teoria.0809.tema1 micro

Introducció a lamicroeconomiaGonzalo Bernardos DomínguezJoan Tugores Ques

P06/01078/01229

© FUOC • P06/01078/01229 Introducció a la microeconomia

Índex

Introducció............................................................................................. 5

Objectius ................................................................................................. 6

1. Els problemes econòmics ................................................................ 7

2. Escassetat i elecció ........................................................................... 9

3. Especialització i intercanvi: cooperació i conflicte ................ 10

4. Organització econòmica................................................................. 13

4.1. Qüestions bàsiques ........................................................................ 13

4.2. Les possibilitats de producció: el cost d’oportunitat .................... 17

4.2.1. Les possibilitats de producció: l’FPP ................................... 17

4.2.2. El cost d’oportunitat creixent ............................................ 20

5. El funcionament dels mercats:

demanda, oferta i equilibri ................................................................... 23

5.1. Demanda........................................................................................ 23

5.2. Oferta ............................................................................................. 24

5.3. Equilibri del mercat........................................................................ 24

5.3.1. Un concepte important: l’elasticitat ................................... 26

5.3.2. Equilibri de mercat i benestar ............................................. 27

6. Aplicacions dels mecanismes de mercat .................................... 29

6.1. Desplaçaments de la demanda ...................................................... 29

6.2. Desplaçaments de l’oferta .............................................................. 30

7. Efectes dels impostos ....................................................................... 31

8. Algunes aplicacions al comerç internacional........................... 34

9. Mercat enfront d’intervencionisme:

eficiència i fallades del mercat..................................................... 37

Activitats ................................................................................................ 41

Bibliografia ............................................................................................ 41

5© FUOC • P06/01078/01229 Introducció a la microeconomia

Introducció

En l’anàlisi econòmica, els conceptes d’interrelacions, mercats, equilibri, or-

ganització són termes clau, ja que les decisions són preses per persones o ins-

titucions, consumidors, empreses, ens públics o sindicats, entre d’altres. És a

dir, es prenen pel que genèricament anomenem agents econòmics. Les deci-

sions d’aquests agents econòmics responen a algun tipus de comportament

intencionat, racional, que es correspon amb uns determinats objectius. Na-

turalment, l’anàlisi de les decisions dels agents econòmics és molt impor-

tant; però ho és tant o més comprendre la manera com interactuen entre si

les múltiples decisions que constantment adopta la diversitat d’agents

econòmics existent.

La microeconomia analitza el funcionament del sistema econòmic des de la

perspectiva de les unitats econòmiques que prenen les decisions quotidianes

(consumidors, empreses, etc.) la interrelació de les quals en els mercats de-

termina la configuració dels preus, la distribució de les rendes i, en general,

les situacions d’equilibri o de desequilibri en els diferents mercats de béns i

factors. En aquest sentit, és crucial iniciar l’estudi de l’assignatura examinant

com les decisions dels consumidors de comprar (o de no comprar) i de les

empreses de produir (o no produir) contribueixen a determinar què són els

mercats. És a dir, el lloc en què conflueixen aquestes decisions i es determina

l’evolució dels preus en funció de l’escassetat o l’abundància relativa dels di-

versos béns i serveis.


Objectius

En el mòdul es presenta tot un seguit de conceptes i terminologia que són

bàsics en l’anàlisi microeconòmica. Per a comprendre bé aquest conjunt de

relacions i decisions, en aquest primer mòdul de l’assignatura s’introduei-

xen, com a punt de partida, alguns conceptes bàsics i les nocions fonamen-

tals de mercats, preus i equilibris.

En aquest sentit, és molt important que de l’estudi d’aquest mòdul l’estu-

diant sàpiga:

1. Comprendre adequadament els conceptes econòmics bàsics.

2. Entendre els mecanismes bàsics dels mercats en general.

3. Analitzar el funcionament de mercats específics.

4. Identificar les fallades del mercat i debatre’n l’eficiència.


1. Els problemes econòmics

Llegint els diaris dels primers mesos de 1995, els problemes que ocupaven

les pàgines d’economia es referien a qüestions com les següents: els mer-

cats financers internacionals presentaven fluctuacions importants en les

quals les cotitzacions de la pesseta, el dòlar, el marc, el ien es trobaven

sotmeses a tensions, que es miraven amb recel. Hi havia la preocupació

que això provoqués elevacions en els tipus d’interès que afectessin, per

exemple, les hipoteques de les cases. A mitjan 1995 s’havia d’afrontar la

declaració de renda i els ciutadans s’informaven de les novetats respecte a

l’any anterior i de com influirien en els seus impostos. La situació en el

mercat de treball no s’acabava de recuperar i hi havia dubtes sobre la via-

bilitat del sistema de pensions per a les dècades següents. Les xifres de be-

neficis empresarials es recuperaven en unes empreses i empitjoraven en

d’altres. Es parlava de les privatitzacions parcials de Repsol i Telefònica.

Les despeses de consum de les famílies del país es recuperaven més lenta-

ment que no s’esperava, i només en alguns sectors la inversió empresarial

es refeia. Més globalment, les “regles del joc” dels sistemes econòmics

eren objecte de discussió. Fa mitja dècada que els països de l’est d’Europa

havien abandonat un sistema econòmic de planificació per a utilitzar me-

canismes de mercat. No faltaven dificultats al procés. A la Xina les refor-

mes econòmiques generaven resultats econòmics notables, però les incer-

teses polít iques també eren importants. Molts països en via de

desenvolupament havien adoptat així mateix estratègies de liberalització

comercial i financera, que alguns posaven en dubte en veure els greus

problemes recents de Mèxic i les seves repercussions. L’Organització

Mundial de Comerç, nascuda el 1995, encara era una incògnita. A Eu-

ropa, el camí de la Unió Europea cap a la moneda única tenia dificultats

serioses.

Aquests problemes econòmics són molt diversos. D’una banda, es refe-

reixen als resultats de decisions adoptades pels consumidors (quant

d’estalvi i quant de consum, quin tipus d’articles de consum, ens limi-

tem a les despeses bàsiques d’alimentació, roba, etc. o ens plantegem

canviar el cotxe o renovar la cuina) i les empreses (com mantenim o

ampliem quota de mercat, quines polítiques de preus o de llançament

de productes seguim, quines polítiques de contractació de personal són

més adequades) o per les administracions públiques (a quin ritme

avança la construcció de més carreteres o autopistes, quins dèficits

públics estan disposades a assumir o què es pot fer per a reduir-los).

D’altra banda, es tracta de problemes que sorgeixen de la interrelació

d’aquestes decisions múltiples.


De fet, en qualsevol mercat les decisions de consumidors i productors són les

que van determinant l’evolució dels preus i de les quantitats. El funciona-

ment dels mercats a vegades és relativament lliure de les “interferències” dels

poders públics, però en altres casos les regulacions o normatives són impor-

tants. Tot això porta a situacions d’equilibri o desequilibri, i es compta, en

aquest darrer cas, amb mecanismes d’ajust que fan referència a qüestions

més de fons, com la recerca de la millor manera d’organitzar les relacions en-

tre els agents i els grups econòmics i socials...

Decisions, interrelacions, mercats, equilibri, organització són, doncs, termes

clau. Les decisions les adopten persones o institucions, consumidors, em-

preses, ens públics, sindicats, institucions, genèricament anomenats

“agents econòmics”. Les decisions d’aquests agents econòmics responen a

algun tipus de comportament intencionat, racional, que respon a uns de-

terminats objectius.

Naturalment, l’anàlisi de les decisions dels agents econòmics és molt impor-

tant; però ho és tant o més la manera com les múltiples decisions que cons-

tantment adopten múltiples agents interactuen entre si. És crucial d’exami-

nar com les decisions dels consumidors de comprar (o no comprar) i de les

empreses de produir (o no produir) contribueixen a determinar què són els

mercats: el lloc en què conflueixen aquestes decisions i es determina l’evolu-

ció dels preus en funció de l’escassesa o l’abundància relativa dels diversos

béns i serveis.

Quan s’analitzen les decisions dels agents econòmics i la seva interrelació en

els mercats, examinem el sistema econòmic des de les unitats bàsiques: con-

sumidors, empreses, mercats, etc. Adoptem un enfocament microeconòmic.

En canvi, quan ens preocupem dels resultats agregats d’aquestes decisions

en l’àmbit d’un país o un estat, per exemple per examinar no solament

l’evolució de la producció d’un determinat bé i l’evolució del seu preu, sinó

també l’evolució de la quantitat global de béns i serveis produïts anualment

per un país i l’evolució del nivell mitjà de preus, adoptem una perspectiva

macroeconòmica. Aquesta distinció és important, i útil, en economia, referida

més a l’enfocament dels problemes econòmics que no pas al fons, ja que és

obvi que les magnituds macroeconòmiques, com el popular “índex

de preus al consum” (IPC), no són res més que el reflex agregat,

conjunt, de l’evolució dels preus dels més de 500 articles que ac-

tualment el componen.

Així, després d’aquest primer mòdul d’introducció a alguns con-

ceptes i relacions bàsics, els mòduls Els agents econòmics: consu-

midors i empreses i Estructures de mercat i comerç internacional pre-

senten les bases de la microeconomia.

Per exemple,...

... d’una manera molt visible,l’evolució dels mercatsfinancers internacionals és el resultat de les decisionsde compra o venda de milersd’operadors dia a dia,adoptades sobre la basede criteris complexos.

Una part important de l’economia...

... com a disciplina científicaés precisament la que esdedica a l’anàlisi de lapresa de decisions per partdels agents econòmics.El mòdul Els agents econòmics:consumidors i empresesjustament examina elcomportament de dos delsprincipals grups d’agentseconòmics: els consumidors iles empreses.

Els mercats...

... poden ser de tipus moltdiversos en les economiesmodernes, i per això el mòdulEstructures de mercat i comerçinternacional examina lesdiverses “estructures demercat”.


2. Escassetat i elecció

Si pensem en alguns problemes econòmics típics, com són l’elecció dels con-

sumidors sobre la manera de gastar els diners o les decisions

que adopta un país sobre allò en què pot fer servir els seus recursos, veurem

que tenen dues característiques essencials. D’una banda, no és possible obte-

nir tot el que probablement es desitjaria: les necessitats i els desigs són més

grans que els recursos i les possibilitats: a tothom ens agradaria gaudir de

més béns, serveis, temps lliure dels que tenim a disposició.

D’aquesta asimetria entre uns recursos limitats i unes necessitats o de-

sigs (pràcticament) il·limitats sorgeix la consideració de l’escassetat,

com a primer tret de les decisions o problemes econòmics. El segon

tret deriva del fet que, malgrat l’escassesa, i precisament per l’escas-

sesa, es té la possibilitat d’elecció: podem (ho hem de fer) seleccionar,

preferir, quines de les necessitats es satisfan, i naturalment això im-

plica renunciar a d’altres.

Aquest binomi escassetat-elecció marca el caràcter agredolç de les qüestions

econòmiques: no podem aconseguir tot el que voldríem, però almenys po-

dem triar segons les nostres preferències.

En els darrers temps els desenvolupaments analítics elaborats en l’econo-

mia per a analitzar els problemes de les preses de decisions en contextos

d’escassesa s’han revelat útils en molts àmbits que tradicionalment no es

consideraven problemes “econòmics”. La sociologia, la ciència política, el

dret i altres disciplines socials han començat a utilitzar conceptes i tècni-

ques desenvolupats inicialment per economistes, de manera que s’ha arri-

bat a parlar d’un cert “imperialisme de l’economia” en aquestes discipli-

nes. En termes més amplis, es parla de l’“enfocament econòmic del

comportament humà” i tot (per exemple, el Premi Nobel d’Economia Gary

Becker), i s’apliquen els fonaments de l’anàlisi econòmica a temes tan dis-

semblants com les decisions relatives a qüestions familiars (matrimoni, di-

vorci, procreació, etc.), la delinqüència i les polítiques criminals, etc.

Bernard Shaw

No és sobrer de recordaraquella concepció del’economia atribuïda aldramaturg segons la qualla nostra disciplina seria“l’art de treure el major partitpossible de la vida”.

El consumidor tria com vol gastar els diners.


3. Especialització i intercanvi: cooperació i conflicte

Des del punt de vista de l’organització de l’activitat econòmica, si hi ha

una característica evident, és l’especialització i l’intercanvi. És possible

imaginar un sistema econòmic, polític i social en què cada persona pro-

duís els seus propis béns i els consumís. Seria una situació d’autosuficièn-

cia, en la qual ningú no intercanviaria béns amb ningú. Els problemes

econòmics d’aquest tipus d’economia serien relativament simples. Però

aquest tipus d’organització, en limitar les possibilitats de consum de cada

persona al que ella mateixa és capaç de produir, probablement portaria a

nivells de benestar baixos.

Els éssers humans descobriren fa molts segles els avantatges associats a especia-

litzar-se cadascú en les coses en què és relativament més hàbil o competent.

Naturalment, per a poder accedir al gaudi d’una gamma àmplia de productes (i

no limitar-se a allò en què un s’havia especialitzat), l’especialització s’asso-

ciava als intercanvis: cada persona lliurava (venia) el bé en què s’havia espe-

cialitzat i obtenia (comprava) a canvi tots els altres béns i serveis que altres per-

sones havien produït de manera especialitzada. Aquesta pauta d’organització

es tradueix, doncs, en institucions com els mercats i el diner.

El binomi especialització + intercanvi s’ha revelat molt clarament supe-

rior a l’autosuficiència. En especialitzar-se, cada persona, grup o país no

solament es pot dedicar al que sap fer millor, sinó que també pot anar

perfeccionant les seves capacitats inicials amb la pràctica (això darrer és

el que s’anomena learning by doing, ’aprenentatge mitjançant la pràctica’).

De fet, bona part de l’economia explica els avantatges associats al funcio-

nament de mercats en què els “agents econòmics” venen i compren, res-

pectivament, els béns que produeixen i desitgen. El mòdul Estructures de

mercat i comerç internacional analitzarà més detalladament els avantatges

dels intercanvis quan estudiï amb més detall l’important cas del comerç

internacional.

Aquests avantatges associats a l’especialització + intercanvi es poden consi-

derar els guanys associats a la cooperació entre agents econòmics. En molts

àmbits aquesta cooperació és clarament superior als comportaments aïllacio-

nistes: amb els mateixos recursos s’obtenen resultats globals millors, i en

aquest sentit es millora l’eficiència de l’economia.

Però optar per una organització basada en l’especialització + intercanvi,

amb els seus elements de cooperació, introdueix un problema que no exis-

teix en un sistema d’agents econòmics autosuficients. Obliga a establir

unes pautes de distribució entre els agents econòmics que cooperen en

Penseu en un estudiant...

... que ha de triar professió:entre els elements que calconsiderar (a més d’altresfactors, com les perspectivesd’ocupació, etc.) hi hal’examen dels àmbits on sónmés idònies les seves qualitatso característiques, i, a mesuraque vagi adquirintconeixements i pràctica, laseva competència en aquestàmbit anirà augmentant.

Totes les societats s’han preocupat peraconseguir béns que satisfacin les necessitats

de les persones.


l’obtenció dels guanys que s’acaben d’exposar. En el món econòmic (i no

pas en l’econòmic i prou) aquest binomi cooperació/conflicte apareix de

forma reiterada. Per exemple, dos països tenen interès a cooperar mit-

jançant el comerç internacional, però tenen un conflicte respecte al preu a

què ha de tenir lloc l’intercanvi de mercaderies; en la negociació d’un con-

veni col·lectiu, patronal i sindicats tenen un interès comú a arribar a un

acord (i evitar vagues i pèrdues de producció i salaris), però tenen un con-

flicte pel que fa als termes de l’acord; una coalició de partits polítics té in-

terès a actuar de forma cooperativa per a guanyar les eleccions, però té un

conflicte en la distribució, per exemple, dels ministeris i altres càrrecs.

Bona part dels problemes d’organització miren d’establir les pautes de coo-

peració que portin a l’eficiència, i de distribució dels resultats per a evitar o

minimitzar els conflictes, segons pautes percebudes com a equitatives o jus-

tes (per exemple, assignació de drets de propietat, sistemes contractuals, ni-

vells mínims de benestar garantits per l’Estat, etc.). Si aquestes pautes de dis-

tribució equitativa no estan assegurades, hi ha el risc que els agents no

acceptin de participar en pautes de cooperació.

Un exemple d’aquesta “tensió” entre cooperació i conflicte seria el se-

güent: suposem una economia composta per dues persones, A i B. Ini-

cialment cadascuna disposa d’una sèrie de recursos amb els quals, treba-

llant de manera autosuficient (realitzant les diverses tasques necessàries

per a produir un bé), la persona A podria produir i consumir 6 unitats

d’un bé determinat i la persona B podria produir-ne i consumir-ne 4

unitats. La situació s’il·lustra en la figura 1, que representa en l’eix horit-

zontal la quantitat que consumeix A i en l’eix vertical, la que consu-

meix B. En una situació d’autosuficiència cada persona està limitada a

consumir el que ella mateixa produeix, de manera que l’economia se si-

tua en el punt R. Globalment, la producció de l’economia és de 10 uni-

tats (6 de A i 4 de B).

Exemple

Si el subjecte A s’especialitza afabricar pa i el subjecte B, aproduir teixits, sense discutirque la producció global de pai teixits serà, quasi segur,superior a la que s’obtindria sitant A com B s’haguessinhagut d’autoproveir de pa iteixits, és clar que aquestsguanys globals es distribuirand’una manera molt diferententre A i B segons que larelació amb què despréss’intercanviaran el pa i el teixitsigui més favorable alproductor d’un dels béns o al’altre. Apareix així un elementde conflicte.

La introducció de la maquinària va feraugmentar la producció.

M

S

T

N

Consum A

Consum B

4

10

16

6 12 16

R

Figura 1

La figura 1...

... mostra clarament elsguanys de la cooperació: elpunt inicial R queda per sotade la línia MN, reflectint el fetque, amb la cooperació, laproducció global augmentade 10 unitats a 16. Peròmostra també el conflictepotencial: en quin dels puntsentre S i T se situarà finalmentl’economia? Naturalment, A téinterès que sigui un punt commés acostat a T millor (demanera que A “s’apropiï” lamajor part dels guanys de lacooperació) mentre que B téinterès a situar l’economia aprop de S (de manera queB s’apropiï la major part delsguanys de la cooperació).El problema és que, senseacord sobre la distribució finalo el mecanisme per a arribar-hi, l’acord de cooperació noreeixirà. Un problemadistributiu pot “blocar”l’obtenció dels guanysassociats a la cooperació.


Si A i B decidissin cooperar, cadascun podria especialitzar-se en les tas-

ques en què és comparativament més hàbil i, doncs, la producció glo-

bal augmentaria a 16 unitats, per exemple. Això es representa gràfica-

ment amb la línia MN, que ens informa que la producció que resulta

de la cooperació es pot distribuir entre A i B en principi de la manera

que sigui mentre el consum de A i el de B sumin 16 unitats. Es podrà

pensar immediatament que, si no es pot obligar ningú a cooperar con-

tra la seva voluntat, la persona A només acceptarà de cooperar si se li

garanteix un resultat superior al que obtenia autosuficientment (6

unitats) i la persona B, pel mateix motiu, només acceptarà de cooperar

si obté com a mínim 4 unitats. Qualsevol punt de la recta MN situat

entre els punts S i T satisfà aquestes condicions mínimes per a induir a

la cooperació voluntària.

El conflicte es pot resoldre per negociació. Això implica algun criteri mútua-

ment acceptat de distribució dels guanys de cooperació (potser una distribu-

ció equitativa o proporcional als resultats, en règim d’autosuficiència, o

compensadora de les desigualtats inicials). O pot implicar l’aparició de capa-

citats i/o habilitats negociadores (tan freqüents, per exemple, en els convenis

col·lectius). O es poden establir unes regles amb les quals es produeixi

aquesta distribució: el joc del mercat és una d’aquestes regles, corregit si cal

per la garantia d’uns nivells mínims de consum o benestar per a tots els par-

ticipants.

Centre comercial.


4. Organització econòmica

4.1. Qüestions bàsiques

Tota societat ha de respondre almenys a tres grans preguntes:

1) Què cal produir?

2) Com s’ha de produir?

3) Per a qui s’ha de produir?

Els mecanismes mitjançant els quals es plantegen i es responen aquestes pre-

guntes determinen l’organització econòmica d’una societat.

Històricament, les formes d’organització han estat molt diverses, des de sis-

temes com el feudalisme fins a altres de planificació centralitzada, i també

aquelles en què els mercats han tingut un paper preponderant.

Al segle XX, a escala mundial han pugnat una forma d’organització que con-

fiava bàsicament en els mecanismes de mercat per a respondre les tres pre-

La base econòmica la sustenten els factors de producció.


guntes anteriors i una altra en què les decisions centralitzades tenien el pa-

per més important.

Al final del segle XX, la forma d’organització econòmica predominant són

les economies que, si bé els mercats hi tenen un paper essencial, també es

caracteritzen per intervencions molt importants dels poders públics i per la

propietat de molts dels mitjans de producció o béns de capital (cosa que

origina una de les denominacions que tenen: el capitalisme).

A la base de qualsevol organització econòmica hi ha l’ús que es faci dels

recursos a disposició d’una societat. Aquests recursos, vistos des de la pers-

pectiva econòmica, s’agrupen en els anomenats factors de producció.

S’hi solen distingir:

1) D’una banda, els recursos naturals (la terra, els boscos, els recursos mine-

rals).

2) D’altra banda, el factor treball (associat a l’esforç humà).

3) I d’altra banda, el factor capital (màquines i eines que contribueixen a

fer augmentar l’eficàcia productiva) i també un factor molt específic, la capa-

citat empresarial o habilitat per a combinar adequadament els altres factors

de producció.

Així mateix, a vegades es parla del factor capital humà per a referir-se a la quali-

ficació que obtenen les persones mitjançant l’estudi i l’aprenentatge, que contri-

bueix a fer-ne augmentar el potencial productiu. El paper estratègic d’aquest fac-

tor de prosperitat i desenvolupament dels països ha estat un dels temes en què

ha insistit més el Premi Nobel d’Economia del 1995, Robert Lucas.

La combinació dels serveis productius dels factors o inputs

origina la producció de béns i serveis com a outputs del pro-

cés de producció.

Com que els recursos productius són limitats i normal-

ment es poden destinar a produir uns béns o uns altres

alternativament, el fet d’assignar-los a la producció

d’una quantitat determinada del bé X implica renunciar

a assignar-los a la producció d’una altra quantitat deter-

minada del bé Y, de la mateixa manera que dedicar una

hora a estudiar aquest mòdul implica renunciar a destinar aquest temps a

veure televisió o a la família. Així trobem un dels conceptes més impor-

tants en economia (i dels més omnipresents en la vida), el de cost

d’oportunitat.

El cost d’oportunitat...

... d’una activitat o decisiósobre la manera d’utilitzar unsrecursos és allò a què podríemhaver dedicat alternativamentels recursos. És el concepte decost rellevant en economia.

Inputs

Recursos naturals

Treball

Capital

Capacitat empresarial

Capital humà

Outputs

Béns i serveis


A les economies de mercat, en les decisions de producció i consum hi inter-

venen múltiples agents econòmics les interrelacions dels quals són la base del

sistema econòmic.

La figura ens mostra la més senzilla d’aquestes interrelacions. D’una banda, els

consumidors (agrupats en famílies o economies domèstiques) compren a les

empreses els béns i els serveis que necessiten, i al mateix temps posen a disposi-

ció de les empreses els recursos (bàsicament el treball) de què disposen. Per la

seva part, les empreses contracten i organitzen els serveis productius dels dife-

rents factors per produir béns i serveis que venen als consumidors.

A partir d’aquest esquema bàsic, és fàcil introduir-hi complexitats successives:

1) Els intercanvis entre consumidors i empreses de béns i serveis, a canvi de

l’ús de recursos, no es basen en la permuta sinó en l’ús dels diners com a

contrapartida tant de l’adquisició de béns i serveis com de la prestació de ser-

veis productius (sous i salaris com a remuneració del treball, dividends i inte-

ressos com a remuneració del capital, etc.).

La generalització de l’ús dels diners en les transaccions econòmiques va re-

presentar una part substancial respecte a les economies de permuta, ja que

va permetre superar la necessitat de “doble coincidència de desitjos” perquè

la transacció es dugués a terme.

Per exemple, si un professor d’economia necessitava tallar-se els cabells o

agafar un taxi, en un sistema de permuta per a poder-ho fer havia de trobar

un perruquer o un taxista disposats a prestar-li el servei a canvi d’una classe

d’economia, cosa que hauria originat uns processos de recerca altament ine-

ficaços. En canvi, en les economies monetàries només cal disposar de diners,

independentment de la manera d’obtenir-los, per a aconseguir a canvi els

béns i els serveis desitjats, independentment dels desitjos de qui els propor-

cioni.

2) L’ús generalitzat dels diners també va contribuir a l’aparició del sistema

financer, basat en unes institucions que capten els ingressos que no es desti-

nen al consum de béns i serveis –i que constitueixen el que s’anomena es-

talvi– per canalitzar-los cap als projectes d’inversió que mantenen i milloren

la capacitat productiva de les empreses i del país.

!

!

EmpresesConsumidors

(famílies)

Béns i serveis

Factors de producció (treballs...)

En el sistema financer...

... els preus que perceben elsestalviadors per abstenir-se deconsumir i el cost que paguenels inversors per accedir aaquests fons constitueixen elsanomenats tipus d’interès.


3) Tot i que, com ja hem dit, els mercats i les transaccions entre consu-

midors i empreses tenen el paper central en les economies de mercat, en

totes elles també hi té un paper molt important l’anomenat sector públic.

Aquest sector està format per institucions com l’Administració de l’Estat,

les comunitats autònomes, les corporacions locals i altres organismes

com la Seguretat Social, i eventualment també s’hi inclouen algunes em-

preses públiques. Aquests organismes i institucions són, en principi, els

responsables d’oferir uns béns i uns serveis determinats que difícilment

subministraria –o difícilment subministraria en la quantitat adequada– la

iniciativa privada al mercat. La seguretat i l’administració de justícia en

són uns exemples prou coneguts.

Així mateix, als països del nostre entorn, durant les últimes dècades els po-

ders públics han assumit les funcions de l’anomenat estat del benestar, sorgit

per a afrontar les necessitats dels ciutadans en moments conflictius i que

atén a àmbits com ara les prestacions sanitàries, les pensions de jubilació o el

subsidi d’atur.

És ben sabut que un dels debats més importants en l’actualitat es refereix

precisament a les dimensions del sector públic en els països industrialitzats i

també a la sostenibilitat de l’estat del benestar.

Per a finançar totes aquestes activitats i cobrir el que s’anomena la

despesa pública, les administracions públiques obtenen recursos so-

bretot per la via de l’anomenat sistema fiscal, que es basa en els im-

postos.

4) En l’actualitat, una part molt important i en qualsevol cas creixent de

les transaccions econòmiques implica compradors i venedors de diferents

països, de manera que és freqüent que els articles i la maquinària que

compren els consumidors i les empreses d’un país s’obtinguin mitjançant

importacions procedents de la resta del món. Així mateix, una part im-

portant de la producció de moltes empreses es ven a l’exterior mitjançant

les exportacions. Igualment, en l’àmbit financer els moviments interna-

cionals de capital han augmentat notablement en els últims anys. Totes

aquestes transaccions amb la resta del món formen el sector exterior

d’una economia i es recullen sistemàticament en l’anomenada balança de

pagaments d’un país.


La figura mostra aquest esquema més ampli d’interrelacions.

4.2. Les possibilitats de producció: el cost d’oportunitat

Com acabem de veure, una economia disposa d’una quantitat de recursos

que hi ha en un moment del temps. Aquests recursos es poden fer servir per

a la producció de diversos tipus de béns i serveis, i per això s’anomenen fac-

tors de producció. Són bàsicament el treball, el capital (màquines, fàbri-

ques, etc.), la terra i els recursos naturals, i també la capacitat empresarial

que permet combinar-los.

Veurem com els recursos configuren les possibilitats d’una economia, entre

les quals es podrà triar.

4.2.1. Les possibilitats de producció: l’FPP

Suposem que una economia disposa d’una quantitat de recursos donada, per

exemple 100 hores de treball. Aquests recursos els pot destinar a l’activitat

de produir aliments (A) o mobles (M). Cada unitat d’aliments (quilo de men-

jar, per exemple) requereix 2 hores de treball, mentre que cada unitat de mo-

bles requereix 10 hores de treball.

Consumidors(famílies)

Sector exterior

Retribucions (salaris...)

Factors de producció (treball)

Pagament

Béns i serveis

Despesa pública

Impostos

Importacions

ExportacionsImportacions

Préstecs per a inversióEstalvi

Interessos Interessos

Impostos

Despesa pública

Sector públic

Sector financer

Empreses


En la figura 2, en l’eix horitzontal (abscisses) representem la quantitat d’ali-

ments i en l’eix vertical (ordenades), la quantitat de mobles. Cada punt de la

figura indica una determinada combinació de béns, aliments i mobles. La lí-

nia RS mostra, en el sentit que ara precisarem, les possibilitats de producció

de l’economia.

Una de les possibilitats que té aquesta economia és destinar íntegrament

els recursos a la producció de mobles (recordeu-ho: és només una possibi-

litat). En aquest cas podria produir fins a un màxim de 10 unitats de mo-

bles: aquesta quantia és el resultat de dividir les 100 unitats de recursos

(hores de treball) que té l’economia per les 10 hores de treball que reque-

reix produir un moble. El punt R il·lustra aquesta possibilitat: correspon a

0 unitats d’aliments i 10 unitats de mobles. El punt S mostra l’altra possi-

bilitat “extrema”: resultaria de destinar íntegrament les 100 hores de tre-

ball a produir aliments, de manera que, com que produir una unitat d’ali-

ments requereix 2 hores de treball, seria factible produir fins a 50 unitats

d’aliments, com mostra precisament el punt S.

Suposem que l’economia és inicialment en el punt S i produeix 50 uni-

tats d’aliments i 0 unitats de mobles. Possiblement no sembla una opció

gaire assenyada. En tot cas, mirem què passaria si ara volguéssim produir

1 unitat de mobles. Caldria destinar-hi 10 hores de treball. D’on sortirien

aquestes 10 hores? Naturalment, de les que fins llavors es destinaven a

produir aliments, de manera que, per a produir la unitat de mobles,

s’haurà de renunciar a una determinada quantia d’aliments. A quants?

Precisament a les 5 unitats que era possible produir amb les 10 hores de

treball que “abans” es destinaven a aliments i “ara” es desvien a la pro-

ducció de mobles (recordeu que cada 2 hores de treball permetien

produir una unitat d’aliments). Ara l’economia se situaria en el punt T,

amb una producció de 45 unitats d’aliments i 1 unitat de mobles.

Si a partir de T plantegem què passaria si es volgués produir una segona

unitat de mobles, la resposta és que hauríem de sostreure 10 hores més

M

10Mobles

Aliments A

Z

W

R

V

T

S0

1

2

3

5

20 40 45 50

Figura 2

Cost d’oportunitat

Aquesta senzilla anàlisisuggereix un dels conceptesmés importants en economia,el de cost d’oportunitat, quees defineix com allò a què s’hade renunciar per a obteniralguna cosa. En passar de S aT hem vist que, per a produiruna unitat de mobles, havíemde renunciar a 5 unitatsd’aliments, de manera que elcost d’oportunitat de la unitatde mobles és de 5 unitatsd’aliments.En la vida quotidiana elsexemples de costd’oportunitat són constants, i no solament en l’àmbiteconòmic. Si es tria passar lanit a casa, el costd’oportunitat és renunciar aanar al cine, per exemple. O,si es tria cursar la diplomaturad’Empresarials, el costd’oportunitat és allò a què espodria haver dedicat el tempsalternatiu.


de la producció d’aliments i destinar-les a la producció de la segona uni-

tat de mobles. Això implicaria passar del punt T al punt V i, doncs, dismi-

nuir la producció d’aliments de 45 unitats a 40. Estigueu segurs de poder

afirmar sobre aquesta base que el cost d’oportunitat de la segona unitat

de mobles és de 5 unitats d’aliments.

La taula 1 mostra diverses maneres alternatives de distribuir les 100 hores de

treball (L) entre el que es dedica a la producció d’aliments (La) i el que es des-

tina a produir mobles (Lm), amb les combinacions de béns subsegüents (A

unitats d’aliments i M de mobles) que possibiliten, i els punts de la figura 2 a

què corresponen:

Si anem traient successives unitats de recursos (hores de treball) de la pro-

ducció d’aliments per a destinar-les a produir cada vegada més mobles, veu-

rem com s’anirà configurant la línia, recta en aquest cas, que uneix S i R.

Cada un dels punts d’aquesta línia correspon a una determinada forma de

distribuir els recursos de l’economia entre la producció d’aliments i la de

mobles. Marca les possibilitats de producció d’aquesta economia, donats els

seus recursos i donada la tecnologia amb la qual es poden transformar els re-

cursos en aliments o mobles. Aquesta línia s’anomena corba de possibilitats

de producció (encara que en aquest cas és una línia recta) o corba de trans-

formació. Marca les possibilitats de producció quan s’utilitzen tots els recur-

sos amb la millor tecnologia disponible, i en aquest sentit també s’anomena

frontera de possibilitats de producció (FPP).

En aquest sentit, l’FPP delimita clarament dos tipus de combinacions

de béns: les que són factibles amb els recursos de l’economia i la tec-

nologia disponible, que són les que hi ha situades per sota i just sobre

la línia de l’FPP, i les inaccessibles per a aquesta economia, que són les

que hi ha situades per sobre de l’FPP.

Taula 1

L La Lm A M Punt

100 100 0 50 0 S

100 90 10 45 1 T

100 80 20 40 2 V

100 70 30 35 3

100 60 40 30 4

100 50 50 25 5

100 40 60 20 6

100 30 70 15 7

100 20 80 10 8

100 10 90 5 9

100 0 100 0 10 R

Formulacions

Més formalment utilitzem lesformulacions següents:Tecnologia producció de A:

A = La / 2Tecnologia producció de M:

M = Lm / 10Recursos disponibles:

L = 100 = La + Lm

Combinant aquestes tresexpressions obtenim:

A = (100 – Lm) / 2 =(100 – 10M) / 2,d’on finalmentA = 50 – 5M o

M = 10 – (1/5) A,que és l’expressió formal de lalínia representada en la figura 2.


Així, per exemple, si l’economia produeix la combinació de béns W de la

figura 2 (20 A + 3 M), o no utilitza tots els recursos, ja que amb 70 hores de

treball (40 per a les 20 unitats d’aliments i 30 per a 3 unitats de mobles)

n’hi hauria prou, o els recursos s’utilitzen amb menys eficiència que la que

és tècnicament viable. Combinacions de béns situades per sota

de l’FPP responen, doncs, a problemes d’infrautilització dels recursos, sigui

per no-utilització (“desús”) sigui per ineficiències en l’ús. En qualsevol dels

casos l’economia té un problema i unes possibilitats de millorar.

D’altra banda, la combinació Z (40 A + 5 M) és inaccessible, ja que requereix

una quantitat de recursos hores de treball de 130 (80 per a produir les 40

unitats d’aliments i 50 per a produir les 5 unitats de mobles), superior a les

disponibilitats actuals de l’economia. Però aquesta mateixa combinació de

béns podria ser assolible si canviessin algunes coses:

a) Si, a causa del creixement de l’economia, la quantitat de recursos disponi-

bles passés de 100 hores de treball a 130, com mostra la figura 3a.

b) Una altra possibilitat seria un avenç tecnològic que reduís les necessitats

d’hores de treball per a produir mobles de 10 a 4, de manera que l’FPP passés a

ser la que s’indica en la figura 3b. (Comproveu-ho recalculant el nombre d’ho-

res necessàries ara per a produir la combinació Z.)

Una de les diferències entre el cas a) i el b) és que en el primer el cost

d’oportunitat de produir mobles en termes d’aliments no s’altera, mentre

que en el segon sí.

En aquest primer exemple senzill el cost d’oportunitat era constant, en el

sentit que no variava quan ho feia la quantitat produïda de mobles o d’ali-

ments: per a qualsevol nivell de producció, el cost d’oportunitat d’una unitat

de mobles era 5 unitats d’aliments. Però el cost d’oportunitat d’unitats suc-

cessives pot ser canviant.

4.2.2. El cost d’oportunitat creixent

Les possibilitats de producció d’una economia es troben en la taula 2 i reco-

llides en la figura 4.

40

5

10

13

50 65

Z

A

M

Figura 3a

40

5

10

50

Z

A

25M

Figura 3b


En aquest cas, partint del punt R, en què l’economia està íntegrament es-

pecialitzada en el bé Y, sostreure recursos per a produir una primera unitat

de X implica renunciar “només” a 1 unitat de Y, de manera que el cost

d’oportunitat de la primera unitat de X és d’1 unitat de Y. En canvi, per a

passar d’1 unitat de X a 2, cal renunciar a 2 (9–7) unitats de Y, de manera

que el cost d’oportunitat de la segona unitat de X és 2 unitats

de Y, un cost superior al de la primera unitat de X. Comproveu que pro-

duir la tercera unitat de X té un cost d’oportunitat de 3 unitats de Y (7–4),

i la quarta unitat de X té el cost d’oportunitat de 4 unitats de Y.

El cost d’oportunitat és creixent. L’explicació econòmica d’aquest cas rauria en

l’especialització dels recursos (i en el que anomenarem “rendiments decrei-

xents” en el mòdul Els agents econòmics: consumidors i empreses). Si el bé Y fos ali-

ments i el bé X, teixits, voldria dir que una societat que destina tots els recursos

a l’agricultura (punt R) i es planteja d’iniciar la producció de tèxtils, hi destinarà

al començament els recursos, com la terra, menys fèrtils per a l’agricultura, ja

que la “qualitat del sòl” és vital per a l’agricultura però no pas per a instal·lar-hi

telers. A mesura que la producció de tèxtils augmenti, s’haurà d’anar renunciant

a terres cada vegada millors per a l’agricultura, i d’aquí ve que el cost d’oportu-

nitat de cada unitat de tèxtils sigui més gran que l’anterior.

El cost d’oportunitat decreixent

Considerem ara la situació d’unaeconomia que correspon a les dadesde possibilitats de producció de lataula 3 i la figura 5:

Comproveu que en aquest cas elcost d’oportunitat de la primera uni-tat de X és de 4 unitats de Y, el de lasegona unitat de X, tres unitats deY... i el de la quarta unitat de X, 1unitat de Y. Es tracta, doncs, d’uncas de cost d’oportunitat decrei-xent.

L’explicació econòmica d’aquest cascorrespondria a situacions en què, acausa, per exemple, de tecnologies

Unitats del bé

X Y

0 10 Punt R

1 9

2 7

3 4

4 0 Punt S

10

Y

X

R

S

9

7

4

0 1 2 3 4

Figura 4

Taula 2

Unitats del bé

X Y

0 10 Punt R

1 6

2 3

3 1

4 0 Punt S

10

Y

X

R

S

0 1 2 3 4

1

3

6

Figura 5


sofisticades, produir poques unitats de X absorbeix proporcionalment més recursos queno pas produir-ne moltes: iniciar la producció de X és molt costós, però anar incremen-tant-la requereix “absorbir” cada vegada menys recursos de la resta de l’economia.(Com veurem en el mòdul Els agents econòmics: consumidors i empreses, indústries ambtecnologies que presenten economies d’escala generen aquesta pauta.)


5. El funcionament dels mercats: demanda, oferta i equilibri

En aquesta secció estudiarem els aspectes bàsics dels mercats. Un

mercat és el lloc en què conflueixen els comportaments de com-

pradors i venedors, demandants i oferents, i allà on, com a resultat

d’aquesta confluència, es determinen els preus i les quantitats com-

prades i venudes de les diverses mercaderies.

Examinarem primer separadament com les decisions de comprar,

d’una banda, i de vendre, de l’altra, queden afectades pels preus. Tot

seguit examinarem com es determina l’equilibri en un mercat.

5.1. Demanda

Els consumidors decideixen quina quantitat s’ha de demandar d’un bé segons un

ampli ventall de variables, com són els seus ingressos o renda, els seus gustos o

preferències, el preu de l’article en qüestió, el d’altres béns que s’hi relacionen,

etc. Ho veurem més detalladament en el mòdul Els agents econòmics: consumidors i

empreses. Però per al que ara ens interessa podem singularitzar la importància

d’una variable certament decisiva com és el preu. La corba de demanda, D, de la

figura 6 ens mostra com varia la quantitat que els consumidors estan disposats a

adquirir a mesura que varia el preu del bé. Per exemple, el punt A ens informa

que, si el preu vigent al mercat fos pa, els consumidors voldrien adquirir-ne una

quantitat qa; mentre que, si el preu disminuís a pb, els compradors estarien dispo-

sats a comprar-ne qb unitats.

Aquesta relació negativa entre preu i quantitat demandada és la caracterís-

tica principal de la corba de demanda. Abans de donar-ne una explicació

més rigorosa en el mòdul Els agents econòmics: consumidors i empreses, una in-

terpretació intuïtiva plausible incorporaria almenys dos elements:

1) En abaratir-se un bé en relació amb d’altres que hi competeixen en la sa-

tisfacció d’una determinada necessitat, n’augmenta l’atractiu relatiu per als

consumidors.

2) En abaratir-se un bé, el poder adquisitiu, i per tant el potencial de com-

pra, dels consumidors en resulta augmentat.

Per ambdues raons, una disminució del preu d’un bé tendiria a incrementar

la quantitat que en desitgen adquirir els consumidors. Simètricament, un

augment del preu d’un bé en redueix l’atractiu per al consumidor enfront

d’altres béns, alhora que li minva el poder adquisitiu: per ambdues causes, el

resultat previsible és una reducció de la quantitat demandada.

D

A

B

P

p

p

q qa b

a

b

Q

Figura 6

El funcionament dels mercats influeix en lesdecisions de quins béns i serveis cal produir.


5.2. Oferta

Els productors o fabricants, generalment empreses (però no pas exclusivament),

decideixen quines quantitats d’un producte cal portar al mercat (ofertar) ba-

sant-se en consideracions com el preu d’aquest producte, d’altres productes al-

ternatius, dels factors de producció, de la tecnologia i els canvis, etc. Sense per-

judici d’estudiar-los més a fons en el mòdul Els agents econòmics: consumidors i

empreses, singularitzarem la influència del preu del producte mateix. La corba

d’oferta d’un bé, indicada per S (de l’anglès supply) en la figura 7, mostra com

respon la quantitat ofertada en variar el preu. El punt M ens informa que, quan

el preu de mercat és pb, la quantitat que els productors estan disposats a portar

al mercat és qb, mentre que el punt N ens indica que, al preu pa, la quantitat

ofertada ascendiria fins a qa.

El pendent positiu amb què es representa habitualment la corba d’oferta

s’analitzarà més rigorosament en els mòduls següents, però avancem aquestes

consideracions:

1) Una empresa que disposi de determinats recursos que es poden dedicar al-

ternativament a produir un bé X o un bé Y incrementarà l’atractiu de produir

X en lloc de Y a mesura que augmenti el preu de X.

2) Si produir successives unitats d’un bé significa utilitzar una quantitat

proporcionalment cada vegada més elevada d’algun factor, serà necessari

un preu també cada vegada més elevat per a continuar fent atractiva la

producció.

Les situacions en què la corba d’oferta pot presentar un pendent diferent del po-

sitiu són freqüents. Per exemple, considereu el cas de productes peribles, com

peix fresc, del dia. La quantitat ofertada en un dia determinat és la que és, i ja no

pot variar si al llarg del dia el preu s’altera. En aquest cas, la corba d’oferta

d’aquesta mercaderia seria vertical (la quantitat ofertada ja no pot respondre a

variacions de preus: és la mateixa per a qualsevol preu). Un altre cas: els habitat-

ges que hi ha en una ciutat en un moment determinat són els que són: una pu-

jada de preu de l’habitatge que faci més atractiu destinar recursos a construir-ne

probablement augmentarà l’oferta d’habitatges a mitjà termini (segons la durada

del procés de construcció), i per això la corba d’oferta d’habitatges a mitjà ter-

mini té pendent positiu; però a curt termini la corba d’oferta es pot representar

així mateix amb una línia vertical.

5.3. Equilibri del mercat

La figura 8 juxtaposa una corba d’oferta i una corba de demanda d’un bé.

Ara demostrarem que el punt E d’intersecció d’ambdues corbes dóna lloc a

l’equilibri del mercat. Aquest equilibri implicaria un preu pe = 100 i una

quantitat demandada = quantitat ofertada = qe = 250 unitats del bé.

P

p

p

q qab

a

bM

N

S

Q

Figura 7


Per a veure-ho d’una manera més pedagògica, cal suposar que per alguna causa

el preu de mercat és diferent de pe. Suposem, per exemple, que és pb = 80. Per a

aquest preu la corba de demanda ens informa que els consumidors estarien dis-

posats a adquirir 270 unitats del bé, mentre que la corba d’oferta ens assenyala

que, a aquest mateix preu, els oferents només estan disposats a portar-ne 200

unitats al mercat. Consegüentment, per a pb = 80 apareix un excés de de-

manda de 70 unitats (270 – 200): la quantitat que els consumidors demanden

supera en aquesta quantia la que els productors oferten. Necessàriament part

dels demandants quedaran insatisfets. Aquest és un primer sentit en què no es

pot considerar la situació com d’“equilibri”. El segon sentit, i més important,

per a considerar aquesta situació com de desequilibri és que probablement in-

duirà a canvis: probablement part dels consumidors que vegin que es queden

sense el bé en qüestió estaran disposats a oferir un preu més alt, a pujar a l’alça.

Així, una situació d’excés de demanda origina una pressió a l’alça sobre el preu

de mercat.

Suposem ara que per la causa que sigui el preu de mercat fos pa = 120. Ara la

corba d’oferta assenyala que els oferents estaran disposats a portar 300 uni-

tats del bé al mercat, mentre que la corba de demanda indica que els consu-

midors estan disposats a adquirir-ne “només” 220. Apareix així un excés

d’oferta de 80 unitats (300 – 220). Torna a ser una situació de desequilibri. És

probable que, davant d’una tal situació, les empreses que veuen que no

col·locaran tota la producció estiguin disposades a acceptar un preu més

baix, de manera que es posi en marxa, com a resposta al procés d’oferta, una

pressió a la baixa sobre el preu de mercat.

Així, doncs, per a preus de mercat inferiors a pe sorgeixen tensions a l’alça en el

preu i per a preus de mercat superiors a pe apareixen tensions a la baixa. Això in-

dica que el mecanisme de mercat tendeix a confluir en el preu per al qual la

quantitat demandada i la quantitat ofertada s’igualen (els desigs de compradors

i venedors són mútuament compatibles), i a aquest preu no apareixen tensions

ni a l’alça ni a la baixa. La situació pe = 100 i qe = 250 és una situació d’equilibri

en el mercat.

!

!

D

P

pp

q

b

S

e

200 220 250270 300

Ed = 70

Es = 80

E

pa

e

Q

= 120

= 100

= 80

Figura 8


Quina valoració mereix l’equilibri derivat del joc del mercat?

En la mesura que la corba de demanda reflecteixi la valoració

dels consumidors de successives quantitats d’un bé i la corba

d’oferta reflecteixi els costos en recursos de produir successi-

ves unitats d’un bé, ja sabem que l’equilibri de mercat en la

intersecció d’oferta i demanda garanteix que es produiran

unitats d’un bé mentre la valoració dels consumidors sigui su-

perior al cost de les empreses o igual. Aquest resultat és la base

de l’eficiència en l’assignació de recursos que s’atribueix al

mercat. Per contra, desviar-se d’aquesta quantitat genera algun tipus d’inefi-

ciència: produir-ne una quantitat menor seria renunciar a unes unitats que te-

nen un cost inferior a la valoració dels consumidors, i produir-ne una quanti-

tat major significaria incórrer en uns costos que superen la valoració dels

consumidors.

5.3.1. Un concepte important: l’elasticitat

En economia es defineix l’elasticitat d’una variable respecte a una altra com la

sensibilitat de la resposta de la primera a variacions en la segona. Són espe-

cialment importants, com es veurà, les elasticitats de la demanda i l’oferta

d’un bé respecte al seu preu.

Així, l’elasticitat de la demanda del bé X respecte al seu preu es defi-

neix com a:

% variació quantitat demandada del bé XEd = ————————————————————

% variació preu bé X

i l’elasticitat de l’oferta del bé X respecte al seu preu la indica:

% variació quantitat ofertada de XEs = ————————————————————

% variació preu bé X

Segons l’exemple del text, en pujar el preu del bé de 100 a 120, la quanti-

tat demandada es redueix de 250 a 220. Això significa que un augment

del preu del 20% porta a una reducció de la quantitat demandada del

12%. Aplicant la definició, tindríem que l’Ed del bé, en passar el preu de

100 a 120, és:

–12%Ed = ——— = –0,6

+20%

Atès que quasi sempre la corba de demanda té pendent negatiu, i per tant les

variacions de preu i quantitat van en sentit contrari, és habitual veure defi-

!


nida l’elasticitat de la demanda de manera que s’ignori el signe menys, per a

treballar només amb valors positius. Així, és usual la definició: Ed = – (% va-

riació quantitat / % variació preu).

Un problema tècnic amb el càlcul d’elasticitats es planteja en l’activitat 3.

L’elasticitat de la demanda es pot expressar així mateix com a (ja amb signe

canviat):

De manera que, per a uns valors donats de preu i quantitat, l’elasticitat s’associa

amb el pendent de la corba de demanda. Si la corba de demanda és molt apla-

nada, això significa que petites variacions en els preus donen lloc a canvis im-

portants en les quantitats: ∆ q / ∆ p és gran, i per tant ho és l’elasticitat. Es diu

que la demanda és (molt) elàstica. En canvi, si la corba de demanda és molt en-

lairada (relativament propera a la vertical), les variacions en el preu afecten rela-

tivament poc la quantitat de demanda: ∆ q / ∆ p és petit i es diu que la demanda

és inelàstica o relativament rígida.

Es poden fer consideracions anàlogues respecte a l’elasticitat de l’oferta.

5.3.2. Equilibri de mercat i benestar

Una de les aplicacions addicionals de les corbes de demanda i oferta i el seu

equilibri de mercat és analitzar les implicacions en termes de benestar de

consumidors i productors.

Considerem la figura 9. El punt A situat sobre la corba de demanda es pot in-

terpretar de la manera ja coneguda:

∆ q / q ∆ q pEd = – ———— = – —— ——

∆ p / p ∆ p q

q

p

dp

mp

sp B

A

EC

EP

oq mq

Figura 9

El joc de l’oferta i la demanda...

... determina una situaciód’equilibri caracteritzada perla compatibilitat dels desitjosde demandants i oferents.

Preu màxim

Aquesta situació és la que esdóna quan, per alguna raó,s’imposa administrativamentun preu de venda per sota delque seria el preu d’equilibridel mercat. L’aparició d’aquestexcés de demanda generamecanismes com els mercatsnegres, la revenda, etc.


ens informa que al preu pd la quantitat que els compradors estan disposats

a adquirir és qo. Però també té una interpretació alternativa: ens indica que

el preu que, com a màxim, el comprador està disposat a pagar de la unitat

qo és precisament pd (en el sentit que, si el preu fos més alt, no s’arribarien

a vendre qo unitats del bé). En l’equilibri de mercat, el preu se situa final-

ment a pm, i s’intercanvien qm unitats. Per tant, per a cada una de les uni-

tats compreses entre 0 i qm, com és ara la unitat qo, el preu que un consu-

midor estava disposat a pagar supera el preu de mercat que ha de pagar: la

diferència entre tots dos és la mesura del benestar que obtenen els consu-

midors. Així, la diferència vertical entre pd i pm mostra l’“estalvi” a què

arriba el consumidor que estava disposat a pagar pd per la unitat qo i ara

l’aconsegueix pagant “només” pm. Si sumem totes aquestes distàncies verti-

cals, obtenim el triangle designat per EC en la figura 9: recull l’anomenat

excedent dels consumidors i és la mesura més bàsica (i utilitzada) del be-

nestar que obtenen els consumidors.

En la pràctica el que es calcula són variacions de l’excedent dels consumi-

dors definit així. Per exemple, en la figura 10, quan el preu de mercat per al-

guna causa disminueix des de pa fins a pb, l’EC en resulta augmentat en la

superfície de la franja trapezoïdal compresa entre la corba

de demanda i el preu “antic” i el “nou”: aquesta franja ara forma part de

l’EC, i al preu pa no en formava part, de manera que representa l’increment

en l’EC i mesura la millora en el benestar dels consumidors associat a una

reducció del preu. (És la contrapartida més tècnica de la noció intuïtiva que

les reduccions de preus beneficien els consumidors... i, simètricament, del

perjudici que els originaria un augment de preu des de pb fins a pa.)

Anàlogament, la corba d’oferta ens indica la resposta de la quantitat ofertada

davant d’un determinat preu. Però un punt de la corba d’oferta, com el B de

la figura 9, es pot interpretar també així: que ps és el preu que el productor

exigeix com a mínim per portar al mercat la unitat qo. El fet que aquesta uni-

tat finalment es vengui al mercat al preu pm expressa un benefici per al pro-

ductor, donat per la diferència vertical entre pm i pb, ja que, estant disposat a

lliurar aquesta unitat al preu pb, n’obté un ingrés superior, pm. Sumant

aquestes distàncies verticals per a totes les unitats que s’intercanvien al mer-

cat, obtenim la superfície triangular EP: reflecteix l’excedent dels productors,

i s’associa al benestar que obtenen els oferents de la situació de mercat.

Una altra vegada el que és rellevant en la pràctica són les variacions en l’ex-

cedent dels productors davant de canvis en els preus: la figura 11 mostra

l’increment (la reducció) en l’excedent dels productors associat a un aug-

ment (disminució) del preu entre pa i pb per la superfície trapezoïdal com-

presa entre la corba d’oferta i ambdós preus.

qaq bq

ap

bp

p

D

Figura 10

qbq aq

ap

bp

pS

Figura 11


6. Aplicacions dels mecanismes de mercat

La figura 8 mostrava la situació d’equilibri al mercat d’un bé,

donades la corba de demanda i la d’oferta. Amb el pas del

temps es poden esdevenir diversos fets que tendeixin a alterar

aquest mercat, i és important analitzar com el mercat respon a

aquests canvis. De fet, gran part de l’atractiu del mercat deriva

de la forma que té d’adaptar-se a circumstàncies canviants. Ve-

gem-ne alguns casos.

6.1. Desplaçaments de la demanda

Ara suposem que la disposició dels consumidors a adquirir el bé X mostrat

per la figura 8 s’estimula. Això pot procedir de diverses causes; per exemple,

el bé X es posa de moda (variacions en les preferències dels consumidors) o

augmenta el poder adquisitiu de la gent, que parcialment es tradueix en més

compres del bé X. Aquestes situacions menaran al fet que, per a cada preu, la

quantitat que els consumidors estan disposats a adquirir augmenta, de ma-

nera que la corba de demanda que representa la nova disposició a comprar

se situarà a la dreta i per sobre de la corba de demanda originària. En la fi-

gura 12 aquest canvi es tradueix en un desplaçament de la corba de de-

manda des de D fins a D’.

Quina serà la resposta del mercat? Al preu inicial p = 100, hi apareixerà ara

un excés de demanda, situació que, com ja hem vist, tendirà a elevar el preu

de mercat. Aquesta elevació del preu de mercat farà més atractiu per a les

empreses de produir aquest bé, de manera que, en aconseguir el nou punt

d’equilibri, E’, en la intersecció de la nova corba de demanda D’ i la corba

d’oferta S (no s’ha alterat), d’una banda haurà augmentat el preu i de l’altra

s’haurà portat al mercat una quantitat més gran del bé. Almenys parcial-

Borsa de Nova York

250 300

p

q

100

120

S

E

E'

D

D'

Figura 12


ment, la resposta del mercat a un desplaçament de la demanda favorable a

un bé ha estat induir a una major producció d’aquest bé (i, per tant, possibi-

litar-ne un consum major).

L’activitat 6 us portarà a examinar la importància de l’elasticitat de l’oferta

per a precisar l’impacte de desplaçaments en la demanda.

6.2. Desplaçaments de l’oferta

Ara suposem que la producció del bé X s’abarateix, bé perquè es descobreix

una nova tècnica, bé perquè disminueix el preu d’un important factor de

producció. Quins efectes té això? Ara cada empresa podrà, per a cada preu,

ofertar de manera rendible una quantitat més gran del bé X, de manera que

la corba d’oferta es desplaçarà cap avall i a la dreta, com indica el trànsit des

de S fins a S’ en la figura 13.

Quina serà la resposta del mercat? Al preu inicial, hi apareixeria ara un ex-

cés d’oferta, cosa que pressionaria el preu de mercat a la baixa. Aquestes

reduccions del preu farien que la quantitat demandada s’anés incremen-

tant, de manera que en el nou equilibri E’, en la intersecció de la nova

corba d’oferta S’ i la corba de demanda (inalterada) D, ens trobaríem que,

en comparació amb l’equilibri inicial E, el preu s’ha reduït i la quantitat

comprada i venuda ha augmentat. La millora tecnològica o l’abaratiment

del procés de producció s’ha traduït en preu més baix i ha possibilitat un

accés més gran dels consumidors a aquest bé.

L’activitat 7 us planteja analitzar el paper de l’elasticitat de la demanda en

aquest procés.

p

q

100

DS

S'E

E'80

250 270

Figura 13


7. Efectes dels impostos

El funcionament dels mercats segons el lliure joc de l’oferta i la demanda so-

vint queda “interferit” o “distorsionat” per múltiples intervencions: preus

màxims, preus mínims, impostos, subsidis, restriccions quantitatives, etc.

Examinarem el cas probablement més estès i important: els impostos.

Suposem que l’Estat imposa un impost de t unitats monetàries (euros) sobre

cada unitat venuda del bé X. Com afecta això l’equilibri de mercat?

La figura 14 mostra l’equilibri inicial E al mercat del bé X. Agafem un punt

qualsevol sobre la corba d’oferta, per exemple el punt M. Ja hem vist, en exa-

minar el concepte d’excedent del productor, que podíem interpretar l’altura

del punt M com el preu que requeria el productor per a lliurar la unitat qi del

bé X. Després de l’impost, si el productor ha de fer l’ingrés de t euros a Hi-

senda, requerirà la quantia donada per l’altura del punt M més la quantia t:

això situaria la quantitat que el consumidor hauria de pagar a l’altura del

punt N. Aquest punt N reflecteix el “preu de venda al públic” (que inclou

l’impost) que exigirà l’oferent per la unitat qi. Com que aquest argument es

pot aplicar a cada una de les unitats ofertades, la corba d’oferta “que inclou

l’impost” serà la mateixa corba S desplaçada paral·lelament cap amunt en la

quantia t: generarà la corba S + t.

L’equilibri del mercat, en termes de quantitats i “preu de venda al públic”

(que inclou l’impost), es produirà en la intersecció entre la corba de de-

manda D i la corba d’“oferta + impost”, S + t. Del nou equilibri cal destacar-

ne que la quantitat comprada i venuda, qt, es redueix respecte a la de l’equi-

libri d’abans de l’impost, qe. Respecte al preu, ara cal ser precisos: el preu que

paga el consumidor, que inclou l’impost, serà pd, el que correspon al punt E’;

el preu que percep el venedor serà el que correspon a la quantitat qt sobre la

corba d’oferta S, és a dir, ps, el que correspon al punt E’’. Naturalment, la di-

qe qi

pe

dpE'

E''

t

t

N

M

S + t

S

D

E

p

qqt

ps

Figura 14

Vegeu l’apartat “Efectes dels impostos” al material en web.

!


ferència entre el preu que paga el comprador i el que percep el venedor és la

quantia de l’impost, t: pd – ps = t.

Comparant la situació abans de l’impost i després, es pot afirmar que, dels t

euros, el comprador n’acaba pagant (pd – pe) i el venedor, (pe – ps). Observeu

que una cosa és l’“obligació legal” d’ingressar l’impost al tresor públic d’Hi-

senda i una altra, la incidència final de l’impost, sobre qui recau finalment.

Això depèn de mecanismes econòmics més que no pas jurídics.

La figura 15 mostra com els efectes d’un mateix impost que desplaça la corba

d’oferta en termes de “preu de venda al públic” fins a S + t depenen de l’elas-

ticitat de la demanda. Si la demanda és relativament elàstica (aplanada), com

la que correspon a la corba D2, l’impost, a més de reduir significativament la

quantitat comprada i venuda, acabarà recaient bàsicament sobre els oferents;

per contra, si la demanda és relativament inelàstica, corba D1, com en el cas

de la benzina, la incidència de l’impost recaurà principalment sobre els con-

sumidors.

A més d’aquests efectes sobre preus i quantitats, podem analitzar els efectes

sobre el benestar de l’economia. La figura 16 torna a mostrar l’impost com

una reducció de la quantitat des de qe fins a qt, havent passat el preu pagat

pel comprador des de pe fins a pd, i el preu percebut pel venedor, des de pe

fins a ps. Per la definició d’excedent dels consumidors, la contracció en la

quantitat i l’augment de preu signifiquen una reducció en l’EC de quantia

donada per les superfícies 2 + 3. Per la seva banda, la reducció en la quantitat

i el preu menor que perceben els oferents redueix l’excedent dels productors

en la quantia de les superfícies 4 + 5. I, al seu torn, la recaptació de l’Estat

serà el producte de la “base” de l’impost, que és la quantitat venuda, qt, per

la quantia de l’impost que recau sobre cada unitat venuda, t = pd – ps.

Aquesta recaptació la indiquen, doncs, les superfícies 2 + 4.

Això implica que l’impost té un efecte de transferència: els consumidors

“lliuren” la superfície 2 a l’Estat i els productors, la superfície 4; però també

hi ha una pèrdua per a consumidors i empreses no compensada amb ingres-

p

p2

qq

e

t

S + t

S

D2

D1

q1

q2

d

pe

p1d

p1s

p2s

Figura 15


sos per a ningú: són les superfícies 3 + 5, que són la distorsió o ineficiència

associada a l’impost. Aquesta distorsió procedeix de la reducció en la quanti-

tat comprada i venuda generada per la interferència al lliure mercat que sig-

nifica l’impost.

Figura 16 Figura 17

Exemple

Si la demanda és rígida(vertical), tot l’impost recausobre els consumidors. És,gairebé, el cas dels impostossobre la benzina i altresarticles bàsics sense subtitutius(figura 17).

pd = ps + t

Pe

Ps

S + t

S

p

qqe

t 35

pd = pe + t

ps = pe

S + t

S

t

2

4

p

q


8. Algunes aplicacions al comerç internacional

La definició de l’àmbit d’un mercat depèn de moltes circumstàncies, que po-

den ser canviants. Per exemple, durant segles hi havia fires i mercats locals es-

cassament comunicats entre ells; després es crearen economies i mercats na-

cionals, relativament protegits de la competència internacional (amb

restriccions importants al comerç internacional), i recentment els avanços cap

al lliure comerç en l’àmbit mundial semblen consolidar-se.

L’anàlisi de les forces de mercat aplicada a aquests canvis resulta il·lustrativa

i instructiva.

Partim d’una situació en què considerem un mercat nacional del bé X en el

qual els consumidors no tenen altra font de proveïment que els oferents na-

cionals, ni aquests altra font de vendes que els consumidors nacionals. El

mercat nacional està “protegit”, tancat al comerç internacional. (Aquesta si-

tuació s’anomena autarquia.) Siguin les corbes d’oferta i demanda en aquest

mercat nacional les que es mostren en la figura 18. L’equilibri en aquest

mercat es produeix per al preu pa i la quantitat qa (on el subíndex a reflecteix

la situació d’“autarquia”).

Ara suposem que el país decideix d’obrir-se plenament al comerç internacio-

nal. Als mercats internacionals, el “preu mundial” del bé X suposem que és

pw. Això vol dir que qualsevol pot comprar el bé X a un productor estranger

pagant el preu pw. (De fet, el preu mundial serà el resultat d’un equilibri en-

tre l’oferta i la demanda mundials, però una vegada determinat aquest preu

suposem que el país que considerem, el “nostre” país, no té influència signi-

ficativa sobre el preu mundial: aquest és el supòsit que en economia s’ano-

mena de “petita economia oberta”).

Quins efectes tindrà aquesta obertura al comerç? D’una banda, els consumi-

dors, que poden comprar el que vulguin al preu pw, augmentaran les com-

pres fins a qd. D’altra banda, els fabricants nacionals constataran que no po-

den mirar de cobrar un preu per sobre de pw, ja que, si ho intenten,

senzillament es quedaran sense clients. Per això els oferents nacionals es

veuen obligats a acceptar el preu pw, essent la seva quantitat ofertada a

aquest preu qs. “Aparentment” sorgeix un excés de demanda: qd – qs. Però

no ho és. Certament apareix una diferència entre la quantitat que els con-

sumidors desitgen adquirir al preu pw i la que els oferents nacionals desit-

gen ofertar a aquest mateix preu, però ara hi ha una font alternativa de pro-

veïment (oferta): els productors estrangers. Són ells els qui proveeixen la

diferència qd – qs, que reflecteix, per tant, les importacions (adquisicions

per part de compradors nacionals d’articles produïts a l’estranger).

qq

s

p

pa

DImportacions

S

A B

pw

qa

qd

Figura 18


Quina valoració mereix aquest procés? Podem examinar-ne l’impacte sobre

consumidors i productors mitjançant les nocions d’excedent dels consumidors

i excedent dels productors. Aplicant el que ja hem vist en les figures 10 i 11,

podem deduir ràpidament que la reducció del preu del bé X des de pa fins a

pw té els efectes següents:

Variació excedent dels consumidors: + A + B

Variació excedent dels productors: – A

De manera que el “saldo net” per al país seria un guany de B.

Es podria pensar que aquest efecte net és un guany pel fet que el preu mun-

dial pw s’ha situat per sota del preu en autarquia. L’activitat 8 us demana que

mostreu com també seria beneficiosa l’obertura al comerç internacional si el

preu mundial resultés ser superior al d’autarquia.

Històricament, tanmateix, el lliure comerç ha estat una cosa infreqüent. És fàcil

entendre per què. Malgrat l’efecte net positiu de l’obertura al lliure comerç, ha

empitjorat la posició dels productors nacionals: la seva quota de mercat s’ha re-

duït i han hagut d’acceptar una reducció de preus. Si es tracta d’un grup amb ca-

pacitat d’organització i influència, normalment pressionarà per fer posar algun

tipus de trava al lliure comerç (i sovint ho aconseguirà), que dificulti (o even-

tualment impedeixi) l’accés de mercaderies importades al mercat nacional.

Analitzarem el cas més clàssic d’aquest tipus de traves, els aranzels. Són un

impost a la importació, que grava (encareix) els articles importats en compa-

ració amb els nacionals.

Per ser concrets, treballem amb l’exemple numèric que mostra la figura 19.

Quan el comerç internacional era lliure, el preu al mercat nacional era igual

que el preu mundial, pw = 100, els consumidors nacionals compraven 120

unitats del bé X, els productors nacionals n’ofertaven 30 unitats, de manera

que les importacions eren la diferència 120 – 30 = 90 unitats. (La quota de mer-

cat de les empreses nacionals era un “modest” 25% = 30/120).

!

0 50 100 120

p

q

pw + ar = 140

30

pw = 100

S

D

A B C D

Imp. amb aranzel

Imp. sense aranzel

Figura 19

El lent camí vers el lliurecomerç

Les polítiques comercialss’analitzen amb més detall almòdul Estructures de mercat icomerç internacional. Lesnegociacions internacionalstracten de reduir les traves alcomerç, però no és una tascafàcil. L’Organització Mundialde Comerç (OMC) n’és, desde 1995, l’organismeresponsable.


Ara els fabricants nacionals pressionen i aconsegueixen un aranzel del

40%. Què significa això? Que els articles estrangers importats ja no es po-

dran vendre al mercat nacional al preu pw = 100, sinó al preu mundial re-

carregat en un 40% per l’aranzel, pw + aranzel = 140. Això té dos efectes

directes: 1) els consumidors afronten ara un preu més alt, i la quantitat

demandada disminuirà, en el nostre cas des de 120 fins a 100 unitats; 2)

els productors nacionals ja no es veuran obligats a abaixar els preus fins a

100, sinó solament fins a 140: això els portarà a incrementar la quantitat

ofertada al mercat nacional des de 30 unitats fins a 50. Amb això les im-

portacions baixaran fins a 50 (100 – 50) i la quota de mercat de les empre-

ses nacionals passarà al 50% (50/100). Sembla clar que els consumidors hi

han sortit perdent, amb l’aranzel, mentre que els productors nacionals hi

surten guanyant. Addicionalment, l’Estat obtindrà una recaptació per in-

gressos aranzelaris, resultat de multiplicar el volum d’importacions (50)

per l’aranzel que grava cada unitat importada (40) = 2.000 unitats mo-

netàries (reflectides en el rectangle C).

Quin és el balanç d’aquests efectes? Tornem a utilitzar els excedents de con-

sumidors i productors. Els resultats de l’aranzel seran:

Excedent dels consumidors: – A – B – C – D

Excedent dels productors: + A

Ingressos del sector públic: + C

Efecte net: – B – D

L’aranzel provoca una pèrdua neta donada per la suma de les àrees B + D.

Aquestes superfícies són una part de la pèrdua de l’excedent dels consumidors

que no es transfereix als productors ni al tresor del sector públic.


9. Mercat enfront d’intervencionisme: eficiència ifallades del mercat

És positiu el lliure mercat? En la mesura que la corba de demanda reflecteixi

la valoració dels consumidors de successives quantitats d’un bé i la corba

d’oferta reflecteixi els costos en recursos de produir successives unitats d’un

bé, ja sabem que l’equilibri de mercat en la intersecció d’oferta i demanda ga-

ranteix que es produiran unitats d’un bé mentre la valoració dels consumi-

dors sigui superior al cost per a les empreses o igual.

En les dues seccions anteriors hem vist que intervencions públiques,

com els impostos i els aranzels, provocaven pèrdues netes a l’econo-

mia. La base de l’argumentació a favor dels intercanvis voluntaris en

l’àmbit del lliure mercat es reforça amb la constatació d’aquestes dis-

torsions associades a polítiques intervencionistes.

Però així mateix hi ha arguments per a “desmitificar” el mercat

com a mecanisme plenament eficient d’assignació de recursos. Són

els anomenats fallades o imperfeccions del mercat, i tenen en

comú suggerir que seria desitjable algun tipus d’intervenció dels

poders públics en els mecanismes econòmics.

Aquestes fallades o imperfeccions del mercat es basen en l’incompliment

d’alguns dels supòsits explícits o implícits que hem efectuat en l’exposició

del senzill mecanisme de mercat. Vegem-ne les més notables:

1) La fallada potser més evident es refereix al fet que els mercats perfectament

competitius en què actuen les forces d’oferta i demanda de la manera esquemà-

tica que hem presentat es troben rarament en la realitat. Per contra, abunden

les estructures de mercat en què algun o alguns dels agents exerceixen algun ti-

pus de control o poder sobre el mercat. Per exemple, com es detallarà en el mò-

dul Estructures de mercat i comerç internacional, les empreses monopolistes tenen

un incentiu, en forma de beneficis, per a elevar el preu i restringir la quantitat

per sota de la que seria eficient. En tots aquests casos, el lliure joc del mercat no

menaria a l’eficiència, i es podria argumentar a favor d’algun tipus de regulació

o intervenció.

2) Una altra fallada important del mercat es refereix al tipus de béns. En la des-

cripció del mecanisme de mercat hem suposat que els béns eren privats, en el

sentit que cada unitat de cada bé la podia consumir només un consumidor, la

qual cosa implica que el consum d’una unitat per part de la persona A excloïa el

consum d’aquesta mateixa unitat per part de qualsevol altra persona. En aquest

cas, determinar qui pagava cada unitat era senzill: cada persona pagava pel que

ella consumia. Però hi ha un altre tipus de béns, els anomenats béns públics,

per als quals les coses són d’una altra manera.

!La pobresa existent és una prova de la

desigualtat en la distribució de la renda.


Penseu en un far o en l’enllumenat dels carrers. El “consum”, ús

o gaudi que en fa una persona no exclou el consum, ús o gaudi

simultani que en fa una altra o altres. El problema que es plan-

teja llavors és: qui ha de pagar per aquests béns públics? És evi-

dent que cada persona obté un benefici per l’ús dels béns públics

i teòricament podria pagar basant-se en això, però en la pràctica

és molt difícil de calcular aquests beneficis per a utilitzar-los com

a base de pagament. Seria ingenu preguntar-ho als interessats,

per descomptat: tothom tindria interès a minimitzar o negar el

benefici que en treu si sabia que de la resposta en dependria el

pagament i si confiava que “els altres” fossin més sincers; naturalment, si

tothom fa igual, ningú no paga i la provisió de béns públics és nul·la, mí-

nima o en tot cas insuficient. És l’anomenat problema del free-rider (de tra-

ducció difícil: ‘gorrer’ o ‘viatger sense bitllet’ són les menys dolentes entre

les usuals).

En aquests casos s’argumenta que haurien de ser els poders públics els qui,

assumint la representació dels ciutadans/consumidors, determinessin el ni-

vell adequat de provisió de béns públics, a més d’instrumentar-ne el finança-

ment de manera “coactiva” bàsicament amb impostos.

3) Un altre cas de fallada del mercat són les anomenades externalitats. Es

tracta de qualsevol situació en què una decisió (de consum, producció o

qualsevol altre tipus) genera efectes no solament sobre qui l’adopta, sinó

també sobre altres agents econòmics i socials o sobre la col·lectivitat. Penseu

en el conegut cas de la contaminació. Les empreses contaminants adopten

decisions sobre quina quantitat de producte cal fabricar (i amb quina tecno-

logia, més o menys contaminant) basant-se en els seus beneficis i costos pri-

vats. Amb això no consideren, per exemple, els costos socials que un volum

excessiu de contaminació pot produir a terceres persones o a la col·lectivitat.

Si es computessin aquests costos socials addicionals, seria òptim per a la so-

cietat produir un nivell més baix de contaminació. Però les decisions que re-

flecteixen les corbes d’oferta i demanda que hem considerat en aquest mò-

dul fins ara es referien només a costos i beneficis privats, de manera que el

resultat eficient des del punt de vista privat pot diferir del resultat eficient

des del punt de vista social.

La figura 20 mostra un cas senzill en què el cost social és superior al privat, i

el resultat socialment òptim és diferent del privat. Una possible intervenció

per restablir l’optimitat social seria posar un impost sobre l’empresa conta-

minant igual que el cost social de la contaminació que provoca (una espècie

d’“impost ecològic”), que obligués l’empresa a considerar els efectes socials

de les seves decisions. És el que s’anomena una manera d’aconseguir “inter-

nalitzar” una externalitat.

La mendicitat. Imatge de dissort econòmica.

Externalitat negativa

La decisió d’instal·lar o no un equip anticontaminant en una empresa afecta noúnicament els beneficis i elscostos de l’empresa, sinó tots els altres agentseconòmics que patiran les eventuals conseqüènciesde la contaminació. Lacontaminació és, doncs, un exemple d’externitatnegativa.

Externalitat positiva

L’estudiant universitari hauriade ser conscient que una bonapart de l’argumentació a favorque l’ensenyament superiorsigui subvencionat es basa enel fet que disposar de bonsdiplomats en Empresarials ollicenciats en Dret, en Cièncieso en Enginyeria no solamentafavoreix les persones que esformen sinó que genera unaexternitat positiva per alconjunt de la societat i el país.


Naturalment, també hi ha externitats positives: són les que generen benefi-

cis en persones diferents de les que adopten decisions. Per exemple, quan

algú es vacuna, no solament es beneficia a si mateix, sinó que també redueix

la probabilitat de difusió de la malaltia. O, si es considera que, a més de ser

positiu per a unes persones accedir a l’educació superior, és a més a més bo

per a un país tenir bons enginyers, empresaris, advocats, etc., l’educació uni-

versitària es veurà com una externitat positiva: aquesta és una de les raons

principals perquè estigui subvencionada pels poders públics.

La constatació d’imperfeccions o fallades de mercat porta a arguments per a jus-

tificar intervencions del sector públic. Però en el procés d’instrumentar aquestes

intervencions poden sorgir així mateix el que es podria anomenar “fallades del

sector públic”. En les preses de decisions a vegades hi ha problemes d’informa-

ció adequada, hi actuen els interessos de grups de pressió, mecanismes burocrà-

tics, efectes perversos sobre els incentius, etc., que poden limitar al seu torn

l’eficàcia de les intervencions públiques.

En resum, ni els mercats ni els poders públics no poden garantir una efi-

ciència completa. El mercat té, en un ampli ventall de casos, la pre-

sumpció d’eficiència, però s’ha de validar en cada situació concreta. I,

així mateix, en cada cas cal avaluar si les intervencions públiques pro-

posades davant d’una fallada del mercat no incorren al seu torn en un

altre tipus d’ineficiències. Aquestes conclusions poden semblar limita-

des i pessimistes i tot, però fan de l’estudi de l’economia una disciplina

apassionant i socialment útil.

p

q

p1

p0

Imp. ecològic

Cost privat S

q1 q0

Cost social

Benefici privat D

Figura 20

Fallades macroeconòmiques

També hi ha falladesmacroeconòmiques queoriginen atur, crisieconòmiques i fluctuacions, ijustifiquen la intervenció delspoders públics. Les estudiarenen mòduls següents.


Activitats

1. En l’exemple d’FPP de la secció 4, analitzeu l’impacte de:a) una innovació tecnològica que redueix a la meitat les hores de treball necessàries pera produir cada unitat d’aliments;b) una innovació tecnològica que redueix a 1 les hores de treball necessàries per a pro-duir cada unitat d’aliments i a 8 les hores de treball necessàries per a produir una unitatde mobles.

En tots dos casos, detalleu com en resultaria afectat el cost d’oportunitat de produir moblesen termes d’aliments.

2. Discutiu la relació entre els costos d’oportunitat i el pendent de l’FPP.

3. En el text s’assenyalen els principals efectes de desplaçaments cap a la dreta de les corbesd’oferta i demanda sobre preus i quantitats de mercat. Efectueu l’anàlisi dels efectes de: a)desplaçaments de cada una d’ambdues corbes cap a l’esquerra, b) desplaçaments simultanisd’ambdues corbes cap a la dreta, c) desplaçaments simultanis d’ambdues corbes cap a l’es-querra i d) desplaçaments simultanis en sentits oposats.

4. En el text s’apunten algunes causes per a explicar els desplaçaments de les corbesd’oferta i demanda. Se us n’acudeixen algunes altres? Suggeriment: a més de les respostesque sigueu capaços de donar ara, mireu de tornar a contestar aquesta pregunta quan hàgiuestudiat el mòdul Els agents econòmics: consumidors i empreses.

5. En el text es calcula l’elasticitat de la demanda en passar el preu de 100 a 120 i reduir-sela quantitat demandada de 250 a 220. Quina elasticitat de la demanda hi hauria en passarel preu de 120 a 100 i augmentar la quantitat de 220 a 250? Si els percentatges de variacióes defineixen prenent com a base el preu i la quantitat inicials (ara 120 i 220, respectiva-ment), comproveu que el valor de l’elasticitat difereix del que s’ha obtingut en el text. Seus acudeix algun procediment per a eliminar aquesta “anomalia”, o sigui que l’elasticitatde la demanda no és la mateixa quan el preu varia entre 100 i 120 segons que es tracti delfet que el preu pugi o que baixi? (Suggeriment: no prengueu ni el valor inicial ni el finalcom a denominador per al càlcul de variacions percentuals, sinó la mitjanade tots dos: esteu a punt de descobrir l’elasticitat-arc.)

6. En la figura 12 el desplaçament de la demanda es traduiria en augment de la quantitat iel preu d’equilibri al mercat. Dibuixeu una figura anàloga a la 12, però amb dues corbesd’oferta alternatives, una de molt elàstica (aplanada) i una altra de molt rígida (vertical).Analitzeu en cada una de les dues alternatives en quina mesura un desplaçament de la de-manda es tradueix en increment de preus o en augment de la quantitat.

7. En la figura 13 el desplaçament de l’oferta es traduiria en augment de la quantitat i re-ducció del preu de mercat. Dibuixeu una figura anàloga a la 13, però amb dues corbes dedemanda alternatives, una de molt elàstica (aplanada) i una altra de molt rígida (vertical).Analitzeu en cada una de les dues alternatives en quina mesura un desplaçament de l’ofertaes tradueix en reducció de preus o en augment de la quantitat.

8. En el text s’ha demostrat l’efecte net positiu d’obrir-se un país al comerç internacionalquan el preu mundial se situa per sota del d’autarquia. Repetiu l’anàlisi per al cas en què almercat del bé Y el preu mundial se situés per sobre del d’autarquia. Suggeriment: compro-veu que el país es convertiria en exportador i que els guanys en l’excedent dels productorscompensarien de molt les reduccions en l’excedent dels consumidors.

9. Analitzeu els efectes de la imposició d’un preu màxim inferior al que seria el preu d’equi-libri de mercat.

10. En el text s’analitzen els efectes d’un impost quan l’obligació legal d’ingressar-lo a Hi-senda recau sobre el venedor. En altres casos (com traspassos patrimonials) correspon al com-prador. Realitzeu l’anàlisi sota aquest nou enfocament. Advertiment: no us sorprengueu pelsresultats: les lleis són les lleis i les forces econòmiques són les forces econòmiques.

Bibliografia

Bibliografia bàsica

Lipsey, R.; Harbury, C. (1992). Principis d’economia (2a ed., cap. 1 a 10). Barcelona: Vi-cens Vives.

Schiller, B. (1994). Principios esenciales de economía (cap. 1 a 3). Madrid: McGraw-Hill.


Wonnacott, P.; Wonnacott, R. (1992). Economía (4a ed., cap. 1 a 5). Madrid: McGraw-Hill.

Bibliografia complementària

Fischer, S.; Dornbusch, R.; Schmalensee, R. (1992). Economía (2a ed., cap. 1 a 4). Ma-drid: McGraw-Hill.

Lipsey, R. (1992). Introducción a la economía positiva (12a ed., cap. 1 a 7). Barcelona: VicensVives.

Phelps, E. (1985). Economía política: un texto introductorio. Barcelona: Antoni Bosch.

Stiglitz, J. (1993). Economía (cap. 1 a 7). Barcelona: Ariel.

Tugores, J.; Ayerbe, J.; Carrasco, C.; Colom, A.; Fluvià, M. (1992). Introducción a laeconomía. Problemas y cuestiones (2a ed., cap. 1 a 2). Barcelona: Vicens Vives.

Tugores, J. (1995). Economía internacional e integración económica (2a ed., cap. 1 a 3). Ma-drid: McGraw-Hill.

teoria.0809.tema1 micro

Documents