'estatura i per l'ín-dex cefàlic, que són sens dubte dos caràc-ters antropològics de primer ordre.

A més, l'aproximació entre els dos poblespeninsulars s'observa també en altres ca-ràcters antropològics com, per exemple, l'ín-dex orbitari, l'índex facial i altres, la qualcosa permet al senyor professor MendesCorrea admetre majors afinitats antropolò-giques de l'àrea valenciana amb Portugalque amb qualsevol altra regió espanyola,

CONTINENTALClaris, 5. = Telèfon 19163

BARCELONA

mediterranis a l'interior i a l'occident de laPenínsula. D'aquesta forma, el professorMendes Correa no atribueix a ]'exili delssoldats de Viriat a les terres de València,ordenat per Dècim Junius Brutus, un paperdemogènic que justifiqués les analogies an-tropològiques luso-valencianes ; deu recercar

-se més lluny el llur origen, autoritzat pelque avui es sap d'Antropologia i Arqueolo-gia d'ambdós països. ))

I ací fineix la recensió.

Jorge de Montemayor (o de Montemor)fou — no car dir-ho - un poeta i novellistadel segle xvt que va escriure una obra titu-lada La Diana (publicada per primera ve-gada a la Ciutat de València) i que va tra-duir a l'espanyol els Cants d'amor d'AuziásMarch. Essent Montemayor portugués denaixença i essent Auziás valencià de naixe-ment, heus ací una relació entre Portugal iValència.

Per altra banda, Miguel de Cervantes, enla seva novella Persiles y Segismunda, es-criu referint-se a uns personatges i a la Ciu-tat de València: «No faltó quien le dijo lagrandeza de su sitio, la excelencia de susmoradores, la amenidad de sus contornos yfinalmente todo aquello que la hace hermo-sa y rica sobre las ciudades, no sólo de Es-1aña, sino de toda Europa, y finalmente lesalabaron la hermosura de las mujeres y suextremada limpieza y graciosa lengua, conquien sólo la portuguesa puede competir enser dulce y agradable». Heus ací, doncs, envirtud de les parles dolces i agradoses, unaaltra relació — de semblança — entre Portu-gal i València.

Qud més...?Costaria resseguir les possibles relacions

de manera que aquestes resultessin nom-broses.

Però, què importarien ja, com a demos-tratives, aquestes relacions si fos certa lahipòtesi del professor Mendes Correa sabrela identitat original de portuguesos i valen-cians?

Bé és veritat que aquesta identitat és moltallunyada en el temps i no hi ha a l'abast,per a explorar-lo, una màquina per l'es-til d'aquella que teòricament va inventarWells...

ALIlELA I VIVES

1 1IVI))L

1 . 1

LE/ LLETRE/L'ESCEPTICISME ROMANTIC A CATALUNYA

Maria Bartrina

UN LLIBRE DE BERGSON

Feia temps que esperàvem l'aparició d'a-quest volum que Bergs m acaba de lliuraral públic amb el títol de La pensée et lemouvant, volum que ve a completar L'é-nergie spirituelle, publicat ja fa molt detemps. Ve a completar-lo perquè ara ambaquests dos volums queda aplegat, per amillor comoditat dels lectors, tot el que hiha d'important a l'obra dispersa en confe-rències i articles de l'autor. Mentre L'éner-gie spirituelle reunia una tria de treballs mésaviat d'ordre psicològic, el nou volum, La1 ensée et le mouvant, aplega els escrits méspròpiament filosòfics.

No cal ponderar l'interès d'aquesta publi-cació. Seria suficient dir que gràcies aaquest volum, dos treballs avui introbables iamb tot capitals dintre l'obra de l'eminentpensador L'intuition philosoQhique i Intro-duction d la métaphysique, coueixaran ladifusió que mereixen, ja que, n'estem con-vençuts, han d'ésser molts els lectors que,coneixent bé les obres majors de Bergson, nohan .pogut mai, en canvi, llegir aquestesdues obres menors, modèliques d'expressió,d'una riquesa excepcional d'idees i alhora,sense exageració, dos petits monuments de.la llengua francesa.

En el primer, hom trobarà tota classe^deprecisions sobre aquesta noció imprecisa peressència que és la intuïció, noció que en elsentit bergsonià cal .afanyar-se a distingirrigorosament del sentit més en voga, here-tat de la filosofia posticantiaina. Quant a laIntroduction d la métaphysique, és un escritque 'bé mereix ésser qualificat de discurs delmètode de la Nouvelle phiiosophie per em-prar l'ambiciosa fraseològia del primer berg-sonià, el professar Eduard Le Roy.

Però encara hi ha més — i és per aquíque potser havíem de començar —, i és queen aquest vo7mñ, Henri Bergson, amb el pre-text d'escriure una introducció general alsescrits tan diversos ací aplegats, ha redac-tat fins a 112 pàgines rigorosament inèditesque constitueixen un resum admirable de lafilosofia de l'autor.

Ens imaginem i'exigència intima i impla-cable que devia moure Bergson a donar-nosaquestes ratlles . Heus ací un pensador l'o-bra del qual és .avui imponent de debò, ofe-rint-se amb !tota la grandesa arquitectònicad'una vasta construcció, per bé que encarano llesta del tot. Filosofia de l'esperit, filo-sofia de la vida, cosmologia i, darrerament,filosofia de la religió. Arribats ací, què hipot haver de més necessari que l'imperatiude resumir-se, de donar un cop d'ull enrerai mesurar les perspectives des de la cimadarrerament assolida? Aquestes iia pàginessón això, un resum de la filosofia bergsonia-na redactat pel propi Bergson. Qui sigui sen-sible als matisos tan personals d'aquest pen-sament, compendrà com un treball d'aquestordre no pot substituir-se a desgrat dels bellsllibres publicats ja sobre aquesta nova filo-sofia i que van des dels redactats pels deixa

-bles 'recelosos d'ortodòxia, .fins als més re-bels •ontradictors.

^Bergson ens fa sensible la gènesi dels mo-tius de la seva filosofia, alhora que al pro-cés d'invenció que el condueix a les qües-tions metodològiques tan cabdals en unaobra que es defineix sobretot com urna temp-tativa nova d'explorar la realitat fonamen-tal, de úraspassae el vel de Maia.

Tothom que tingui una noció, encara quelleugera, dels leitmotiv fonamentals del berg-sonisme, jutjarà de l'encert que radica enel títol del volum : La pensée et le mouvant.En dos mots, tota la dialèctica d'aquestafilosofia. Aquesta conjunció et, carregadad'oposicions!

Per una banda, el pensament reduït a uninstrument biològic, antena que .palpa elmón, orientat vers l'útil, vers la fabricació,tractan-se de tu a tu amb el món dels sò-lids. A l'altra banda la movimentació essen-cial de tota realitat metafísica, l'originalitatcreadora de la vida, la invenció incessant del'esperit, creant sempre de nou, desmentintla geometria, evolució creadora d'un princi-pi sobre el•qual Bergson no ha estat maigaire explícit. Dilema irreductible que laintuïció bergsoniana resol!

Si el pensament paralitza la vida en trac-tar de compendre-la en el joc dels seus con-ceptes rígids i externs, la intuïció d'una ma-nera simpàtica s'insereix en el movimentíntim d'ella, per sentir-ne i comprendre l'ín-tima essència. La filosofia és una poesia!

J. P.

:4111111111111111111111111111111111111111111111111111111 i p:.

— Les vostres Vacances us ó

seran més belles de

passar en companyia

d'un BON LLIBRE.

LLIBRERIA CATALONIA

— 3, Ronda de Sant Pere, 3

= atendrà les vostres co-

mandes i obsequiarà a

tots els seus clients les

compres dels quals si- v

_ guin superiors a 20 ptes,

11111111111111111IIIIIIIIIu111111111111111111Illllllllllli

GUTENBERG, S. A.

Fàbrica de maquinària

per a les Arts Gràfiques

Agullere, 1 1 Vla Laletana, 4

Tel. 15524 • BARCELONA

de virtut eu aquell moment d'intensa des-nacionalització, és aleshores nulla. Cal me-surar el mèrit estricte de les ,produccionsi deixar de banda ]'esperit que animavallurs autors. Adhuc en la Pre-Renaixença,el nom dePuig i Blanch ha agafat un certrelleu perquè s'ha tingut en compte, al mar-ge del vulgarisme i castellanització, carac-terístiques del fragment del poema Lo Tem

-ple de la Glòria, atribuït a ell, l'esforç in-estimable de fer un poema èpic en una llen-gua caiguda, menyspreada i tot pels cata-

l ans mateixos. Les dues primeres antologies,Los Trobadors Nous i Los Trobadors Mo-doens, sintetitzen aquell primer període re-maixentista. Aquells versaires s'dxposaeen ala mofa de 'llurs compatriotes, i Llurs pro-duccions tii,ndran sempre aquesta única però

admirable virtut : l'exemplaritat.La poesia floralesca aplegada a l'entorn

del patriarca renaixentista, Joaquim Rubioi Ors, camina, on un principi, am'b perfectaharmonia. La característica és : sentimen-talisme patriòtic abrandat en una mena demalenconia histórica per la Catalunya queha passat. Malgrat els cants a la glòriapassada i a la tradició; els poetes na creuenen l'avenir pel qual sospiren. A més a més,llur personalitat és gairebé nulla perquè han

manllevat a Espanya i a França la inspi-ració de llurs genis. Victor Hugo, Chateau-briand, Lamartine, Zorrilla, són, en ,prin-dpi, els que encomanen l'ampullosa retòricaque ve a ésser el nexe comú dels primersfloralistes. Montoliu, en assenyalar aquestacaracterística, hi dóna una importància re-lativa, ja que remarca que aquestes duesinfluències «serviren a aquells primers ,poe-tes catalans de vehicle de llur ideal d'igualmanera que hauria servit qualsevol escola».

La poesia lírica és la més conreada. Enels inicis de la Renaixença, tenint en comp-te les causes que la produïren, aquest fet

és naturalfssim, 'Els poetes acudien als Jocsamb un devessall de sentiments sincers ex-pressats sota la influència romàntica. L'Odamateixa és un cant líric. Joan Cortada iAntoni Martí, primers seguidora d''Aribau, elprimer amb la traducció de La Fugitiva, deGrosi, i el segon amb Llàgrimes de la viude-sa, conreen la lírica. Rubió i Ors, en desvet-llar el sentiment d'amor a la llengua cata-luna, fa néixer un nombre de versaires lacaracterística dels quals és la ingenuitatingenuïtat de sentiments que, en l'expressiógràfica, agafa el to dels lírics castellans. Na-turalment que, dintre aquest període, hi ha

manifestacions que seria difícil anotar comexclusivament líriques a causa de les impres-sions diverses que els autors anoten. Cal en-cara assenyalar un caire importantíssim d'a-quells primers temps : la poesia narrativa.Aquest gónere havia d'ésser conreat tambél'esperit romàntic restaurador posava a pri-mor pla la grandesa passada i, en l'ènyora-

ment, els autors trobaven la font d'inspiracióper narrar les heroïcitats de la raça. Els Jocsamb el lema, Patria, Fides, Amor ajudenal desenvolupament dels gèneres poètics. La

poesia mística afegeix encara a la lírica unnombre de poetes d'una certa inspiració.

Hí ha un moment que la lírica nacionalrep una nova influència, la qual es manifesta,per primera vegada, en els Jocs Florals de

1874, Francesc Matheu amb A una morta,elegia que més tard aplegarà en el seu primerllibre El Relirari, enceta la seva producciólírica sentimental. Apelles Mestres, amb.4vant, dóna el to d'una nova modalitat líri-ca inconeguda dels precursors.

Musset, Heme, Leopardi, semblen influiren aquest caire. Llur escepticisme és germàdel de Bartrina i llur sentimentalisme elegíacés correspost per Matheu, Mestres i Ldpezi Oms. L'elegia sentimental troba a Catalu-nya fàcils interpretadors. !Els joves cantenla dissort d'un amor contrariat. Adés és lamort, del wertherisnie del segle. La poesia

lírica, amb la seva virtut d'expressar fidel-ment el caràcter del .poeta, ens dóna, en

aquell moment, un bon nombre de joves di-letants sense més gràcia que 'llur ingen uï-tat d'expressió ; altres reïxen i saben expres-sar, entre llàgrimes i rialles, sentiments de-licadissims, fills moltes vegades d'una gransensibilitat.

La tristesa; una mena de tristesa enno-blidora, guia les principals produccions ca-talanes de Joaquim Maria Bartrina, el qual

és, sense cap.,rnena de dubte, elInés influït del sentiment dolo-rós de la vida. Una intensa

vida interior plena de dubtesi de vacillacions , per les veritatsdogmàtiques, el porta a plas-mar sota el lema Amaro e noiala vita, altro mai pulla, e fangoè il mondo, de -Leopardi, elplany líric, escèptic ï trist dela seva joventut malferida ,perl'amor traspassat i pel desigd "esbrinar l'impossible.Dubto. Vetací tot, Dubto i no

[em sentoni amb voluntat ni amb força

[¢er a creure.Aquests dos versos d'Epístola

sintetitzen la vida de Barbrina.. Ell dubta de tot; del món, de

la veritat i de la virtut. El seupessimisme és germà del deLeopardi i com ell sembla creu-re en el fatalisme tràgic. Perdla fe entremig d'una crisi d'es-tudi desordenada i inquieta ; ésaleshores quan es veu sol enel buit del món cercant el re-fugi d'una creença on recolzarla seva ànima. 'L'amor, però,és per Bartrina l'entusiasme dela joventut i, encara que igualal poeta italià coneix la dissortde l'estimada morta, mai no re-negarà d'aquest sentiment quefa dir a Leopardi que és unfantasma més de les mentidesde, la vida.

El cas de Bartrina és d'ori-ginalitat. La seva ànima depoeta s'entortolligava amb leseories científiques i escrivia

versos, reflex fidel dels seus sentiments ide les seves idees. E1 vigor de les sevesfacultats topava sovint amb la mesquinesadel seu cos, .amb els seus membres feblespotser per això cis seus cants lírics sónimpregnats de la trista malencónica de Leo-pardi. En l'hora de la mort, una serenitatdel mateix to li amoroseix els darrers ins-tants en els quals escriu aquestes parau-les : «Si en el meu llit d'agonia poguésafegir a la meva vida que s'extingeix, lavida que he concentrat en tot aillò que 'heestimat en aquest món, que en trigariad'anys a morir bo El tedium vitae no és pasel motiu de la seva malenconia ; Bartrina téúnicament trenta anys quan la malaltia elvenç i, encara que exposi ei les darreres

notes la diferència de veure la mort des delluny o quan es presenta segura, ,mai no de-sitjà el traspàs, ben al revés, s'arrapava a laidea l de viure amb la força de la seva joven-tut i amb l'esperança de la feina comença-da.'El pessimisme de Bartrina és d'un altreordre. El desig de creure subsisteix a travésde les crisis ; la pugna constant entre aquestdesig i la concepció del món i de la vidaengendra aquell to característic de les pro-la premeditació i l'enginy. Per ell la felicitatés dels que assaboreixen el moment sensepensar-ne les causes ni les conseqüències.

L'escepticisme es manifesta sempre. Lavirtut és un engany que debades cercaremen el buit del món.

Veritat i virtut, on puc trobar-vos?clama en l'Epístola i, en la joia de l'amorque canta en Amoroses, aquesta joia que«quan és amor és llum de vida,), esdevé po-ruc de rompre el dolç encant del moment

No hi arribem, que així un altre diaencar podrem tornar!

E1 poeta, jove, encisat d'aquest sentimentfràgil, l'assaboreix amb la temença de pee-dre'l .. No creu en la durada de l'amor ni enla fidelitat; entremig de la illusió entreveuel desencís. El dolor ha deixat un solc pro-fund en la seva ànima ; un amor primerenc,amarat de tendreses i de somnis estroncatper la mort, li inspira delicadeselegies

Quan de l'alba la clarorvegi entrar pel finestró,vaig altar-rae ; em vas vestiri somiant em vas dir—Te'n vas! No em fas un petó

L'últim bes del seu primer amor l'evocaen uns versos emotius : Ara fa un any, i enMaá més, recordatori a l'estimada morta, ex-pressa la desesperança del moment

Lo record i l'enyorança' de la que fou ma esperança

l'ataüt del que fou bres,a ser bres i a ser esperançaja no tornaran mai més...

mai més !Però, per damunt de les dissorts, a Bartrina

l'inspirà sempre una sensibilitat malaltissa,amargada. Aquell trist episodi de la sevaj oventut influí en les crisis del poeta reusenc,el qual arrossegà sempre la tristesa de viureuna vida de desenganys, de lluites i de dub-tes que en va provà de resoldre. El desorde

de les seves activitats el portà—segons fraseafortunada del seu gran amic Joan Sardà

—a tastar de tot i no menjar de res. La sevaimaginació poètica es perdé força en la feinainútil d'esbrinar l'impossible , en el buitetern del dubte, deixà molta apart d'aquellavida tan curta, amarada d'un sentiment ma-laltís copsat, en part, en les .poesies del seu

predilecte : Leopardi.J. M. MIQUIEL I VERGES

11111 . 1 ,u,,,,,,,,,,,1,,,,,,,,,,N„M,,, 111111,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,ISI,,,,,,,4,,,,II,4

j € LENDING ^,^É;^°N LIBRARY

FONTANELLA, 10.0nuuuumnunuumuunuuunmrnrmunnmuunuunmmulIl

Societat Espanyola de Carburs Metàl'IicsCorreus: Apartat 190 BARCELONATele$.: "Carburos" Mallorca, 232 Telèfon 73013

CARBUR DE CALCI; Fabriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) : : OXIGEN gg % DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fibri•ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits : : CALEFACCIb INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica :: GENERADORS. BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportaáb per la SOL-

DADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS

«La pensée et le Joaqummouvant Després de les múltiples vacillacions dels

primers versaires renaixentistes, les qualsassonyalen una desorientació prou remar-cada ja, però que no influeixen en la marxadel moviment sinó que més bé diríem quel'ajuden, s'arriba, en traspassar l'època he-roica dels Jocs Florals, a les manifestacionsde poesia veritable on, d'entremig de labrossa d'una exuberant producció, es desta-quen un 'nombre de poetes amb personalitatr amb el do de la paraula inspirada. Lavàlua de l'exemplaritat, mèrit suficient encls inicis de la Renaixença pel que tenia

Manuel Ilumbert — Descans

Lluís Moraló — Figura

4UR4@DR

LES ARTS I ELS ARTISTESLe eXp©©0©r Alceo Dossena i el sobrercalisme

Saló de MontjuïcL'obra de.Manuel Humbert que ha me-

rescut l'atorgació del primer Premi IsidreNonell, és evidentment un premi de cap acap. En aquesta tela hi ha abocada tota laconstitució pictòrica d'H'umbert, que de fatemps es perfila amb una enorme seguretati superant-se en cada ocasió. Humbert ac-tualmente arriba a aquell grau esplèndid pelqual passa el pintor en l'inici del seu camísense traves. Es per aquest motiu que enDescans s'adverteix una manera fluída dedir les coses dintre un acord que no es tren-

ca .mai, endevinant la pulsació sense prejudi-cis i l'esperit finíssim que cerca la plasma-ció del seu concepte basat em la normalitatdel bon gust i de la gran pintura. Les telescorresponents a J. Hurtuna i A. Iglesias po-den in• loure's dintre el cercle de la discre-ció juntament amb les dues darreres de Perelsern, el qual solament ha reeixit en unjardí ancien régime salvat per una gràciade debò. J. Julibert ha presentat unes fiorsen les quals s'adverteixen detalls d'un certto. Amb Carrer de Vannes, hem pogut tor-nar a veure Albert Junyent. Altra pegada

se'ns . ha posat al davant aquella nítidapintura exponent d'una personalitat bendefinida que fa del seu art una quietaimpressió de bellesa. Les tres teles deFrancesc Labarta són com les hem con-siderat en tota ocasió. Abundants d'agre-dolç i tirant cap a un transceudentalisme queno tenen. La pintura d'aquest autor, no es-sent com no és exempta de qualitat, obtéun inevitable cansanci, un anar repetint queminva el primer bon efecte. Ramon Lópezsegueix encallat al Suburbi. Sembla haverentrat a una fase volcànica que ja advertí-rem en la seva darrera exposició. L'eclosiódel fenomen, però, encara no s'ha produït.Rafael Llimona ha portat al Saló una pin-tura que posant em clar la quantitat i qua-litat del pintor, no ha estat el pinyol quenormalment podíem esperar. Figuró, con-venientment limitada al seu sector bo, osigui la dona fatal, hauria guanyat en mè-rit un tant per cent notabilíssim. L'obrad'A. Marinello és freda com la neu queexpressa deficientment. El gust d'excessivariquesa i mal orientada genialitat d'AntoniMataró l'ha conduït a pintar una Maja des

-carrilada i unes flors terriblement regulars.La Maja, sense !'aureola de cosa tendint ala història contemporània, adquiriria la vir-tut de quelcom de valuable. I és que Mata-ró — es veu a través del seu exercici pictò-ric —, creu arribat el seu moment_ plenari ,i així el que sobra de veritat manca d emo-ció i de ponderació que requereixen la reali-tat dels models. lEs una llàstima. Dels Ter-rats de la Barcelona vella a les teles tarra-gonines de Mercadé, no sols geogràficament,sinó artísticament, hi ha una distància con-siderable. Això no vol dir que els terratsalludits siguin de qualitat baixa, més aviatvolem significar que Mercadé s'ha vist man-cat d'aquella circumstància imponderable queel veïnatge amb el camp li concedeix. Decara al valor de la pintura, podem afirmar

que Mercadé s'ha ficat en terreny prohibit,cosa que magníficament compensa amb lapresència de La :Masia i Hivern, on retro-bem aquell pintor penetrant que ha vinculatun tros abandonat de Catalunya dintre larecensió passatgística de casa nostra. EIpintor japonès Mikouma, vista l'exposicióque celebrà a les Galeries Catalònia, ens féucreure que al Saló hi portaria d'aquella ma-teixa producció, i si bé A la finestra és unatela de fragments bons, Revetlla no té res aveure amb l'emotivitat i gràcia que en l'es-mentada Galeria advertírem. Joaquim Mom-brú ha portat a cap un quadro excellent.

No dubtem gaire a dir que és del més boque recordem d'aquest pintor. Es una pin-tura d'una vivesa extraordinària, voltadad'una dicció fermíssima i que deixa entre-veure un moment felicíssim de Mombró.Lluís Morató és un ,altre dels que s'ha es-forçat. Sense constituir ]''aplec de les sevesobres un nucli cabdal, excelleix a demostrarque ha donat un pas en ferm dintre lapintura, on prodigant la seva facilitat enel color té força a fer. Anotem un pèssimpaisatge d'T. Mandó. E1 gran Xavier No-gués, sense arribar al fans de la pintura, ha

dut al Saló una obra pro-u perfecta i proupersonal per a esdevenir un argument mésdenotant l'excelléncia del .Saló de Montjuïc.Es una tela d'aquelles escenes tan cares alnostre artista. IEizvelat és el títol, i el pro-ducte és la proclamació de la -sensibilitati dels dons d'observació tan justos que pos-seeix aquest home inesgotable: Fora de ca-tàleg hi ha el retrat de J. Obïols. Es unretrat de la qualitat idònia del seu autor,pePò que fa lamentar la seva' solitud. Elsquadros d'Isidre Odena no deixen catalo-gar amb massa facilitat el seu creador. Te-nen una duresa i una intenció que recla-men més peces. Alfred Opisso ha virat. Dar-rerament féu pressentir un decandiment, untòrcer el coll davant el problema. Ara hemde fer constar la reacció. 1 dintre el seucamp nou es, presenta un pintor amb moltesmés possibilitats que el d'abans. La sevaantiga fórmula feia çreure que trobaria unaparet que l'impediria avançar. Així, de fet,ha demostrat la topada i la nova posició.Opisso, si ara que juga amb uns elementsinesgotables persevera i s'esforça a abatredificultats, superarà aquella legítima espe-rança que és la tela iri. Alfred Pascual ex-posa dues obres que es fan remarcar pelseu color. La tècnica esgarrapada de J. Pas-cual destrueix el bu que pogués tenir lapintura seva. 'El pintor lu'Pascyal ha dutal •Saló un retrat decebedor. Un misteri pie-tòric dintre la seva vida ,fertilfssima. JosepPerrún amb les seves teles ha donat unamica l'espectacle de la revelació. Més bendit, la Natura ntorta..Evidentment aquestaobra té disposicions de figurar com a puntde partida estimable, en el qual consten lafacilitat, la construcció i amb un cert avan-tatge la presència d'un color ben vist i ex-cellentment expressat, sense oscillacions decap mena.

EN>ttc F. GUAL

Fa cosa de cinc anys hi hagué maror enel món de les arts i particularment entre lagent de museus per haver estat descobertespeces falses d'escultura italiana medieval enalguns museus i colleccions. L'interès quedespertà aquest afer augmentà en esbrinarel lloc de procedència de les falsificacions i,en fi, en conèixer-se'n l'autor. Aquest eraun modest escultor de Cremona establert aproximitat de Roma, i s'anomenava, i se-gueix anomenant-se, Alceo Dossena. Es unhome que ara compta cinquanta -cinc anys,home de molts oficis, picapedrer a sou decontractistes, deixeble d'una petita escolaprovincial d'arts, però gairebé autodidacta.Després de temptejar l'ofici de contractista,d'assajar-se a pintar, de flirtejar amb la quí-mica i d'intentar alguns invents, Alceo Dos-sena es decidí definitivament per l'escultura.

Però, què hi haurà dintre d'aquest escul-tor, si les formes del món vivent no li diuengran cosa i en canvi les formes creades pelsartistes. particularment pels artistes del pas-sat, l'encisen com si fossin úniques o comsi solament elles percutïssin en la seva sen-sibilitat d'escultor? Hi ha en el si d'AlceoDossena la vocació i el geni de la falsifica-ció? Perquè en aquest, com en altres ca-sos de frau artístic, bé es pot parlar degenialitat. Recordem si no la tiara de Sai-tafarnes, tan perfecta des del punt de vistaartístic com des del punt de vista arqueo-lògic, la qual arribà a enganyar el mésexigent dels arqueòlegs del començ del se-gle xix, Salomon Reinach, i fins aconseguífigurar en lloc preferent al Museu delLouvrè.

Dossena, perd, es revolta contra l'acu-sació de falsari fins a portar els acusadorsi els seus explotadors •al tribunal de jus-tícia. Aquests darrers serien els únics fal-saris. Després de la guerra, un antiquaridel Nord d'Itàlia s'adonà de la gran dispo-sició que tenia Alceo Dossena per a imitarels escultors de Madonne del primer renai-xement ; d'acord amb altres mitjancers, licomprava a preu mòdic totes les obres queproduïa, n'esborrava la signatura, les pa-tinava, les mutilava, les camuflava i lesoferia a preus impressionants als experts,a d'altres antiquaris, als colleccionistes i alsdirectors de museus. Feia dotze anys quela combinació durava quan fou delatadaamb la cridòria que tots recordem. Durantaquest temps Dossena cobrà unes 700,000lires; entretant, l'artista calcula que elsseus barnums cobraren uns quaranta mi-lions.

Ajudat pel seu fill Alcide, Alceo Dossenaelaborà en el seu talleret de La Ripetta unsens fi d'imitacions dels baixos relleus enmarbre policromat i daurat dels grans mes-tres trescentistes i quatrecentistes italiansGiovanni Pisano, Il Vecchietta, Agostino diI)uecio, Mino da Fièsole, Donatello, LucenBella Robbia, Desiderio da Settignano, etc.I ho féu sempre molt bé, de vegades tanbé com aquells subtilíssims escultors, d'al-tres vegades més estovadament, sense aque-

Un notable il`lustradorLa presentació a les sales d'exposicions

d'Albert P. Pujol ha vingut a constituir unacte per a anunciar d'existència d'un altreillustrador en els rengles li,mitadíssims aCatalunya dels cultivadors d'aquesta espe-cialitat.

Pertany l'esmentat artista a l'espècie delsfantasistes, dels que basen la 'seva labor enarguments .propensos a fer volar la imagi-nació entre els replecs de coses autòctones,resades en llengua vernacle, de gran regustracial.

L'èxit d'A. Pu;ol s'escau en aquesta parti-cularitat precisament. Perquè l'homogeneïtatposada en clar en la totalitat de les abres ila constant tensió que elles tenen, són pro-ducte de la gran assimilació a què deuarribar el material per illustrar i l'artista,i aquesta condició especial requereix, i mésen ell, home jove, haver arribat al fonsliterari per a extreure'n partícules plàsti-ques amb una emoció connacional.

La tèonica, procés elementalfssim en l'il-lustrador, dóna a Pujol una consisténciaefectiva. Si bé no té 1'espontaineïtat que tantsde valors ha fet prevaler, té en canvi unenorme contingut d'encís provinent del camp

1. P. Pujol — Illustració per al «CoiuleArnau),

oposat, notable en si per estar allun yat d'en-farfecs gratuits o extemporàniament barrocs,

tan fàcils d'adquirir en l'oposició de la iFlus-tració a què ens hem refgrit en primerterme.

Les interpretacions de L'Atlántida i d'ElConte Arru}u de Sagarra, exposades a laSala Gaspar, són per sobre de tot unes tra-duccions del text que tots hem aconseguitde veure un dia, i aquesta forma d'acord ila seva realització esplèndida són els argu-ments de base que assenyalen Albert P.Pujol com un dels legítims i pocs valorsamb què pot comptar aquest ram tan pocdesenvolupat a casa nostra.

E. F. G.

lla tensió nerviosa que 'es trasllueix en elsmillors baixos relleus del quattrocento. Sem-pre però amb grans força i dignitat, sempremuseablement.

Però Dossena no es limità pas a aquestgènere ; el seu do imitador no té límits.Així mateix excellí en la imitació dels gò-tics d'altres terres, i fins dels grecs. Ungrup que representa Atena i els gegantsfou pagat a Munic cent vegades més queel que ell en cobrà. De l'enrabiada que li'npervingué, Dossena trinxà a cops de mar-tell l'emmotllat, que conservava ; i potser

Alceo Dossena

d'aquell moment datarà la descoberta delsfraus que es forjaven a la seva esquena.Aquest escultor extraordinari arribà a imi-tar fins el barroquíssim Bernini. Les repro-duccions que illustren aquestes ratlles do-naran idea de la prodigiosa fecunditat imi-tativa (diguem-ho sense embuts i senseretreure'n la paradoxa, perquè no n'hi ha)

d'Alceo Dossena.Prodigiosa fecunditat, en efecte ; perquè

aquesta facultat imitadora, la qual potserescandalitzarà alguns esperits ingenus, toti trobar-se ella arreu, tot i ésser la condiciógenèrica de les arts de tots els temps, esprodueix per regla general en e!s grans i

petits artistes per respecte a un altre ar-tista superior, per respecte al gust d'una ode diverses successives generacions, mentreque Dossena la posseeix respecte de distintsartistes i èpoques. Els escultors grecs s'i-miten mútuament fins a un cert punt, comels gòtics, com els bizantins, com els ar-tistes del període romànic; de vegades escopien i tot, es plagien sense vergonya, i

àdhuc amb la major naturalitat. Es potdir que coneixem la major part de l'escul-tura grega per les còpies romanes, sovintcòpies tan admirables com ho degueren és-ser els originals, tan belles còpies romanescom trobem bells els originals grecs d'al-tres estàtues i relleus. Avui dia mateix,quan diem : influència de Maillol o de Ro-din, flairem la imitació, com la retrobemen la pintura : imitacions de Picasso, deBraque, de Matisse, etc. Sals els impres-sionistes no han pogut ésser imitats tanal peu de la lletra. A Anglaterra, RichardSickert fa tronar i ploure amb la pinturaa l'oli de temes victorians copiats dels gra

-vats al boix dels magazines d'aquell temps.I en tot temps fou així, la còpia i la imi-tació de les obres d'art és tant o més abun-dant que la còpia del natural. En el pe-rfode barroc circulaven àlbums gravats al'aiguafort per a ús de tallistes, on es pro-porcionaven models de símbols, atributs,emblemes, composicions bíbliques i evangè-liques, hagiografia, i tot el que era indis-pensable a l'escultura dels retaules. Doncsbé, sovint aquestes talles copiades d'un gra-vat són delicioses. A la parròquia de San-tiga, prop de Cerdanyola, hi ha dos altarsbarrocs, d'autor desconegut, amb encisarescomposicions bíbliques tallades en fusta icopiades de Durer ! A Barbarà, també. SimóGómez havia fet còpies de Jan Steen, alllapis plom ! que gairebé valen els originalsa l'oli. Gainsborough, el gran Gainsbo-rough, Ryckaert i Lambesgui copiaren moltbé Teniers ; els millors deixebles de Rem

-brandt, i són molts!, copiaren tan bé elmestre que les còpies passaren durant se-gles per obra d'aquest, i són incomptablesencara les que tothom atribueix per tal raóa Rembrandt; cal només fer -se càrrec del'enorme catàleg, cada dia més extens, deles obres reconegudes d'aquest prodigióspintor. El mateix Dürer, copiat arreu delmón, també copià diferents artistes. Certsminiaturistes i pintors primitius castellans,el gran Gallegos sobretot, copiaven en co-lors els boixos de l'alemany Schonghauer.Les talles dolces de Lucas de Leyden esconvertiren en pintures a l'oli en mans debons pintors holandesos. Els fills i els dei-xebles de Dirck Bouts el copiaren i imi-taren a la perfecció. Els Breughel, pare ifill, es confonen sovint amb Cornelis VanDalen. Les bones còpies de Marinus i deJeroni Bosch són moltes. Jan Matsys copiamolt bé el seu pare Quentin. J.. SandersVan Henessen i el Greco fan nombrosescòpies de llurs pròpies pintures. Mabuse co-pia Jan Van Evck. Varotari copia el Ti-ziano, i amb Tiziano es confonen Fracas-toro i Torbido. Sembla que el personalfs-sim Patinir i Mostaert copiarien Gérard,David, i Luca Giordano, que imità moltJosep Ribera, li copià la Bacanal, la qualno és sinó còpia d'un baix-relleu hellenístic.Puga, Carreño, Bernardo Strozzi i Gasparde Crayer imitaren molt bé Velázquezl'anglès Albert Goodtvin imità ej seu com

-patrici Humor. Lés talles de Montañés esconfonen amb les d'A. Mesa, i són innom-brables les obres de Bayeu, d'Agustí Estevei d'altres deixebles de Goya que es confo-nen amb les del mestre. José de Mora, José

Risueño i el cèlebre Mena són tallistes quesovint s'imiten. Miguel de Tovar copia iimita Murillo. Alguns escultors del renai-xement italià imitaren estretament l'escul-tura de l'antiguitat greco-romana, P. Bargaparticularment. Van Bloemen imità GasparDughet. Manuel Tramulles imità Vilado-mat fins a la identitat. Els dos Lluc Cra-nach esdevenen confusibles. Jusepe Martí-nez imita Honthorst i Zipper. Van Goyenté imitadors holandesos contemporanis d'ell.Quilliard imita Antoni Watteau fins a con-fondre els trustees del Louvre. SaftlevenBroot, Bega i Cornelis Dusart imiten AdriàVan Ostade ja en vida d'aquest. BernardoBelotto imita Canaletto. Francisco Prebostecopia i imita el Greco, i, en el nostre temps,Aimé Perret imita J. F. Millet, etc., etc.No parlem de les imitacions en l'art apli-cat, en la literatura i en les altres arts, deles bones i admirables imitacions. Deixemde banda també les falsificacions : aquestseria capítol interminable.

En ]'exposició d'art antic organitzada alPalau de Belles Arts a començ del seglepresent vaig delectar-me en la còpia d'unaDolorosa i d'un Calvari flamencs, perta-nyents aleshores a la Collecció Cabot (undibuix de la Dolorosa a la mina de plom,colorit, i el Calvari, a l'oli, inacabat, obresque Josep Pijoan em demanà i que jo vaigcedir-li de bon grat). I bé, aquella delec-tació del temps dels meus primers estudisartístics ara no la comprenc, ara no podriasentir-la. La perfecció de les millors còpiesdels grans artistes sovint m'admira i m'e-mociona com les obres mestres originalsperò, així i tot, no comprenc que artistestan ben dotats per a l'assimilació d'un altreautor puguin, com aquest Alceo Dossena,reeixir igualment en la còpia d'autors desensibilitat diferent i fins contrària. 1 en-cara comprenc menys que, tan universal-ment dotat per a l'assimilació de l'art demolts i distints artistes, hom no es sentidecantat a assimilar l'art de la Natura: nocomprenc que la gran traça a copiar lesformes d'art no serveixi gens per a la cò-pia del natural; això amb el ben entès quela idea de còpia en la present ocasió téI'encalç màximum que li atorguen les obresmestres de l'art realista.

Ací hi ha un fenomen de psicologia del'art, molt important, a estudiar. I aquestfenomen sembla poder enunciar-se així : hi

Alceo Dossena

ha artistes, àdhuc artistes de molt talent,que no són aptes per a copsar la transcen-dència dels fets (diguem : de les formes)naturals de manera directa i els cal l'im-puls, la suggerència d'un altre artista. Ambaquesta empenta alguns atenyen àdhuc lagenialitat ; sense ella no sabrien com co-mençar. Entre els més ineptes o indotatsper a la percepció i per a la dicció es deuentrobar els grafòmans del dibuix inconscient,dels traçats a ulls clucs, a l'atzar de la mo-bilitat gràfica, els entusiastes de l'art pautatpel subconscient, la turbamulta dels supor-tadors de I'art intranscendent. Al començde la incomprensió del món exterior, unaprimera i brillant etapa seria la dels AlceoDossena ; a les escorrialles, la darrera etapaseria la dels artistes que s'imaginen mésprofunds tot essent els més buits, els sobre-realistes. La psicologia d'un artista comAlceo Dossena deurà poder equiparar-se ala de l'actor, a la del músic interpretador.

Jonx SACS

Exit en la mida

Corbatee inarrugable.

Pijamee a bou ptea

JAUME I, 11

' Telèfon 11655

^t

á` ri

lM

– Mentidera 1(College Humor, Nova York)

La mateixa clitorial de Breitkopf i Hár-tel cíe Leipsic ens presenta un fascicle be-llament illustrat amb nous documents so-bre la joventut de Bach a Eisenach (Eisen-

acher Dokumente um Sebastian Bach, Leip-sic, 1933). A través dels ulls del propi Bachesguardem tot el petit .món que I'ha voltatdurant la seva joventut: la seva casa natal,

els llibres de cor on cantà, la famosa Wart-burg on es desenrotlla tota la faula del

Tannhduser de Wagner, les escoles i lesesglésies a les quals ha assistit. Es, en re-sum, una preciosa collecció de reproduccions

contemporànies a Bach i modernes queplaurà a ben segur a tots els admiradorsdel gran Joan Sebastià.

Orro MAYER

DISCOSSobreproducció

Les firmes continuen multiplicant els en-registraments d'artistes obscurs, de vedet-

tes de segon ordre, sense esclat ni talent.Per què?La música uqualsevob, cada vegada es

veu més malament. Fa nosa als catàlegsi als prestatges de les botigues. El .públiccomença a fastiguejar-se de la música in-dustrial, perquè ja n'està saturat. Quantals oients que encara l'aguanten, per quécomprarien discos? La ràdio els proveeixgratuitament, tot el dia, d'aquelles cançonssempre iguals, d'aquells tetines de film in-tercanviables, d'aquelles pobreses de lesquals tot seguit hom s'adona que no tonencap valor, i que en tot cas no valen elsquinze francs que costa un disc de gran

marca.Un disc de Beethoven, de Wagner o de

Debussy conserva indefinidament el seu va-

lor, si és bo. Una cançó és un article demoda, una fantasia que es desvaloritza ambuna rapidesa extrema. El detallista mateix,que té tendència a atribuir a la mala mú-sica un valor comercial superior, perquèdurant llarg temps s'ha venut miillor quel'altra, avui constata, a les seves expenses,

que el petit repertori és un article moridor,perillós de tenir en stock. En música tambéhi ha' valors or i valors d'especulació sub-

jectes a daltabaixos.(De Radio Magazine, París.)

PETIT ERROR

ALL RASCACELS

—.Hem fet quatre pisos de. massa!(Marianne, París)

L'ULL DE VIDRE

—En voldria un de lluminós, per quanvaig en bicicleta...

(Marianne, París)

El seu fanal preferit.

—No la puc aconsellar, senyora; això és

qüestió de gustos.(The New York erL

EMBOLIC

—Li ha passat volent-nos contar l'aferStavisky.

(Marianne, París)

--Sereu expulsat del camp nudista si nous afaiteu aquesta barbassa.

(Razzle, Nova York)

Bibliografia musicalS. Nadel, Ferruccio Ausonni (1866=1924),=1^ecords d'Eisenach

del temps de Sebastià Bachpossibilitats de crear-hi, amb ajut d'una ge-neracióplena d'esperit modernista, quelcomd'extraordinari. El seu instint no l'enganyà.Fou sotá la seva influència predominant queaconseguí fer de Berlín el centre de la jovemúsica alemanya, desbancant així la capitalde la música alemanya d'aleshores, el qua-dro dels primers grans triomfs oficials deWagner : Munic. En i8g8 Busoni començaels seus grans cicles de concerts que prenenel caràcter d'una revista total del repertori

complet de la nostra música n 4erna. Enquatre concerts, per exemple, interpretaamb orquestra tots els principals concertsper a piano de Bach a Liszt. Dóna audi-cions públiques de tots els concerts per apiano de Mozart, de totes les sonates deBeethoven, de tot el Clavecí ben temperat,de Bach, interpreta durant una sessió totsels preludis de Debuss y i de Chopin o totsels estudis de Chopin i de Liszt. A partirde 1902, dóna els grans cicles de músicacontemporània : sota la seva batuta es fansentir .per primera vegada gran nombred'obres de Bartók, Debussy, Delius, Fauré,Pfitzner, Schbnherg i molts d'altres.

La seva activitat com a professor de pia-no i de composició na és menar. Una sèrie

d'excellents alumnes li deuen la seva for-mació musical, entre ells Wladimir Vogel,del qual Arbós acaba de fer conèixer a Ma-drid un dels seus genials Estudis per a or-questra i Kurt Wleill, l'autor de la músicade L'Opéra de Quat' Sous.

Com a compositor, Busoni somia ambl'ideal d'un anau classicisme». Sense arri-bar a formar un sistema, utilitza tots elsmitjans artístics del seu temps. IEl seu nerviitalià es manifesta pel seu gust predomi-nant por a la melodia, per l'esperit, la se-renitat i la transparència. Però aquesta seruna melodia que ano es troba subjecta al di-namisme cromàtic, que s'emmotlla sobreuna síntesi harmònica de sonoritat romàntica i simplicitat mozartian.a. IEn les sevesnombroses obres per a piano i.per a orquestra, però sobretot en les seves òperes, eTurandot, interessant pendant a T'obra demateix títol de Puocini, 1'Alrlecchino, eDr. Faust, tracta de realitzar la visió d'unnova unitat universal, d'un nou «art perl'art)), sense caure mai, però, ni en un eclecticisme internacional, ni en l'abstracció d'ursistema exclusiu.

Durant la guerra, Busoni ha de, canviade residència i es fixa a Suïssa. Com uipetit nombre d'intellectuals, entre els qualRomain Rdlland, es manté al marge de l`odentre les nacions. En el treball del seu Doctor Faust ens fa pensar en el desig de Goethe, que demanava un compositor d'aquestema que hagués viscut a Itàlia per poderealitzar una síntesi del caràcter alomanamb l'estil italià. IEn igzo torna de nouBerlín, on professa durant els quatre darrers anys de la seva vida l'art de la corcposició. Les idees que havia predicat durartota la seva vida han esdevingut avui diuna realitat. Caldria fer sentir també entrnosaltres les sevès obres, per fer apreciadel públic català aquest talent singularsubtil.

NOTES DE RADIOUn invent italià contira

els paràsítsS'admet que les pertorbacions atmosfòri-

Parlàvem en una altra crònica de com en ques no poden eliminar-se en absolut, perel projecte de llei de radiodifusió; que quan què no és possible suprimir-ne l'origen.escrivim aquestes ratlles haurà passat ja, Però si això és veritat, ho és igualment ladesprés d'una discussió poc meditada, a la possibilitat de modificar radicalment els mé-Gaceta, es troba la dèria d'un estatisme todes de transmissió adoptats en l'actualitat,que es pot compendie estenent a tots els de manera que es creïn, entre les ones trans-ordres de l'Estat aquesta idea, però no sin- meses i les degudes a les pertorbacions at-.terpreta així, no aplicant-se aquesta teoria mosfèriques, unes diferències que actualmenten negar a la Generalitat l'execució d'a- no existeixen,quests serveis i encomanar-los, per contra, 1 Dos enginyers de Roma, Boselli i Carne-a un cos tècnic. 1 vali, que estudien des de fa ans la qüestió,

Malgrat la declaració de l'article primer, 1 han sotmès al Consell nacional de Recerques

que estableix els serveis de radiodifusió com n" Uou sistema de transmissions radiolèc-a funció de l'Estat, i la declaració de la 1 triques gràcies al qual totes les pertorbacions,propietat de les installacions a favor del (le qualsevulla naturalesa que siguin, sónmateix Estat, es declara tot seguit la possi- 1

completament neutralitzades. El Consell hab. eilitat d donar a entitats particulars l'or- trobat viable el procediment i, havent-lo in-gilitat de del servei, i això que s'estableix format de manera avantatjosa, les experièn-

cies seran dutes a terme a despeses del go-com a possibilitat no trigarà gaire a esde- crn. Si, com s'èspera, aquest sistema dónavenir realitat, i ja serem on es tenia interès resultats pràctics, '.no és pas exagerat d'afir-d'arribar. A Espanya mateix s'han fet pro- afilar que les seves diverses aplicacions cap-vatures d'aquest sistema, amb un resultat girarien els procediments en vigor en l'ac-que fa preveure el que serà ara tot el con- tualitat.junt d'aquesta nova organització, puix aValència funciona una emissora propietatde 11Estat que, per mitjà d'un cànon quepercep sobre la recaptació de la publicitat,explota Unión Radio. 1 és que ací el ser-vei és perfecte? De cap manera. Aquestsconvenis d'explotació, que necessàriamenthan de tenir un caràcter temporal, han dedonar el mateix resultat, tan dolent com elque patim actualment dintre del fins aravigent règim de concessió, puix sempre aixíel concessionari té a sobre el venciment deltermini, i és molt humà que tingui més encompte el seu interès que no la satisfacciódel radioient. Per això mateix, totes les ob- .servacions i crítiques que es puguin fer al'actuació de les actuals emissores tindransempre aquesta explicació, ja que totes te-nen la data del termini de concessió ben aprop. Unió Ràdio Barcelona el vinent ju-liol, Unión Radio Madrid l'abril vinent, i enpitjar situació legal es troba encara l'emis-sora de Ràdio-Associació, que emet amb unpermís provisional, vivint així completa-ment a precari. Amb una situació semblant,tot el que poden fer és un anar tirant dis-cret, i qualsevol intent de renovació per partd'aquestes entitats, que fins ara han orga-nitzat emissions, cercant aixf la simpatia del'oient en una situació indefinida, que a l'en

-demà pot no tenir cap valor. Doncs bé,aquesta mateixa serà la posició del conces-sionari de l'organització de l'emissió dintredel nou pla, amb 1'agravant que suposa laseguretat que durant un termini tindrà elmonopoli que el desQliuri d'una competèn-cia similar i amb els precedents de la dei-xadesa de l'Estat en aquesta matéria, nocal esperar un gran esdevenidor per a laràdio al nostre país.

Han estat precisáment els països europeus(deixant de banda América, on la iniciativaprivada ho ha fet tot) que no han seguitaquest sistema els que han dut la ràdioamb una emporta-més considerable, i entretots és precisament Anglaterra .amb la Bri -tish Broadcasting Corporation que té el ser-vei més perfecte. Aquesta organització, com-

1 pletament autònoma, es reparteix .amb l'Es-tat un milió dues-centes mil lliures, productede les ]licencies i taxes d'emissió i recepció,esdevenint així la ràdio amb poténcia sufi-cient per a organitzar els millors concertsi essent encara el suport gràcies al qualpoden donar-se les representacions líriquesdel Covent Garden. Bèlgica té l'Institut Na-cional de Radiodifusió i conrea el mateixsistema d'autonomia. Per contra, altrespaïsos, com França, darrerament amb el plaFerrié ; Rússia, Alemanya i Austria, man-tenen el criteri que siguin precisament elsorganismes de l'Estat els encarregats direc-tament de l'emissió. A Itàlia hi ha el sis-

1 tema de concessió de l'organització de l'e-missió a una empresa privada, però cal dirque la intervenció de l'Estat s'hi fa sentir,

L regulant així l'activitat del concessionari.

D'•altra part, però, tots hem pogut apreciare que en les emissores italianes, •malgrat les

perfeccions tècniques i artístiques que homs els reconeix, hi ha també una abundància

de publicitat a estones aclaparadora, confir-1 1 mació del que dèiem : que l'interès del con-] 1 cession.ari pot ésser perillós per a l'emissió1 1 qué hauria de plaure als radroiemts, interèsa suprem que s'hauria de cercar,

i. G.Vestit d'aquesta graciosa manera, el petitcantaire Bach es passejava pels carrers d'Ei-senach cent cinquanta anys abans del tems

d'aquesta litografia.

gràfic — que aquest italià, fill de Toscana,hagi escollit precisament Berlín com a ,puntde residòncia ; que l'artista que disposavade tot el món s'hagi lligat a aquesta ciutatque tenia la fama de mancar de tradiciói de poesia. Però sembla precisament queera tot el que hi trobava de nou i de joveel que desvetllava el seu entusiasme per les

El règim de con-

cessions a la ràdio

La ràdio sota la creugammada

E1 control oficial de la ràdio alemanya,des de març de I'anv darrer, passà del mi-nisteri de Comunicacions al de Propaganda,de creació nova. Aquest fet creà una novaera en la història de la ràdio alemanya.Abans, les estacions emissores eren conside-rades com uns centres de distracció i d'ins-trucció. Després del traspàs, llur camp d'ac-ció s'ha eixamplat considerablement. Les es-tacions estan destinades a servir d'agentsd'enllaç entre el govern i la població i depropaganda d'aquell sobre aquesta.

IL'anp darrer fou esmerçat en la preparacióde la T. S. F. per a aquest nou paper. S'or-ganitzaren grans transmissions nacionals, ales quals era assegurat un gran auditori, demanera que el conseller podia estar segurque l'escoltarien un nombre grandiós de ciu-tadans. .Escoltar s'havia convertit en unamena d'obligació.

Avui dia, Goebbels, el ministre de la Pro-paganda, és el responsable de la ràdio. Elcap del departament de T. S. E. d'aquestministeri, el conseller ministerial HorstDiressler-Andress, exerceix el seu control permitjà del Comité executiu de la R. R. C. ien la seva qualitat de president de la ReichsRundfunk Kammer.

El ministeri de la Propaganda es fa càr-rec de totes les transmissions polítiques.Quan Hitler parla a la nació davant del mi-cròfon, es prenen precaucions especials a fid'evitar els accidents tècnics i totes les esta-cions de transmissió i d'amplificació són sotala vigilància d'equips especials.

El paper del ministeri de la Propaganda ésa la vegada positiu i negatiu. En efecte, im-posa les transmissions polítiques, dirigeixla tàctica general i vigila el caràcter dels pro-grames; d'altra banda, autoritza o prohibeixels números, per poc importants que siguin,tals com converses sobre temes polítics.L'acció del ministeri s'estén a 1a preparacióde campanyes industrials per a la propaga-ció de la T. S. F. iEl ministeri edita el but-lletí dels comunicats de radiodifusió, ambcaràcter oficial. Pel que fa a l'aspecte cultu-ral dels programes, de ,moment, l'única res-ponsable és l'estació emissora.

L'emissora nacional alemanya i la d'onescurtes beneficien d'una situació especial. Laprimera difon programes destinats a total'Alemanya, mentre que les altres emissoresorganitzen programes regionals i la d'amescurtes està destinada sobretot als alemanysresidents a l'estranger.

AI fons de l'abismeL'explorador R. de Joly, president del

Spéléoclub de França, 'ha fet unes curiosesobservacions, el resultat de les quals ha con-signat en una carta dirigida a una revistatèonica francesa. Diu

((La nostra missió científica a les Canà-ries tenia diversos objectius, però siomés par-laré dels interessants .per a la T. S. F.

nEn març de 1931 vaig fer saber als lectorsde Radio-Magazine els resultats obtingutsa la Cova del Drac, a Mallorca. Allà, amb unsuperheterodí de •cinc ldmpares, vaig sentirperfectament E. A. J. i Ràdio Barcelona, aaj metres sota la superfície i a 250 metresde l'entrada de la caverna.

))Acabo d'intentar la -mateixa experiènciaal fons d'un abisme dit la Sima de Jinamar,a i s quilòmetres de Las Palmas, Gran Canà-ria. Aquí, encara que l'aparell de recepciófos el mateix, les condicions han canviat. IEn

primer lloc, la naturalesa del terreny : enstrobem en un cràter d'explosió, les paretsdel qual són de basalt. IEl .pou no és recti-lini, sinó amb reconades. La profunditat ésde fio metres en relació a la iboca. La po-tència d'antena de l'estació E. A. J. So Rà-dio Las Palmas és feble : 200 wats-antena.Tot això és per a explicar que hem pogut

percebre una «ona portadora„ corresponent a

l'emissió cercada sobre unes quantes harmò-

niques, perd no hem pogut sentir el concert

que buscàvem.

El nostre quadro era el mateix que aMallorca, i cal creure que E. A. J. yo noemet amb la potència anunciada ; si no,l'hauríem captada. Sortírem de l'abisme i in-tentàrem de nou l'experiència, igualmentsense resultat ; però, en canvi, recdllírem te-legrames. Es curiós que aquests darrers nopenetraven sota terra.

oLa longitud d'ona de l'emissora E. A. J.50 és de aos metres. Cap altra estació nopodia i interferrr amb ella. No es pot invocar,per tant, aquest pretext com a justificatiudel fracàs. Radio iRabat, que és la més pró-xima, està a 1,100 quilòmetres aproximada-ment, i la seva longitud d'ona és de 500 m.

))Si a la Cova del Drac la inostra recepcióhavia pogut ésser excel1ent, es pot atribuir elfet, probablement, a la presència d'aigua enla gruta. tEn efecte, aquesta aigua, la sali

-nitat de la qual és d'un terç de la del Medi-terrani, fa potser el paper de conductor. Ja

és sabut que els submarins poden captar lesones d'alta freqüència a través d'un plafóde roure disposat a aquest efecte, fins a tzmetres sota el nivell del mar.»

IMPRESOS COSTANou d• la Rambla, 45

• ARCCLONA