teoria.0809.tema2 micro

Els agentseconòmics:consumidorsi empresesGonzalo Bernardos DomínguezJoan Tugores Ques

P06/01078/01230

© FUOC • P06/01078/01230 Els agents econòmics: consumidors i empreses

Índex

Introducció............................................................................................. 5

Objectius ................................................................................................. 6

1. Comportament dels consumidors .............................................. 7

1.1. Les possibilitats del consumidor .................................................. 7

1.2. Les preferències del consumidor ................................................. 11

1.3. Equilibri del consumidor ............................................................. 13

1.4. Variacions en la renda ................................................................. 15

1.5. Variacions en el preu del bé mateix: la corba de demanda ......... 16

1.6. Variacions en els preus d’altres béns ........................................... 18

2. Les decisions de les empreses ........................................................ 19

2.1. La funció de producció ................................................................ 19

2.2. La producció a curt termini i la llei de rendiments

decreixents ................................................................................... 21

2.3. Relació entre producte marginal i producte mitjà ...................... 23

2.4. Els costos de producció a curt termini ........................................ 25

2.5. Els costos a llarg termini .............................................................. 28

2.6. Beneficis comptables i beneficis econòmics ................................ 31

2.7. La maximització de beneficis per part de les empreses ............... 33

2.8. L’elecció del nivell d’ocupació ..................................................... 35

Activitats ............................................................................................... 37

Exercicis d’autoavaluació .................................................................. 37

Solucionari ............................................................................................ 40

Bibliografia ............................................................................................ 40

5© FUOC • P06/01078/01230 Els agents econòmics: consumidors i empreses

Introducció

Els agents econòmics centrals en l’economia són:

• d’una banda, les economies domèstiques, que prenen decisions respecte

als béns i serveis que volen consumir, i

• de l’altra, les unitats de producció, que adopten decisions respecte a quins

béns i serveis cal produir i portar al mercat.

Analitzar les seves decisions és bàsic per a comprendre adequadament com

funcionen les economies. Aquest és el contingut principal d’aquest mòdul,

que s’estructura en dues parts:

• en el primer apartat, s’examinen les decisions dels consumidors, que es

tradueixen en la demanda,

• en el segon apartat s’analitzen les decisions de les empreses, que configu-

ren l’oferta.

En conseqüència, aquest mòdul presenta a l’estudiant com es determinen

tant les decisions que adopta el consumidor individual com les que adopta

l’empresa. Per a assolir una bona comprensió d’aquests conceptes en el mate-

rial es mostren els models utilitzats tradicionalment en la teoria econòmica

per a representar el comportament del consumidor individual i el comporta-

ment de l’empresa típica. L’estudiant comprovarà que aquests models pressu-

posen que ambdós agents econòmics mostren un comportament racional, és

a dir, que tenen objectius ben definits i poden ordenar d’una manera consis-

tent les alternatives al seu abast i finalment escollir la preferida.


Objectius

L’objectiu central del mòdul és introduir els models utilitzats en economia

per a representar la presa de decisions dels agents econòmics bàsics, consu-

midors i empreses. Pel que fa al consumidor, el tipus de decisions que s’ana-

litzen són la compra de béns i serveis. Quant a l’empresa, s’estudia l’elecció

de les quantitats que cal produir i dels recursos que cal contractar. Ambdós

models són molt simplificats i se centren en un marc estàtic.

En síntesi, es tracta que l’estudiant pugui:

1. Analitzar les preses de decisions dels principals tipus d’agents econòmics:

consumidors i empreses.

2. Determinar la millor manera de satisfer les preferències dels consumidors

i conèixer les restriccions que han d’afrontar.

3. Analitzar la resposta dels consumidors a canvis en la renda i els preus.

4. Comprendre les relacions existents entre la tecnologia i els costos de les

empreses.

5. Entendre la significació econòmica i comptable del benefici i les seves im-

plicacions.

6. Explicar els comportaments maximitzadors de beneficis de les empreses.


1. Comportament dels consumidors

Per analitzar les decisions dels consumidors mirarem de formular en termes

econòmics les seves possibilitats i els seus desitjos, gustos i preferències.

1.1. Les possibilitats del consumidor

Suposarem que el consumidor que analitzem és “preu-acceptant”; això signi-

fica que, individualment, no té influència sobre els preus dels articles que

pot adquirir. És una situació realista per a la majoria de consumidors: per

exemple, el fet que jo decideixi, individualment, consumir menys carn i més

peix afecta de manera imperceptible els mercats d’aquests productes; tot i

que és ben clar que si ho fessin molts consumidors els mercats ho notarien,

quan analitzem el comportament del consumidor individual el supòsit d’in-

fluència nul·la sobre els preus sembla adequat. A més a més, per a aïllar les

pures decisions de consum suposarem que els ingressos o la renda del consu-

midor estan donats. El nostre consumidor es troba, doncs, amb una renda

monetària (m euros al mes) i s’enfronta a uns preus de mercat donats dels di-

ferents béns i serveis (p1, p2, ... pn). Estudiarem quines possibilitats té.

Examinarem el cas més senzill en què un consumidor ha de triar entre dues

mercaderies, X i Y, els preus respectius de les quals són px i py.

Si el consumidor es planteja adquirir una determinada combinació o con-

junt de béns, és a dir, quantitats de X i Y, qx i qy, la despesa en què incorreria

es calcula multiplicant cada quantitat pel seu respectiu preu i sumant

aquests valors, és a dir, pxqx + pyqy.

En aquest cas, el fet de la renda monetària del consumidor fa que li siguin

assequibles només les combinacions de béns (li permet com a màxim adqui-

rir combinacions de béns) que satisfan la condició

pxqx + pyqy menor que m o igual.

En el cas que aquesta condició es compleixi estrictament, és a dir,

pxqx + pyqy = m (1)

el consumidor esgota les possibilitats de la seva renda monetària: la des-

emborsa íntegrament. (Naturalment es podria gastar més del que li permet la

seva renda si s’endeutés o recorregués a “estalvis” anteriors, però de moment

ignorarem aquestes complicacions.)

L’anàlisi de la “restricciópressupostària...

... del consumidor” és laresposta a les preguntes: Quèpot adquirir amb la seva rendai atesos els preus de lesmercaderies? Quinescombinacions o conjunts de béns li són assequibles iquins no?Gràficament, quan enslimitem només a l’eleccióentre dos béns i els preusestan donats, la restricciópressupostària és una líniarecta, anomenada recta debalanç.

Vegeu l’apartat “Les possitats del consumidor” al material web.

!

Gràficament, la situació es representa en la figura 1. La línia AB representa

l’equació (1) i és la recta de balanç del nostre consumidor.

Per a interpretar en termes econòmics aquesta recta de balanç, considerem quan-

tes unitats del bé X podria adquirir el consumidor si decidís gastar-se la renda ín-

tegrament en aquest bé (recordeu que estudiem, de moment, les possibilitats

del consumidor, no el que és preferible o desitjable). Aquesta quantitat màxima

la donaria el quocient entre la renda monetària, m, i el preu de cada unitat de X,

px: en la figura 1 aquesta possibilitat la representa el punt A, que correspon a una

combinació de béns donada per (m/px) unitats de X + 0 unitats de Y.

Per un raonament anàleg, el punt B, que correspon a la situació en què el

consumidor decideix gastar-se íntegrament la renda en el bé Y, la combina-

ció seria: 0 unitats de X + (m/py) unitats de Y.

Partint del punt A, si el consumidor decideix deixar de comprar una unitat de X

per dedicar els diners “alliberats” a adquirir unitats de Y, s’aniria configurant la

recta de balanç. Per cada unitat de X que deixa d’adquirir “allibera” una renda

igual a px, i amb aquesta renda pot adquirir (px/py) unitats del bé Y. I per això

mateix el pendent de la recta de balanç és precisament px/py. Aquest quocient

de preus s’anomena preu relatiu, en aquest cas del bé X en termes del bé Y.

Vegem-ne amb més detall un exemple concret. Suposem que la renda del con-

sumidor són 100 unitats monetàries (u. m.) i que pot accedir al consum de

dos béns, aliments i roba, els preus dels quals són respectivament de 2 u. m. i

1 u. m.

La figura 2 mostra la recta de balanç corresponent a m = 100, pa = 2 i

pv = 1. Heu d’estar segurs de veure com les línies de la taula 1 corresponen a les

combinacions de béns representats en la figura 2. Per exemple, el punt A res-

pondria a la possibilitat de gastar íntegrament la renda de 100 u. m. en ali-

ments, de manera que, si el preu unitari és pa = 2, podria adquirir-ne fins a 50

unitats. Si a partir d’aquí renunciés a consumir 10 unitats d’aliments (i consu-

mís “només” 40 unitats d’aliments), alliberaria una renda de 20 u. m., amb les

quals podria adquirir 20 unitats de roba: se situaria en el punt B de la figura 2.


q

m

qy

A

B

x

py

mpx

py

px

Figura 1

L’equació (1)...

... es pot escriure

m pxqy = ——— – ——— qxpy py

que estableix la relació linealde pendent negatiu igual a– (px/py) mostrada com larecta AB en la figura 1.

El pendent de la recta de balanç...

... mostra en quina taxa orelació el consumidor potsubstituir el consum d’un bépel d’un altre als preus demercat vigents. Depèn delspreus relatius entre els béns.

100

80

10 20 30 40 500

20

40

60

Aliments

Vestits

A

B

C

D

E

F m =100

Pv = 1Pa = 2

Figura 2

m = 100Pa = 2Pv = 1


L’anàlisi de la recta de balanç ens permet deduir com quedaran afectades les

possibilitats dels consumidors quan s’alterin per qualsevol motiu la renda o

els preus. Es mostren gràficament en les tres parts de la figura 3.

a) Variacions en la renda: la figura 3a mostra els efectes de canvis en la

renda monetària. Un augment en la renda monetària, des de m fins a m’,

per exemple, es traduiria en un desplaçament cap enfora de la recta de

balanç de la mateixa proporció. La manera més senzilla de veure-ho és re-

cordar que les interseccions de la recta de balanç amb els eixos són preci-

sament proporcionals a la renda; amb la recta de balanç inicial, AB,

aquestes interseccions ja hem vist que eren m/px (punt A) i m/py (punt B).

Si la renda augmenta a m’, la nova recta de balanç A’B’ tindrà com a in-

terseccions amb els eixos m’/px (punt A’) i m’/py (punt B’), de manera que

el desplaçament cap enfora és de la mateixa proporció que la variació en

m: estrictament de la quantia m’/m. La nova recta de balanç A’B’ s’ha di-

buixat paral·lela a la recta inicial AB: la raó és que el pendent de la recta

de balanç és el quocient de preus, que no queda alterat per variacions en

la renda.

És intuïtivament obvi que augments en la renda monetària (no con-

trarestats per augments de preus: vegeu l’activitat 3) milloren la po-

sició del consumidor. Ara tenim una manera de visualitzar-ho: en la

figura 3a, el punt D representa una combinació de béns que amb la

renda inicial m es trobava fora de l’abast del consumidor, però que

després de l’augment fins a m’ sí que és accessible al consumidor.

En general, totes les combinacions de béns situades en la franja

compresa entre A’B’ i AB són representatives d’aquest augment del

“poder adquisitiu” del consumidor.

Us heu d’assegurar d’autodemostrar-vos que una reducció en la renda, des

de m fins a m’’, portaria la recta de balanç a A’’B’’. Interpreteu a més a

més el punt F per a evidenciar com això deixa el consumidor en una posi-

ció pitjor.

b) Variacions en el preu de X: la figura 3b mostra els efectes de les va-

riacions en el preu del bé X. Si el preu disminueix de px a p’x, la intersec-

ció de la recta de balanç amb l’eix horitzontal augmenta des de m/px fins

m

A

B'

py

B

B''

A'' A'F

D

m'yp

m''py

m''px

mpx

m'px

m' > m > m''

qx

qy

Figura 3a

Taula 1

qa qv paqa pvqv m

Punt A 50 0 100 0 100Punt B 40 20 80 20 100Punt C 30 40 60 40 100Punt D 20 60 40 60 100Punt E 10 80 20 80 100Punt F 0 100 0 100 100


a m/p’x. En el nostre exemple numèric, si el preu dels aliments passés de

pa = 2 a pa = 1,8, la intersecció amb l’eix horitzontal passaria del valor 50

(100/2) al valor 55,5 (100/1,8). La intersecció amb l’eix vertical no s’al-

tera, ja que la determina (m/py), que està afectada per variacions en el

preu del bé X. El pendent de la recta de balanç també s’altera, ja que, si

ara el preu de X és més baix, en renunciar a successives unitats de X

“s’allibera” menys renda per a adquirir Y i, per tant, es poden anar adqui-

rint menys unitats de Y que en la situació inicial: la recta de balanç es fa

relativament més “aplanada” i passa a ser A’B.

La idea intuïtiva que la reducció en el preu d’un producte beneficia

el consumidor s’evidencia observant que el punt D representa una

combinació de béns que no era accessible en la situació inicial (que-

dava per sobre de la recta de balanç), però sí que ho és després de la

reducció en el preu de X.

Us heu d’autodemostrar que, partint de la situació inicial (recta de balanç

AB), un augment en el preu de X fins a p’’x fa més enlairada la recta de ba-

lanç, que passa a ser A’’B. Que això deixa en una situació pitjor el consumi-

dor es veu en considerar que la combinació F, que era a l’abast del consumi-

dor inicialment, deixa de ser-hi després de la puja del preu de X.

c) Variacions en el preu de Y: els seus efectes es mostren en la figura 3c. Apli-

queu el raonament del cas anterior per a deduir-ne els resultats.

B

mpx

mp''x

mp'x

AA'' A'

FD

mp

y

qx

qy

p''x px p'x> >

Figura 3b

La disminució del preu...

... relatiu del bé X respecte a Ytendeix a fer més plana larecta de balanç. Un augmenten el preu relatiu de Xrespecte a Y la fa mésenlairada.


1.2. Les preferències del consumidor

Els desitjos i/o necessitats dels consumidors són virtualment il·limitats. Però,

com que el poder adquisitiu no és il·limitat, per a prendre decisions els consu-

midors han d’establir prioritats, és a dir, d’acord amb els seus gustos, han de

configurar una mena de rànquing de preferències. Suposarem que, si al consu-

midor se li ofereixen dues combinacions de béns qualssevol, és capaç de deter-

minar si en prefereix l’una o l’altra o si li són indiferents l’una i l’altra.

Preferències del consumidor

Tradicionalment la manera de representar les preferències del consumidor era definiruna funció d’utilitat que reflectiria la valoració que el consumidor associa a cada con-junt o combinació de béns, i que tindria la propietat que les combinacions que obtenenmés valor en aplicar-hi la funció d’utilitat serien preferides a les que n’obtenen menys.

Per exemple, si la funció d’utilitat representativa de les preferències del consumidor fosU (qx, qy) = qxqy, voldria dir que el consumidor, si ha de triar entre la combinació com-posta per 4 unitats de X i 4 unitats de Y (qx = 4, qy = 4) i la integrada per (qx = 5, qy = 3),preferiria la primera, ja que

U (4,4) = (4)(4) = 16 > U (5,3) = (5)(3) = 15

però es quedaria indiferent entre la combinació (qx = 5, qy = 3) i la combinació(qx = 3, qy = 5), ja que

U (5,3) = (5)(3) = 15 = U (3,5) = (3)(5) = 15

qy

B

mpx

A

mpy

qx

p''y py p'y> >

B''

B'

mp''y

mp'y

Figura 3c

35

20 30 40

20

60

Y

P

R

N

M

CI(A)CI(B)

CI(C)

X

Figura 4

Vegeu l’apartat “Les preferències del consumidor” al material web.

!


La forma més pedagògica de representar gràficament les preferències del

consumidor és per mitjà del mapa de corbes d’indiferència, com el que

mostra la figura 4. Cadascuna d’aquestes línies designades per CI és una

corba d’indiferència, definida com a combinacions de béns entre les quals el

consumidor es queda indiferent. Per exemple, la corba d’indiferència CI(A)

mostra que el consumidor es queda indiferent entre les combinacions de

béns P (qx = 20, qy = 60), N (qx = 30, qy = 35) i M (qx = 40, qy = 20). Les corbes

d’indiferència tenen pendent negatiu. La raó és que els consumidors valoren

els béns positivament. Per exemple, els punts N i R no poden pertànyer a la

mateixa corba d’indiferència perquè la combinació R implica una quantia

més gran tant del bé X com del bé Y. En canvi, N i P sí que té sentit que pu-

guin formar part de la mateixa corba d’indiferència, ja que la quantitat ma-

jor del bé X que N significa és “compensada” per la quantitat menor del bé

Y. D’altra banda, corbes d’indiferència situades a sobre d’una altra i a la dreta

impliquen que les combinacions de béns de les que hi ha situades a sobre i a

la dreta són preferides a les que hi ha situades a sota i a l’esquerra: les combi-

nacions situades sobre CI(B) es prefereixen a les situades sobre CI(A); el rao-

nament seria que, si, com hem vist, R es prefereix a N, totes les combina-

cions indiferents a R es preferiran a totes les indiferents a N.

Fins ara hem dibuixat les corbes d’indiferència de la forma convexa amb què

es mostren en les tres representacions de la figura 3. Els economistes suposen

que aquest és el cas normal. Per què?

Quan es tracta d’analitzar les relacions entre dos béns podem assenyalar dos

casos “extrems”. D’una banda hi ha els béns anomenats perfectament subs-

titutius: són els que als ulls del consumidor tenen exactament la mateixa

funció. Per exemple, un consumidor que necessita bolígrafs per a escriure i a

qui li és exactament igual que siguin de tinta blava o negra, considerarà els

bolígrafs blaus i negres “perfectament substitutius”. En aquest cas les corbes

d’indiferència entre bolígrafs negres i blaus són línies rectes de pendent ne-

gatiu igual a –1, com les que mostra la figura 4a: totes les combinacions so-

bre la corba d’indiferència CI(A) tenen la propietat de sumar 5 bolígrafs,

sense que hi faci res la seva composició entre blaus i negres. Per a accedir a

una corba d’indiferència superior, com CI(B), cal augmentar la quantitat

“global” de bolígrafs, però és indiferent que l’augment procedeixi del fet de

tenir més bolígrafs blaus o de tenir-ne més de negres; les corbes d’indiferèn-

cia sempre són línies rectes.

A l’altre extrem hi ha els béns perfectament complementaris: es tracta

de béns que per a reportar “utilitat” s’han de consumir de manera con-

junta. Per exemple, les sabates del peu dret i les sabates del peu esquerre.

Observem el punt R de la figura 4b, que correspon a una sabata de cada

peu. Si a partir d’aquí el consumidor rebés una unitat més de sabata del

peu dret, passaria a situar-se en el punt S. Sembla clar que amb això no

milloraria, de manera que R i S són sobre la mateixa corba d’indiferència.

Anàlogament, si a partir de R s’incrementa només en una sabata del peu

La utilitat marginaldecreixent

La teoria clàssica de la utilitatinicialment postulava una“utilitat marginal decreixent”d’un bé, associada a lapercepció psicològica que elconsum de successives unitatsd’un mateix bé incrementavala utilitat a taxes cada cop méspetites. Aquesta utilitatmarginal decreixent era labase del pendent negatiu dela corba de demanda. Elsenfocaments actuals nonecessiten recórrer a aquestaintuïció psicològica per aarribar a aquesta mateixaconclusió sobre el pendent dela corba de demanda. Així es configura un mapa decorbes d’indiferència, quepermet veure quinescombinacions de béns esprefereixen a d’altres o sónindiferents des de laperspectiva del consumidor.

0X

1 3 5 8

5

8

4

2

Y

A

B

CI (A)

CI (B)

Figura 4a

CI(B)

CI(A)

2

0

1

21

CI (A) CI (B)

CI (B)

CI (A)

Sabatesdel peuesquerre

Sabatesdel peudret

T

R S

V

Figura 4b


esquerre, es passa al punt T, que així mateix és sobre la mateixa corba

d’indiferència que R, CI(A), que adopta forma d’“angle recte”. Per a mi-

llorar, el consumidor en aquest cas necessita un augment simultani (i en

la mateixa quantia) d’ambdós béns, amb la qual cosa es passa de R a V i

s’accedeix a una corba d’indiferència superior CI(B), també amb forma

d’“angle recte”.

Si considerem les corbes d’indiferència entre dos parells de béns qualssevol,

normalment no seran ni perfectament complementaris ni perfectament

substitutius, de manera que les corbes d’indiferència entre ells tendiran a

adoptar una forma intermèdia, que, com mostra la figura 4c, tendirà a ser la

forma convexa ja mostrada en la figura 4.

Aquesta convexitat té una important implicació econòmica. Ja hem vist que

el pendent negatiu de les CI reflecteix el fet que es compensa una quantitat

més gran d’un bé amb una quantitat més petita d’un altre. Així, a mesura

que ens desplacem cap a la dreta i cap avall al llarg d’una CI típica, com la

que mostra la figura 5, anem accedint a quantitats més grans del bé X i re-

nunciant a quantitats successives del bé Y, cosa que manté el consumidor

inalterat des de la perspectiva del seu “rànquing” de preferències. En aquest

sentit, la CI mostra, doncs, a quina quantitat del bé Y el consumidor està

disposat a renunciar per accedir a successives unitats del bé X. La convexitat

de la CI implica que a mesura que incrementem la quantitat consumida del

bé X, la quantitat del bé Y a què està disposat a renunciar es fa cada cop me-

nor, com mostra la figura 5. L’explicació intuïtiva, associada a la noció d’uti-

litat marginal decreixent, seria que la relativa saturació del bé X tendeix a

desvalorar-lo als ulls del consumidor i, al mateix temps, la creixent escassesa

del bé Y tendeix a “revalorar-lo”.

La relació marginal de substitució es defineix com la quantia d’un bé a què

el consumidor està disposat a renunciar per accedir a la unitat addicional

d’un altre. A mesura que ens desplacem cap a la dreta i cap avall al llarg

d’una CI, la relació marginal de substitució és decreixent, a causa de la con-

vexitat de les CI.

Sabem ja com s’han de representar les preferències del consumidor i com

s’han de representar les seves possibilitats. El problema econòmic del consu-

midor és aconseguir la combinació de béns més alta possible en el seu ràn-

quing de preferències (mapa de corbes d’indiferència) que sigui assolible con-

siderant la seva renda i els preus dels béns (situat, el consumidor, sobre la

recta de balanç).

1.3. Equilibri del consumidor

La figura 6 mostra conjuntament la recta de balanç de l’exemple anterior

que ha donat lloc a la figura 2, i el mapa de corbes d’indiferència, en què

X

Y

+1 +1

Figura 5

X

Y

CI

Figura 4c


apareix, entre altres, la corba d’indiferència CI(A) de la figura 4. En

aquest marc, quina és la relació òptima de consumidor?

Demostrarem que el comportament òptim del consumidor és se-

leccionar aquell punt (combinació de béns) de la seva recta de

balanç que sigui precisament tangent a la corba d’indiferència

més elevada possible (punt C de la figura 6). Per a arribar a

aquest resultat, utilitzarem una tècnica freqüent que consisteix a

demostrar que qualsevol altra combinació de béns que no com-

pleixi aquesta condició de tangència no és un òptim, ja que és

possible trobar altres eleccions al seu abast que deixin el consu-

midor en una situació millor.

Siguem concrets. Suposem que inicialment el consumidor es planteja triar la

combinació de béns representada pel punt D (20 unitats d’aliments i 60 de

roba). És òptima aquesta situació per al consumidor? No. Pot millorar-la. Per

a veure-ho, constatem això:

a) La corba d’indiferència CI(A) ens informa que el consumidor es queda in-

diferent entre les combinacions D i L, cosa que, entre d’altres, ja hem vist que

volia dir que per a passar de 20 unitats d’aliments a 30 (incrementar en 10

unitats el seu consum d’aliments) està disposat a renunciar a 25 unitats de

roba i passar el consum que en fa des de 60 unitats fins a 35.

b) La recta de balanç ens informa que, als preus de mercat, si el consumi-

dor vol adquirir 10 unitats addicionals d’aliments (passar de 20 a 30), el

mercat li exigeix un desemborsament de 20 unitats monetàries (recordeu

que en aquest exemple el preu dels aliments és pa = 2), que l’obliguen a re-

nunciar a 20 unitats de roba (el preu de les quals suposem que és pv = 1);

això es veu comparant el punt D amb el punt C al llarg de la recta de ba-

lanç: per a passar de 20 unitats d’aliments a 30 s’ha d’acceptar reduir el

consum de roba de 60 a 40.

En conseqüència, per a passar de 20 unitats d’aliments a 30 el consumidor

estaria disposat a renunciar a 25 unitats de roba, però als preus de mercat

ha de renunciar només a 20 unitats; això es veu en la distància vertical entre

els punts C i L en la figura 6. Per tant, el consumidor situat inicialment a D

té oberta una via de millora adquirint 10 unitats més d’aliments i renunciant

a 20 de roba: si renunciant a 25 unitats de roba s’hauria quedat indiferent,

renunciant només a 20 obtindrà una millora.

Es pot comprovar que si inicialment el consumidor se situés al punt B tampoc

no trauria el millor partit dels seus diners. La CI(A) ens informa que el consumi-

dor estaria disposat a renunciar a 10 unitats d’aliments i passar de 40 a 30 uni-

tats (pas de B a L) per accedir a 15 unitats de vestits (de 20 a 35). No obstant

això, als preus de mercat, el consumidor, renunciant a 10 unitats d’aliments,

“allibera” 20 unitats monetàries (cal recordar que pa = 2) i pot adquirir 20 uni-

35

20 30 40

20

60

40

32,5

D

CF

B

L

Y

X

Figura 6

Vegeu l’apartat “La demanda del consumidor” al material en web.

!


tats de roba (ja que pv = 1), de manera que passa al llarg de la recta del balanç

des de B fins a C i obté més vestits dels que necessitava per a quedar-se indife-

rent. Hi surt guanyant perquè redueix el seu consum d’aliments i augmenta el

de roba. (Una altra manera de veure-ho és comparar el punt B i el punt F: per in-

crementar de 20 a 35 unitats el consum de roba, el consumidor està disposat a

renunciar a 10 unitats d’aliments; el mercat l’“obliga” a renunciar a “només”

7,5 (pas de 40 a 32,5): la diferència quantifica el guany del consumidor.

En els dos casos analitzats (punts D i B) la possibilitat de millora sorgeix de la

diferència entre la valoració subjectiva que fa el consumidor de les quantitats

dels béns, reflectida en la forma i el pendent de la corba d’indiferència, i la valo-

ració objectiva que imposen els preus de mercat, reflectida en el pendent de la

recta de balanç. Mentre hi hagi aquesta divergència hi ha obertes possibilitats

de millora per al consumidor, que treu partit d’aquesta divergència en els sen-

tits que mostren els raonaments anteriors. Per tant, quan es trobarà en un òp-

tim el consumidor, en el sentit d’haver esgotat les seves possibilitats de millora?

Precisament quan la seva valoració relativa de tots dos béns coincideixi amb la

del mercat o, dit d’una altra manera, quan el pendent de la CI i el pendent de la

recta de balanç coincideixin, cosa que passa en el punt de tangència, com el C.

En aquest sentit, el consumidor aconsegueix un equilibri quan es dóna la

tangència entre la CI i la recta de balanç.

Matemàticament s’escriu:

pxRMS =

py

Amb l’instrumental que hem après a manejar podem analitzar l’evolució de

les decisions de consum en variar la renda, el preu del bé propi i el preu de la

resta de béns.

1.4. Variacions en la renda

La figura 8 mostra com s’altera l’equilibri del consumidor quan augmenta la

renda, i en conseqüència la recta de balanç es desplaça paral·lelament.

Px

PyRMS >

RMS = Px

Py

RMS < Px

Py

Figura 7

RMS > Px

Py

RMS = Px

Py

RMS < Px

Py

La figura 7...

... mostra com situacions dedesigualtat entre la relaciómarginal de substitució i elpreu relatiu dels béns obrenpossibilitats de millora per alconsumidor. El consumidoraconsegueix l’òptim (equilibri)quan s’igualen la relaciómarginal de substitució i elpreu relatiu dels béns:

RMS = px/py

cosa que passa en la tangènciaentre una CI i la recta debalanç. Mentre no es doni latangència, hi ha unapossibilitat de millora.

L’elasticitat-renda...

... d’un bé relaciona elpercentatge en què variael consum d’aquest bé i elpercentatge de variacióen la renda:

% consum XE – renda de X, E(qx, m) = ——————

% renda

Y

X

CRC

Béns normals

Figura 8a Figura 8b

Y

X

CRC

Béns inferiors


Aquests canvis van configurant la corba renda-consum (CRC). En la part a

s’observa com en augmentar la renda augmenta el consum de tots dos béns,

però no en la mateixa proporció. En la figura, l’augment del consum del bé

Y és proporcionalment més gran que l’augment del bé X.

Els béns amb elasticitat-renda positiva s’anomenen “normals”, i es contraposen

als béns “inferiors”, que tenen elasticitat-renda negativa. La figura 8b mostra un

cas en què el bé X és un bé inferior, i la CRC adopta un pendent negatiu. Sol

tractar-se de béns que integren la qualitat inferior d’una gamma d’articles, per

exemple els televisors en blanc i negre entre els televisors o la mortadel·la entre

els embotits: a mesura que augmenta la renda, en va disminuint el consum per-

què són substituïts per altres productes de qualitat superior.

Tradicionalment se sol distingir, dins dels béns normals, els d’elasticitat-

renda inferior a 1, anomenats “de primera necessitat”, i els d’E-renda supe-

rior a 1 o “béns de luxe”. A la pràctica la principal diferència és que, si l’elas-

ticitat-renda és inferior a 1, la proporció de la renda del consumidor gastada

en un bé tendeix a disminuir en augmentar la renda:

Si, en augmentar m, qx augmenta però menys que proporcionalment (e-renda

menor que 1), aquesta proporció disminueix. És el cas típic dels aliments, que

signifiquen una fracció de la despesa molt elevada als països o en les èpoques

de renda baixa, mentre que aquesta fracció tendeix a disminuir a mesura que

augmenta la renda i els consumidors tenen accés a una gamma més àmplia

d’articles. Aquesta regularitat empírica de la participació dels aliments en el

pressupost familiar es coneix com a“llei d’Engel”.

En canvi, els béns amb elasticitat-renda superior a 1 augmenten la seva presèn-

cia percentual en el pressupost familiar a mesura que augmenta la renda. Penseu

en els exemples de viatges de plaer o àpats a restaurants d’un cert nivell.

1.5. Variacions en el preu del bé mateix: la corba de demanda

La figura 9 mostra els efectes d’una disminució en el preu del bé X sobre la

quantitat consumida d’aquest mateix bé. Ja sabem que una reducció de px1 a px2

fa pivotar la recta del balanç de la forma que es mostra en la part superior de la

figura 9, de manera que l’equilibri del consumidor passa de R a S i augmenta la

quantitat demandada del bé X des de px1 fins a px2. En la part inferior de la fi-

gura s’expressa la relació entre la reducció en el preu i l’augment en la quantitat

que vol adquirir el consumidor: és la corba de demanda, que hi apareix amb el

seu habitual pendent negatiu.

!

t pxqxparticipació d’un bé en la despesa = ———

t m

qx

qy

qx

px

Px1

PyPx2

Py

CPCR

S

R

S

px1

x2

qx2qx1

Corba dedemanda

p

Figura 9


Ja hi hem vist la importància de l’elasticitat de la demanda o relació per-

centual entre les variacions en la quantitat demandada i les variacions en el

preu d’un bé. El fet que aquesta demanda sigui relativament elàstica (la

quantitat demandada és molt sensible a variacions en els preus) o relativa-

ment rígida (la quantitat respon poc a variacions en el preu) té importants

implicacions que aniran sorgint en àmbits molt diversos.

Hi ha dos elements darrere d’aquesta relació, generalment negativa, entre preu i

quantitat demandada. Quan disminueix el preu relatiu de X respecte a Y es

dóna, d’una banda, l’anomenat efecte substitució, que essencialment es refe-

reix a l’avantatge addicional que ara té el bé X respecte al bé Y per a satisfer una

determinada necessitat. Per exemple, si X i Y fossin cotxes o motos, un consu-

midor que als preus inicials podia dubtar entre comprar-se un cotxe o una moto

podrà inclinar-se a favor del cotxe si aquesta opció s’abarateix respecte a l’opció

alternativa. L’altre element és l’efecte renda, que es refereix a la manera com un

canvi a qualsevol preu altera el poder adquisitiu d’una renda monetària donada.

Una disminució del preu X, no contrarestada per cap més variació, fa augmen-

tar el poder adquisitiu del consumidor, i en aquest sentit millora la seva “renda

real”. (Naturalment, aquest efecte-renda és més important com més pes tingui

un bé en la despesa del consumidor.)

Efecte substitució i efecte renda

Gràficament aquests dos efectes es mostren en la figura 10. Davant d’una reducció del preudel bé X, l’equilibri del consumidor passa de R a S. Aquest pas es pot “descompondre” entrel’efecte substitució i l’efecte renda d’aquesta forma: el pur efecte de canvi de preus relatiuses reflecteix en el canvi del pendent de la recta de balanç, que es fa més plana (compareuA’B amb AB). Doncs bé, tracem una recta de balanç amb el “nou” pendent (el mateix pen-dent que A’B), però que sigui tangent a la CI inicial del consumidor: això es produeix a T.El “pas teòric” de R a T és un efecte degut únicament al nou preu relatiu, no al fet que elconsumidor hagi millorat en cap sentit, ja que ara es troba sobre la mateixa corba d’indi-ferència que en la situació inicial: és un efecte de substitució pur. A partir d’aquí, el pas deT a S seria un pur efecte renda, ja que entre aquests dos punts desplacem la recta de balançsense alterar-ne el pendent (ja sabem què passa quan varia només la renda).

Normalment passa el que mostra la figura 10: tots dos efectes treballen en la mateixa direc-ció, associant la reducció en el preu de X amb l’augment en la quantitat demandada.L’efecte substitució inequívocament actua en aquest sentit. Però, com ja hem vist en exa-minar l’impacte de variacions en la renda sobre l’equilibri del consumidor, són possibles

R

T

S

A A'' A'

E.T.

B

B''

ES ER

Figura 10


situacions en què augments de la renda portin a reduccions en el consum d’un bé inferior.Això significa que no és impossible, però sí empíricament molt poc probable, que en alguncas l’efecte renda d’un bé inferior no solament vagi en sentit contrari a l’efecte substitució,sinó que també sigui més poderós que ell, de manera que la relació entre preu i quantitatdemandada sigui la contrària a l’habitual. Aquest (teòric) tipus de béns s’anomena “bénsGiffen”, en honor d’un estudiós que va pensar que havia descobert un cas d’anomalia enla corba de demanda en la demanda de patates a la pobra Irlanda del segle XIX.

1.6. Variacions en els preus d’altres béns

La figura 11 presenta dues possibles respostes de la quantitat de-

mandada del bé Y quan varia (a la figura, disminueix) el preu

del bé X. A la figura 11a, la reducció de px, com que desplaça

l’equilibri del consumidor des de R fins a S, porta a una reduc-

ció en la quantitat de Y, des de qy1 fins a qy2. A la figura 11b, el

resultat final és, per contra, un increment a qy.

Es defineix com a elasticitat creuada de la demanda:

% quantitat demandada de YE(qy, px) = ————————————————

% preu de X

Quan aquesta elasticitat creuada és positiva (figura 11a) es diu

que els béns X i Y són substitutius. La intuïció econòmica és

que una disminució del preu de X tendeix a elevar la quantitat

demandada del mateix bé X, ja que el fa més atractiu respecte a

altres productes alternatius, o substitutius, que pogués tenir, de

manera que la quantitat demandada d’aquests tendiria a reduir-

se. Per exemple, quan baixa el preu del cafè, tendeix a reduir-se

la quantitat demandada de te, que és un dels seus substitutius

més clars.

En canvi, quan l’elasticitat creuada és negativa, es diu que els

béns són complementaris. La intuïció és que l’abaratiment de X que en fo-

menta la demanda tendeix a estimular la quantitat demandada dels béns

que es consumeixen conjuntament amb X. Per exemple, quan baixa el preu

dels cotxes tendeix a augmentar la quantitat demandada de cotxes i conjun-

tament, per exemple, la de gasolina.

Preus absoluts i preus relatius

Moltes vegades al llarg d’aquest mòdul hem parlat de reduccions en el preu d’un bé, in’hem analitzat els efectes. Podríem pensar que és un enfocament poc útil, ja quegairebé tots els preus de gairebé totes les mercaderies pugen i només raramentdisminueixen. Però alerta: els preus absoluts (en euros) certament quasi sempre pugen,però els preus rellevants per a triar articles, i en general per a les decisionsmicroeconòmiques, són els preus relatius, és a dir, els preus d’uns béns en termes d’unaltre. Així, quan en microeconomia parlem de reduccions en el preu ens referim areduccions en el preu relatiu. Per exemple, quan el preu del cafè s’apuja un 5% mentreque el preu del te s’apuja un 7%, és evident que ambdós preus absoluts augmenten,però el preu relatiu del cafè respecte al del te es redueix un 2%.

qy

qy1

qy2

R

S

qyPx

CPC

qx

Figura 11a

qy

qyPx qx

qy1

qy2

NM

Figura 11b

2. Les decisions de les empreses

Fins ara ens hem centrat principalment en l’anàlisi de com

els consumidors decideixen quins béns han de demandar.

Les economies domèstiques, però, només podran satisfer els

seus desitjos si els béns demandats els ofereix algú. Això úl-

tim constitueix la funció de les empreses.

Les empreses tenen objectius diferents dels de les econo-

mies domèstiques. Així, mentre que els consumidors pre-

tenen consumir la combinació de béns que maximitza la

seva utilitat, les empreses tenen normalment com a ob-

jectiu produir la corresponent combinació que maxi-

mitza els seus beneficis.

Aquesta conducta de les unitats de producció ens permetrà resoldre

dos dels principals problemes econòmics:

a) determinar els béns que es produeixen i en quina quantitat,

b) analitzar els mètodes de producció amb què es produeixen els dife-

rents béns.

L’obtenció de la relació que hi ha entre el preu d’un bé i la quantitat que

les empreses volen produir-ne resol el primer problema. Aquesta relació,

en un escenari competitiu, s’expressa amb la corba de l’oferta, que dedui-

rem en aquest mateix mòdul. La solució del segon problema s’aconse-

gueix per mitjà de la determinació del mètode de producció que amb un

cost menor permet la fabricació d’una quantitat donada (eficiència

econòmica).

La resolució de tots dos problemes té en comú el paper essencial que tenen els

costos de producció. Començarem tractant d’un dels seus principals determi-

nants: la tecnologia, expressada mitjançant l’anomenada funció de producció.

2.1. La funció de producció

La funció de producció és la relació tècnica que indica la quantitat màxima

de producció que, per a un estat donat de la tecnologia, es pot obtenir amb

cadascuna de les possibles combinacions de factors.


La producció...

... és l’activitat que té com aobjectiu fabricar béns i serveisque satisfacin les necessitatshumanes en el present(consum) o en el futur(inversió). Com que lesnecessitats humanes sónil·limitades i els recursosnecessaris per a produir elsbéns i serveis són escassos, elsagents econòmics (empreses,Administració, etc.) han dedecidir quins béns esprodueixen, en quinaquantitat i quins mètodes deproducció s’empren.

Vegeu l’apartat “l’empresa: conceptesbàsics” al material web.

!


Si suposem que únicament hi ha dos inputs: capital (K) i treball (L), l’expres-

sió de la funció de producció serà la següent:

Aquesta relació entre els factors i la quantitat produïda és exclusivament tèc-

nica. Això és degut al fet que en cap moment no hem valorat el preu dels in-

puts ni el que assigna el mercat al nombre d’unitats produïdes.

Si suposem que l’estat de la tecnologia es manté constant, aleshores observa-

rem que la quantitat produïda per una empresa només variarà si ho fa el

nombre d’unitats d’algun dels factors utilitzades en el procés productiu. Tot i

això, la variabilitat d’ambdós inputs és diferent en el curt i llarg termini, sem-

pre suposant una tecnologia donada. Naturalment, un dels temes més im-

portants al llarg de la història és precisament com es van generant i intro-

duint innovacions tecnològiques.

El curt termini és el període temporal en què un dels factors de produc-

ció, generalment el capital, es manté invariable. En aquest període, una

empresa tan sols pot incrementar la seva producció si augmenta el nom-

bre d’unitats de treball (factor variable), que es combinen amb capital

(factor fix). Al contrari, el llarg termini és el període de temps que neces-

sita una empresa per a variar el nombre d’unitats, tant de capital com de

treball, que utilitza en el procés productiu. Això provoca que, si, per

exemple, una empresa observa de sobte un augment de la demanda,

aquesta empresa en el curt termini només pugui incrementar la seva pro-

ducció per mitjà de la contractació de nous treballadors. En canvi, en el

llarg termini, aquesta producció a més d’incrementar amb l’addició de

nous treballadors, pot fer-ho amb l’augment del nombre de màquines.

Així, doncs, la maquinària utilitzada en el procés productiu constitueix en

el curt termini una restricció que desapareix en el llarg termini.

Tot i que hem definit el curt termini i el llarg com a períodes temporals, no

es poden estructurar en dies, mesos o anys, ja que la conversió del factor fix

en variable depèn en gran manera de la indústria a la qual pertany l’empresa

analitzada, la rapidesa de la difusió dels avenços tecnològics, la durabilitat

dels augments de la demanda, etc.

El curt termini

Al llarg de la història, la restricció que representa la maquinària per sobre de la capaci-tat productiva en qualsevol indústria ha disminuït progressivament. Això és conse-qüència del fet que els avenços tecnològics han permès reduir substancialment el perí-ode comprès entre la demanda i l’entrega de maquinària.

No obstant això, en moltes empreses el curt termini és un període temporal superior alque tecnològicament podria ser. Aquesta situació es produeix perquè moltes vegades lesempreses, abans de comprar maquinària nova, es volen assegurar que l’increment de lademanda dels béns que produeixen té un caràcter persistent i no és temporal.

Q = f(K,L)

Tecnologia del segle XIX.

Una millora en latecnologia…

... normalment incrementa laproductivitat de les unitats decapital i treball utilitzades enel procés de producció.D’aquesta manera, laproducció total augmentasense que ho faci el nombred’unitats dels factors.


2.2. La producció a curt termini i la llei de rendiments

decreixents

A curt termini, la funció de producció determina el producte total

que una empresa pot obtenir amb un nombre diferent de treballa-

dors i una quantitat donada de capital. D’aquest producte total

(PT), se’n deriven dos importants conceptes: producte mitjà del tre-

ball (PMi) i producte marginal del treball (PMg).

El producte mitjà és el nombre d’unitats produïdes per un treballa-

dor representatiu. Sol rebre el nom de productivitat del treball. S’obté

dividint el producte total pel nombre de treballadors utilitzats en el

procés productiu (PMi = PT/L). El producte marginal és l’increment

obtingut en el producte total en afegir un treballador més a la pro-

ducció del bé (PMg = ∆PT/∆L).

El producte total, mitjà i marginal derivat de la producció d’un bé

X amb 4 unitats de capital i de 0 a 10 treballadors es mostra en el

quadre 1.

En aquest quadre s’observa que el producte total s’incrementa fins que

s’incorpora a l’empresa el vuitè treballador i disminueix quan s’afegeixen

al procés de producció els dos últims treballadors (figura 12). Aquesta si-

tuació es veu també a la columna del producte marginal, on els augments

de la producció total es corresponen amb PMg positius i les disminucions,

amb PMg negatius.

Tot i que el producte total s’incrementa fins a la incorporació del vuitè tre-

ballador, el ritme de creixement no és constant. Així, per als quatre primers

treballadors, cada operari addicional proporciona un increment del producte

total superior a l’anterior (producte marginal creixent). En canvi, per als qua-

tre següents, cada treballador addicional dóna lloc a un augment de la pro-

ducció inferior a l’anterior (producte marginal decreixent). Aquest creixe-

ment inferior al proporcional és conseqüència de l’anomenada llei de

rendiments decreixents.

Tecnologia punta.

K L PT PMi PMg

4 0 0 04 1 40 40

40

4 2 90 4550

4 3 180 6090

4 4 300 75120

4 5 400 80100

4 6 450 7550

4 7 490 7040

4 8 496 626

4 9 486 54–10

4 10 470 47–16

Quadre 1

L

PT

8

PT

496

Figura 12


Aquesta llei indica que l’existència d’un factor fix en la producció d’un bé

provoca, a partir d’un determinat nombre d’unitats, la disminució dels in-

crements de producció (producte marginal) que proporciona cada unitat ad-

dicional utilitzada de factor variable. Aquesta disminució del PMg és conse-

qüència principalment de la utilització en el procés productiu d’un nombre

excessiu de treballadors per unitat de capital. Així, a l’exemple anterior,

l’empresa, contractant quatre treballadors, aconsegueix els màxims avantat-

ges que es deriven de l’especialització en la producció. D’aquesta manera,

l’entrada del cinquè operari, com que l’empresa només té quatre màquines,

comporta que hi hagi períodes de temps en què aquest operari no disposi de

cap màquina per a treballar. Aquesta situació redueix els guanys potencials

de l’especialització i porta a una disminució del PMg.

Però la llei de rendiments decreixents no es compleix en qualsevol si-

tuació, sinó que necessita que hi hagi les condicions següents:

a) Les empreses només poden incorporar unitats addicionals d’un fac-

tor al procés productiu.

b) No hi ha millores en la tecnologia. Una variació en l’estat de la tec-

nologia podria fer més productius el capital i el treball utilitzats i, per

tant, permetre increments cada cop més grans del producte total.

c) La proporció en què es combinen els factors és variable. Si els fac-

tors es combinessin en proporcions fixes, de manera que calgués una

unitat de capital per cada unitat de factor treball, els rendiments del

factor variable serien sempre nuls.

Eficiència tècnica i econòmica

L’escassesa de recursos present en qualsevol economia implica que tots els béns s’hande produir sense incórrer en cap malbaratament. Això determina necessàriament quetots els mètodes de producció utilitzats siguin tècnicament eficients. Un procés és tèc-nicament eficient si obté la màxima producció amb una combinació donada defactors. Això és com manifestar que una determinada quantitat produïda no es podriaobtenir per cap més mètode de producció que fes servir un nombre menor d’unitatsd’un factor sense utilitzar-ne més d’altres.

Aquesta definició determina que un bé donat es pugui produir per mitjà de diversosprocessos alternatius sense que cap d’ells comporti malbaratament de recursos. Si pas-sés això, l’eficiència tècnica no ens indicarà quin mètode s’ha de fer servir en la pro-ducció del bé, sinó que es limitarà a rebutjar tots aquells que impliquen una des-pesa de recursos superior a la necessària.

El criteri que ens indicarà quin és el procés més idoni per a produir un bé és l’eficiènciaeconòmica. Un mètode de producció serà econòmicament eficient si pot produir unaquantitat donada de producció amb un cost econòmic menor que qualsevol altreprocés.

El quadre 2 mostra el nombre d’unitats de capital i treball necessàries per a produiruna unitat d’un bé X. En aquest quadre, observem que els processos A i B, tot i queutilitzen més unitats que el C, són tècnicament eficients. Aquesta eficiència es deual fet que els anteriors mètodes són els que incorporen menys unitats de capital itreball, respectivament, en la producció del bé. En canvi, el procés D és tècnicament

!

!

Vegeu l’apartat “Producció i Costosa curt termini” al material en web.

!


ineficient. Així, la mateixa producció es podria obtenir per mitjà del mètode Cutilitzant 2 unitats menys de factor treball. Per tant, el criteri de l’eficiència tècnicaens indica tres possibles processos per a la producció del bé (A, B i C) i rebutja elquart (D).

El mètode finalment utilitzat dels tres anteriors dependrà dels preus dels factors capitali treball. Així, si el capital és un factor més escàs que el treball, de manera que el seupreu és notablement superior (Pk = 10 i P1 = 1), el procés A, com que implica un costmenor, serà el més indicat per a produir el bé X.

En canvi, si el treball i el capital tinguessin preus iguals (Pk = 10 i P1 = 10), el mètode Cseria el més eficient econòmicament, atès que el cost de producció que implicaria seriacom a mínim 20 u. m. inferior a qualsevol altre.

2.3. Relació entre producte marginal i producte mitjà

La productivitat i el nivell de vida dels ciutadans

Des d’una perspectiva estrictament econòmica, associarem al nivell de vida d’unpaís la capacitat de consum que té un ciutadà representatiu. Aquesta capacitat i elsseus increments estan molt lligats a la productivitat dels treballadors i als augmentsd’aquesta productivitat. Així, encara que a curt termini el nivell de vida d’una naciópugui augmentar a conseqüència de la incorporació al procés productiu de nous tre-balladors (les dones a Espanya en les dècades dels seixanta i dels setanta) o a conse-qüència d’haver fet una gran inversió en el passat, a llarg termini els augments delnivell de vida d’una població depenen de l’increment de la productivitat del con-junt dels treballadors.

Malgrat que tots dos conceptes tenen la seva base en el producte total, com-

porten diferents implicacions. Així, el producte mitjà considera la variació

que la incorporació d’una unitat addicional de factor treball implica sobre la

productivitat del conjunt de treballadors. En canvi, el producte marginal

només té en compte la productivitat o el rendiment de l’últim treballador

que s’hi ha incorporat. Aquesta major especificitat del PMg comporta que les

variacions en el ritme de creixement de la producció s’hi observin sempre en

una magnitud més gran que en el PMi.

Un exemple bastant comú en l’àmbit universitari ajudarà a fer més com-

prensible aquest últim paràgraf: un estudiant de Ciències Empresarials

que només té coneixement de la puntuació que ha obtingut als dos pri-

mers exàmens, té una nota mitjana de 6 punts. Posteriorment, observa

que la puntuació corresponent al tercer examen que ha fet és un 9. Això

implica que el rendiment a l’últim examen ha estat superior a la mitjana

dels anteriors i, per tant, el producte marginal (9 punts) és més gran que

el producte mitjà (ara, 7 punts). Evidentment, aquest resultat seria invers,

per tant el PMg menor que el PMi, si l’última nota obtinguda hagués es-

tat inferior a la mitjana anterior.

Procés Capital Treball Cost total

A 2 10 30B 6 2 62C 3 3 33D 3 5 35

Quadre 2


La relació entre el producte marginal i el mitjà es pot observar més clara-

ment en la figura 13.

El PMg el determina gràficament el pendent de la corba de producte total.

Això fa que el primer s’incrementi fins a La (producte marginal màxim), en

què els rendiments d’una unitat addicional de factor treball passen de ser

creixents a decreixents. No obstant això, el PMg continua sent positiu fins a

Lc (producte marginal nul), en què el PT arriba al màxim.

El PMi s’observa gràficament pel pendent de la línia que uneix l’origen de

coordenades amb la producció total corresponent. El producte mitjà és

creixent sempre que, per a la producció total realitzada, predominen els ren-

diments creixents sobre els decreixents, fins i tot si la productivitat de l’úl-

tima unitat de factor incorporada és menor que l’anterior (PMg decreixent).

El PMi arriba al màxim per a Lb, en què la línia que uneix l’origen de coorde-

nades amb qualsevol punt de la corba de producte total té el màxim pendent

possible.

Comparant les corbes de tots dos productes en la figura 13, obtenim

una senzilla relació entre ells:

a) El producte mitjà s’incrementarà si el producte marginal del nou

treballador incorporat és superior a la mitjana, és a dir, si

PMg > PMi . Gràficament, això s’observa per a qualsevol L < Lb.

b) El producte mitjà serà màxim en el cas que el rendiment proporcio-

nat per un treballador addicional sigui exactament igual que el de la

mitjana del conjunt de treballadors (punt B’), és a dir, si PMg = PMi.

c) El producte mitjà disminuirà si la productivitat de l’última unitat

de factor treball contractada per l’empresa és inferior a la mitjana, és a

dir, si PMg < PMi. En la figura 13 aquesta situació té lloc per a qualse-

vol L > Lb.

L’assignació d’un recurs entre dues activitats alternatives

El nombre d’unitats produïdes per una empresa, que té com a objectiu maximitzar-nela producció, depèn dels recursos de què disposa i del nombre d’alternatives en què potutilitzar aquests recursos. Així, si els recursos són específics per a una determinadaactivitat, la producció realitzada serà determinada pel nombre d’unitats per al qual elproducte marginal del factor variable és igual a zero. En canvi, si el factor variable ésescàs i el productor pot utilitzar aquest recurs en dues activitats alternatives, la mà-xima producció obtinguda per l’empresa serà la que es derivarà de la igualació delsproductes marginals del factor variable en ambdues alternatives.

L’últim criteri per a maximitzar la producció es pot observar millor per mitjà d’un exem-ple. Un propietari de dues mines d’or (recurs fix) d’Alaska té contractats 11 treballadors(factor variable). Aquest nombre d’operaris és insuficient per a obtenir la màxima pro-ducció a totes dues mines, o sigui que es planteja la millor manera de repartir-los entretotes dues. La informació que té per a fer la distribució queda reflectida en el quadre 3:

L

PTL

PT

A'B'

C'

PMi

PMgLa Lb Lc

A

B

C

PT

Figura 13


Davant d’aquesta situació, podríem estar temptats de distribuir els treballadors de ma-nera que el producte mitjà d’aquests treballadors a totes dues mines fos idèntic. Aixòcomportaria que 6 homes traguessin or a la mina A i només 5 a la B, i el nombre dequilos totals trets seria de 825. En canvi, si el criteri aplicat fos el que indiquen els eco-nomistes (igualació dels productes marginals), tindríem que a la mina A treballariennomés 5 homes, mentre que a la B n’hi hauria 6. Aquesta distribució determinaria unaproducció total de 835 kg, superior en 10 kg a l’anterior.

Per tant, per a decidir el nombre de treballadors que han de treure or a cada mina, l’as-pecte fonamental és observar el rendiment que cada operari addicional (i no elmitjà) proporciona a cada mina. Així, en el nostre cas, el treballador onzè (el sisè pera cada explotació) ha de ser assignat a la mina B perquè proporciona més rendiment(60 kg) en aquesta que a la A (50 kg).

Els increments de productivitat i les negociacions salarials

Actualment, els dos barems principals que se solen adoptar per a determinar, en les ne-gociacions empresa-sindicats, el percentatge d’augment dels salaris dels treballadorsd’una empresa en un any determinat són: l’expectativa d’inflació per a l’any en qüestiói l’increment de la productivitat per treballador, observat l’any anterior.

Així, si la inflació que s’espera és d’un 4% i l’increment de la productivitat ha estatd’un 3%, teòricament es poden donar les opcions següents:

a) Els salaris augmentaran un 4%. En aquest cas, tot l’increment de la productivitat va des-tinat a augmentar el nivell de vida dels accionistes de l’empresa. El benestar dels treballa-dors no ha experimentat cap variació (suposem que l’expectativa d’inflació es compleix).

b) Els salaris augmenten un 7%. Als treballadors els augmenta la capacitat de consumun 3%; en canvi, el benestar dels accionistes es manté inalterat.

c) Els salaris augmenten un 5,5%: treballadors i accionistes es reparteixen a mitges l’in-crement de la productivitat. A tots ells els augmenta el nivell de vida un 1,5%.

d) Els salaris augmenten un 4% i l’empresa destina l’estalvi de costos que implica l’in-crement de la productivitat a la contractació de nous treballadors. En aquest cas, treba-lladors i accionistes sacrifiquen la millora del seu benestar per incrementar l’ocupació.

2.4. Els costos de producció a curt termini

Les empreses, per a maximitzar els beneficis, han d’aconseguir la màxima

diferència entre els seus ingressos i els costos de producció. No obstant

això, com que els seus ingressos depenen en gran manera de la demanda del

mercat, la principal decisió que han de prendre consisteix en la determina-

ció de la quantitat òptima que cal produir. Aquesta quantitat dependrà dels

costos de producció.

Quadre 3

Nombre Mina A Mina Btreballadors PT PMi PMg PT PMi PMg

1 100 100 100 85 85 85

2 190 95 90 165 82,5 80

3 270 90 80 240 80 75

4 340 85 70 310 77,5 70

5 400 80 60 375 75 65

6 450 75 50 435 72,5 60

7 490 70 40 490 70 55

8 520 65 30 540 67,5 50


Hi ha nombrosos conceptes de costos, que classificarem en tres categories:

totals, mitjans i marginals.

El cost total (CT) és el que es deriva de la producció d’un nombre determi-

nat d’unitats. En el curt termini, en què hi ha almenys un factor fix de pro-

ducció, es divideix en cost fix i cost variable.

a) El cost fix (CF) és aquell en què normalment incorre l’empresa en utilitzar

el capital en el procés productiu. Té com a característica principal la seva in-

dependència de la quantitat produïda. Així, en el quadre 4, en què es re-

flecteixen diversos costos per a un preu del capital de 20 u. m. i un salari de

10 u. m., els costos fixos són de 80 u. m., tant si l’empresa produeix 40 uni-

tats com 490. L’empresa pot haver de suportar aquests costos fins i tot si

deixa de produir (enfonsats), encara que també poden ser recuperables quan

el productor abandona la indústria.

Costos fixos: recuperables i enfonsats

Els costos fixos constitueixen un element essencial per a determinar si a un productor liconvé continuar en una indústria o sortir-ne. La decisió adoptada, però, pot ser dife-rent segons si els costos fixos són recuperables o enfonsats.

Els costos fixos recuperables són els que un productor pot recuperar deixant de produir.Normalment són costos en què incorre un gran nombre d’empreses i no tenen gaire re-lació amb l’activitat productiva efectuada. Per exemple, edificis, automòbils, etc. El seucaràcter recuperable determina que una empresa només realitzi producció si obté benefi-cis nuls o positius, de manera que qualsevol pèrdua la indueix a abandonar la indústria.

Els costos fixos enfonsats són els que són impossibles de recuperar, fins i tot si l’empresadecideix deixar d’efectuar producció. Aquests costos són específics de l’empresa o del’activitat que porta a terme i representen la inversió realitzada en actius que tenen unvalor de mercat pràcticament nul. Per exemple, les vies de tren per a una companyia fer-roviària. Així, doncs, un productor que hi incorre pot continuar produint fins i tot siobté pèrdues. Concretament, per a deixar la indústria, l’empresa ha d’obtenir una pèr-dua superior al cost enfonsat.

Exemple

Si una empresa preveu obtenir uns ingressos per vendes anuals de 200.000 u. m. i incór-rer respectivament en costos variables i fixos per valor de 150.000 i 100.000 u. m., deci-dirà realitzar producció o no basant-se en el caràcter dels costos fixos. Així, si són recu-perables, abandonarà la indústria. Això és degut al fet que, si no efectua producció, noaconsegueix ni beneficis ni pèrdues, i obté, en canvi, unes pèrdues de 50.000 u. m. si

Quadre 4

K L PT CF CV CT CFMi CVMi CTMi CMg

4 0 0 80 – – – – – –

4 1 40 80 10 90 2 0,25 2,250,25

4 2 90 80 20 100 0,88 0,22 1,100,20

4 3 180 80 30 110 0,44 0,16 0,600,11

4 4 300 80 40 120 0,26 0,13 0,390,08

4 5 400 80 50 130 0,20 0,12 0,320,10

4 6 450 80 60 140 0,17 0,13 0,300,20

4 7 490 80 70 150 0,16 0,14 0,300,25

4 8 496 80 80 160 0,10 0,16 0,321,66


continua a la indústria. Per contra, si els costos són enfonsats, el productor decidirà con-tinuar en la indústria. Això és conseqüència del fet que les pèrdues obtingudes quanl’empresa no realitza producció (cost fix: 100.000 u. m.) són superiors a les que aconse-gueix quan sí que n’efectua (50.000 u. m.).

b) El cost variable (CV) és el nombre d’unitats monetàries que l’empresa

paga als treballadors per la seva intervenció en la producció del bé. Aquest

cost augmenta a mesura que s’incrementa la quantitat produïda i s’hi in-

corporen noves unitats del factor variable. A causa d’això, a l’exemple, el

cost variable de produir 40 unitats (10 u. m.) és considerablement inferior al

de fabricar-ne 400 (50 u. m.).

El cost total mitjà (CTMi) és el cost total dividit per la quantitat produïda

(CTMi = CT/q). És la suma del cost fix mitjà (CFMi) i del cost variable

mitjà (CVMi).

El cost fix mitjà representa el nombre d’unitats monetàries per unitat de

producció gastades en la retribució del factor capital (CFMi = CF/q). Aquest

cost sempre disminueix quan s’incrementa la producció. Aquest decreixe-

ment es basa en el fet que un cost idèntic es reparteix successivament entre

un nombre més gran d’unitats. Observem, doncs, en el nostre exemple, que

el CFMi més gran és el que es deriva de la producció de 40 unitats i el més

petit, de la fabricació de 496. Això provoca que, a mesura que s’incrementa

la producció, el CTMi adopti valors més pròxims al CVMi (figura 14).

El cost variable mitjà indica el cost per unitat produïda que repre-

senta cada treballador contractat. S’obté dividint el cost variable per la

quantitat produïda (CVMi = CV/q). Normalment té forma de U.

Aquesta forma la determina el fet que el producte mitjà augmenta fins

que l’empresa produeix una determinada quantitat (a l’exemple, 400

unitats) i, posteriorment, disminueix. Això fa que el CVMi decreixi

quan el PMi s’incrementi, que sigui mínim quan aquest obtingui el

màxim i que augmenti quan l’altre disminueixi. La forma de U del

CVMi determina una estructura idèntica del CTMi. Però, com que el

cost fix mitjà és decreixent, el mínim del CTMi (qc en la figura 14) serà per a una

producció superior al corresponent al CVMi (qb).

CostCMg

qqa

CTMiCVMi

CFMi

qbqc

Figura 14

Exemple

q = f (L)C = w L

CMi = W L = Wq PMi

(perquè q/L = PMi)

CMg = W · ∆L = W∆q PMg

Un bon sistemaeducatiu…

… tant en la formacióprofessional com en el graumitjà (diplomatures) osuperior (llicenciatures),constitueix un dels pilarsfonamentals en què sesustenta el creixement de laproductivitat dels treballadorsd’un país. Un bon exempled’aquesta situació és Corea, elpaís que té l’any escolar mésllarg del món i que, gràcies alseu sistema educatiu, hapogut desenvolupar enbastants produccions unatecnologia pròpia i crearmultinacionals com Samsung iDaewood.


El cost marginal (CMg) representa l’increment en el cost total (variable) de-

rivat de la contractació d’un treballador addicional. S’obté dividint l’incre-

ment en el cost total (idèntic al que s’ha observat en el variable) per l’aug-

ment en el nombre d’unitats produïdes (CMg = ∆CT/∆q). Igual que el CVMi,

el CMg té normalment forma de U. Aquesta forma és conseqüència de les

variacions en el producte marginal. Així, com que hi ha rendiments crei-

xents per a les primeres unitats (a l’exemple, les 300 inicials) i decreixents

per a les següents, el cost marginal inicialment disminueix i després aug-

menta. Això determina l’existència d’una relació inversa entre el PMg i el

CMg. D’aquesta manera, un màxim del primer significa un mínim del se-

gon, així com un PMg creixent equival a indicar un decreixement del CMg, i

viceversa.

La relació inversa que tenen tant el CVMi amb el PMi com el CMg amb el

PMg determina la vinculació entre tots dos tipus de cost. Així, el trasllat de

la connexió entre PMi i PMg al terreny dels costos comporta que el CVMi si-

gui superior al CMg quan el primer disminueixi, i inferior en cas contrari.

Això comporta que en el mínim del CVMi tots dos costos siguin iguals i que

la producció que minimitza el CMg en la figura 14 (qa) sigui inferior a la que

fa mínim el CVMi (qb).

El lliure comerç, la protecció comercial i els costos de producció

El lliure comerç és un factor que, en fomentar normalment una competència forta en-tre les empreses per a guanyar o mantenir quota de mercat, contribueix a disminuir elscostos de producció dels productors. En canvi, la protecció comercial, com que gairebéassegura el mercat interior a les empreses nacionals, les desincentiva parcialment per arealitzar innovacions i reduir els costos de producció.

Aquest diferent incentiu a la reducció de costos que generen els diferents règims comer-cials, normalment provoca diferències de competitivitat importants entre les empresesque pertanyen a països lliurecanvistes i proteccionistes. Una mostra d’aquesta últimasituació la constitueixen els increments d’aranzels que, durant les dècades dels seixantai els setanta, països com Mèxic, Brasil, Índia i Pakistan hagueren d’emprendre per a po-der continuar protegint efectivament la indústria nacional de la competència exterior.

2.5. Els costos a llarg termini

En el llarg termini, com que són variables tots els factors de producció, les

decisions de l’empresa no queden restringides per un determinat volum de

capital. L’eliminació d’aquesta restricció fa que l’empresa tingui com un

dels seus objectius buscar la mida de planta (per exemple, nombre de mà-

quines) que li permeti produir una quantitat donada amb el menor cost

unitari possible. Aquest menor cost és determinat per la corba de CTMi a

llarg termini.

A diferència del curt termini, en el llarg termini tant és possible que el

CTMi tingui forma de U com que únicament sigui decreixent, constant o

creixent. Això es deu al fet que, com que són variables tots els factors, la llei

de rendiments decreixents no té vigència en el llarg termini. Així, el cost to-

tal mitjà serà:

Vegeu l’apartat “Producció i costos a llarg termini” al material en web.

!


a) Decreixent si hi ha economies d’escala en la producció del bé; és a dir, en

el cas que la producció variï en una proporció més gran que els factors.

b) Constant si el canvi en la quantitat produïda equival proporcionalment

al que s’observa en els inputs.

c) Creixent quan hi hagi deseconomies d’escala; és a dir, en el cas que la va-

riació en la producció sigui proporcionalment inferior al canvi observat en

els factors.

d) La seva forma equival a una U si per a les primeres unitats produïdes hi

ha economies d’escala i per a les últimes, deseconomies d’escala.

Gràficament, la corba de CTMi a llarg termini s’obté per mitjà de les dife-

rents corbes de CTMi a curt termini. Això passa perquè, com que cada corba

implica diferents quantitats de capital, podem establir a partir d’elles la mida

òptima de la planta per a realitzar una determinada producció. Així, en la fi-

gura 15 tenim dues possibilitats per a produir una quantitat q0: produir-la

amb 10 màquines (corba CTMi0ct) o amb 11 (corba CTMi1ct). En aquest cas,

com que per a q0 es compleix CTMi1ct < CTMi0ct, el nombre de màquines

òptim és 11. Això comporta al seu torn que per a q0 el CTMi1ct sigui igual

al CTMilt.

Per tant, el CTMilt serà decreixent si la producció que una planta efectua

amb el mínim cost la pot realitzar una fàbrica més gran amb un desembor-

sament menor. Això farà que la quantitat òptima que cada planta diferent

produeix a llarg termini sigui realitzada a curt termini amb rendiments

creixents i, per tant, determinarà l’existència en el llarg termini d’econo-

mies d’escala en la producció del bé. Així, en la figura 16a observem que,

encara que la quantitat que produeix la planta 1 amb el mínim desembor-

sament és q1, la planta 2 (que té una quantitat més gran de capital) fabrica

q1 amb un cost menor que l’anterior. No obstant això, la quantitat que la

planta 2 produeix amb el mínim desemborsament és q2 (però aquesta no

és la planta que produeix q2 amb el mínim cost). En canvi, el CTMilt serà

q

CTMicp0

q0

CTMicp1CTMi

CTMi0ct

CTMi1ct

Figura 15

constant si la quantitat que cada planta produeix amb el mínim cost, no

n’hi ha cap més que la realitzi amb un desemborsament menor (figura

16b). Finalment, el CTMilt serà creixent si hi ha sempre una planta de di-

mensions menors que té avantatge de costos per a produir qualsevol quan-

titat donada (figura 16c).

Les economies d’escala: internes i externes

Hi ha economies d’escala en la producció d’un bé si el cost total mitjà

en el llarg termini disminueix a mesura que s’incrementa la pro-

ducció. Les causes que possibiliten l’existència d’economies d’escala

són diverses. La majoria, però, es relacionen amb dos aspectes: el de-

semborsament inicial necessari per a la producció i la comercialització

del producte o el període de temps que ha de passar perquè els treballa-

dors i els gerents adquireixin prou experiència per a ser més eficients

en la producció (learning by doing).

El principal criteri de classificació d’economies d’escala consisteix a di-

vidir-les en internes i externes. Les primeres tenen lloc quan l’em-

presa, en augmentar la producció, aconsegueix disminuir el cost total

mitjà, encara que la producció de la indústria no hagi variat. S’anome-

nen internes perquè s’obtenen a l’interior de l’empresa (figura 17a).

Les segones s’observen quan l’increment de la quantitat produïda per

la indústria ha generat una disminució del cost total mitjà de les em-

preses, encara que el nombre d’unitats produïdes per cadascun dels

productors que componen la indústria s’hagi mantingut invariable.

Reben el nom d’externes perquè s’obtenen fora de l’àmbit de l’em-

presa, concretament en la indústria (figura 17b).

Les economies internes i les externes tenen diferents implicacions sobre l’es-

tructura de les indústries. Així, si totes les economies d’escala s’obtinguessin

en l’àmbit de la indústria, les grans empreses per la seva mida no tindrien


qq1

CTMicp2

CTMi

CTMicp1

q2

Figura 16a

CTMicp1

q1

CTMiCTMicp2

CTMilp

q2

CTMi

CTMicp3

q3

Figura 16b

qq2

CTMicp2

CTMi

CTMicp1

q1

Figura 16c

q

CTMi

CTMi

CTMi0

CTMi1

q0 q1

A

B

Figura 17a

q

CTMi

CTMi1

CTMi0CTMi1

q0

CTMi0

Figura 17b


cap avantatge de costos. Això faria que la indústria es formés generalment

amb moltes petites empreses i la seva estructura fos de competència perfecta.

En canvi, la consecució d’economies d’escala en l’àmbit de l’empresa atorga-

ria als grans productors avantatges de costos sobre els petits i això faria que

la indústria normalment es formés amb poques empreses de grans dimen-

sions. En aquest cas, l’estructura de mercat seria de competència imperfecta.

L’escala mínima eficient

Les economies d’escala no sempre provoquen disminucions successives en el cost totalmitjà a llarg termini. Així, és possible que hi hagi un determinat nivell de produccióper al qual un increment de la quantitat produïda ja no comporti un decrement signifi-catiu del CTMi. Aquest nivell de producció s’anomena escala mínima eficient i es re-presenta en la figura 18 per q2.

El concepte d’escala mínima eficient (EME) és extremament útil per a determinar, do-nada una quantitat total intercanviada, el nombre màxim d’empreses que han d’inte-grar una indústria eficient. D’aquesta manera, si les vendes al mercat d’un bé X cor-responen a 30.000 unitats i el nivell de producció d’EME és de 10.000 unitats, aleshoresel nombre màxim d’empreses de la indústria ha de ser tres.

La consecució del nivell de producció d’EME o no per part de les empreses de la indús-tria d’un país serveix a vegades per a determinar els guanys en termes d’eficiència queels països obtenen amb el comerç. Aquests guanys normalment seran inversamentproporcionals a la proximitat de la seva producció a l’EME. Així, el comerç, comque generalment fa augmentar la demanda de la indústria a dos països, implica habi-tualment una reducció més gran del CTMi i un guany més gran d’eficiència per a aque-lles empreses la producció inicial de les quals era més lluny de l’EME (figura 18).D’aquesta manera, a una empresa que en autarquia ja se situés a la seva EME, el comerçno li proporcionaria cap millora de l’eficiència.

2.6. Beneficis comptables i beneficis econòmics

Els economistes i els homes de negocis difereixen quant a la definició de

“beneficis”. Aquesta discrepància té com a base principal la consideració

dels costos d’oportunitat dels recursos. Així, mentre que els economis-

tes els tenen en compte, els homes de negocis no els consideren en els

seus balanços.

Encara que tots dos col·lectius estan d’acord a definir el benefici

com la diferència entre ingressos i costos i a considerar els ingressos

com el nombre d’unitats monetàries que una empresa obté per les

vendes que fa, discrepen en la definició de costos. Així, per als ho-

mes de negocis els únics costos que existeixen són els anomenats

comptables (també es denominen explícits), que mesuren les despe-

ses monetàries en què realment incorre l’empresa. Per contra, els

economistes consideren que el concepte de costos ha de ser més

ampli. Això fa que l’anomenat cost econòmic reflecteixi el valor

monetari de tots els recursos utilitzats en la producció dels béns

respectius i que prengui en consideració tant els costos comptables

(explícits) com els costos d’oportunitat (implícits).

q

CTMi

CTMi0

CTMi1

q2

CTMiltCTMi2C

B

A

Figura 18

Vegeu l’apartat “Beneficis a curt termini i a llarg termini” al material en web.

!


Els costos d’oportunitat

La consideració dels costos d’oportunitat faria que moltes inversions que tenim per po-sitives fossin, des de la “perspectiva del benefici econòmic”, negatives.

Així, per exemple, si a començament d’any dubtem entre invertir 1 milió d’u. m. en ac-cions o en un fons d’inversió, i decidim invertir en accions, direm que al final d’aquestany hem perdut 40.000 u. m. i no hem guanyat 60.000 u. m., si el rendiment del fonsha estat de 100.000 u. m. i els dividends obtinguts només de 60.000 u. m. (suposemque les accions no s’han revaloritzat). És a dir, hem deixat de guanyar 40.000 u. m.(100.000 − 60.000).

De la mateixa manera, si dubtem entre destinar 4 milions d’u. m. a comprar una plaçade pàrquing per a llogar-la després a 20.000 u. m./ mes, o invertir en deute públic a untipus d’interès del 10%, si comprem la plaça de pàrquing direm que hem perdut160.000 u. m. anuals i no hem guanyat 240.000 u. m. (suposem que la plaça de pàr-quing no s’ha revaloritzat).

Un exemple aclarirà la diferència entre aquests dos conceptes de benefici.

Un empresari ha obtingut uns ingressos de 10.000.000 u. m. a conseqüèn-

cia de les vendes que fa una empresa de la seva propietat. Per a

realitzar aquestes vendes ha incorregut en les despeses monetàries se-

güents: salaris (3.000.000 u. m.) i lloguer d’edificis (2.000.000). Per tant, ha

aconseguit un benefici comptable de 5.000.000 u. m. Si considerem, però,

que els costos d’oportunitat són la millor alternativa en què es poden

utilitzar els recursos aportats a l’empresa pel propietari, haurem d’obser-

var quins són aquests recursos i determinar-ne el valor monetari per a po-

der obtenir el benefici econòmic. Considerem que aquests recursos són

dos: el seu treball i el capital financer necessari per a la compra de les mà-

quines utilitzades en el procés de producció (10.000.000 u. m.). La valora-

ció d’aquests recursos consistirà en el rendiment que n’han obtingut en la

seva millor alternativa: 2.000.000 u. m. (la millor oferta de treball per al

propietari) i 1.000.000 u. m. (la quantia més gran d’interessos que obtin-

dria pel seu capital financer). Així, doncs, el cost d’oportunitat seria de

3.000.000 u. m. i el benefici econòmic “només” de 2.000.000 u. m.

Atès que la diferència entre el benefici econòmic i el benefici comptable la

constitueixen els costos d’oportunitat, podem definir de manera alternativa

el benefici econòmic com el benefici comptable menys els costos d’opor-

tunitat. Aquesta definició alternativa ens permetrà establir una relació entre

el compte de resultats d’una empresa i el seu corresponent benefici econò-

mic. Així, com que pràcticament sempre els costos d’oportunitat són posi-

tius, tindrem que:

a) Si el benefici comptable és positiu, el benefici econòmic pot ser tant po-

sitiu, com negatiu, com nul. El seu valor depèn del fet que el benefici

comptable sigui respectivament major, menor o igual que els costos d’opor-

tunitat.

b) Si el benefici comptable és negatiu o nul, el benefici econòmic serà ne-

gatiu, és a dir, hi haurà una pèrdua econòmica.

Com que en aquest mòdul reflectim conceptes econòmics, la definició que

farem servir d’ara endavant serà la de benefici econòmic. Això farà que diguem

!


que una empresa obté beneficis (econòmics) normals si aconsegueix un be-

nefici comptable idèntic al que obtindria fent servir els seus recursos en la

millor de les alternatives, és a dir, un benefici comptable (equivalent als seus

costos d’oportunitat). De la mateixa manera, indicarem que un productor

obté beneficis (econòmics) extraordinaris o pèrdues (econòmiques) si el

seu benefici comptable és superior o inferior, respectivament, als costos

d’oportunitat.

Els costos d’oportunitat d’un ciutadà, encara que no tingui cap capital financer ni capoferta de treball alternativa, difícilment seran nuls. Això és degut al fet que la realitza-ció de qualsevol activitat professional comporta el gaudi d’un menor oci i, per tant, siel temps lliure és valorat positivament, implica un cost.

No obstant això, en economia, normalment no recorrem a la valoració de l’oci en elmoment de determinar el benefici econòmic de qualsevol activitat, perquè el tempslliure no sol ser un bé que s’intercanviï en el mercat, la qual cosa fa que el seu valorcomporti una subjectivitat alta.

2.7. La maximització de beneficis per part de les empreses

Malgrat que les empreses poden tenir diferents objectius –sobreviure en el mer-

cat, impedir l’entrada de nous competidors, maximitzar la producció, etc.–, al

llarg del mòdul Estructures de mercat i comerç internacional suposarem que totes te-

nen la mateixa meta: maximitzar els beneficis. Per a aconseguir aquest propòsit,

qualsevol empresa en primer lloc ha de decidir si, ateses les condicions de de-

manda i els seus costos de producció, li convé produir. Si és així, posteriorment

ha de determinar el seu nivell òptim de producció.

Una empresa produirà en el llarg termini si hi ha algun nivell de pro-

ducció per al qual els ingressos totals siguin superiors o iguals als

costos totals, és a dir, si obté beneficis extraordinaris o nuls. En canvi,

en el curt termini, un productor pot realitzar producció fins i tot si té

pèrdues (suposem que els costos fixos són irrecuperables). No obstant

això, aquestes pèrdues han de ser inferiors o iguals al cost fix i, per

tant, els ingressos totals han de ser com a mínim equivalents al

cost variable.

Per a determinar la quantitat que maximitzarà els beneficis (producció òptima),

les empreses han de comparar el nombre d’unitats monetàries en què cada uni-

tat addicional produïda incrementa els ingressos i costos, és a dir, han de con-

frontar l’ingrés marginal amb el seu cost marginal. Aquesta comparació determi-

narà que una empresa maximitzarà els seus beneficis quan per a l’última

unitat produïda l’ingrés marginal sigui igual al cost marginal. Això és degut

al fet que, si per a aquesta última unitat l’ingrés marginal és més gran que el cost

marginal, l’empresa, en renunciar a produir algunes unitats més, obtindrà un be-

nefici inferior al potencial. De la mateixa manera, si l’ingrés derivat de la venda

de l’última unitat és inferior al seu cost de producció, el productor, si no redueix

!


en algunes unitats la quantitat produïda, aconseguirà uns beneficis menors dels

que podria assolir.

Si l’empresa, en comptes de maximitzar beneficis, tingués com a objectiu:

a) maximitzar els ingressos, aleshores hauria de produir aquella quantitat que fes quel’ingrés que proporcionés l’última unitat produïda fos nul (IMg = 0)

b) maximitzar la producció a curt termini, aleshores hauria d’igualar el producte margi-nal del treball a zero (PMg = 0)

c) eliminar la competència del mercat, aleshores hauria de fixar un preu que fes que laresta d’empreses de la indústria obtinguessin pèrdues (llarg termini), o que aquestespèrdues fossin superiors al cost fix d’aquests productors (curt termini).

El nivell òptim de producció d’una empresa es pot observar millor per mitjà

de l’exemple representat en el quadre 5, en què suposem que el productor és

preu-acceptant (opera en competència perfecta).

En aquest quadre observem que l’empresa obté el benefici màxim quan pro-

dueix 4 unitats, és a dir, per a la producció en què l’ingrés marginal és igual

al cost marginal (si l’empresa pogués produir unitats fraccionades, com ara

3,5, 3,9 o 3,99, el benefici que obtindria produint 4 unitats seria superior al

que aconseguiria fent-ne només 3).

La correspondència entre la corba d’oferta i la de cost marginal

La corba d’oferta ens mostra la relació que hi ha entre la quantitat que s’ofereix i elpreu de mercat. La corba de cost marginal ens relaciona la quantitat que s’ofereix ambel CMg de cada empresa.

En el cas d’empreses preu-acceptants, que no tenen influència sobre el preu de mercat,perquè el preu de mercat és una “dada” per a l’empresa, el preu és així mateix l’ingrésmarginal: venent una unitat més al preu p, els ingressos augmenten en la quantia do-nada per p. Per tant, la regla de maximització de beneficis ingrés marginal = cost margi-nal equival a la de preu = cost marginal.

Això fa que en principi la corba d’oferta “reprodueixi” la corba de cost marginal. Peròno n’hi ha prou que l’empresa maximitzi beneficis, sinó que a l’empresa li interessamés produir que no pas no-produir. A curt termini requereix que el preu sigui superior(o almenys igual) al cost variable mitjà. Per tant, la corba d’oferta d’una empresa preu-acceptant reprodueix la corba de cost marginal a partir del punt en què preu = costmarginal = cost variable mitjà, que hem vist (figura 14) que era el mínim del CVMi. Enel cas d’aquella figura hi hauria un interval de preus, per sota de p = mín CVMi, per alsquals l’oferta seria nul·la i, quan l’empresa es posés a ofertar una quantitat positiva, co-mençaria pel volum de producció qb.

Nombre d’unitats IMg CMg B per unitat B global

1r 20 2 18 18

2n 20 7 13 31

3r 20 13 7 38

4t 20 20 0 38

5è 20 28 –8 30

Quadre 5


2.8. L’elecció del nivell d’ocupació

A l’apartat anterior hem observat com una empresa per a maximitzar benefi-

cis i tenir un nivell òptim de producció ha d’igualar l’ingrés marginal al cost

marginal. Aquesta regla, reformulada oportunament, ens servirà també per a

indicar el volum òptim d’ocupació que un productor, que obté el bé amb un

sol input (treballadors), ha de contractar.

D’aquesta manera, si en el mercat de béns, una empresa obtenia el màxim

benefici quan l’ingrés i el cost que generava la producció d’una unitat addi-

cional eren idèntics, en el mercat de factors, la maximització de beneficis

tindrà lloc en el moment en què l’ingrés que proporciona la contractació

d’un treballador addicional (ingrés del producte marginal) sigui igual al

seu cost (el salari).

L’optimitat d’aquest criteri es pot veure en el quadre 6. En aquest quadre obser-

vem que l’ingrés del producte marginal del treball (IPMg), que es defineix

com el resultat de multiplicar l’ingrés marginal pel producte marginal del treball

(PMg), és decreixent a mesura que s’incorporen nous operaris al procés de pro-

ducció. Aquest decreixement es produeix, fins i tot si l’empresa és preu-accep-

tant (ingrés marginal constant), a causa de la disminució que la llei de rendi-

ments decreixents comporta en el producte marginal.

Per tant, el nivell òptim d’ocupació de l’empresa del quadre 6 és de 4 treba-

lladors, és a dir, el nombre d’operaris per al qual l’IPMg és igual al w.

D’aquesta manera, el productor no obtindria el màxim benefici si, per exem-

ple, contractés només 3 treballadors, ja que deixaria de guanyar 50 u. m. Pas-

saria igual si agafés 5 operaris.

Les deu plantilles més grans d’Espanya

Les deu empreses d’Espanya que tenen més treballadors (dades de 1993) són:

1) Telefònica 74.398 treballadors 2) Renfe 41.626 “3) El Corte Inglés 36.937 “4) Iberia 24.476 “5) FCC 22.352 “6) Seat 21.590 “7) Iberdrola 14.047 “8) Ebro Agrícolas 13.917 “9) FASA Renault 13.699 “

10) Pryca 13.600 “

!

Quadre 6

Nombre treballadors PMg IMg IPMg w Bper treballador Btotal

1r 40 10 400 250 150 1502n 35 10 350 250 100 2503r 30 10 300 250 50 3004t 25 10 250 250 0 3005è 20 10 200 250 –50 2506è 15 10 150 250 –100 150


El nivell òptim d’ocupació es pot trobar principalment alterat per variacions

en el salari que perceben els treballadors o per canvis en la productivitat

d’ells. Així, un augment del salari fa menys rendible per a l’empresa la con-

tractació de qualsevol operari i disminueix el volum òptim d’ocupació. Això

provoca que, per a una productivitat i un preu de mercat idèntics, hi hagi una

relació negativa entre el nombre de treballadors contractats i el salari que

perceben. Si en el quadre 6 fos w = 350, el nivell d’ocupació que permetria

maximitzar els beneficis no seria de 4 treballadors, sinó solament de 2.

En canvi, un increment de la productivitat faria augmentar el nombre

d’empleats d’una empresa representativa. Aquest efecte tindria com a

base l’increment observat en el producte marginal de cada treballador

que, al seu torn, comportaria l’augment dels ingressos que cada operari

addicional proporcionaria a l’empresa (augment de l’IPMg). La repercussió

de l’increment de la productivitat sobre el nivell òptim d’ocupació es pot

observar en la figura 20 amb el nou equilibri (punt B) que genera el des-

plaçament de la corba d’IPMg cap a la dreta.

L

PMg1

u. m.

BA

PMg0

L 1L 0

Figura 20


Activitats

1. Algunes botigues tenen ofertes d’alguns béns del tipus “pagui’n 2 i emporti-se’n 3”. Comafecten aquestes ofertes la recta de balanç del consumidor?

2. Suposem que, gràcies a un programa de sector públic, determinats consumidors rebenun val per a adquirir un bé específic, com ara aliments. Representeu els efectes d’aquestprograma sobre la restricció pressupostària del consumidor afectat. Quina diferència hihauria si, en comptes de rebre un val per a menjar, el consumidor hagués rebut en diners laquantitat equivalent al valor del menjar?

3. La figura 3 analitza els efectes sobre la recta de balanç de canvis en la renda i els preusdels béns, per separat. Què passaria si augmentessin al mateix temps en un mateix percen-tatge la renda monetària i tots els preus? I si augmentés la renda monetària en un 5% i totsels preus en un 10%? I si augmentessin la renda monetària i el preu del bé X en un 10% i almateix temps el bé Y ho fes en un 20%?

4. Per què dues corbes d’indiferència no es poden tallar?

5. Al text es detalla el cas en què l’equilibri del consumidor es produeix en la tangència en-tre corba d’indiferència i recta de balanç, en un punt que implica consumir determinadesquantitats d’ambdós béns. És possible que en alguns casos l’aplicació dels criteris per atreure avantatges de la divergència entre valoració subjectiva i valoració de mercat porti aòptims que no són de tangència i en què només es consumeix un dels béns? Suggeriment:representeu gràficament un cas de corbes d’indiferència sistemàticament més enlairadesque la recta de balanç i apliqueu el raonament del text per a arribar a “solucions de cantó”(l’eix horitzontal).

6. Reconstruïu les anàlisis de les figures 9, 10 i 11 per a augments (en comptes de reduc-cions) en el preu relatiu de X respecte a Y.

7. Construïu una figura similar a la 10 que generi el resultat d’un bé Giffen (que una reduc-ció de preu porti a una reducció en la quantitat demandada).

8. Definiu eficiència tècnica i econòmica. Donat un mateix preu dels factors per a tots elsmètodes de producció, és possible que un procés econòmicament eficient no ho sigui tèc-nicament? I viceversa? Per què?

9. Expliqueu la relació (si existeix) entrea) el producte marginal i el cost marginalb) el producte mitjà i el cost variable mitjàc) el producte mitjà i el cost total mitjà.

Suggeriment: plantegeu un cas en què s’utilitzi un únic input per a produir un únic output.

10. En el curt termini, per què:a) els costos variables mitjans disminueixen en un interval de producció en el qual elscostos marginals són creixents?b) el cost total mitjà decreix per a un interval de producció en el qual el cost variablemitjà creix?

Exercicis d’autoavaluació

1. El pendent de la recta de balanç reflecteix...a) el cost relatiu de produir tots dos béns.b) el preu relatiu de tots dos béns.c) el poder adquisitiu del consumidor.d) Cap de les opcions anteriors.

2. Si el preu del bé X augmenta un 5% i el preu del bé Y també augmenta un 5%, ...a) la recta de balanç no s’altera.b) la recta de balanç es desplaça paral·lelament cap enfora.c) la recta de balanç es desplaça paral·lelament cap endins.d) Cap de les opcions anteriors.

3. Quina de les afirmacions següents és certa?a) L’efecte renda sempre reforça l’efecte substitució.b) L’efecte renda va en contra de l’efecte substitució per als béns de primera necessitat.c) Els béns inferiors tenen corbes de demanda de pendent positiu.d) No és suficient que un bé sigui inferior perquè la seva corba de demanda tingui pen-dent positiu.


4. Si en augmentar un 2% el preu de X la quantitat demandada de Y s’incrementa en un1%, podem afirmar que...

a) l’elasticitat creuada és 2 i els béns són substitutius.b) l’elasticitat creuada és 1/2 i els béns són substitutius.c) l’elasticitat creuada és 1/2 i els béns són complementaris.d) Cap de les opcions anteriors.

5. Si en augmentar un 2% el preu de X la participació d’aquest bé en la renda del consumi-dor disminueix, podem afirmar que...

a) és un bé de demanda elàstica.b) és un bé de demanda rígida.c) la seva elasticitat-renda és superior a 1.d) Cap de les opcions anteriors.

6. Tots els factors següents desplacen la corba de demanda del bé X, excepte...a) un canvi en la renda del consumidor.b) un canvi en els preus dels béns substitutius del bé X.c) un canvi en el preu del bé X.d) un canvi en els gustos dels consumidors.

7. Quina de les afirmacions següents respecte a les corbes d’indiferència és falsa?a) No es poden tallar.b) Normalment són convexes.c) Tenen pendent positiu si els béns són inferiors.d) Reflecteixen nivells més alts d’utilitat com més s’allunyen de l’origen de coordenades.

8. Si la funció de costos d’una empresa en el curt termini és la que es representa en el gràficadjunt, podem indicar que...

a) el cost marginal és constant i superior al cost variable mitjà.b) el cost marginal és constant i igual al cost variable mitjà.c) el cost marginal és constant i igual al cost total mitjà.d) tant el cost marginal com el cost variable mitjà són creixents.e) Cap de les opcions anteriors.

9. Per a la fabricació d’un producte hi ha els mètodes de producció següents:

K L Q

Mètode A 5 10 1

Mètode B 5 12 1

Mètode C 3 15 1

aleshores, sabent que el preu d’una unitat de capital (K) és de 50 u. m. i el d’una unitat detreball (L) de 10 u. m., podem indicar que...

a) el mètode A és eficient des del punt de vista tècnic.b) el procés B és tècnicament eficient.c) el mètode C és eficient des del punt de vista econòmic.d) Totes les opcions anteriors.e) Les opcions a i c.

10. Si el producte total augmenta, aleshores podem assegurar que...a) el producte marginal és creixent.b) el producte mitjà és creixent.c) el producte marginal és decreixent.d) el producte mitjà és decreixent.e) Cap de les opcions anteriors.

11. Donat el gràfic següent, podem dir que...a) ens trobem en el curt termini.b) hi ha economies d’escala.c) hi ha deseconomies d’escala.d) Totes les opcions anteriors.e) Cap de les opcions anteriors.

12. Si el benefici econòmic és positiu, aleshores podem dir que...a) el benefici comptable és positiu.b) el benefici comptable és nul.c) el cost d’oportunitat és negatiu.d) Les opcions a i b.e) Cap de les opcions anteriors.

Costos totals

X

CT

Costos unitaris

X

CTMi = CMg


13. Indiqueu quina de les afirmacions següents és certa en el curt termini:a) Sempre que el producte mitjà és creixent, el cost total mitjà és decreixent.b) El cost fix mitjà sempre és decreixent.c) Un increment del producte marginal implica normalment un augment del cost mar-ginal.d) El cost variable mitjà té el seu mínim per a una producció inferior al cost marginal.e) El producte total és màxim quan el producte mitjà és nul.

14. Un empresari que vulgui obtenir els màxims beneficis haurà de seguir la regla de...a) maximitzar la diferència entre el preu i el cost mitjà de producció.b) maximitzar la diferència entre l’ingrés i el cost marginal.c) igualar el preu al cost variable mitjà.d) Cap de les opcions anteriors.

15. Una mestressa de casa vol comprar al mercat taronges i una pinya. En una de les fruite-ries hi ha una oferta que indica que per cada 5 kg de taronges es regala una pinya. Si 1 kgde taronges val 200 u. m. i la pinya 150 u. m., indiqueu quin és el cost del cinquè kg de ta-ronges.

a) 200 u. m.b) 150 u. m.c) 350 u. m.d) 50 u. m.e) Cap de les opcions anteriors.


Solucionari

1.b, 2. c, 3. d, 4. b, 5. a, 6. c, 7. c, 8. b, 9. e, 10. e, 11. e, 12. a, 13. b, 14. d, 15. d.

Bibliografia

Bibliografia bàsica

Fischer, Stanley; Dornbusch, Rudiger; Schmalensee, Richard (1992). Economía (2aed., cap. 5 a 10). Madrid: McGraw-Hill.

Lipsey, Richard; Harbury, Colin (1992). Principis d’economia (2a ed., cap. 11 a 15). Bar-celona: Vicens Vives.

Schiller, Bradley (1994). Principios esenciales de economía (cap. 4 i 5). Madrid: McGraw-Hill.

Bibliografia complementària

Lipsey, Richard (1992). Introducción a la economía positiva (12a ed., cap. 8 a 12). Barce-lona: Vicens Vives.

Mochón, Francisco (1993). Economía: teoría y política (3a ed., cap. 6 a 8). Madrid: McGraw-Hill.

Stiglitz, Joseph (1993). Economía (cap. 8, 12 i 13). Barcelona: Ariel.

Tugores, Juan; Ayerbe, Javier; Carrasco, Cristina; Colom, Agustí; Fluvià,Modest (1992). Introducción a la economía. Problemas y cuestiones (2a ed., cap. 3 i 4).Barcelona: Vicens Vives.

teoria.0809.tema2 micro

Documents