PER QUÈ ELS ROMANS ATAQUEN EL POBLAT D’ASTÈRIX I OBÈLIX?

Cristina Amorós, Judit Canalías i Sílvia Guitart

UdG Facultat d’Educació i Psicologia

ÍNDEX

1– INTRODUCCIÓ

2- QUI SÓN L’ASTÈRIX I L’OBÈLIX?

3– QUI EREN ELS ROMANS?

4– QUI EREN ELS GALS?

5– PER QUÈ ELS ROMANS ATACAVEN ELS GALS?

6– LA CONQUESTA ROMANA

7– ELS SOLDATS ROMANS

8– ELS GUERRERS GALS

9– ESTIL DE VIDA DELS ROMANS

10– ESTIL DE VIDA DELS GALS

INTRODUCCIÓ

A partir de les aventures d'Astèrix i Obèlix descobrirem l'expansió de l'Imperi romà i l'estil de

vida d'aquesta civilització. Per tant, en aquest document s’hi troba tota la informació que el mes-

tre ha de saber per tal de poder dur a terme les tres activitats proposades en el bloc.

Els objectius principals que ens hem plantejat són els següents:

Investigar breument la societat romana i la celta (gals) conjuntament amb els seus costums.

Identificar els països que van ser sotmesos per l'Imperi romà: conquestes rellevants.

Descobrir com feien la guerra els romans i els gals: campaments, vestimenta, exèrcit

i batalles.

Fent referència a les competències bàsiques, treballem amb profunditat la competència artística i

cultural ja que el fet de treballar la civilització romana implica conèixer un element clau de la nos-

tra societat com és el poble romà, del qual descendim. Per altra banda, posem especial èmfasi en

la competència social i ciutadana perquè treballem un tema històric. Per tant, això significa analit-

zar amb detall un antiga civilització des d’un punt de vista retrospectiu, posant-nos en la pell dels

antics ciutadans d’aquesta societat. A més a més, descobrim els seus costums i el seu estil de vida,

adonant-nos que no es diferencia gaire del model europeu actual.

QUI SÓN L’ASTÈRIX I L’OBÈLIX?

NOM: Astèrix

NACIONALITAT: Gal

IMATGE:

DESCRIPCIÓ: És un petit, però llest, guerrer ros.

És baix, seriós, intel·ligent, hàbil,

audaç, astut, valent, humà, gran

amic i veí, lleial amb el seu cap,

honrat, pacient, sempre disposat a

desfer problemes, a realitzar viat-

ges èpics, a ajudar a les dames, a

servir a la seva gent i només adqui-

reix una força immesurable quan

beu una poció màgica.

NOM: Obèlix

NACIONALITAT: Gal

IMATGE:

DESCRIPCIÓ: Un gran tallador de menhirs (monument

prehistòric que consisteix en una gran

pedra de forma allargada, plantada a terra

en posició vertical) pèl-roig. Posseeix una

força de forma permanent perquè quan

era petit va caure a una olla on es creava

la poció màgica. Aprecia els nens i les

donzelles. Li agrada menjar senglars a la

vora de la foguera sota un arbre.

QUI EREN ELS ROMANS?

La vida dels romans era ben diferent segons si per-

tanyien a les classes riques o pobres, si eren ciuta-

dans romans o estrangers, homes lliures o esclaus.

Els senadors, els cavallers i els notables formaven la

classe més rica de roma. Els anomenaven patricis i

dirigien l’imperi. Els petits comerciants, els obrers,

els pagesos i els que no tenien feina formaven la

classe més pobre i s’anomenaven plebeus. Durant

l’època de la República tenien dret a vot.

Els senadors

Els seus avantpassats llunyans ja dirigien Roma en temps

dels reis. Són nobles i els més rics de la societat, són

els propietaris de les sumptuoses cases a Roma, de ca-

ses al camp i d’immenses extensions de terrenys agrí-

coles. Se’ls reconeixia per la seva túnica amb un ample

rivet porpra a la vora. Ocupaven els càrrecs més ele-

vats del govern.

Els cavallers

Eren nobles, però menys rics. Portaven la túnica blanca

amb una franja porpra més estreta que la dels senadors.

Dedicaven la joventut al comandament de l’exèrcit,

després ocupaven càrrecs de responsabilitat: governa-

dors de províncies, jutges,... L’emperador podia nome-

nar un cavaller senador.

Els plebeus són els romans més pobres. Una part d’ells

ni tan sols tenia feina: l’emperador els repartia cada

mes una quantitat de blat, i a vegades, una mica de di-

ners. La majoria anaven cada dia a casa d’algun senador

o d’un cavaller per aconseguir un cistell de menjar o

algunes monedes.

Els nobles

La majoria eren rics comerciants i importants propieta-

ris de terres. Encara que no eren nobles la seva fortuna

era important. Dirigien els assumptes de la ciutat on

vivien i podien convertir-se en cavallers, o fins i tot se-

nadors.

La plebs

Els estrangers

Eren persones que provenien de les províncies de l’-

imperi, però no tenia la ciutadania romana. La seva vida

era miserable no tenien cap dret ni tan sols rebien les

ajudes que repartia l’emperador. Els més afortunats

trobaven feina, els altres rebien les donacions dels ro-

mans rics.

Els lliberts

Aquests homes i dones eren antics esclaus. O bé el seu

amo els havia alliberat, o bé havien aconseguit estalviar

prous diners per comprar la seva llibertat. Sovint es

quedaven al servei del seu amo i rebien a canvi un sou.

Els esclaus

Són homes i dones fets presoners durant les conquestes.

Els venien a les famílies. Cada família, fins i tot entre les

més pobres, tenia un o més esclaus.

QUI EREN ELS GALS?

Els gals era el nom que empraven els antics romans per referir-se als habitants celtes de la regió

de la Gàl·lia en els temps antics.

Els nobles

Els nobles eren immensament rics. Tenien diverses dones

i també tenien el poder de vida o mort sobre les dones i

els fills.

Els esclaus

Els celtes tenien esclaus. Alguns es feien súbdits dels nobles

voluntàriament quan no podien pagar els deutes o impostos.

Els pobres no tenien terra pròpia i la posseïen en tinença

dels nobles als quals pagaven una renda en diners o espècies.

Els sacerdots

La religió dels gals era el druïdisme i els seus sacerdots eren

anomenats druides. El poder dels líders religiosos, els druides,

era també notable. El druida màxim era succeït a la seva mort

pel següent en mèrits (dignitats) però quan n’hi havia diversos

amb els mateixos mèrits era elegit per votació i fins i tot de

vegades després d’un conflicte armat. Els druides no només

eren líders religiosos, sinó que també podien ser jutges, i no

participaven en els combats ni pagaven taxes.

PER QUÈ ELS ROMANS ATACAVEN ELS GALS?

Durant l’època de la República (509 a.C. - 27 a.C.) com que Roma tenia una política ambiciosa i

d’expansió, va voler conquerir tots els territoris veïns. Així, doncs, per tal de poder expandir-

se com a imperi i poder dominar bona part del que avui coneixem com a Europa, els romans

atacaven totes les civilitzacions veïnes.

Un cop aquests poblats eren envaïts, els llatins implantaven moltes de les seves tradicions i cos-

tums a aquests estrangers (la religió, el sistema polític, l’estructura de les ciutats, tradicions,

etc.). A la vegada, la gran majoria dels habitants d’aquests poblats els acabaven convertint en

esclaus.

En una d’aquestes invasions es va dur a terme la Guerra de Gàl·lia, lliurada entre l’emperador

Juli Cèsar i una coalició de tribus gales liderades per Vercingétorix (personatge que va inspirar

la figura còmica d’Astèrix). La guerra va acabar amb la batalla d’Alesia al 52 a.C., on els romans

van posar fi a la resistència organitzada pels gals. Aquesta victòria va ser decisiva per tal que els

romans expandissin la República a tot el territori gal.

Tot i que Cèsar va justificar aquesta invasió com una acció defensiva preventiva a un possible

atac, la majoria dels historiadors coincideixen en què el principal motiu de la campanya va ser

el de potenciar la carrera política de l’emperador. No obstant, aquesta conquesta va permetre

frenar els constants atacs de les tribus celtes contra la capital romana, a la vegada que Roma

va poder assegurar al seu Imperi la frontera natural del riu Rin.

LA CONQUESTA ROMANA

Per protegir-se i augmentar el poder, la República romana participa en nombroses batalles.

Durant quatre segles crea un immens Imperi al voltant de la mar Mediterrània.

El 380 a.C. la ciutat grega de Tàrent, al sud de l’actual Itàlia demana ajuda a Pirros, rei d’Epir,

un reialme del nord – oest de Grècia. Aquest envia per mar un exèrcit de 25.000 homes i 20

elefants contra els romans. Pirros s’enduu bastants victòries, però també moltes víctimes. Per

això existeix l’expressió “victòria pírrica”, que designa un èxit que costa car. Després de 5

anys de combats, el 272 a.C. el romans el derroten i conquisten les ciutats gregues veïnes.

D’aquesta manera acaben essent els amos de tota Itàlia.

Les guerres púniques

Malgrat tot, els exèrcits romans no baixaven la guàrdia. Ara havien d’afrontar l’extraordinària po-

tència de Cartago. Aquesta ciutat la qual es troba a l’actual Tunísia, va ser fundada pels fenicis. Els

mariners i comerciant van construir un domini encara més extens que el dels romans.

Primera guerra púnica:

Les guerres púniques són les guerres dutes a terme contra el reialme de Cartago. La primera va

esclatar al 264 a.C. quan els romans van ocupar una part de Sicília. Els cartaginesos van enviar una

flota per defensar a l’illa, però els romans ja havien previst aquesta maniobra. Amb dos mesos van

aconseguir la increïble proesa de construir i armar 120 galeres de combat. Els romans tot i tenir

poca experiència amb les batalles al mar, van acabar amb la marina dels adversaris sobretot gràcies

a un invent revolucionari: el corvus (una passarel·la). Després de moltes batalles, el 241 a.C. Roma

acaba dominant tota Sicília.

Segona guerra púnica:

Cartago volia revenjar-se. Els cartaginesos decideixen atacar Roma sortint d’Espanya. El 220

a.C. els exèrcits comandats per Aníbal surten en direcció Roma. Amb una rapidesa sorpre-

nent, els 70.000 soldats, centenars de cavalls i desenes d’elefants travessant el sud de l’actual

França i els Alps. Va ser una prova de resistència terrible i el fred va acabar disminuint l’exèr-

cit: van morir 10.000 homes i molts animals. Malgrat els contratemps, Aníbal venç diverses

vegades els exèrcits romans. Però l’audaç general cartaginès va cometre un error militar. En

comptes d’arremetre contra Roma, que estaven en les seves portes, es va dirigir cap al sud

d’Itàlia, ja que volia convèncer les antigues ciutats gregues del sud d’Itàlia perquè es revelessin

contra Roma. Mentrestant, els romans van recuperar forces i van assetjar els cartaginesos

amb petits atacs incessants.

Els romans decideixen travessar la Mediterrània. El 202 a.C., els exèrcits d’Aníbal i Escipió

s’enfronten a pocs quilòmetres de Cartago. Aníbal comptava amb 50.000 soldats i 80 elefants,

Escipió en canvi només disposava de 25.000 soldats. No obstant això, el general romà va vèn-

cer i obligà a Cartago a entregar l’imperi romà a Espanya, Còrsega i Sardenya. D’aquesta ma-

nera, Roma dominava tot l’oest de la mar Mediterrània.

La conquesta de Grècia

Enfortida després de les victòries contra Cartago, Roma se centra en Grècia i una part d’Àsia. Els

exèrcits romans conquereixen Macedònia, situada al nord de Grècia, després Atenes i Esparta, les

dues grans ciutat del sud. El 146 a.C. tota Grècia ja estava en mans de Roma. Admirats per l’art

grec el romans s’enduen a Roma milers d’estàtues i obres d’art.

La conquesta de Cartago

A Roma Cató, un polític, no parava de repetir que s’havia de destruir Cartago. Encara que havien

signat la pau, els romans tenien por que els cartaginesos preparessin una tercera guerra púnica. El

149 a.C. van assetjar a Cartago durant 3 anys i al final van acabar ocupant-la i destruint-la. Es van

endur els presoners a Roma i van cobrir la terra que envoltava Cartago amb sal per tal que no hi

pogués créixer res més.

Els romans en tots els fronts

Després d’haver reprimit una revolta a Espanya entre el 154 i el 139 a.C., marxen de seguida cap a

Àsia i conquereixen una part de l’actual Turquia. El 121 a.C. prenen possessió de la Gàl·lia narbo-

nense, al sud de l’actual França. El 64 a.C. conquereixen Síria. Entre el 58 i el 52 a.C., sota les or-

dres de Juli Cèsar, conquereixen tota la Gàl·lia i una part de l’actual Gran Bretanya.

Cada país conquerit es converteix en una província de Roma dirigida per un representant de la

República romana.

ELS SOLDATS ROMANS

Els soldats d’infanteria

Portava dues javelines anomenades pilum. La punta de ferro, d’una cinquantena de centímetres,

estava molt afilada. Estava fixada a un tub de fusta de més d’un metre i mig de llargada. Quan el

pilum es clavava, la punta se separava de la javelina i evitava que l’adversari la pogués utilitzar.

Els soldats d’infanteria també lluitaven amb una espasa anomenada gladius, curta i de dos talls; i

també amb un punyal que es deia pugio.

Es protegia amb un escut de fusta cobert de cuir i reforçat amb plaques de ferro. Un monticle situ-

at al centre desviava les fletxes i les llances dels enemics.

A part de l’uniforme i les armes, el legionari d’infanteria portava un pic, una pala, a vegades una falç

i un petit estri de cuina.

Els soldats d’infanteria també lluitaven amb una espasa anomenada gladius, curta i de dos talls; i

també amb un punyal que es deia pugio.

Es protegia amb un escut de fusta cobert de cuir i reforçat amb plaques de ferro. Un monticle situ-

at al centre desviava les fletxes i les llances dels enemics.

A part de l’uniforme i les armes, el legionari d’infanteria portava un pic, una pala, a vegades una falç

i un petit estri de cuina.

El soldat d’infanteria portava roba interior i una túnica de llana. Anava calçat amb un sandàlies de

cuir anomenades caligae, amb el peu nu. Per lluitar duia una cuirassa articulada formada per una

quarantena de peces de metall unides per rebladures i corretges de cuir que pesava gairebé 5 qui-

los. El legionari duia un cituró al ventre reforçat per plaques de ferro i un casc que també era de

metall per protegir el cap, la nuca i les orelles. En les regions freds de l’imperi els legionaris duien

la vestimenta local especialment els pantalons.

El cavaller

També portava un escut lluitava amb un llança (hasta) i una espasa llarga, l’spatha. Portava el pic

protegit amb una cuirassa sense mànigues, i les cames amb canyelleres. Cobria el seu cavall amb

una malla.

El centurió

La seva roba interior és la mateixa que la dels legionaris. Es distingeix per la seva capa de llana i

l’uniforme, que són molt diferents. La cuirassa segmentada de ferro sense mànigues estava guarni-

da amb condecoracions. Duia les seves cames protegides amb canyelleres de metall. El casc estava

coronat amb plomes o una crin d cavall. A la mà duia el símbol de l’autoritat, el vitis, un bastó de

cep de vinya amb una forma ben retorçada.

El portaestendard

Aquest legionari du les insígnies del maniple i de la legió en què lluita. Aquests llargs bastons de

fusta que aguantava amb fermesa estaven decorats amb insígnies: l’àliga, símbol de l’imperi; l’animal

emblema de la legió i les lletres SPQR (senatus populus que romanus: “el senat i el poble romà”).

En les cerimònies oficials, el portaestendard portava una pell d’ós i a vegades una mascara. Els legi-

onaris vetllaven per les insígnies, perquè era una gran deshonra veure com un enemic se n’havia

apropiat.

ELS GUERRERS GALS

Els gals no només eren bons guerrers, sinó que també feien de la guerra un art. S’agrupaven en

clans amb un fort concepte de família, i abans de cada batalla, resaven als druides i feien ritus de

purificació. Van ser els que millor van desenvolupar el ferro a Europa, la qual cosa va significar que

les seves armes fossin úniques i intransferibles, ja que es fabricaven específicament per cada guer-

rer i no es podien utilitzar per cap altra persona que no fos el seu amo.

Els guerrers gals també tenien renom pel seu orgull i ferocitat en la lluita. Mai utilitzaven l’arc, ja

que consideraven que matar a un enemic a distancia era un acte de covardia. Segons s’explica, els

guerrers gals s’adornaven el cos amb tatuatges. L’idea d’aquests tatuatges al llarg de diferents punts

del cos, era el de millorar el seu rendiment durant la lluita.

Cal dir que les dones també participaven en les activitats polítiques i militars. Eren considerades

tan bones guerreres com els homes, essent usual que lluitessin colze amb colze, molt temudes per

la seva valentia i la seva força.

Els guerrers gals no tenien ni tècnica ni organització en els combats. Utilitzaven una llança fàcil de

manejar i una llarga espasa (d’uns 75 i 90 cm) en les batalles. Tenien la costum de decapitar els

seus presoners i llavors utilitzar els caps per adornar les parets de les seves cases. Els guerrers,

malgrat no portar cap tipus de protecció tret d’un escut, un casc i en alguns casos cota de malla,

combatien cos contra cos amb els enemics des de l’inici de la batalla.

Les tàctiques de cavalleria eren molt sofisticades, disparant javelines sobre l’enemic abans del con-

tacte, atacant-lo llavors mitjançant embranzides controlades, les quals a més, tenien l’objectiu de

trencar les files enemigues.

ESTIL DE VIDA DELS ROMANS

La majoria de les ciutats romanes eren creades seguint un model similar tan en el traçat com amb

els edificis que la formen.

Les ciutats romanes estaven emmurallades i generalment tenien quatre portes d'accés on comen-

cen els dos carrers principals: el cardum i el decumanus. A partir d'aquests dos carrers perpendicu-

lars s'articulen les cases formant illes.

Ell lloc on s'encreuen el cardum i el decumanus hi havia el fòrum on s'hi podien trobar els edificis

públics més importants: el temple, la cúria i el Senat, el mercat i la basílica. El fòrum era el cor de

la ciutat on s'hi duien a terme reunions de política i negocis, activitats socials i el comerç.

Altres edificis públics que es podien trobar dins les ciutats romanes eren les termes i els teatres

que eren importants punts de reunió i d'oci de la societat romana. Fora de la muralla s'hi podia

trobar el cementiri i l'amfiteatre on s'hi duien a terme espectacles com les lluites de gladiadors.

Les ciutats més importants de l'Imperi disposaven d'un sistema de clavegueram per eliminar l'aigua

bruta de la ciutat.

Les ciutats romanes

Els habitatges romans

Les famílies benestants de Roma vivien en unes cases unifamiliars de grans dimensions anomenades

domus. Les domus estaven formades per diferents dependències distribuïdes al voltant d'un pati

central, l'atrium.

Les insulae eren els habitatges de les famílies amb pocs recursos econòmics. Eren edificis de diver-

ses plantes. A la planta baixa normalment hi havien comerços i als pisos superiors hi vivia la plebs

urbana.

Els romans eren politeistes i tenien deus equivalents als de la religió grega. Alguns dels déus més

venerats eren: Minerva, Plutó, Neptú, Venus, Júpiter, Apolo, Diana, Juno, Mercuri i Mart.

La religió

La vestimenta

A l'Imperi Romà, els tipus de vestimenta permetien distingir la classe social d'una persona.

Tot i així, la peça de roba més característica de l'imperi era la toga que va esdevenir un símbol na-cional ja que només la podia vestir un ciutadà romà. La vestien tant els homes com les dones tot i que més tard va passar a ser un ús exclusivament masculí.

ESTIL DE VIDA DELS GALS

Els poblats gals

Els poblats gals normalment es construïen en terrenys elevats i sovint irregulars. Estaven envoltats

d'una muralla circular de pedra construïda darrere un fossat per assegurar millor protecció. Al cen-

tre del poblat s'hi trobaven els edificis públics destinats a la política i la religió.

Fora de les muralles del poblat s'hi guardava el bestiar tot i que una part es guardava en un tancat

dins la muralla.

Les cabanes gal·les

Les cases gal·les eren de planta circular. Les parets eren de pedra i el taulat era d'enramat de palla.

A l'interior, normalment no hi havien divisions, és a dir, només hi havia una estància. Al centre de

l'habitació s'hi trobava la llar de foc que feien servir per cuinar. Molt sovint, a les cases s'hi trobava

in molí de gra per fer el pa. Tot i així, no s'hi trobaven forns ja que es creu que eren comunitaris.

La religió de la Gàl·lia, igual que la romana, era politeista. Els seus deus estaven vinculats amb ele-

ments de la natura. Els sacerdots, anomenats druides, tenien un elevat estatus social dins del po-

blat gal.

La religió

La vestimenta

Els homes solien vestir una túnica curta o camises sota de les quals hi portaven uns pantalons

aguantats per un cinturó. També portaven una saga o mantell fabricat de llana d'ovella i normal-

ment amb un estampat de quadres. Pel que fa a la vestimenta militar, els homes portaven un es-

cut oval, una espasa i un casc.

Les dones anaven amb unes túniques llargues aguantades amb un cinturó i un mantell a les espat-

lles. També portaven unes faldilles amples de quadres enrotllades a la cintura.

BILIOGRAFIA

Sàpiens Publicacions (2010) Les ciutats i la vida urbana a l’Imperi Romà. Recuperat de http://

blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/09/les-ciutats-i-la-vida-urbana-a-l%E2%80%99imperi-roma/

AA. VV. (2008). Els Romans (1a ed.). Barcelona: Panini.

Navarrete, P. (2014). Historia para niños 5: civilización romana. Recuperat de http://es.slideshare.net/paulanavarreten/historia-para-nios-5-civilizacin-romana-autor-desconocido

Yarzabal, L. (2016). Cultura celta: ¿Quiénes eran los celtas?. Recuperat de http://www.batanga.com/

curiosidades/7877/cultura-celta-quienes-eran-los-celtas

Argenter, P. (2016). Los celtas. Recuperat http://www.phistoria.net/reportajes-de-historia/LOS-

CELTAS_54.html