TD

F131

2.30€

. Any

17.

La

Fran

ja, n

ovem

bre

de 2

016

Trobada a QueretesLa vila matarranyenca acull la 27aTrobada Cultural del Matarranya, amb presentacions, música, visita al patrimoni i tast de vins. [p.5]

Guerra i revolució a FragaLes Jornades Culturals i Llibertàriesd’enguany ens faran “Conèixer lopassat, comprendre lo present,construir lo futur”. [p.7]

Albelda i l’aiguaUna conferència del geògraf IgnasiAldomà mostra la saviesa històrica de la gent de secà a l’hora d’aprofitar els escassos recursos hídrics. [p.9]

Premis de l’aragonèsMaría Bitoria Nicolás i Inazio Almudébarreben els primers premis ChuanaCoscujuela per la seua dedicació a lallengua aragonesa. [p.16]

p. 10, 13 i al NOU SUPLEMENT

Temps d’Escola

En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA 131

Sumari2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

7 Baix Cinca

8 Llitera

9 Ribagorça

10 Entrevista

13 Tema del mes

14 Opinió

16 Aragó

17 Personatge del mes

18 Països Catalans

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21· Associació Cultural del Matarranya· Institut d’Estudis del Baix Cinca-IEA· Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf · tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:Matarranya: M. D. Gimeno, Carles Sancho. Baix Cinca: Rosa Arqué, Hugo Sorolla. Llitera: Josep EsplugaRibagorça: Glòria Francino.

Seccions:Matarranya, Isa Calaf. Baix Cinca, Rosa Arqué;Llitera, Josep Espluga; Ribagorça, GlòriaFrancino; Cultura, Hèctor Moret; Entrevistes,Ramón Mur; PP.CC., Hugo Sorolla; Aragó, CarlesTerès.

Opinió: Marina d’Algars, Esteve Betrià, BenetMartín, Artur Quintana, Francesc Ricart, CarlesTerès, Joaquim Torrent.

Col·laboradors: José Miguel Gràcia, JúliaLlambert, Jordi Marín, Ajuntament de Mequi-nensa, Artur Quintana.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

PP i Ciutadans neguen el debaten aragonès a les Corts

El propassat 20 d’octubre, els diputats delPP (Roberto Bermúdez) i Ciutadans (Su-sana Gaspar) a les Corts d’Aragó, van de-cidir queixar-se i negar-se a participar en undebat traduït a l’aragonès. La moció de Po-dem-Aragó en defensa del poble de Jáno-vas va estar exposada pel seu diputat Na-cho Escartín en castellà i després va fer elmateix traduint-lo a l’aragonès.

Durant el seu discurs en aquesta llenguaes van escoltar crits i insults per interrom-pre’l, com “tonto del culo”, “ven con boi-na”..., i els diputats de PP i Ciutadans es vannegar a votar. Fins i tot el portaveu de la po-nència de “Desenvolupament Rural” Ra-món Celma (PP) va expressar que la res-titució de Jánovas era un tema prou “se-riós” com per tractar-lo amb “comèdies”.

Les excuses legals interposades per PP iCiutadans, que la presidenta de la taula Vio-leta Barba no va poder rebatre, són la man-ca de legalitat i/o oficialitat de la llenguaaragonesa, al·legant la incapacitat per en-tendre-la per part dels diputats. El PP va de-clarar que es negarà a participar en qual-sevol debat on s’empri la llengua aragonesa,encara que l’Estatut d’Aragó al·ludeix a lano “discriminació en les Corts d’Aragó perraó de la llengua”. Aquest haurà de ser ac-

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ns les teues cartes,tot indicant el teu nom i població, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Llàpissos de colors (FotoJarkko Mänty, CC0 Public Domain).

tualitzat ben aviat perquè la normalitat enl’ús de la llengua aragonesa i catalana pu-gui ser efectiva.

Col·lectiu Esfendemos as Luengas

És Temps d’Escola!

Amb aquest Temps de Franja rebreuel nou suplement Temps d’Escola, ela-borat amb materials proporcionatspels docents dels centres d’ensenya-ment de l’Aragó catalanòfon. Feiatemps que calia una iniciativa queconnectés els més jóvens amb la nos-tra publicació. Per això, quan el com-pany Pietro Cucalón ens ho va propo-sar, es pot dir que es van ajuntar “lafam i les ganes de menjar”.

El suplement suposa un esforç perpart de tots: dels mestres i alumnes querepleguen i elaboren els materials, delcoordinador que els tria i ordena i tam-bé dels que s’encarreguen de donar-liforma gràfica. Però també suposa unacàrrega econòmica suplementària pera les associacions editores que, de fet,no es poden permetre. No obstantcreiem que, si volem que la llengua ca-talana pervisqui amb dignitat en aquestAragó que, massa sovint, tan difícil ensho posa, l’aposta s’ho val. I l’única ma-nera de projectar-nos al futur és col·la-borar amb el col·lectiu de docents queensenyen la llengua a les noves gene-racions. Esperem que us agradi. L’hemfet amb tota la il·lusió.

3

Diverses iniciatives de l’actualgovern autonòmic del PSOE-CHApretenen un reconeixement de lesllengües minoritàries aragoneses.Encomençant per denominar-les pelseu nom, català i aragonès, resultaben evident amb la creació per pri-mera volta a la nostra història recentd’una Direcció General de PolíticaLingüística, presidida per José LuisLópez Susín, expert en dret lingüís-tic aragonès. A l’àmbit de l’escolas’ha incorporat personal tècnic enllengües dins de la Conselleria deCultura, Esports i Patrimoni; i lazona catalanoparlant ha recuperat losuprimit programa d’animació cul-tural escolar Jesús Moncada —lo Lu-zía Dueso per l’aragonès s’haviamantingut—; però, malgrat un millortractament curricular de les assig-natures respectives, continuen sentvoluntàries entre els alumnes. LosPremis Guillem Nicolau i PedroArnal Cavero a la creació literària encatalà i aragonès respectivament,que el director general de CulturaHumberto Vadillo havia unificat i re-duït a mera menció honorífica, hantornat a la seua condició original endotació econòmica i compromís depublicació. I s’han creat los PremisDesideri Lombarte i Chuana Cos-cujuela, que amb caràcter bianuals’atorguen a personalitats destacadesen la defensa del patrimoni culturali lingüístic català i aragonès, respec-tivament: la firma del presidentLambán rubricava els seus decrets deconcessió i les cerimònies dels doslliuraments van exhibir una alta re-presentació institucional a Pena-roja i a Osca, per este ordre, amb laconsellera d’Educació i Cultura,María Teresa Pérez Esteban, acom-panyada pel conseller Soro de Ver-tebració del Territori.

Lluny queden los temps del LA-PAO i del LAPAPYP de la conse-llera Serrat, en què la negació ofi-cial del nom mostrava un desig d’u-niformització i d’identificació d’A-ragó amb lo castellà i de la culturaen esta llengua amb “la” cultura.

Però tampoc podem considerarque l’aproximació actual sigue va-lenta, bé per conviccions internesdel partit que governa, bé per fac-tors de càlcul electoral, amb la porde ser acusats per l’oposició o perpart de l’electorat de vel·leïtats in-dependentistes. I això que les doscomunitats en qüestió tenen unbaix nombre de parlants i que mais’han caracteritzat ni per reivindi-car la cultura autòctona ni per vo-ler moure cap a l’Oest la línia defrontera.

Significatiu d’este context és la po-sició de la premsa radicada a Sara-gossa i intitulada “de Aragón” en-vers les llengües minoritàries. En laseua línia habitual d’omissió, breuslínies sobre disposicions de políticalingüística i cap crònica dels men-cionats Premi Desideri Lombarte iChuana Coscojuela: ni Aragón Te-levisión ni les cadenes regionals deràdio ni els diaris d’àmbit regional,Heraldo de Aragón, El Periódico deAragón i ABC Aragón. Ja al dia adia, la col·laboració en aragonès deJosé María Satué cada domenge al’Heraldo, limitada a temes costu-

EDITORIAL

Minories lingüístiques: entre elreconeixement oficial i l’absència mediàtica

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

EDIT

OR

IAL

mistes, no passa de ser una conces-sió al folklore inofensiu; cap espai,ni així, pareix possible per al català.Lloables excepcions són la columnasabatina “Lo cresol” del Diario deTeruel i la de “Viles i gents” a La Co-marca d’Alcanyís, potser perquè“Teruel existe” però, petit i massalluny de la plaça dura de Saragossa,inquieta poc. Es fa difícil imaginarno ja un espai en aragonès o en ca-talà a la nostra tele sinó també queun ciutadà de la comunitat hi pugueintervindre en la seua llengua ma-terna catalana o aragonesa; ni tansols a un programa com Bien dicho,sobre curiositats lingüístiques, a onles dedicades a pobles catalanopar-lants han estat exhibides amb un en-focament exòtic i banalitzador.

La posició majoritària de la ciu-tadania aragonesa, més pròximacultural i ideològicament a la Cas-tella madrilenya que a les comuni-tats de l’antiua Corona d’Aragó, mosseguís condemnant a un únic modeld’aragonès possible, castellanopar-lat, que es definís pel seu amor al Pi-lar i a la jota de coreografies mar-cials, cantada en castellà.

Fe d’errades:En la secció ‘Personatge del mes’ del TdF 130 es diu que el biografiat va defen-

sar la seua tesi doctoral, cosa que no va arribar a succeir. L’error és atribuïble a laredactora de l’escrit i no a la persona entrevistada.

José Badaconversantamb la con-sellera d’Edu-cació, el con-seller de Ver-tebració delTerritori i eldirector dePolítica Lin-güística enl’entrega delspremis Desi-deri Lombartea Pena-roja SIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

4

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

MA

TAR

RA

NY

A

Enguany fa vint anys que es va pu-blicar Lo Molinar un treball d’in-vestigació que consta de 3 volums:1. Narrativa i teatre, 2. Cançoner i 3.Gèneres menors. El nom del recull,Lo Molinar, és un homenatge al masde Pena-roja on va nàixer DesideriLombarte, un dels impulsors delprojecte que va morir a pocs mesosd’haver començar el treball recopi-latori. És el recull de la literatura po-pular catalana al Matarranya i Me-quinensa on hi vam participar 3coordinadors, unes 50 persones coma informants i uns 300 enquestatsamb un resultat final de 4.500 textosdiferents i unes 200 transcripcionsmusicals. El treball de recerca delMolinar va obtenir dues beques del’Instituto de Estudios Turolenses enels anys 1988 i 1989 i el compromísde la seua publicació i el 1r Premid’Investigació Amanda Llevot 1992.El material recuperat en la investi-gació pot consultar-se a la Bibliote-ca Pública de Calaceit i a l’Institu-to de Estudios Turolenses a Terol.Posteriorment, l’Associació Cultu-ral del Matarranya, amb seu a Ca-

Lo Molinar, 20 anys// CARLES SANCHO

laceit, entitat a la que pertanyien elscoordinadors, va encarregar-se de di-gitalitzar els materials recuperats,gràcies a un ajut a l’associació, pera facilitar la seua consulta i evitar eldeteriorament dels originals en pa-per i en cinta de casset. Actual-ment estem treballant perquè elsmaterials del Molinar apareguem ipuguen ser consultats també a tra-vés d’internet en el ‘Catálogo Ar-tístico y Cultural del Bajo Aragón dela Fundación Quílez Llisterri’ en l’a-partat de ‘Catálogo del PatrimonioMusical’ del Matarranya. Dels en-questats que ens van aportar més in-formació —lògicament els de mésedat— la major part ja s’han mortperò ens queda recollit una part delseu valuós testimoni oral. Ha sigutel treball de referència per a altresobres de literatura tradicional ques’han publicat posteriorment, so-bre una vila —Mont-roig, Massaliói la Freixneda— o vàries —Maella,Favara, Faió i Nonasp—, un perso-natge —la tia Pasquala i TomàsRiba—, un tema —Sant Antoni ijocs tradicionals— o un gènere

—narracions—. Encara avui, desprésde vint anys, es pot trobar algun vo-lum de la trilogia a la venda en lesllibreries. Posteriorment, el 1997,es van publicar tres volums del tre-ball Bllat Colrat que recullen la li-teratura popular catalana del BaixCinca, la Llitera i la Ribagorça percompletar l’interessant patrimoniimmaterial de la Franja.

PasqualaPortolés,

informant de Lo Molinar

ANTONIO BERGUA

AZNAR

El passat 23 d’octubre, al palau Ardid d’Alcanyís, es va clou-re la segona edició dels Fòrums de la Concòrdia, que tenen coma objectiu protegir el patrimoni cultural comú dels territoris del’antiga Corona d’Aragó. El mont-rogí Ernesto Martín Peris, doc-tor en Filosofia i Ciències de l’Educació i fundador Grup de Re-cerca sobre Aprenentatge i Ensenyament de Llengües, va lle-gir les conclusions de les jornades. Els temes tractats enguanyvan ser els béns artístics de l’Església d’Aragó i Catalunya i l’úsi denominació de les llengües pròpies dels territoris hispànicsde l’antiga Corona d’Aragó.

Respecte als béns eclesiàstics, el Catedràtic d’Història de l’Artde la Universitat de Lleida i director del CIMM (Centre d'In-vestigació Medieval i Moderna), Ximo Company, va comen-tar que, amb la redacció d’aquest manifest, “s’estan constru-int les bastides per apropar les diverses postures”. La propostade l’associació és la creació d’una Junta del patrimoni cultu-ral comú, composta per professionals procedents de tots els ter-ritoris que assumiria la gestió dels béns amb criteris museís-tics i científics. També tindria com a funció primordial “l’es-tabliment de relacions estretes entre totes les parts, el fomentde l’intercanvi i la planificació d’exposicions i activitats con-juntes”. El professor va remarcar que aquesta proposta és la

més constructiva que s’ha fet després de 21 anys de litigi.José Bada, ex-conseller de Cultura del Govern d’Aragó, va to-

car el tema referent a l’ús i la denominació de les llengües ver-nacles. Segons ell, caldria la creació d’una junta integrada perlingüistes. Va subratllar que és imprescindible superar el silen-ci que hi ha davant el fet que a Aragó s’hi parla català.

El president de l’associació Fòrums de la Concòrdia, Ángel Quí-lez Llisterri, va afirmar que l’objectiu d’aquesta trobada ha es-tat col·locar en un pla superior ambdós problemes. “La identi-tat pròpia no està renyida amb el treball comú”, va remarcar.

Ángel Quílez va detallar les properes accions de l’associació,destinades a l’àmbit educatiu. El primer semestre de 2017 se ce-lebrarà la trobada del Fòrum Júnior, amb els alumnes d’insti-tuts d’Alcanyís, Tortosa i Vinaròs, ciutats agermanades. D’altrabanda, també es treballarà, mitjançant conveni, amb universi-tats d’Aragó, Catalunya i el País Valencià.

Com a conclusió, el president va declarar que “La segona edi-ció ha resultat un èxit i estem tots molt contents, sobretot, per-què la voluntat de consens, que és el que ens guia, s’ha aconse-guit. S’ha pogut elaborar un Manifest pel Patrimoni Culturalcomú als territoris que formaven l’antiga Corona d’Aragó queha satisfet a tothom”.

2a edició dels Fòrums de la Concòrdia d’Alcanyís// REDACCIÓ

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

MA

TAR

RA

NY

A

5

Amb un bon oratge i flaires de ve-rema va començar, al migdia del pas-sat 24 de setembre a Queretes, la 27aTrobada Cultural d’ASCUMA. Pri-mer la benvinguda de l’alcalde, se-guida de la presentació d’ASCU-MA, amb un resum de les seues ac-tivitats i actuacions, a càrrec del pre-sident Juan Luis Camps i desprésJuan Manuel Aragonès va parlar deClarió. Tot seguit Carles Sancho vapresentar el llibre de Lluís RajadellLa ternura del pistolero. Batiste, el an-arquista indómito tan ben docu-mentat com il·lustrat. I en acabar, laRondalla del Ports començà les im-provisacions amb aires matarra-nyencs.

El dinar de germanor va tenir llocal restaurant La Era de Queretes: unvermut d’entrada a la balconada i alfons la bella panoràmica de la ser-ralada dels Ports, i a les faldes, Ar-nes, Horta de Sant Joan i Arenys deLledó clapejant el verd; i sense pau-sa la Rondalla dels Ports tocant, can-tant i ballant. Vam dinar animada-ment, xerrant tant com vam poder,perquè a estones el soroll amplificatpel baix sostre ens guanyava. I vatornar la Rondalla dels Ports i vananar cap a la vila a fer una llarga vi-sita passant per la Cooperativa, res-tes d’antigues bodegues rústiques,per la façana de l’església, pel recintede l’antic castell, l’arc de la casa Sa-pera, pel Centre d’Interpretació deCultura Ibérica i pel carrer Major ala Plaça d’Espanya. Allí tenia llocl’Alifara de Clarió amb la seua gim-cana infantil sobre el vi —entre al-tres activitats estaven donant formaa una gran bóta de vi. No deixàremde veure el Portal de Vall-de-roures, la casa Turull, la capella deSant Antoni de Pàdua, l’antic molíde la vila i la casa castell del Deume.I la Rondalla dels Ports sense parar,incansables, tendres amb la gentd’edat, cobles dirigides a la gent delsbalcons, alegria i ironia i sempre to-cant, cantant i ballant. Insuperables...

I quan el sol se’n va anar a dor-mir, una xerrada sobre la verema

Queretes rep la Trobada Cultural del’Associació Cultural del Matarranya// JOSÉ MIGUEL GRÀCIA

tots ells. I per cloure els actes l’ac-tuació del grup Ya Babé. Una jor-nada completa.

per Enrique Monreal de BodeguesMas de Torubio i els vins de la co-marca, i un tast ben comentat de

TrobadaCultural delMatarranyaJOSÉ MIGUEL GRÀCIA

El record de Toni Llerda

El passat 24 de setembre, durant la 27aTrobada Cultural del Matarranya a Que-retes, l’alcalde de la vila Fernando Camps,en la presentació dels diferents actes dela jornada, va recordar el seu amic ToniLlerda, rival polític, però company d’al-gunes entitats locals on van coincidir i tre-ballar per aconseguir els seus objectius.Queretes, el seu poble, era prioritari a laideologia que defensava cadascú. Segui-dament, en el torn de paraula de Juan LuisCamps, com a president d’ASCUMA, varecordar que l’anterior convocatòria ce-lebrada a Queretes, la 7a Trobada Culturaldel Matarranya, feia exactament vintanys, amb Toni Llerda com a coordinadorde les activitats que es van programar. Enel parlament Camps destacà que ell va serqui va iniciar moltes entitats del dens tei-xit social de la població i en formava partmolt activa i destacada. Sense la seua vo-luntat i compromís permanent l’activitatcultural de la vila s’haguera reduït con-siderablement. Les entitats locals dina-mitzen la població queretana, cap vila dela comarca en tenia tantes: l’AssociacióCultural Gent Jove, la penya la Barracai la Rondalla a finals de la dècada dels 70,

la Xaranga Armonía i l’Associació de Pa-res d’Alumnes durant la dècada dels 80,la Banda Municipal Francisco Turull, laPenya Barcelonista de Queretes, la CoralFrancisco Turull i l’Associació de Donesi Consumidors Ilercavònia en la dècadadels 90 i el Grup d’Arqueologia ja com al-calde. A més Toni impulsava i participa-va en projectes d’àmbit comarcal. Va sersoci fundador a Vall-de-roures de l’As-sociació Cultural del Matarranya l’estiudel 1989 i el seu primer president i, pos-teriorment, secretari de l’entitat. Regidorde l’ajuntament de Queretes durant lesdècades dels 80 i 90 en diferents legisla-tures i alcalde des del 1999 fins la seuamort l’agost del 2005. Conseller de la Co-marca del Matarranya i diputat provincial.L’homenatge a Toni Llerda durant la 27aTrobada Cultural del Matarranya a la seuaestimada vila era una necessitat ineludi-ble i una mostra del nostre agraïment al’amic sempre recordat.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

MA

TAR

RA

NY

A

6

Que a la comarca del Matarra-nya hi haja actualment 4 revisteslocals és tota una heroïcitat delsresponsables de les publicacions.Buscar finançament, subscriptors osocis, fer la distribució, recopilar elsarticles i fotos, corregir textos, om-plir les pàgines... és sempre moltcomplicat a les viles menudes i no-més les associacions locals ajuda-des pels ajuntaments poden fer-secàrrec de la seua pervivència. Al-guna com Plana Rassa de Mont-roig de l’Associació Cultural Su-carrats de més de vint anys de vida,tota una proesa.

Els nous números de les revistes lo-cals del Matarranya en format de pa-per apareixen puntualment a l’estiuper aprofitar l’augment de la pobla-ció a les viles i l’organització de lessetmanes culturals que solen coinci-dir amb el mes d’agost, normalmentabans de les festes majors de les po-blacions. És la millor manera, ente-nen en bon criteri els responsables,de difondre les publicacions muni-cipals que tants esforços necessitenper veure de completar les seues pà-gines i eixir puntualment al carrer. ACalaceit la revista local Kalat-Zeydva a càrrec de l’Associació de Donesi Consumidors i començà a publicar-se el març del 1996, enguany ix el nú-mero 21, on apareixen des de l’inicide la publicació articles en català i encastellà. Fa uns anys es presentava ala població coincidint amb la festa deSant Jordi que és molt celebrada a lavila amb llibres i roses, però des defa uns anys, es fa durant la SetmanaCultural abans de festes. Es reparteixentre els socis de l’entitat promoto-

ciació Cultural Su-carrats i també esven. ValderrobresAnual, revista activades del 2012, és lamés recent. Com bédiu a la portada ésuna publicació d’in-formació, història icultura local queedita l’AssociacióCultural Repaval-de. Va constituir-sequan en el Progra-ma de Festes deVall-de-roures vandeixar d’aparèixerarticles i col·labo-racions sobre la po-blació o de gent vin-culada a la vila. Elque s’ha publicat

este estiu és el número 4 que cor-respon al de l’any 2015. Molt majo-ritàriament escrit en castellà a dife-rència de les altres revistes locals delMatarranya. Es reparteix entre els so-cis de Repavalde i es pot comprar. Ala Freixneda el 2012 començà a pu-blicar-se El pregón de La Fresneda,editada per Centro Social de Cultu-ra de La Fresneda. Els dos primersanys van eixir sis números i el 2014el número 7, l’últim que van publicar.Quasi tota estava escrita en castellài tenia format en paper i digital. APena-roja al gener del 2009 van ini-ciar una revista local l’AssociacióCultural Tastavins, íntegrament es-crita en català Pinna-rubea que no-més aconseguiren publicar el primernúmero i que el dedicaren de maneramonogràfica a la música local.

Les revistes locals al Matarranya// CARLES SANCHO

ra i es ven. Beseitenguany presenta-va el número 7 delQuadern d’Històriai Cultura Beseit queva iniciar el 2010.És tracta d’una pu-blicació anual enquè en la primeraentrega només hihavia articles escritsen castellà però quea partir del segonexemplar apareixentreballs tant en ca-talà com en castellà.Els responsables dela publicació sónLuis Latorre i l’As-sociació de Veïns.La revista es repar-teix a la poblacióamb el programa de festes d’agost.Plana Rasa és la revista municipalmés veterana de la comarca del Ma-tarranya que va començar a publicar-se el gener del 1994. La responsablede l’edició és l’Associació CulturalSucarrats de Mont-roig. És l’única re-vista de la comarca que publica dosnúmeros anuals: un per Nadal i l’al-tre a l’estiu. Així que el que ha apa-regut a l’agost és el número 45 ambuna cinquantena de pàgines, moltesmés que les 23 del primer exemplarque iniciava el camí. Una secció des-tacada i àmplia és ‘Mont-roig en lapremsa’ que recull totes les referèn-cies a la població que apareixen en elsdiferents mitjans d’informació es-crits. Des del primer número editenarticles tant en català com en caste-llà. Es reparteix als socis de l’Asso-

L’ESMOLET

Llum // Carles Terès

Acabats d’eixir de la jornada de conclusions del Fòrum de laConcòrdia d’Alcanyís d’enguany, no ens podem estar de sentir-nos més savis que abans. No perquè haguem adquirit nous co-neixements (que també), sinó per haver comprovat que és pos-sible tenir una mirada sensata sobre assumptes que, per algunmotiu que se m’escapa, s’han convertit en problemes de di-mensions colossals. Mentre escoltava els ponents, pensava ques’ha de ser agosarat per debatre aquí a Alcanyís sobre temes comels béns de l’antiga diòcesi de Lleida o la llengua que parlem el

aragonesos de les comarques orientals. De fet Alcanyís, a ban-da d’estar estratègicament situada entre Aragó, Catalunya i elPaís valencià, és la ciutat de la Concòrdia (1412) i el bressol degrans humanistes del segle XVI. Difícilment trobaríem un llocmillor per a afrontar aquests temes. I és que la solució és en mansdels qui en tenen una visió sense prejudicis, fonamentada en co-neixements sòlids i estan governats pel desig d’entesa.

Fòrums com els de la Concòrdia són un raig de llum entretanta mesquinesa.

Coberta de larevista PlanaRasa deMont-roig

7

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

BAIX

CIN

CAEs presenta la Ruta Literària de Moncada a

diversos clubs de lectura de biblioteques catalanes// AJUNTAMENT DE MEQUINENSA

La cultura, i més concretament laruta literària sobre Jesús Moncada,pot servir també per donar a co-nèixer Mequinensa com a destí tu-rístic. Dins d’eixa línia de treball,l’Ajuntament ha programat la di-fusió de la ruta de Jesús Moncada,que recupera els punts més impor-tants de referència de l’obra del’escriptor mequinensà, entre clubsde lectura de diverses bibliotequescatalanes que ja havien previst lalectura de Camí de Sirga, El cafè dela granota o Calaveres Atònites. Enconcret, s’han realitzat trobadesamb els clubs de lectura de les bi-blioteques de Collbató, Puigcerdà ila Marta Mata de Cornellà de Llo-bregat.

La iniciativa s’inclou dins del pro-jecte “Espais escrits”, la xarxa de pa-trimoni literari que vincula als es-

criptors amb el territori, i vol pre-sentar el vincle de Moncada amb elseu poble, el paisatge, la seva histò-ria lligada a la mineria i la cons-trucció del pantà, la biografia del’autor o les seves aficions a la pin-

tura i la fotografia. Per acabar l’activitat, els lectors

són convidats a fer la ruta literàriadirectament a Mequinensa i a visi-tar el museu amb un espai dedicata Moncada.

Club delectura JesúsMoncada AJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

JORNADES CULTURAL I LLIBERTÀRIES FRAGA 2016

Guerra i Revolució 1936-2016// ROSA ARQUÉ

L’any 2016 es compleixen 80 anysde la revolta militar que va sumir aEspanya en una cruenta Guerra Ci-vil i una dictadura feixista de gaire-bé quaranta anys. Són dos fets his-tòrics de gran transcendència i àm-pliament estudiats i analitzats.

Menys coneguda és la història dela Revolució Social que simultà-niament va esclatar en moltes ciu-tats i àmplies zones rurals del país.Les persones que la van viure i lavan fer possible van ser també lesque van actuar de forma decisivaper intentar frenar el cop militar.

Els participants en la RevolucióSocial de 1936 van poder en pocsdies organitzar la vida econòmica,política i social al marge de les es-tructures del govern de la Repú-blica. La seua energia, el seu entu-siasme i el seu valor van marcar eixperíode tan breu de temps que vaquedar gravat per sempre en lesseues vides.

En homenatge a totes eixes per-

sones, a la seua memòria i al seu lle-gat, des de la CNT de Fraga i elCentre d’Estudis Llibertaris “JoséAlberola” s’ha decidit organitzar lesJornades Culturals i Llibertàriesd’enguany entorn a eix episodi his-tòric, amb el subtítol: Guerra i Re-volució 1936-2016 – Conèixer lopassat, comprendre lo present, cons-truir lo futur.

Segons l’organització, la intencióno és la de centrar-se en la qüestióestrictament militar i de guerra,sinó la d’aprofundir en els fets po-lítics i socials que freqüentmentsón obviats o tergiversats per lesversions més habituals dels histo-riadors oficials o partidistes.

La novetat es troba en la tempo-ralització de les jornades, ja que elsactes s’han programat en dos pe-ríodes de temps diferents: al julioles van fer dos projeccions de cine(Terra i Llibertat i El Laberint delFaune) i al novembre arriben lesxerrades. Agustin Guillamón (his-

toriador, 19/11), Assumpta Castillo(historiadora, 26/11) i Carlos Taibo(professor de ciències polítiques i es-criptor, 01/12) ens il·lustraran sobreel període de la república, la guer-ra, la revolució, el col·lectivismeagrari i la vigència de les idees lli-bertàries respectivament. A més,com a complement a les xerrades, esfarà un passeig per la Fraga lliber-tària, el dia 20 de novembre.

Eixes jornades pretenen crearun espai d’anàlisi, debat i reflexió alvoltant d’aquest tema històric tanpoc conegut. Es mirarà d’extreure’nlliçons constructives per aplicar alpresent, i tot des d’una perspectivacrítica i no dogmàtica.

CENTRE D’ESTUDIS

LLIBERTARIS JOSÉ

ALBEROLA

8

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

LLIT

ERA

El passat 21 d’octubre es va cele-brar a Albelda una conferènciatitulada “L’aigua i la pedra seca: deles Garrigues a la Llitera”, a càrrecd’Ignasi Aldomà, geògraf expert enplanificació territorial i de l’aigua,professor de la Universitat deLleida. El ponent va demostrar quela gent de secà ha desenvolupatmoltes infraestructures i reglescol·lectives per a gestionar l’aiguade manera sostenible: bancals,pous, fonts, marges, aljubs, basses ibassons, aigüeres als camins,sèquies, cadolles, etc., així com unconjunt de coneixements tradicio-nals sobre com mantindre l’aiguaen bon estat al llarg del cicle anual.Tot un patrimoni cultural delssecans, com molts dels pobles de laRibagorça, de la Llitera alta o delMatarranya, on des de tempsimmemorials cada nucli urbà s’haespavilat per a obtenir i gestionaruns recursos hídrics escassos demanera que fossen suficients per ala sostenibilitat social i ambientaldel territori.

Tot i que la xerrada de l’IgnasiAldomà va començar parlant del’ús de la pedra seca en la construc-ció d’infraestructures de gestió del’aigua al secà, progressivament vaderivar cap a un debat sobre elmodel agrari hegemònic i les seueslimitacions i dificultats per a fixarpoblació al món rural. Va quedarclar que el model actual no és sos-tenible ni ambientalment ni social,i que només s’aguanta gràcies a unentramat de subvencions agràriesmolt poc equitatives. Probable-ment, l’aposta per models mésagroecològics, capaços de recupe-rar els coneixements tradicionalssobre la gestió de l’aigua, peròtambé sobre la recuperació devarietats locals, circuits alternatiusde comercialització, etc., seria moltmés pertinent per al futur delspobles de secà com els nostres.

L’Ignasi Aldomà va explicar comla industrialització de la nostrasocietat va comportar canvis subs-tancials en la vida rural, potenciantaltres formes d’aprofitament delsrecursos hídrics, més encaminats a

Gent de secà que sap molt d’aigua// JOSEP ESPLUGA

la producció agrària massiva isense preocupar-se gaire de la seuasostenibilitat, ni de la gestió de l’es-cassetat, ni dels seus impactessocials. El coneixement d’aquellestècniques i infraestructures hidràu-liques podrien afavorir la viabilitat

dels nostres pobles, ja que nonomés suposen un patrimoni cultu-ral i arquitectònic molt valuós, sinóque a més poden ser molt útils peradaptar-se a un context de canviclimàtic com el que pronostiquenels científics.

IgnasiAldomà(esquerra) iJoan Rovira(president delCellit, a ladreta)JOSEP ESPLUGA

La xerrada ha format partdel cicle de conferències so-bre “Etnografia Lliterana”que el Centre d’Estudis Lli-terans ha programat peresta tardor. El cicle va co-mençar el passat 14 d’octu-bre a Binèfar, amb una con-ferència d’Eugenio Mones-ma sobre “Piedras rituales yfuncionales del Alto Ara-gón”, va continuar el 21d’octubre la xerrada d’IgnasiAldomà sobre “L’aigua i lapedra seca, de les Garrigu-es a la Llitera”, i ha tingutcontinuïtat amb les de Ma-teu Esquerra sobre “Lesvoltes, tècniques constructi-ves i singularitats” (Alcam-pell, 28 d’octubre); de LaiaBrualla “Les voltes, un pa-trimoni llliterà en perill”(Altorricó, 5 de novembre),i de Rubén Oliver sobre“Les voltes, construccions agrícoles delSomontano” (Tamarit, 11 de novem-

bre). Trobareu més informació a la webdel Cellit: http://www.cellit.es/

9

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

RIB

AG

OR

ÇA

també s’ha reproduït un dinosaurea mida real, semblant al que es potcontemplar al museu. Un audiovi-sual explica amb claredat la histò-ria sobre dels dinosaures i la inves-tigació duta a terme, que demostrala pervivència d’una espècie d’her-bívors anomenada Arensauri, elsúltims dinosaures d’Europa. En pa-raules dels experts es tracta d’undels jaciments més importantsquant a fòssils de dinosaure: Are-nysauri i Blasisauri. Cal afegir queno totes les troballes dels restes sónal museu, però les suficients per aconèixer la vida d’aquests animals,que podien caminar a dos o quatrepotes, segons les circumstàncies, na-dar —l’oceà Atlàntic arribava finsaquestes terres— i, fins i tot, volar,depenent de les espècies.

El Centre d’Interpretació de la Ri-bagorça, situat a casa del Governa-dor, dins d’una plaça amb arcs gò-tics i algun de mig punt i amb por-xos, és un dels molts racons històricsque recorden la importància delcastell d’Areny durant l’època me-dieval, permet conèixer la històriadel comtat de la Ribagorça arago-nesa, el seu art i algunes de les se-ves característiques de la flora, lafauna i els minerals que confor-men la comarca. La visita comença

amb un audiovisual que recull els as-pectes més rellevants de les pobla-cions i el paisatge. Aquest museu desde la seva existència ha sofert unarenovació, amb canvi d’imatge imenys informació escrita.

A Sopeira van conèixer una de lesmostres més representatives del ro-mànic de la Noguera Ribagorçana:el Monestir d’Alaó, consagrat pelbisbe de Roda d’Isàvena Sant Ra-mon l’any 1123, tot i que el docu-ment més antic d’aquesta església ésde l’any 806-814, en el qual el com-te Bigó de Tolosa dóna poders a l’a-bat Crisogoni perquè restauri l’an-tic temple visigòtic. Després hi va ha-ver altres consagracions fins arribaral romànic d’avui, amb planta basi-lical de tres naus i els seus respecti-us absis, les restes del claustre, el pa-viment, i l’ornamentació exterioramb arcs llombards i el fris en for-ma de quadrats d’escacs. Situat en-tre un paisatge envoltat de roques,aigua i vegetació, que ja presenta elscolors de la tardor.

Per a les visites dels museus d’A-reny cal posar-se en contacte ambl’oficina de turisme de la comarca dela Ribagorça situada a Graus, i pera visitar el Monestir d’Alaó, a casaEduardo de Sopeira. Dues propos-tes per a gaudir i aprendre.

Els alumnes de primer de batxi-llerat de l’Institut Torrevicens deLleida , acompanyats de tres pro-fessores, han fet una sortida didàc-tica i alhora divertida, docere de-lectando, segons els romans, a dospobles ribagorçans.

L’itinerari ha començat amb lavisita al Museu dels Dinosauresd’Areny, on es pot conèixer unapart de la història d’aquests éssersde fa més de 65 milions d’anys. Ésel geòleg de Tremp, Lluís Ardèvol,qui descobreix les restes de dino-saures, seguint l’estudi de les ro-ques des de la Conca de Tremp iIsona fins arribar a terres ribagor-çanes. Des de llavors, un grup decientífics de la Universitat de Sara-gossa, amb col·laboració amb la deBarcelona fan l’estudi d’uns dels ja-ciments amb més restes de dino-saures, abans de la seva extinció.Destaquen sobretot les vèrtebresd’una espècie fins aquell momentdesconeguda, que els experts ano-menen Arenysauri, en honor a lapoblació a la qual pertanyen el fòs-sils. Hi ha dos llocs estratègics: una una hora del nucli de la vil·la: eljaciment Blasi, amb molts restesd’ossamenta, i l’altre, el jacimentd’icnites, petjades marcades a laroca, a uns quinze minuts a peu, on

Alumnes del’InstitutTorrevicensde LleidaGLÒRIA FRANCINO

Dinosaures i romànic: una proposta amena i profitosa// GLÒRIA FRANCINO

10

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

ENT

REV

ISTA

Ja un tant amoïnat pel seu estat desalut, vaig entrevistar a MiguelOmedas el passat mes de juliol.Acompanyat del seu antic alumne,Carles Terès, va anar desgranant totala seva vida personal i professionalsense saber que aquelles declara-cions per TdF eren les seves últimesconfessions. La timidesa de Miguell’inclinava a passar desapercebut ifugia de qualsevol classe de prota-gonisme. Però va accedir amable-ment a concedir-nos l’entrevistaperquè tampoc li agradava mos-trar-se esquerp amb els alumnesque, com Carles, guarden un recordinesborrable del mestre Omedas. Ila trobada va resultar un momententranyable, carregat de sinceritat ide certa emoció.

Pregunta. Vostè va ser un d’aquellsmestres nacionals de l’època fran-quista, no? Resposta. Sí, llavors es deien així,mestres nacionals. Vaig fer magiste-ri a Terol encara que després vaig es-tudiar també Psicologia i Pedagogia.La veritat és que vaig sortir de l’Es-cola de magisteri amb poques ganesd’exercir la professió P. Per què? R. Doncs perquè volia seguir estu-diant perquè la formació dels mes-tres d’aleshores era molt pobra i jovolia adquirir una preparació més

completa. Cal tenir en compte que joals 13 anys vaig marxar d’Alcorisaper estudiar Formació Professionala Terol on vaig estudiar electricitati fins i tot vaig fer unes pràctiques ala Central Tèrmica d’Escatrón. Peròallò no era per a mi; en dibuix lineal,per exemple, era un autèntic desas-tre.P. I així va ser com es va orientar capa les lletres?R. La veritat és que jo mai he perdutel temps. I els vaig dir als meus pa-res que eren carnissers que em po-sessin una granja, que ja camparia.Però no vaig aconseguir convèncer-los. A mi m’agradava molt llegir detot i un capellà va ser el que va con-vèncer al meu pare perquè fes el bat-xillerat. Així va ser, ho vaig fer ambforça facilitat, excepte en el llatí quese’m va fer molt costa amunt i peraixò vaig tenir la gran ajuda d’ungermà meu, dos anys més jove, queera al seminari. Total, que quanvaig acabar el batxillerat vaig estu-diar magisteri que va resultar ser tanfrustrant que, tot i que vaig guanyarl’oposició corresponent per ocuparla meva primera plaça de mestre, nodesitjava exercir sinó que preferiaseguir estudiant per completar lameva formació.P. Però, com i quan va començar laseva llarga trajectòria dedicada a l’en-senyament?

R. Llavors mateix va començar tot.Hi havia una beca universitària quees deia de llicenciatura i per a la qualexigien haver exercit dos anys demestre, que no era el meu cas. Tot iaixí em van concedir beca per a unany i vaig començar els cursos co-muns de Filosofia i Lletres a Sara-

gossa. Però al segon anyvaig haver d’incorporar-me al cos de mestres na-cionals i em van destinara Escucha. Per tant,aquell curs va ser un anari venir d’Escucha a Sa-ragossa. En aquest pobleminer de la província deTerol, que feia olor desutge i carbonissa, moltescases queien, al principivaig sentir-me enterraten vida. Però em vaigequivocar. Va ser un delsanys més meravellososde la meva vida. Vaig co-mençar amb els nens méspetits, que és el que sem-pre més m’ha agradat.A Escucha hi havia 11

mestres, tots molt joves, com era joaleshores, i uns altres dos més per al’escola d’alfabetització d’adults.P. Recorda de quina època concretaestem parlant?R. Doncs mira, estant a Escucha esva produir l’assassinat de Kennedy

MIGUEL OMEDAS, UN MESTRE D’ESCOLA BAIXARAGONÈS A CATALUNYA

“La cultura és cultiu”// RAMÓN MUR

Miguel Omedas Rueda (Alcorisa, 1940-2016) ens hadeixat després que jo tingués el plaer d’entrevistar-lo pera TdF a l’estudi del seu antic alumne Carles Terès, a Al-canyís. L’entrevista va ser, en alguns moments, un tor-rent de preguntes que tant Terès com jo li fèiem a en Mi-guel. Però va haver també ocasions en què els entrevistatssemblaven dos, el mestre i l’alumne, entrellaçats pels re-cords viscuts fa més de 30 anys en les aules d’ense-nyament primari. Omedas va ser un mestre d’escola vo-cacional que va passar per la vida cultivant la ment deseus alumnes perquè ell pensava que “la cultura és cul-tiu”. Així ho confessava i, d’acord amb el seu pensament,va viure en aquest món ensenyant, cultivant la cultura,la saviesa, dels alumnes. I és que la cultura i la saviesano neixen per generació espontània sinó que s’han deconrear, com deia Miguel Omedas.

MiguelOmedas el passat 9 de juliolCARLES TERÈS

«Jo mai heperdut el temps.Vaig començarFP als 13 anys,després elbatxillerat, vaigfer magisteri a Terol i vaigacabar com a llicenciat enPsicologia i Pedagogia a Barcelona»

11

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

ENT

REV

ISTA

[1963]. Allà s’estava desen-volupant el pla d’alfabetit-zació del règim que, amb totsels seus defectes i mancances,va fer molt de bé. Recordoque un alumne de cinc anysem va dir ‘el meu pare no sapllegir’ i en agraïment perquèestàvem acabant amb l’anal-fabetisme del seu pare, em varegalar dos paquets de tabac.Llavors encara quedava for-ça analfabetisme a Espanya,cosa que hem oblidat i a laque no podem donar la trans-cendència que llavors va te-nir. L’analfabetisme era unmal social, avui feliçment su-perat.

“Barcelona era... Europa”

P. Vostè és molt crític amb la forma-ció que en la seva època van rebre elsmestres. Creu que avui és millor iadaptada a les exigències dels temps?R. Allò no té res a veure amb el d’a-vui. Estic apartat de la professió idesconec si de veritat els mestres re-ben una formació adequada. Peròsegur que disposen de molts mésmitjans que nosaltres. Nosaltres noteníem res i havíem de buscar-nos lavida. És el que jo vaig fer: obrir-mecamí completant la meva formacióa la Universitat mentre treballava.Quan vaig acabar el segon curs deFilosofia em vaig haver de traslladara Barcelona perquè a Saragossa nos’impartia l’especialitat de Psicolo-gia i Pedagogia. Així va començar lameva vida a Catalunya. El canvi de

Saragossa a Barcelona va ser radical.Vaig passar d’un món deturat en eltemps a un altre en constant mobi-lització. Barcelona era, llavors... eraEuropa. Va haver-hi cursos d’unmes de classe, altres de quatre ocinc... Tots els dies hi havia mobilit-zacions estudiantils, el règim va in-habilitar als catedràtics més signifi-cats. Jo vaig aprovar els cursos sen-se dificultat i vaig aprendre molt,molt: sensibilitat social i política, a ferfront a la realitat, van ser uns anysmolt importants.P. I és a Barcelona on comença enrealitat el professor Omedas a desen-volupar la seva vocació ...R. Vaig conèixer, primer com a alum-ne, després ja com a professor, cen-tres molt importants de l’època: elCol·legi Major Ramon Llull, l’Eli-senda de Montcada i el Col·legi de‘la Caixa’ de la Verneda. Aviat vaig

descobrir que el que m’agradava eraestar a l’Escola, sobretot amb elsnens més petits. Em van donar pla-

ça a l’escola Alfons elMagnànim, al Besòs. Ivaig aprendre mètodesavantguardistes d’ense-nyament com el mètode‘Cuisenaire’. Ensenyà-vem matemàtiques alsnens de quatre anys totjugant.P. Va ser llavors quan java rebre una formaciómillor amb professorsmés capacitats?R. Bé sempre vaig tenirmestres inoblidables, finsi tot en els pitjors mo-ments. Per exemple, a

Alcorisa n’hi havia un, José Roca,que era hereu de la formació que laRepública va donar als mestres, i ens

De la dictadura a la democràcia Miguel Omedas Rueda va ser mestre d’escola durant la Dic-tadura i en la Democràcia. Va estudiar en aquella Espanyafosca i gris dels anys 50-60 del segle passat i va ser educador,formador de persones, quan el país amb prou feines des-pertava, però s’enlairava a poc a poc gràcies a professionalsde l’ensenyament com Miguel, recentment mort.Fill d’uns carnissers de Alcorisa, va ser el tercer de sis ger-mans, els quatre primers homes, les dues últimes dones. Vacréixer en aquella “Alcorisa en blau”, on el baluard princi-pal del saber estava en un seminari menor del que van sor-tir brillants professionals i fins i tot bisbes. En aquell inter-nat de seminaristes hi estudià Saturnino, germà de Miguel,dos anys més jove, que va ser el seu professor de llatí. Sa-turnino va morir de leucèmia als 21 anys a la Universitat Pon-tifícia de Comillas a la qual havia estat enviat pel seu brillant

i prometedor expedient acadèmic. Miguel no va oblidar maial seu quart germà, el seu mestre de llatinitat.Solter i sense descendència, Miguel va viatjar molt pelmón, però va començar a Escucha ensenyant la vida a nensde sis anys i es va jubilar també en una escola de pàrvuls aAlcorisa. Miguel va passar per aquesta vida envoltat d’unallarga prole de fills: els seus alumnes. No presumia de res, ellera de natural tímid, entranyable en el tracte, aficionat a lamúsica i tantes coses belles de la vida que va deixar a finalsdel passat mes de setembre.Miguel Omedas Rueda va haver de deixar de tocar la guitarraper una molesta tendinitis. Però mai va perdre la vocació d’en-senyar i educar. “Sempre he estat molt lliurepensador”, deiai li agradava citar aquesta frase d’Unamuno: “Con mi bas-tón y mi sombrero soy especie única”.

Un momentde l’entrevistaCÈLIA ANTOLÍN

“És molt difícilser un destacatprofessor dematemàtiques,tot i que, enlínies generals,és més fàcilensenyarciències quelletres”

12

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

ENT

REV

ISTA

ensenyava implicant-nos en la vida.Però, sí, era una excepció, res aveure amb la resta. També en re-cordo un altre, don Ventura, que erad’Ateca. Mai és tot negatiu i semprees treu alguna cosa positiva. Perexemple, un mestre dur, intransigent,va ser el que ens va ficar el gust perla música, que per a mi ha estat moltimportant al llarg de la vida. Però sí,a Barcelona vaig començar a sentir-me ensenyant de veritat i a interes-sar-me per escrutar en els mètodeseducatius i pedagògics.

L’atenció a la personalitat

P. Quina va ser la seva etapa més im-portant com a professional de l’En-senyament?R. Sens dubte, els 22 anys que vaigestar al Col·legi ‘La Caixa’ de la Ver-neda on vaig començar també for-mant-me i on vaig guanyar una pla-ça per oposició. Era un d’aquellscentres de patronat creats pel mi-nistre Ruiz Giménez. L’ensenya-ment que allí s’impartia era tradi-cional, però era un centre molt bendotat i amb una ‘ràtio studiorum’molt acurada. Allà vaig ser tutor delscursos 5è, 6è, 7è i 8è. És a dir, vaigestar quatre anys amb els mateixosalumnes. Va ser una experiènciamolt positiva. Amb ells vaig viure elreciclatge del català, ja s’intuïa la im-portància de l’anglès. Puc dir que lla-

vors vaig comen-çar a comprendreque tot ensenya-ment és formatiu,que el veritablehumanisme con-sisteix a fer perso-nes, que és subs-tancial educar enla tolerància i queja des de petits caltransmetre als ho-mes i a les donesel principi que nohi ha res ni bo nidolent absoluta-ment.P. És a dir, que elbon mestre aprènensenyant als dei-xebles?R. En l’exercici del’ensenyament s’acumulen una in-finitat d’experiències amb els alum-nes que són tota una lliçó de vida. Jovaig viure un moment molt dur enuna excursió al Montseny on tresprofessors i jo, que era el responsa-ble, ens vam perdre amb 60 alumnes.Els nois es van portar molt bé peròels seus pares, sobretot al principi, hovan encaixar malament, tot i quedesprés ho van entendre. L’Educa-ció té moments d’aquests que, sensdubte, marquen.P. És més fàcil ensenyar que educaro a l’inrevés?R. A la meva manera de veure, és un

error greu delimitar aquests camps.No es pot ensenyar cap coneixementsense educar al mateix temps, senseformar la persona, sense transmetre-li els principis fonamentals de la cul-tura humana perquè la cultura és cul-tiu. I a mi m’ha interessat tot el re-lacionat amb l’alumne però princi-palment el que implica la cura de laseva personalitat. A nosaltres ens hatocat ser mestres de tot. És molt di-fícil ser un destacat professor de ma-temàtiques, tot i que, en línies ge-nerals, per a mi és més fàcil enseny-ar ciències que lletres, matemàtiquesque llengua.

MiguelOmedas ambels alumnes de la ‘collita’del 62 davantl’escola de ‘La Caixa’ de la VernedaARXIU

ENTRE DOS AIGÜES

Indígenes // Marina d’Algars

A la tardor es desperta el cuquet de canviar hàbits no salu-dables; potser és una mena de culpa inconscient pels excessosd’un estiu fantàstic amb uns quants quilets més que ens han con-duït a augmentar la talla del pantaló; ja se sap: un gelat, unes cer-veses de més a la plaça, llargs sopars amb amics, una copeta...Arriba setembre i nous projectes de millora i creixement per-sonal omplen l’espai de la nostra voluntat: gimnàs, dieta, Mind-fulness, ioga, Tai Chi, Shiatsu, meditació, llegir més i el ferm pro-pòsit d’abandonar l’addició a les sèries i la vida de sofà. Més cul-tura, més lectura per canviar hàbits no saludables que ens con-dueixen a mal dormir. Consulto l’agenda cultural, em decidei-xo per una conferència a la Casa de la Dona sobre Rosario Cas-tellanos (Ciutat de Mèxic, 1925-Tel Aviv, Israel, 1974). No tincni idea de qui és, però sé que valdrà la pena; celebren el Dia In-ternacional de la Dona Indígena, instaurat a Tiwanacu (Bolívia)en la II Trobada d’Organitzacions i Moviments d’Amèrica, l’any1983, en record de Bartolina Sisa, guerrera, lluitadora en la re-sistència andina contra el domini espanyol a Cruzco (Perú), as-sassinada el 5 de setembre de 1782. Ixo de la conferència trans-

formada en una activista en defensa de la dona i la cultura in-dígena. Esta nit s’ha il·luminat un nou territori: la xarxa de do-nes que han dedicat, i dediquen la seua vida a la defensa de lescultures indígenes. Castellanos va viure a Comitan, Xiapes, enla regió Maia del sud de Mèxic. Estudià Filosofia, mestra, ami-ga d’Ernesto Cardenal, promotora de l’Institut xiapanec de laCultura i de l’Institut Nacional Indigenista. Directora del Tea-tre de Guinyol Tzeltal-Tzotzil, professora a la Universitat de Wis-consin, Universitat Estatal de Colorado i a la Universitat He-brea de Jerusalem. Va escriure teatre, assaig, poesia i novel·la.De tota la seua extensa obra, em quedo amb el llibre, molt pre-miat, Balún Catán on desfilen uns personatges inspirats en la vidareal de l’escriptora que exposa amb claredat la diferència de grupsentre dones i homes, entre indis i blancs, en uns territoris on lamoneda de canvi és l’assassinat sense pudor, on el matrimoni re-presenta la dependència de la dona i la falta d’identitat, on elllenguatge és un instrument de poder i dominació. Per a Cas-tellanos, “el món és un lloc de lluita en el qual un està com-promès”. Impressionant! Més que Joc de Trons.

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

TEM

A D

EL M

ES

13

tenció que algunes de les propostesque es postulen com a innovadoressiguin justament aquelles que de for-ma natural es vénen duent a termea les escoles rurals (treball coope-ratiu, interacció amb el medi, agru-paments multinivell...). Tal és el casque ja hi ha escoles (els Encants aBarcelona o el Col·legi Akua a San-ta Coloma de Cervelló) que apostenobertament per treballar tot seguintel model d’escola rural, a la ciutat.Val a dir que l’èxit de les escoles ru-rals no està sols en la metodologiaque se segueix, no hem d’oblidar elque aporta als infants la comunitaten la que estan immersos. És reco-manable llegir els estudis i treballssobre comunitats d’aprenentatgeque publica el CREA (Communityof Researchers on Excellence forAll) de la Universitat de Barcelona,en els que es posa de relleu la ne-cessitat de tenir tot un entorn im-plicat i en sintonia amb l’escola pertal d’assolir l’èxit educatiu. Els va-lors que demanem a l’escola cal quetinguin continuïtat al carrer perquèels xiquets i xiquetes els acabin in-corporant i això als pobles succeeixamb naturalitat.

Hem de posar-ho en valor. Cal ferveure que l’escola rural ja està ofe-rint de forma espontània allò que elscorrents de renovació pedagògica re-clamen. Tenim la sort de tenir unmodel educatiu amb unes condicions

magnífiques perafrontar els reptesde la societat delsegle XXI i cal queen siguem cons-cients. Quan ensdemanin els moti-us per viure als po-bles hem de posarper davant de totla qualitat educa-tiva de les nostresescoles lligada al’entorn d’apre-nentatge que com-porta viure en unamicrosocietat ambrelacions interge-neracionals cons-tants. No tot són

flors i violes, evidentment, però ésuna qüestió de prioritats.

Històricament la feina dels paresha condicionat la residència familiar,però a la societat actual pares i fillsacaben desplaçant-se distàncies con-siderables per treballar i estudiarrespectivament. Davant d’això se’nsobre una oportunitat als pobles: lapossibilitat d’un ensenyament dequalitat sense que els fills, almenys,s’hagin de desplaçar. Els pares, po-sats a desplaçar-se igualment, nos’estimarien més que els seus fills noho fessin i que a més, tinguessin unentorn més amable i amb una escolade qualitat? Potser ha arribat l’ho-ra que ens replantegem moltes co-ses.

L’escola és l’espill de la societat ones troba i ara mateix, a nivell gene-ral però sobretot des d’una òptica ur-bana, no ens agrada la imatge queens reflexa. Intentem, tossudament,canviar el sistema educatiu, l’espill,però aquest segueix mostrant-nos lamateixa imatge. Potser va sent horade canviar la societat, cosa certamentcomplicada, o de buscar un espillque ens mostri una imatge mésamable. Aquesta possibilitat la tenimmés a tocar, potser només és qües-tió de desfer una part del camí i tor-nar als pobles. Això sí, plens de co-neixences que sense cap dubte en-riquiran encara més aquestes peti-tes societats.

Quan mirem l’escola rural gaire-bé sempre ho fem des de la certesaque contemplem un reducte que nopot fer res més que subsistir fins, tardo d’hora, extingir-se. Així, als poblesmaldem per mantenir-la i ajornartant com puguem el seu tancament.Lluitem per no desaparèixer i l’es-cola és, possiblement, el bé méspreuat que cal preservar. No ensplantegem, per contra, que l’escolapot jugar un altre paper que no si-gui el de víctima.

Malauradament, arrosseguem uncert complex d’inferioritat que, compassa sovint, és infundat i que persort està esvaint-se malgrat les inèr-cies heretades. Així, encara perdu-ra la sensació que la qualitat de l’en-senyament als pobles és inferior. Resmés lluny de la realitat.

Aquesta mirada paternalista, pro-tectora, que no preveu cap possibi-litat de subsistència per a l’escola és,al meu parer, un dels motius quecondueixen al seu declivi i, per ex-tensió, al del poble. Ens sabem per-dedors. Què passaria si canviéssimla perspectiva? Una perspectivamés proactiva i que posés l’escola almig d’un projecte més ambiciós:revitalitzar els pobles. Una visió onl’escola passés de ser la protegida aser un dels actors clau, sinó el prin-cipal. Les darreres dècades s’haapostat fort pel turisme, per la mi-llora de les comunicacions, pel man-teniment de les subvencions... peròels pobles segueixen perdent pes de-mogràfic. Per què no explorar altrescamins?

A priori pot semblar una utopia oun disbarat posar l’escola com a pi-lar de la recuperació dels pobles,però té un potencial com a reclamper fixar població que no estemaprofitant i que cal tenir present. Laproposta és justament aquesta, po-sar en valor l’escola rural com a ele-ment singular per a un eventual re-naixement dels pobles.

En ple debat sobre el model edu-catiu que cal definir i en una socie-tat que cada dia és més conscient dela necessitat d’un canvi profund enel món de l’ensenyament que com-porti noves metodologies, crida l’a-

Xiquets ixiquetesd’Ares delMaestratSANDRA ONOFRE

L’escola rural, una oportunitat per al territori// JORDI MARÍN I MONFORT

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

OPI

NIÓ

14

La divisió provincial: cent vuitanta-tres anysde centralisme// JOAQUIM TORRENT

Aquest proper trenta de novembrees compleixen els cent vuitanta-tres anys de la instauració de l’actualdivisió provincial de l’Estat espanyol,a càrrec de Javier de Burgos. Ja desdel principi fou una divisió feta“des de fora” per part del governcentral, i amb ànsies, valgui la re-dundància, centralitzadores. Va seruna divisió dibuixada damunt elmapa i sense respectar adequada-ment ni divisions històriques pre-cedents ni, sovint, el marc natural...Si de cas se cedí en algun aspecte vaser a les pretensions de grups de no-tables favorables al poder borbònic,radicats a certes poblacions i benconnectats amb Madrid. Això ex-plicaria perquè localitats amb moltsmés drets històrics i, fins i tot, ambmés pes demogràfic, foren margi-nades en benefici d’altres de se-cundàries.Aquesta divisió bàsicament el quecercava, com les seves immediatespredecessores, era un fi pràctic: fa-cilitar l’acció de govern del podercentral a través de demarcacions demida més o menys homogènia sen-se prestar la menor atenció a capmena de particularitat, al contrari!I si bé aquestes noves provínciess’encabiren dins el marc formal deles regions tradicionals, només ho fo-ren d’una manera nominal i classi-ficatòria, però sense cap plasmacióinstitucional. És més, molts copsels antics límits tampoc no es res-pectaren. Això és especialment evi-dent en la configuració de la pro-víncia d’Albacete, mig manxega imig murciana de fet, tot i que ofi-cialment murciana, i en el cas de laprovíncia de València, on fou arbi-tràriament afegida la comarca deRequena (el 1851), abans de Conca,i també en el cas d’Alacant, on s’a-fegiren Villena i Saix (1836), mur-cianes de tota la vida. Com diguéJoan Fuster, a Nosaltres els valen-cians, “els parcel·ladors de l’estat enprovíncies, naturalment, no sentienel menor respecte per les realitatshistòriques i idiomàtiques dels ter-

ritoris que manipulaven des de llur‘covachuela’ cortesana”. I com afir-mà Francesc Nadal en el seu llibreBurgueses, burócratas y territorios, enrelació als afegits a les províncies va-lencianes: “aquestes agregacionscomportaren que bona part de l’i-nicial respecte històric de la divisióprovincial de 1833 es desdibuixéssensiblement”, per passar tot segu-it a referir-se als “durs comentaris”fets per Joan Fuster en relació al re-refons polític d’aquestes redistri-bucions territorials, de qui fa aques-ta cita, pertanyent també a Nosaltresels valencians: “l’annexió d’aquestescontrades a l’enderrocat edifici va-lencià degué ser una de les idees queels buròcrates i polítics jacobinsdevien reconsiderar repetidament.Jo no asseguraria pas que fos amb laintenció de desvirtuar expressa-ment la fisonomia del País Valencià;però tampoc no gosaria negar-ho”.Podia haver estat, però, una ocasiómagnífica per restituir al seu àmbitoriginal —o almenys reconsiderar-ho— zones que havien pertangut ad’altres demarcacions o regions queles tradicionals, com, per exemple, lescomarques originàriament arago-neses de Medinaceli i Molina deAragón (agregades en part a l’efí-mera província de Calataiud i re-tornades a províncies castellanes), o,fins i tot el Bierzo i altres zones ga-llegoparlants, pertanyents actual-ment a Astúries i a Lleó, no podemdeixar d’esmentar tampoc que, tot ila complexitat de la qüestió, des decertes posicions no es dubtaria a ferparal·lelismes entre la Franja i els ca-sos anteriors. Respecte a la Franjacaldria destacar —com explica JesúsBurgueño a El origen de la frag-mentación provincial en Aragón.La pugna por la capitalidad altoa-ragonesa— que, degut a les recla-macions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, elgovern volgué consultar (1836) l’o-pinió dels diputats d’Osca i Sara-gossa, els que optaren per Barbas-tre, la meitat, no dubtaren a dir que

on trobaria un millor lloc la partoriental d’Aragó seria la provínciade Lleida, i afirmaren: “Fraga, ca-beza de distrito judicial de uno de losque tiene la provincia de Huesca,dista muy poco de Lérida, con quienla naturaleza, el lenguaje y aún lascostumbres le unen estrechamente.”Posteriorment el 1842 —com tam-bé explica Burgueño— s’havia for-mulat un nou pla de divisió provin-cial, afavorit per Fermín Caballeroon les comarques de Fraga i la Lli-tera eren agregades a Lleida. Tot iaixò, però, el pla va acabar sentdesestimat.Certament, no es va optar per aquellcamí, ja que pressupòsits semblantsquedaven molt lluny ideològica-ment dels artífexs de la divisió pro-vincial —tot i que no podien evitar,com hem vist, invocar “costums illengua”, potser per efecte del seusubconscient...—, imbuïts de pen-sament jacobí i il·lustrat d’origenfrancès. I ens atreviríem a dir que im-buïts també d’un cert castellanismeimperialista latent —tesi apuntadaper Fuster, qui més aviat parla deprevenció latent, per evitar “malsmajors”— el qual els faria afavoriraquelles solucions territorials queanaven en detriment dels territorisperifèrics o n’afavorien la dilució, ique d’una manera o altra afavoririenuna major castellanitat. Si no, nos’expliquen, per exemple, casos comel manteniment, contra tota lògicai racionalitat, de l’enclavament bur-galès del Condado de Treviño aÀlaba o la pertinença del Racód’Ademús a València.A banda de tot el que hem apuntattampoc hi havia una lògica siste-matitzadora, ni que fos dins els es-quemes centralistes, sinó que s’actuàmitjançant la interacció de molts fac-tors, d’una manera assistemàtica i ar-bitrària, malgrat tenir —això sí—uns objectius darrers marcats bas-tant clars. Així tant es podien teniren compte les conques hidrogràfi-ques com motius històrics, o els in-teressos de determinats grups o els

15

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

OPI

NIÓl’actual divisió provincial ha

estat un contramodel; unamostra d’absoluta ineficàciai d’unes institucions mono-politzades —amb l’excepcióde curts períodes— pel caci-quisme i el govern central.D’aquí que una de les prin-cipals reivindicacions des deCatalunya hagi estat la rein-troducció de les antigues ve-gueries, tal com de fet es vaproduir durant gran part dela Segona República i duranttot el temps de la Guerra Ci-vil, amb l’establiment de la di-visió territorial proposadaper l’eminent geògraf PauVila. No cal dir que aquestafou abolida pel franquisme.Un cop feta l’actual comar-calització, però, i ja parado-xalment en democràcia, tor-nada a demanar la divisióen vegueries, no ha estat pos-sible de reinstaurar-la, ja que

ha topat amb el Tribunal Constitu-cional, que l’ha tombada i ha impe-dit que es pugui desplegar plena-ment; sobretot per la prohibiciód’encavalcar les vegueries damuntde províncies, circumscripcions quepel que sembla es mantenen into-cables. Així, un cop més, el govern iles institucions de l’Estat han que-dat en evidència, tot mostrant les se-ves limitacions i la impossibilitatd’assumir altres realitats nacionalsque no siguin la castellana. Per acabar cal remarcar que a laFranja aquesta problemàtica deri-vada de la instauració de vegueriesper damunt els límits provincials nos’ha donat, ja que en principi el go-vern aragonès no ha previst reins-taurar cap ens superior a les co-marques oficials, i ha donat per bo,llevat alguna excepció, el marc pro-vincial. Aquí, però, la problemàticaés una altra: el no respecte, a l’horade crear les noves comarques, delslímits idiomàtics, amb la conse-qüència que part del Matarranyan’ha quedat fora i altres comar-ques inclouen pobles castellano-parlants o tenen una capital no ca-talanoparlant (Casp i Graus, perexemple), amb la qual cosa, a mésd’evidenciar un greu menyspreu i in-diferència per a la nostra realitat cul-tural es dificulta el manteniment i lanormalització de la nostra llengua.

d’altres amb visions contraposades.N´és un bon exemple la reincorpo-ració a Terol d’alguns pobles ara-gonesos primerament assignats a Va-lència en funció de criteris fisiogrà-fics, al·legant la validesa de llaços his-tòrics esgrimits per certs notables; totjust el criteri contrari que se seguíamb certes poblacions que abanshem esmentat, assignades primera-ment a Calatayud en virtut de la di-recció de les aigües, i que, malgrat elsllaços històrics amb Aragó, final-ment, foren retornades a Sòria iGuadalajara. A més d’arbitrària nodeixà de ser també una divisió pre-gonament irracional i mancada deveritables fonaments. I, sense anarmés lluny, tampoc no té cap lògicadividir comarques —com és el cas dela Cerdanya— en províncies, una de-cisió presa a molts quilòmetres dedistància i, sens dubte, fruit del des-coneixement .Concretament, pel que fa a l’antigaCorona d’Aragó, no es van tenirgens en compte les divisions pre-existents abans de la implantació dela dinastia borbònica —”juntes” o“sobrecollides”(Aragó), governa-cions (País Valencià), Vegueries(Principat i Illes), i “Consell de Ma-llorca” i “universitats” (illes)— eninstaurar les noves províncies, ab-solutament artificials i mancadesde tradició. De fet, els antics terri-

toris de la Corona d’Aragó, que ha-vien esdevingut províncies, forenesquarterats (llevat les Illes) i nomésperduraren com a marc històric de-limitatiu però no efectiu. Per tot ple-gat no ens hauríem d’estranyar,doncs, de la permanent oposició aaquesta divisió per part dels movi-ments regionalistes i nacionalistesperifèrics, ja que les províncies, coma dispositius “separadors” de les ter-res de llengua catalana, seguint elmodel francès, formen part en elfons d’un relat essencialista espanyolque prioritza el poder madrileny iconsidera les perifèries com un ob-jecte d’explotació.Des de 1833, ha estat una constantla petició de la comarcalització, re-clamada arreu del nostre àmbit cul-tural i lingüístic pels sectors més po-pulars, contraposada als interessosmadrilenys i de certs estrats socialsautòctons benestants, mentre des deMadrid s’intentava permanentmentseparar llengua, cultura, ecosistemes,sistemes de comunicació, econo-mia i societats, etc., entre el País Va-lencià, les Illes, el Principat i laFranja. I ensems se’ns imposaval’artifici estatal amb, com a mínim,un total menyspreu per a la nostrahistòria i cultura, vistes com unanosa a l’hora d’articular un nou es-tat de tipus jacobí i de matriu cas-tellana. I no només això sinó que

Mapa de 1847amb la divisióprovincial de1833 ja ambalgunes modi-ficacions.Les vores sónil·lustradesamb fitesrepresentati-ves de cadas-cuna de lescapitals deprovínciaARXIU

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

AR

AG

Ó

16

L’anterior legislatura, la conegu-da com a LAPAO-LAPAPYP, ensva fer perdre la nostra dignitat d’a-ragonesos amb la seua política delingüística-ficció, una dignitat quel’actual Govern s’esforça amb evi-dents dificultats, com veureu més en-davant, en retornar-nos. Una de lesseues accions per a fer-ho ha estat lacreació de sengles premis, un per al’aragonès i un altre per al català, pera persones que han dedicat forta ac-tivitat a l’estudi i foment d’aqueixesdues llengües minoritzades del nos-tre país. Per a donar noms als pre-mis s’han triat els de dos grans es-criptors: Chuana Coscujuela d’A-dahuesca, coneguda especialmentper la seua novel·la A Lueca.(A is-toria d’una mozeta d’o Semontano),per a l’aragonès, i Desideri Lom-barte, polifacètic escriptor de Pena-roja, per al català. El dia 23 de se-tembre d’enguany, quinze dies des-prés d’haver estat concedit el PremiDesideri Lombarte al Santuari de laFont a Pena-roja, ho ha estat el Pre-mi Chuana Coscujuela al Museud’Osca, amb un ritual molt pareguten tots dos casos. Francho Beltrán,cap de serveis de la Direcció Ge-neral de Política lingüística, ha diri-git l’acte, que s’ha desenvolupatquasi del tot en aragonès. Han par-lat Mary Romero, la segona tinentd’alcalde de l’Ajuntament d’Osca, iIgnacio López, director de la Di-recció General de Política Lingüís-tica, i s’ha projectat un vídeo sobreChuana Coscujuela. María TeresaPérez, consellera d’Educació, Cul-tura i Esport ha lliurat els premis,que no tenen dotació econòmica, iconsisteixen en una escultura obrade Pedro Tramullas, als dos guar-donats ex aequo. Aquests han estatMaría Bitoria Nicolás, nascuda a Sa-ragossa el 1939 i amb arrels familiarsa Echo, autora de diversos poema-ris, recollits el 2010 en volum a Ple-via. Obra poetica en aragonés cheso,i Inazio Almudébar, nascut el 1930a Sietemo, que ha treballat en la re-vitalització de l’aragonès del Se-

Atorgament a Osca del Premi ChuanaCoscujuela// ARTUR QUINTANA I FONT

Potser no cal ni dir queaquesta part musicals’ha clos amb S’ha feitode nuei, cançó que va encamí de fer-se l’himnede l’aragonès de les ter-res altes, o potser ja hoés. Si al Premi DesideriLombarte a Pena-rojahi va ser present una re-presentació de les asso-ciacions de foment del’aragonès, també alPremi Chuana Coscu-juela n’hi havia de les defoment del català. I allàcom ací els diaris pro-

vincials, allà el Diario del Alto Ara-gón i ací el Diario de Teruel, han en-viat corresponsals per poder infor-mar degudament de l’acte d’ator-gament dels primers premis al nos-tre país a persones que destaquen enl’estudi i foment d’aquests patri-monis tan íntimament aragonesosque són les dues nostres llengües mi-noritzades: l’aragonès i el català. Iallà com ací els mitjans d’àmbit na-cional aragonès, vull dir AragónTelevisión, Heraldo de Aragón i ElPeriódico de Aragón no han enviatcap corresponsal per a cobrir els ac-tes que comento, ni n’han informatposteriorment, com no és gens na-tural, ni gota ni pónt. Tant la Con-selleria d’Educació, Cultura i Esportcom la seua Direcció General de Po-lítica Lingüística hauran de treballaramb fermesa en feines d’informacióperquè aqueixes actituds deixen decontinuar. Ho reclama la nostra sa-lut democràtica.

montano a través d’una gran labord’articulista de caràcter històrico-costumista, aplegada en part el 1980al volum Beyendo chirar o sol. Ma-ría Bitoria Nicolás no ha pogut as-sistir per motius de salut a l’acte d’a-torgament i en nom seu ha parlatMaite Estabén. La consellera en elseu parlament als guardonats els haagraït “vuestra labor en favor delaragonés, que constituye un ejemplopara la sociedad aragonesa”, i ha fetuna encertada lectura en aragonésd’un text de Chuana Coscujuela, onaquesta declara “o mal que lo paséde cría”. L’acte s’ha clos amb un re-cital dels cantors Roberto Ciria i So-fía Bueno, acompanyats pels músicsde la Compañía Artística Osca, quehan interpretat cançons en aragonès,entre les quals la coneguda cançó oc-citana Aqueras montanhas que tanaltas son, esdevinguda ja de fa tempsl’himne dels països pirinencs: ara-gonesos, bascos, catalans i occitans.

MaiteEstabén, la conselleraMayte Pérez i InazioAlmudébarSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

Foto defamíliaSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

PER

SO

NA

TG

E D

EL M

ES

17

El conegut aforisme “Quan el savi assenyala la lluna, el necimira el dit”, atribuït a Confuci, em ve al magí quan sento polí-tics i polítiques, hòmens públics i dones públiques (i assimi-lats/assimilades) que empren, a tothora i a tort i a dret, deter-minat llenguatge d’aparador, aparentment progressista, que elsfa dir “diputats i diputades, veïns i veïnes, ciutadans i ciutadanes,clients i clientes, autònoms i autònomes, premiats i premiades,tots i totes (per què no el nostrat ‘tothom’ i així evitar el caste-llà que, sens dubte, traspua ‘tots i totes’)...”; o quan m’arriba unacomunicació d’alguna associació o organisme de l’administracióencapçalada per un “benvolgut/-ada soci/sòcia, escriptor/es-criptora, veí/veïna...”. Sense anar ara gaire lluny, els lectors (iles lectores) d’aquesta revista fa poc que hem estat interpel·latsper tal de presentar propostes de “candidats i candidates” alPremi de la Franja Cultura i Territori 2016; potser hauria que-dat políticament més correcte fer una crida per presentar “can-didatures al Premi (per què no guardó?) de ...”. Si bé hom (idon?) creu que avança en fer visibles les dones a través de lallengua en la nostra civilització romànica (socialment encaraprou patriarcal i homofòbica) simplement desdoblant el gènerede determinats noms, jo sento, en canvi, com si l’aforisme queencapçala aquest escrit hagués de dir “Quan la sàvia assenyalala lluna, la nècia mira el dit”. Però potser no queda políticamentgaire correcte perquè en aquest cas ‘sàvia’ i, en especial, ‘nècia’està massa denotat negativament. És allò de referir-se sempre

als corruptes, especuladors, estafadors, sospitosos... i mai a lescorruptes, especuladores, estafadores i sospitoses; que d’haver-hi, n’hi ha.

Ja en el número 129 de TdF del passat mes d’abril comentava,a propòsit del neologisme lingüísticament aberrant ‘donanatge’,que havia estat revitalitzat per l’Administració de l’actual Ajun-tament de Barcelona com si amb aquest neologisme es visua-litzés millor les dones mereixedores de reconeixement públic.Doncs bé, jo encara ho veig com una mostra de l’art de mirar-se el dit i no veure la lluna. Ara, per continuar la tradició de laconstrucció de neologismes lingüísticament aberrants per partde l’Administració de l’Ajuntament de Barcelona, s’han publi-cat les bases per accedir als ‘ajuts per a famílies monomaren-tals i monoparentals’, quan entenc quer volen dir que els ajutsvan destinats tant a famílies monoparentals femenines com afamílies monoparentals masculines.

Qualsevol dia d’aquest ens proposaran, si continuen mirant-se el dit (o el melic), que si ara diem ‘papada’ quan un homemostra un sotabarba molt pronunciat, quan sia la dona la quimostre una sotabarba prou pronunciada (t’has fixat atent lec-tor/atenta lectora que el nom ‘sotabarba’ en català té gèneremasculí i gènere femení: ja veus quines coses té l’idioma/la llen-gua) li haurem de dir ‘mamada’. Ai no!, que crec que, si més noen català col·loquial, aquest mot ja designa una activitat bucalprou concreta, divertida i coneguda.

Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit // Esteve Betrià

U12

El passat setembre, com ja vam diren l’anterior revista, l’ex consellerJosé Ramón Bada va rebre el Pre-mi Desideri Lombarte concedit pelGovern d’Aragó que compartí ambel seu bon amic Artur Quintana perla defensa de la llengua catalana al’Aragó.

José Ramon Bada Panillo (Fava-ra 1929) resident a Saragossa. Doc-tor per la Universitat de Munic i lli-cenciat en Filosofia per la Univer-sitat de València. Exercí la docènciaa la Universitat de Deusto. Profes-sor de Filosofia a Saragossa i d’An-tropologia Social i Cultural a l’Es-cola Universitària de San Vicente dePaul. Va ser conseller de Cultura iEducació en el primer govern de laDiputació General d’Aragó entre1983 i 1987. Promogué la Declara-ció de Mequinensa el 1984 sobre ladefensa de la llengua catalana a lesviles de la Franja i introduí l’ense-nyament del català a l’Aragó als cen-

tres educatius. Inicià la publicació dellibres en català a l’Aragó —col·lec-ció ‘Pa de Casa’— i establí el PremisGuillem Nicolau promogut pel Go-vern d’Aragó des del 1986 per a es-criptors en llengua catalana. Estacomplicada i complexa política lin-güística del conseller favarol com-promès a favor d’una llengua mi-noritària a l’Aragó està recollida enel seu d’assaig El debat del català al’Aragó (1983-1987)(1990). Presi-dent del Consejo Superior de Len-guas de Aragón el 2010, entitat que,malauradament, tingué una vidacurta. Regularment escriu articlesd’opinió en revistes i diaris. Autorentre d’altres llibres: Prácticas sim-bólicas y vida cotidiana. La identidadaragonesa en cuestión (1995), La To-lerancia entre el fanatismo y la indi-ferencia (1996), La Paz y las paces(2000), Luces y sombras de la Ilus-tración. Libertad y convivencia(2006), La sed, Los Monegros y

José Ramón Bada Panillo, ex conseller del Govern d’Aragó// CARLES SANCHO

otra escala de valores (2008), Sin lacabecica atada (2013) i PeNsadillas( 2010). Este últim és un llibre d’a-forismes que segueix obert i en re-visió permanent.

El 2010 Iniciativa Cultural de laFranja li atorgà el tercer premi‘Franja. Cultura i territori’ tambécom a defensor i promotor de la nos-tra llengua catalana a l’Aragó.

José RamónBada Panillo

CARLES TERÈS

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Hi ha dies per llançar a la brossa, a les escombraries, o alsfems. Com avui. Encara no m’havia arribat el requeriment de lacasa perquè m’afanyés a enviar la meua aportació a Temps deFranja, al matí llegia la mort d’Àngel Velasco al gran finestralque és facebook. M’he quedat estamordit: divendres passat par-làvem d’ell amb un amic comú que acabava de conèixer —co-ses que passen—, i que es desfeia en elogis d’aquest xic de Car-let, a la comarca de la Ribera, del País Valencià, que estava im-mers en l’edició d’ un treball sobre la pilota valenciana...

Sí, ja ho sé, que hi ha qui no sap de qui parlo; però avui per-meteu-me aquesta expansió, aquesta expansió trista. L’amic Àn-gel Velasco havia pujat més d’un i de dos camins a Fraga a par-ticipar en diferents actes i sempre ens transmetia energia i sen-sibilitat a cabassos. Sovint els valencians “denuncien” que els delsaltres territoris catalans no els baixem a visitar; és un retret ambraó dedicat sobretot als del Principat, a qui s’acusa d’egocentrisme,de no saber mirar més enllà del Sènia. Àngel Velasco era un savique s’estimava, des del seu País Valencià, el país sencer que ha-via trepitjat de dalt a baix a partir de les jornades de psicologiai identitat nacional que va organitzar en col·laboració amb Quim

Gibert des de l’any 2000. No me’n sé estar, de reproduir unes pa-raules del pròleg del llibre que recull les jornades de l’any 2006:«(...) la situació d’aculturació política i desmemorització pro-gressiva a què es veu sotmesa gran part de la col·lectivitat queformen els Països Catalans, irremediablement ens condueix (...)a una assimilació cultural i política, envers “una altra cosa”, gaire-bé total; és a dir, a la “desaparició”».*

S’escola el temps i l’espai i he d’acabar sense dir res de les co-ses i persones d’ací dalt, d’aquesta part d’on parlem “el nord-oc-cidental”; sí, un altre dia en parlarem, tornarem a parlar delsnostres “temes”. Avui calia —em calia— parlar d’Àngel Ve-lasco, d’aquesta persona que ja no hi és, que s’estimava ambpassió la nostra llengua i el país. Mentre, al carrer la gent s’ex-clamava per l’anunci de la querella contra la Presidenta del Par-lament català i es tombava a terra l’estàtua eqüestre de Francoexposada al Born de Barcelona. Avui, 20 d’octubre, no ha estatun dia qualsevol.

* Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó. Àngel Velasco i Quim Gibert (eds).

La Busca edicions

Un mal dia // Francesc Ricart

NO SOM D’EIXE MÓN

quina de pensar; Ramon Llull i l’arscombinatoria al Centre de CulturaContemporània de Barcelona. Usen recomano encaridament la visita.En quedareu encantats amb les fo-

tografies del Breviculum a gran for-mat i en moviment, i us endinsareuamb molt de profit per la màquinalul·liana de pensar. No us ho deixeuperdre.

Enguany anem de grans comme-moracions: 400 anys de les morts deShakespeare i Cervantes, i 700 deLlull, ben recordades de pertot. Llullsobretot a Catalunya, Mallorca i elPaís Valencià i força per Europa,Nord d’Àfrica i les Amèriques. Non’he sabut trobar cap al nostre Ara-gó; si en coneixeu, digueu-nos-ho.Llull és especialment conegut per ha-ver escrit per primera vegada dequasi tots els temes del saber del seutemps en una llengua vulgar: el català,mostrant així l’evidència que qual-sevol llengua, i no només el llatícom fins aleshores es practicava i cre-ia a l’Europa Occidental, és aptaper a la ciència; un exemple quemoltes altres llengües vulgars no tri-garien a seguir. Llull escriu tractats deteologia, filosofia, lògica matemàtica,política, pedagogia, química, medici-na, poesia i prosa poètica, novel·les...en les tres llengües que coneix: àrab,català, llatí, tot traduint-les entreelles. Ho fa perquè està convençutque només amb la raó i el diàleg ar-ribarem a la veritat i la pau —tan ne-cessàries, afegeixo jo, al seu i al nos-tre temps. Si voleu conèixer de pri-mera mà tota aqueixa feinadassalul·liana aneu a veure —fins a l’onzede desembre— l’exposició La mà-

Ramon Llull i la màquina de pensar// JÚLIA LLAMBERT

Espai decàlcul de Ralf BaeckerSIGRID SCHMIDT VON

DER TWER

TEM

PS D

E FR

AN

JA/

n. 1

31 /

nov

emb

re 2

016

OPI

NIÓ

19

Anònimes// BENET MARTÍN

Sempre he cregut que la històriala fan persones anònimes. Vaig néi-xer a Barcelona al setanta vuit. Hi hamoments i llocs de la nostra histò-ria més recent que desconec. Sécom va ser la Barcelona preolímpi-ca perquè la vaig viure. En canvi,desconec com va ser la Mèrida delsseixanta o la Tarragona dels anysvint.

A la Universitat vaig conèixer laLaura, la meva dona i mare delmeu fill Roc. Els seus pares són dela Franja; en Josep de Baldellou, l’A-sun d’Estopanyà. L’Asun i el Josepsón els meus punts de connexióamb la Franja; ells em van explicarla següent història.

Som a les acaballes de la GuerraCivil. L’Encarna d’Estopanyà estàcasada amb en Ramón, un homed’esperit revolucionari. La vida maili ha posat les coses fàcils, a l’En-carna. El seu marit fuig i les tropesfranquistes pensen que, si l’arresten—tot i el seu avançat estat de ges-tació—, potser xerrarà alguna cosa.Mentre busquen al Ramon i inten-ten treure-li informació, la tanquena un convent (les fonts orals que dis-poso no m’han deixat esbrinar laubicació real; per una qüestió geo-gràfica dedueixo que pot ser a Bi-nèfar o Benavarri). Durant la sevaestada les monges que es fan dir ger-manes (ironies de la llengua) li fanpelar patates i mil coses més que ellamai vol explicar. Com que no diu nimu (perquè realment no sap on ésel seu marit), al final la deixen anar.

La vida és molt dura en aquelltemps. No s’ha d’oblidar que laguerra encara no ha acabat i que hiha moltes ferides obertes. La ran-cúnia és present arreu i es pot donarel cas que un veí —ja sigui veritat omentida— t’acusi a les autoritats quecontrolen la zona de pertànyer a uncol·lectiu oposat al bàndol nacional(homo homini lupus). Més d’una ve-gada el Ramón havia hagut de sor-tir per la finestra cames ajudeu-meperquè la Benemérita trucava a laporta.

L’Encarna queda vídua ben d’ho-ra: el Ramon, de camí cap a França,mor en una explosió quan intenta es-

capar de les tropes franquistes. Perart del maleït atzar, l’Encarna es tro-ba que ha de fer-se càrrec d’un nenpetit i tres padrins que per la sevaavançada edat ja no poden treballar.

Viuen a Estopanyà i tenen unestorres que cultiven als afores. Els ali-ments poquegen. Un dia, tornant deltros, és tan gran la gana que s’atre-veix a robar una col als veïns; quanarriba a casa la bull i no en deixa nil’aroma. Anècdotes com aquestasón una fotografia de la situació quepateix molta gent de la Franja. Mésd’una vegada li ha passat pel cap l’i-dea del suïcidi, però quan pensa enel seu fill Ramón els pensaments ne-gatius li marxen volant.

Els seus sogres, que se l’estimencom una filla, la fan casar un altrecop. Sí, tal com sona: la fan casar.Costums de l’època. I es pot dir queté sort, perquè el seu segon maritque també es diu Ramón és unhome treballador, tranquil i de po-ques paraules. En resumides comp-tes, un bon home. Després arribenal món la Delfina, la Maria i l’A-

sunción, però això són figues d’un al-tre paner.

L’Encarna Solana Lamora va seruna de les dones oblidades pel pasdel temps i que van patir, com qua-si tothom, els estralls d’una guerra.No va formar mai part de capcol·lectiu, no va ser una rosa d’entretretze, ni va ser una dona Sin som-brero. No s’ha fet cap pel·lícula o do-cumental on es parli d’ella, ningú haescrit cap llibre, no se li ha dedicatmai cap vers. L’Encarna és unadona sense nom. I no és pas l’única.Milers de dones com ella són la his-tòria de la Franja, milers de doneshan estat oblidades, esborrades deles fonts, milers de veus femenineshan quedat emmudides.

Per contrarestar aquest greuge jo,en memòria de l’Encarna i la de laseva família que ara és la meva, po-dria fer servir milers de paraules perrecordar el seu sacrifici, la seva ge-nerositat, el seu valor, el seu silen-ci. Però no em cal, amb una en tincprou. Gràcies.

A tu, Encarna.

Mural al’entrada deFraga per lacarretera delCinca. M.I.

L’Encarna (laprimera per ladreta) ambmembres dela família, a latorre cas deParisi(Estopanyà), afinals delsanys 40 delsegle XXROSA TRULLENQUE

TERÈS

Des de l’ICF s’ha decidit obrir el procés de selecciódels candidats i candidates als Premis FranjaCultura i Territori.

Si coneixeu algú amb una marcada trajectòria dedefensa de la nostra cultura i del nostre territori,podeu enviar la proposta raonada, abans del 25 dedesembre, a: acmatarranya@gmail.com

El Premi Franja Cultura i Territori, segons indica elseu nom, procura distingir persones o entitatsdestacades en la defensa de la llengua i cultura dela Franja; per això els candidats i premiats han deser prou significatius, i preferentment realitzadorsd’una tasca d’abast general a tota la Franja.

La seua concessió i lliurament és anual i les duesassociacions actualment actives a ICF se’n fancàrrec en anys alterns: los parells l’ASCUMA i elssenars l’IEBC. Seguint l’ordre actual, correspona l’ASCUMA lliurar lo Premi Franja 2016, sempreamb la ratificació de l’IEBC .

Les associacions faran difusió del veredictei lo lliurament del premi es farà durant l’anysegüent i dins d’un esdeveniment públic.

Fins ara els premiats ha estat: Pietro Cucalón, Octavi Serret, José Bada Panillo,

Emilio Gastón, Projecte d’Animació Cultural per a les escoles de laFranja “Jesús Moncada”, Fundació Jordi Casas i Llebot, Josep iFrancesc Mauri, Javier Giralt, Carme Alcover.

Ja ho sabeu, si voleu participar-hi, envieu les vostres propostes a: acmatarranya@gmail.com

Propostes de candidats i candidates a rebre el

Premi Franja Cultura i Territori 2016