Ano IX– Nº 64 Junho 2011

Cursos de catalão Com certificado oficial

Veja os diversos niveis e datas na nossa Web

www.catalonia.com.br Informações:

curs@catalonia.com.br

Cantinho dos Leitores (pág.12-14)

Nossos endereços para contato: Para contatar conosco podem utilizar-se dos seguintes endereços: info@catalonia.com.br - para assuntos de caráter geral, srosanas@catalonia.com.br – para perguntas sobre temas culturais, curs@catalonia.com.br – quando relacionado com o curso de catalão, e o cozinha@catalonia.com.br – se relacionado com os eventos gastronômicos. Ou ainda mediante o telefone (11) 5549-3840.

Noticias: da “Associação Cultural Catalonia” e outras

(pág.11)

Raconet dels Lectors (pág.12-14)

Noticies: de l’“Associação Cultural Catalonia” i d’altres

(pág.11)

Cursos de català Amb certificat oficial

Vegeu-ne els diferents nivells i dates a la nostre Web

www.catalonia.com.br Informacions:

curs@catalonia.com.br

FESTES I TRADICIONS El Corpus de Sang— O Corpus Sangrento Els segadors— (Os ceifadores) De cançó popular a himne nacional De música popular a hino nacional

(pág.2-4)

Història de la barretina História da “barretina”

(pág.5-10)

Els segadors (Os ceifadores) De cançó popular a himne nacional

L’himne nacional de Catalunya, Els segadors, és una

cançó popular que relata l'enfrontament que va tenir lloc els anys 1639 i 1640 entre els

catalans i les tropes castellanes. La cançó, que va esdevenir

himne nacional de Catalunya a partir de la seva àmplia difusió a finals del segle XIX, ha anat

experimentant canvis en la seva lletra i melodia a mesura que

s'acceptava popularment.

Relat del Corpus de Sang Els Segadors és una cançó

popular catalana que va néixer arran dels fets històrics de

1639, quan la població catalana, majoritariament pagesos, va

plantar cara als soldats de Felip IV.

Les causes d'aquest enfrontament es troben en els excessos comesos pels anomenats "tercios", les tropes castellanes que s'hostatjaven en territori català, durant la guerra que els havia enfrontat amb França en la campanya del Rosselló i que culminà amb la reconquesta de Salses. Tal com diu la cançó, els soldats passaven per “viles i llocs, assolant-ho tot, fent malbé el menjar i la beguda, violant donzelles, cremant alguna església i fins i tot, cometent algun assassinat."

Corpus de Sang

Quadre del Corpus de Sang

La partitura

Cartell

O hino nacional da Ca-talunha, Els Segadors, é u-ma canção popular que rela-ta o enfrentamento aconte-cido nos anos 1639 e 1640 entre os catalães e as tropas castelhanas.A canção, que transformou-se em hino na-cional da Catalunha a partir de sua ampla difusão no fi-nal do século XIX, teve algu-mas mudanças , na sua letra e na sua melodia, a medida que era aceita popularmen-te.

Relato do Corpus San-grento

Els Segadors é uma canção popular catalã que nasceu por conta dos acontecimen-tos de 1639, quando a po-pulação catalã, em sua mai-oria camponeses, enfrentou os soldados de Felipe IV.

O que motivou este confron-to foram os excessos come-tidos pelas tropas castelha-nas denominados “tercios”, que se hospedaram no terri-tório catalão, no transcurso de seu confronto com a França na campanha do Rosselhon e que culminou com a conquista de Salses.

Como narra a canção, os soldados

L’actitud bel�ligerant de les tropes castellanes contra la població catalana provocà els avalots dels segadors que, el dia de Corpus, es trobaven a Barcelona per ser contractats per a la sega. Aquests violents esdeveniments són coneguts popularment amb en nom de "Corpus de Sang". El poble es revoltà enfront la deixadesa del rei, que feia orelles sordes davant les queixes que li arribaven. La revolta culminà amb l’homicidi del Virrei de Catalunya, comte de Santa Coloma, i la declaració de guerra per part del rei Felip IV. La Guerra dels Segadors (1640-1659) suposà l’aliança de Catalunya amb França, tot i que aquest país acabaria retirant el seu suport a la causa catalana a canvi de la incorporació dels territoris nord-catalans. Amb el Tractat dels Pirineus (1659) es va constatar, finalment, que la veritable perdedora d'aquella guerra era Catalunya. De cançó popular a himne nacional Els Segadors és un romanç popular que es va difondre amb finalitats propagandístiques, per donar a conèixer els fets esmentats i fer una crida a la resistència contra les tropes reials. El text actual, però, és diferent de l'original i es basa en el que apareixia al Romancerillo catalán de Manuel Milà i Fontanals, publicat l'any 1882. 10 anys més tard de la seva publicació, Francesc Alió li va posar música, però enlloc de basar-se en la melodia original, va adaptar una cançó popular de la Plana de Vic que també parlava d’uns segadors. Alió també canvià el primer hemistiqui del primers vers (“Ai, dit xosa Catalunya” fou substituïda per “Catalunya, comtat gran”) i hi afegí un refrany nou, obra d’Ernest Moliné i Brasés (“Bon cop de falç!”).

passavam por “vilas e lugares, asso-lando tudo, estragando comida e be-bida, violando as donzelas, queiman-do grejas e cometendo até alguns as-sassinatos.”

A atitude beligerante das tropas cas-telhanas contra a população catalã provocou a revolta dos Segadores que, no dia de Corpus Christi, encon-travam-se em Barcelona contratados para ceifar o trigo. Estes aconteci-mentos violentos são conhecidos po-pularmente como “Corpus de Sang” ou Corpus Sangrento. A população revoltou-se diante do abandono do rei, que se fazia de surdo perante às reclamações que lhe chegavam. A re-volta culminou com o assassinato do Vice rei da Catalunha, conde de Santa Coloma, e a declaração de guerra por parte do rei Felipe IV.

A guerra dos segadores(Ceifeiros) (1640-1659) trouxe consigo a aliança da Catalunha com a França, apesar de que este país acabaria retirando seu apoio a causa catalã em troca da incorporação dos territórios da Cata-lunha do norte. Com o tratado dos Pi-rineus (1659) ficou evidente que quem de fato perdeu aquela guerra foi a Catalunha.

De canção popular a hino nacional

Els Segadors é um romance popular que propagou-se com o intuito de di-vulgar os fatos citados, e assim fazer uma convocação à resistência popular contra as tropas reais. O texto atual, contudo, é diferente do original e fun-damenta-se no que aparecia no Ro-mancerillo catalán de Manuel Milà i Fontanals, publicado no ano 1882. Dez anos após sua publicação, Fran-cesc Alió colocou-lhe a música, mas no lugar de tomar como base a melo-dia original, adaptou uma canção po-

Cap al 1897, Els Segadors ja s'havia convertit en himne nacional català, sobretot gràcies a la difusió que en van fer Catalunya Nova i l’Orfeó Català, que la van tornar a popularitzar entre el poble. L’any 1899, Emili Guanyavents va reescriure definitivament lletra per tal d’adaptar-la de nou a la melodia original. Anys després, durant la II República (1931-1939), encara es cantaven les dues versions: l’Ofeó Gracienc (progressista) cantava la lletra de Guanyavents, i l’Orfeó Català (més conservador) seguia el text de la cançó tradicional. Durant la dictadura franquista, l’himne, igual que la llengua i altres elements pertanyents a la cultura catalana, van ser prohibits i només cap al final de la dictadura es va poder sentir Els Segadors en alguna acció aïllada del Front Nacional de Catalunya. Després de la mort de Franco, la cançó començà a visualitzar-se altra vegada i també a difondre’s novament. El 25 de febrer de 1993, la Generalitat de Catalunya promulgà una llei que reconeixia com a himne nacional de Catalunya la cançó popular Els Segadors en la versió de Francesc Alió i el text d’Emili Guanyanvents. L'any 2005, per encàrrec del Govern de la Generalitat, el compositor Ros Marbà va harmonitzar de nou la cançó. Text: Redacció festes.org

da Plana de Vic que também falava de uns segadores. Alió mudou também o primeiro verso (“Ai, ditxosa Catalunya” foi substituído por “Catalunya, comtat gran”) e ainda acrescentou um novo refrão , obra de Ernest Moliné i Brasés (“Bon cop de falç!”). No no1897, Els Segadors tinha-se con-vertido já no hino nacional catalão, de-vido principalmente à difusão feita por Catalunha Nova e o Orfeó Català, que a popularizou novamente entre o po-vo. No ano 1899, Emili Guanyavents reescreveu definitivamente a letra a fim de nsssidtibadstateinfospeller-la novamente à melodia original. Anos depois, durante a II República (1931-1939), ainda eram cantadas as duas versões: O Orfeó de Gràcia (progressista) cantava a letra de Guanyavents e o Orfeó Català (mais conservador) seguia o texto da canção tradicional. No transcurso da ditadura franquista, o hino, assim como a língua e outros elementos relacionados com a cultura catalã, foram proibidos e somente nos finais da ditadura pode-se ouvir Els Segadors em alguma ação isolada da Frente Nacional de Catalunha. Após a morte de Franco, a canção voltou a a-parecer sendo difundida novamente. Em 25 de fevereiro de 1993 a “Generalitat de Catalunya” promulgou uma lei que reconhecia, como hino na-cional da Catalunha a canção popular Els Segadors na versão de Francesc Alió e o texto de Emili Guanyavents. No ano de 2005, por encargo do Go-verno da Generalitat, o compositor Ros Marbà harmonizou novamente a can-ção. Texto: Redação festes.org Versão: Miquel Serra Rosanas

Història de la barretina Es considera com a molt versemblant que l’origen de la barretina estigui en el cofat de forma cònica utilitzat pels antics pobles de l’Àsia Menor, més concretament a Frígia, regió d’influència grega a l’actual Turquia. Entenem per barretina el barret en forma de bossa amb final semicircular destinat a cobrir el cap. La mida i el color són variables segons els llocs i els temps. És feta de punt d’agulla molt espès o de teixit del tipus qualificat de piteu o de màrrega, folrada o no, i de vegades amb gira i amb borla. L’ús de la barretina fou general a tots els ports mediterranis. Als baixos relleus relatius a les victòries de Ramsès I (1430-1380 A.C.), esclaus i presoners porten la barretina de la marineria mediterrània. Monedes trobades a la necròpolis fenícia de Màlaga porten figures amb la gorra frígia. Probablement la barretina fou introduïda a Catalunya abans de la colonització grega, concretament de mans dels fenicis, però molt possiblement foren els grecs que amb la colonització de la costa empordanesa, i des d’allí, seguint el curs del riu Fluvià, anirien introduint-la cap a les valls pirinenques fins a expansionar-la arreu de Catalunya. No deixa de ser curiós que el principal centre productor de barretines hagi estat precisament Olot, situat a la vall alta del Fluvià. Els romans donaven a la gorra frígia el nom de pileus, denominació que era aplicada a d’altres barrets i cofadures. A Catalunya també s’havia donat a la barretina el nom de pilotxa, mot despectiu que es donava quan el teixit resultava pilós. Encara avui a Sardenya s’anomena piluja o barreta a la barretina.

História da “barretina” E bem possível que a origem da “barretina” tenha relação com o gorro de forma cônica utilizado pelos antigos povos da Ásia Menor, mais concreta-mente a Frígia, região de influência grega na atual Turquia. Entendemos por “barretina” o chapéu em forma de bolsa com um acabamen-to semicircular destinado a cobrir a ca-beça. O tamanho e a cor variam con-forme os lugares e as épocas. É confe-cionada de tricô muito espesso ou de tecido denominado “pitéu” ou de “màrrega”, forrada ou não, e algumas vezes com dobra e com uma borla. O uso da “barretina” foi geral em todos os portos do mediterrâneo. Nos baixos relevos relativos às vitórias de Ramsés I (1430-1380 A.C.), escravos e prisio-neiros usam a “barretina” da marinha mediterrânea. Moedas encontradas na necrópole fení-cia de Málaga trazem figuras com a gorra frígia. Ë bem provável que a “barretina” te-nha sido introduzida na Catalunha an-tes da colonização grega, concreta-mente através dos fenícios, mas possi-velmente tenham sido os gregos que, com a colonização da costa do Empor-dà, e dali, seguindo o curso do rio Flu-vià, iriam introduzindo-a para os vales do Pirineu até expandir seu uso por to-da a Catalunha. Não deixa de ser curioso que o princi-pal centro produtor de “barretines” te-nha sido precisamente Olot, situada no alto do vale do Fluvià. Os romanos deram à gorra frígia o no-me de “pileus”, denominação aplicada também a outros chapéus e gorros. Na Catalunha também denominou-se a “barretina” como “pilotxa”, termo de-preciativo dado quando o tecido apre-sentava pelugem. Ainda hoje na Sar-denha tem o nome de “piluja” ou “barreta”.

Els romans van establir el costum de donar la gorra frígia als esclaus quan se’ls alliberava i es va convertir en símbol de llibertat. Molt posteriorment i per aquest motiu, seria adoptada pels lluitadors de la Revolució Francesa. El primer document gràfic conegut de la barretina és del cartògraf mallorquí Jafuda Cresques, jueu convers que adoptà el nom cristià de Joan Ribes. Es tracta d’una carta de navegació amb la barca del patró Jaume Ferrer, a on els tripulants porten barretina (1375-1377). Al retaule gòtic de la Coronació de Sant Pere (1411), del pintor Lluís Borrassà, a l’església de Sant Pere de Terrassa, hi figuren pescadors cofats inequívocament de barretines. Del mateix autor hi ha el retaule del Calvari de l’altar de Santa Clara a Vic a on hi ha la figura d’un jueu amb barretina que li cau endarrere. Ferran I (1380-1416) va dictar lleis obligant als jueus a portar una mena de barretina. Val a dir que aleshores, al regne d’Aragó, només quedaven jueus a Mallorca i pot ésser per aquest motiu que no existeixen vestigis d’aquesta penyora a l’illa, car, possiblement els mallorquins van deixar d’utilitzar-la per no ésser confosos per jueus. En canvi, sí era utilitzada a Menorca i Eivissa. La cita documental més antiga de la barretina més o menys tal i com avui la coneixem- es refereix a unes festes de la Reina del Catai, una mena de carnestoltes celebrat al Born l’any 1647, al qual hi aparegué un personatge amb barretina de traginer. La barretina era generalment de confecció domèstica a punt de mitja, i va anar adoptant diverses formes i colors al llarg de la història i en funció de la professió, estatus social i condició civil de llur portador.

Os romanos estabeleceram o costume de dar a gorra frígia aos escravos quan-do era libertados, convertendo-a assim em símbolo da liberdade. Posteriormen-te e pelo mesmo motivo, seria adotada pelos que lutaram na Revolução Fran-cesa. O primeiro documento gráfico conheci-do da “barretina” é do cartógrafo de Mallorca, Jafuda Cresques, judeu con-vertido que adotou o nome cristão de Joan Ribes. Trata-se de uma carta de navegação com a barca do patrão Jau-me Ferrer, na qual os tripulantes usam a “barretina” (1375-1377). No retábulo gótico da Coroação de São Pedro (1411), do pintor Lluís Borrassà, na igreja de São Pedro de Terrassa há pescadores usando “barretines”. Do mesmo autor há o retábulo do Calvário do altar de Santa Clara em Vic onde encontra-se a figura de um judeu com a “barretina” caída para trás. Ferran I (1380-1416) ditou leis obri-gando os judeus a usar uma espécie de “barretina”. Vale ressaltar que naquela época, no reino de Aragão, somente restavam judeus em Mallorca e prova-velmente por este motivo não existem vestígios desta indumentária na ilha. É possível que os mallorquinos tenham deixado de utilizá-la para não ser con-fundidos com judeus. Contudo era utili-zada em Menorca e Eivissa. A citação documental mais antiga sobre a “barretina” (mais ou menos tal e co-mo é conhecida hoje) é referente as festas da Rainha do Catai, uma espécie de carnaval celebrado no Born no ano 1647, onde apareceu um personagem com a “barretina” de carreteiro. A “barretina” era geralmente de confec-ção doméstica de tricô, e foi adotando diversas formas e cores ao longo da história em função da profissão, status social e condição civil de seu portador.

Just abans de la Guerra Civil, la barretina era a Barcelona ciutat distintiu de camàlics i moços de corda. Als anys cinquanta del segle XX encara a Les Guilleries la barretina musca era signe de senyor o d’amo, i la roja, de servent o de moço. Es coneixen, doncs, diferents varietats de barretines: les llargues -de fins a nou pams-, usades als Pallars i al Ripollès a les darreries del S.XIX i començaments del segle passat; o les barretines més curtes, que atorgaven una elegància més senzilla, vermelles i pròpies de la zona costanera i que al pla de Barcelona perdien la rojor més intensa pròpia de les contrades de tramuntana, per adoptar un color roig morat que hom anomenava barretina brisa, i que tenia una llargada de tres pams aproximadament. Era comuna a la Barcelona del S.XIX. Terra endins s’escurçava fins als dos pams. Els homes de més edat la solien portar morada als Pallars (Gorra Musca), i es reservava per a festes i cerimònies, mentre que els més joves la duien vermella (Gorra Roia); l’una i l’altra graciosament plegades damunt del front, o de costat, segons l’edat i el gust de cadascú, doncs la manera de portar-la gairebé sempre caracteritzava els trets psicològics de l’individu que la portava.

Na época anterior Guerra Civil, a “barretina” era, na cidade de Barcelona o que identificava os carregadores. Nos anos cinqüenta do século XX nas Guilleries a “barretina” arroxeada era símbolo de senhor ou de dono, e a ver-

melha, de servo ou de moço. São conhe-cidos, portanto, diver-sas variações da “barretina”: as longas (com até nove pal-mos), usadas no Pal-lars e Ripollès no final do S.XIX e início do século passado; ou as “barretines” mais cur-tas, que davam uma elegância mais sim-ples, vermelhas e próprias da zona cos-teira e que na planície de Barcelona perdiam o vermelho mais in-tenso próprio dos lo-cais de tramontana, para adotar uma cor

vermelho arroxeado que era denomi-nada “barretina brisa”, e que tinha um comprimento de três palmos aproxi-madamente. Era comum na Barcelona do Séc.XIX. Terra adentro encurtava-se até os chegar a dois palmos. Os homens mais idosos no Pallars a usavam na cor roxa (Gorra Musca), e era reservada para festas e cerimô-nias, enquanto que os mais jovens a usavam na cor vermelha (Gorra Roia); uma e outra graciosamente dobradas para a frente , ou de lado, dependendo da idade ou gosto de cada um, já que a forma de usá-la quase sempre carac-terizava os rasgos psicológicos do indi-víduo que a utilizava. Na Garrotxa na Vall de Camprodon a “barretina”roxa era reservada para o luto, e a vermelha (na Garrotxa) era sinônimo de camponês pobre, enquan-to a musca ou lilás era usada pelos de

A la Garrotxa i a la Vall de Camprodon la barretina morada es reservava per guardar dol, i la vermella -a la Garrotxa- era sinònim de pagès pobre, mentre que la musca o lila la portaven els de casa rica. A la Ribagorça eren comunes la barretina musca –tenyida- o la parda –del color natural de la llana. La barretina era pròpia de mariners, pescadors i peixaters, camàlics, carreters, bovers de camp, camperols, treballadors del bosc, mestres d’obres, etc. En molts d’aquests oficis la barretina requeria ser llarga, de les anomenades de tres quartans, que a part de protegir del fred, oberta en tota la seva extensió, la barretina servia per a protegir el clatell, l’espatlla, l’esquena o el propi cap, segons el cas, quan calia estibar les feixugues càrregues en un temps en què no hi havia d’altres mitjans per a traginar-les. Això no obstant, les diferents varietats de barretines han conviscut per diverses raons al llarg del temps. Hi ha documentat l’ús de la barretina llarga, molt llarga i morada, plegada plana a la Barcelona del 1854. També barretines llargues a la mateixa ciutat que finien amb borleta al capdavall (any 1820). A la vall de Benasc empraven una varietat de barretina anomenada “gorra larga” d’elaboració domèstica, amb fil de llana dels ramats propis i de color bruna (negre natural) o tenyida de musc (lilat fosc), per a ús diari, alternant-la amb el capell (barret) negre d’amples ales, que lluïen en les

casa rica. Na Ribagorça eram comuns a “barretina” lilás (tingida) ou a parda da cor natural da lã. Era usada por marinheiros, pescado-res e vendedores de peixe, carregado-res, carreteiros, boiadeiros, campone-ses, trabalhadores do bosque, mes-

tres de obras, etc. Em muitos destes ofí-cios a barretina reque-ria ser comprida, de-nominada de três “quartans”, que além de proteger do frio, a-berta em toda sua ex-tensão, servia para proteger o pescoço, as costas, e a própria ca-beça, dependendo do momento, quando era necessário carregar no ombro as cargas numa época na qual não ha-via outros meios para transporte. Mesmo assim, os dive-

ros tipos de barretinas tem convivido por vários motivos ao longo dos tem-pos. Tem sido documentado o uso da bar-retina comprida, muito comprida e ro-xa, dobrada e plana na Barcelona de 1854 e também barretinas compridas que terminavam com uma borla na ponta (ano 1820). No vale de Benasc utilizavam uma va-riação de barretina denominada “gorra larga” de elaboração domésti-ca, com fio de lã dos rebanhos pró-prios e de cor escura (negra natural) ou tingida de “musc” (violeta fosco), para uso no dia a dia, alternando-a com o chapéu (barret) negro de abas largas, que ostentavam nas festas e cerimônia. Nas terras de Girona, no S. XIX a bar-retina de uso habitual era comprida e vermelha.

Jacint Verdaguer

barretina d’ús habitual era llarga i vermella. Al S.XVIII a Eivissa era comuna la barretina amb borleta al cim. A les Terres de Ponent l’any 1840 es coneix que a Guissona es portaven barretines morades i llargues, de forma arrodonida i penjant vers un costat o endarrere. A Lleida ciutat, el mateix any, tenim documentat un casament a on el nuvi portava barretina morada, no molt gran i plegada cap endavant, com les que es portaven a Tarragona a les darreries del S. XVIII. La barretina curta, més moderna, el jovent la solia portar en forma de cresta, mentre que els més amants de la rauxa la portaven en forma de niu. L’ús de la barretina era general a tot Catalunya als S.XVIII i XIX, va desaparèixer del nostre paisatge rural i valls pirinenques durant la primera meitat del segle passat, llevat d’alguns indrets –els que menys- a on ho va fer durant la segona meitat del segle XX. La barretina, avui, podem afirmar que és encara viva malgrat haver quedat, en bona mesura, relegada a un paper testimonial i folklòric. Així doncs avui és usada per galejadors i trabucaires, a les caramelles, als tres tombs, pastorets i pessebres vivents –sense oblidar el tió de Nadal-, colles de sardanes, geganters, pelegrinatges, manifestacions reivindicatives diverses, manifestacions esportives i, com no, les espontànies sortides als camps de futbol. La Confraria Barretinaire promou l’ús cívic de la barretina a d’altres activitats més quotidianes com són les sortides amb bicicleta que semanalmente

No Séc.XVIII em Eivissa era comum a barretina com uma borla na ponta. Nas Terras de Poente, no ano 1840,

sabe-se que em Guissona usavam barretinas roxas e compridas de formato arredondado e pendendo-para um lado ou para trás. Na cidade de Lleida, no mesmo ano, temos documentado um casa-mento no qual o noivo usa barretina roxa, não muito comprida e dobra-da para frente, como as usadas em Tarragona a finais do Séc. XVIII.

A barretina curta, mais moderna, os jovens acostumavam usá-la em forma de crista, enquanto que os mais tradi-cionais a usavam na forma de ninho. O uso da barretina era geral em toda Catalunha nos Séc.XVIII e XIX, e des-pareceu da nossa paisagem rural e vales do Pirineu ao longo da primeira metade do passado século , salvo em alguns lugares, onde isso aconteceu ao longo da segunda metade do sécu-lo XX. Atualmente podemos afirmar que a barretina é ainda viva apesar de ter sido, em grande medida, relegada a um papel testemunhal e folclórico. Portanto é usada por “galejadores e

trabucaires” (pessoas que disparam trabuco e outras armas de fogo nas festas), nas “caramelles”(cantigas populares nas festas de páscoa), nos “três tombs” (festas realizadas por Santo Antonio e nos “pastorets” (reconstituição folclórica dos acontecimentos do Na-tal) e presépios vivos sem

esquecermos o “tió de Nadal”-, gru-pos sardanistas, carregadores de bo-necos gigantes, romarias, manifesta-ções

El Tió

organitzen per Barcelona, o les caminades populars –generalment de muntanya- en què hi participem. Així com en d’altres esdeveniments de caire cultural i lúdics. Sempre amb el “Fair Play” que ens caracteritza i buscant la complicitat de la gent i sobretot la normalització d’un fet que a ningú ha d’estranyar; que a Catalunya hi hagi gent que porti barretina. La nostra modesta aportació al món de la barretina ens permet garantir un futur a aquesta penyora tan nostra que ha esdevingut al llarg de la història un símbol que hom identifica amb Catalunya. És potser el símbol més simpàtic i senzill de tots els que tenim, i és per això que la Confraria el promou i en demana un ús cívic, respectuós i responsable.

reivindicativas diversas, manifestações esportivas e até nas invasões espon-tâneas de torcedores nos campos de futebol. A “Confraria Barretinaire” promove o uso cívico da barretina em outras ativi-dades mais quotidianas como: passeios com bici-cleta que semanalmente

organizam por Barcelona, ou as cami-nhadas populares (em geral na mon-tanha) nas quais participam. Assim como em outros acontecimentos de caráter cultural ou lúdico . Sempre com o “Fair Play” que os caracteriza e procurando a cumplicidade entre as pessoas e principalmente a normali-zação de um fato que não deve estra-nhar a ninguém; que na Catalunha haja gente usando barretina. Nosso modesto aporte no mundo da barretina nos permite garantir um fu-turo a esta prenda tão nossa que tem sido ao longo da história um símbolo que identificamos com a Catalunha. É talvez o símbolo mais simpático e simples de todos que temos, e é por isso que a Confraria o promove o seu uso cívico, respeitoso e responsável. Texto extraído do site Confraria Barretinaire www.barretina.cat Versão: Miquel Serra Rosanas

“Caramelles”

Noticies de l’“Associação Cultural Catalonia”

La Revista Auriga Ronda Universitat, 7, 3r. 4a 08007 Barcelona Telèfon: 934123294 Fax: 934126871 www.auriga.cat nissagacatalana@gmail.com

Ens informa de la publicació d’aquest llibre que en les seves 548 pàgines, conté les semblances de 165 persones que, al llarg dels segles, han dedicat l’atenció al món clàssic, en el sentit ampli, incloent-t’hi la filologia, l’arqueologia, la història, l’arxivística, la filosofia, el pensament polític o la sociologia, arreu de les terres de parla catalana.

====================== JAZZ—RUMBA A casa nostre

SI VOLEU VEURE I ESCOLTAR LA MÚSICA DEL COMPOSITOR I PIANISTA IVAN SANTAEULÀRIA, un cop en el google clicar: Youtube pianista ivan santaeularia i podreu veure i escoltar un concert de piano a 4 mans de Boogie-rigi durant el festival de jazz de Roses, un concert de Toma4 o el Chamaleon Project amb les Chamaleon Sessions de Via Layetana de Barcelona. Si cliqueu Toma 4 Jamboree podreu veure un dels seus concerts de jazz en el Jamboree. Si voleu veure imatges del seu grup de FUNKY JAZZ clicar Esther Ambrós Funky Jazz la cova del drac. Per veure el seu grup de RUMBA clicar: CHAKATAGA SALA APOLO.

Noticias da “Associação Cultural Catalonia”

A Revista Auriga Ronda Universitat, 7, 3r. 4a

08007 Barcelona Telèfon: 934123294

Fax: 934126871 www.auriga.cat

nissagacatalana@gmail.com Informa do lançamento deste livro o qual nas suas 548 pági-na, contem as biografias de 165 pessoas que, ao longo dos séculos, dedicaram à atenção

ao mundo clássico, num sentido amplio, incluindo a filologia, a arqueologia, a his-tória, a arquivistica, a filosofia, o pensa-mento político ou a sociologia, ao longo das terras de fala catalã.

===================== JAZZ—RUMBA Na Catalunha

PARA OS QUE QUEREM CONHECER A MÚSICA DO COMPOSITOR E PIANISTA IVAN SANTAEULÀRIA, entrando no Google: Youtube pianista ivan santa-eularia e poderão ver e ouvir um concerto de piano a 4 mãos de Boogie-rigi durante o festival de jazz de Roses, um concerto de Toma4 ou o Chamaleon Project com as Chamaleon Sessions de Via Layetana de Barcelona. Clicando em Toma 4 Jamboree poderão ver um dos seus concertos de jazz no Jamboree. Caso quiser ver imagens de seu grupo de FUNKY JAZZ clique em Esther Ambrós Funky Jazz la cova del drac. Para ver seu grupo de RUM-BA clique em : CHAKATAGA SALA APOLO.

==========================

web:www.catalonia.com.br

TARRAGONA ES PREPARA COM A

CAPITAL DE LA CULTURA CATALANA

2012

TARRAGONA SE PREPARA PARA SER A

CAPITAL DA CULTURA CATALÃ 2012

Outras noticias em: web:www.catalonia.com.br

web:www.catalonia.com.br

La responsabilitat, pel contingut d’aquest

apartat del nostre butlletí es tan sols i

exclusivament, de l' assignant del text.

_____________________

CATALUNYA AVUI La reacció dels partits a la sentencia del TC, com molt be diu En Salvador Cardús i Ros: www.salvadorcardus.cat/

“s’entén perquè, ..., aquest final posa al descobert les vergonyes de la política catalana dels darrers trenta anys, entestada a fer-nos creure allò que no existia.

No: constitucionalment no som una nació, i per tant l’Estat espanyol no pot ser plurinacional.

No: no tenim cap mena de sobirania reconeguda i per tant, la sentència no la pot posar en entredit.

No: no hi ha hagut mai cap pacte formal entre Catalunya i Espanya, perquè Espanya és un Estat que només signa pactes amb altres subjectes polítics internacionalment reconeguts, és a dir, amb altres Estats.

El gran drama actual de la política catalana és que s’ha desenvolupat sobre una gran mentida fundacional”.

Però la reacció del poble, hauria d’esser contra els seus politics,

l’eufemisme “el dret a decidir” ha de canviar per el “dret d’independència”. Res hi ha de tan utòpic com esperar entendres amb Castella i amb

qualsevol que vulgui ser “español”. Em de buscar un LÍDER que ens dirigeixi vers aquest final... i ràpid,

doncs a cada dia que passa la cosa es posa pitjor. I, ara, es l’hora S’han fet ja una infinitat d’estudis valorant, l’espoliació fiscal actual i els

efectes econòmics d’un possible independentisme unilateral. Vegeu entre d’altres: http://www.directe.cat/noticia/159289/el-ccn-proposa-un-tancament-de-caixes-a-compte-del-deute-del-fons-de-competitivitat (veure també l’estudi en pdf) i encara L'espoliació fiscal als Països Catalans Per a veure la presentació des d'Internet o baixar-vos el fitxer (4 MB) cliqueu aquí mateix.

Cantinho dos Leitores Raconet dels Lectors

A responsabilidade, pelo conteúdo deste

apartado do nosso boletim é única e exclusiva-

mente, do assinante do texto.

Recentment la Seu del Col�legi d'Economistes de Catalunya ha estat (segons el digital Directe!cat de Diumenge, 12 de juny de 2011 www.directe.cat/noticia/160200/ )l'escenari de presentació del llibre: Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència (Ed. Pòrtic). Segons el digital citat:

“El llibre, dels doctors en economia i professors de la Universitat Pompeu Fabra Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, ha estat presentat pel degà del Col�legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas i per l'autor del pròleg Antoni Serra Ramoneda, expresident de Caixa Catalunya. En el transcurs de l'acte els dos autors, Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, han analitzat alguns efectes econòmics que podria tenir l'inici d'un procés cap a la independència de Catalunya.

Una de les premisses de la que els autors parteixen és que, més enllà d'un hipotètic boicot del productes i les empreses catalanes a Espanya, no hi hauria altres conseqüències per l'economia catalana i que les institucions, òrgans reguladors, marc jurídic i financer seguirien funcionant amb tota normalitat, d'acord amb la voluntat de la societat catalana de continuar a la Unió Europea i a la moneda única, sent una economia oberta, desenvolupada i integrada en el procés globalitzador. Els efectes socioeconòmics A l'hora d'analitzar els efectes socioeconòmics d'aquest possible boicot des d'Espanya cap a una hipotètica Catalunya independent cal distingir, segons els autors, entre el boicot que podrien portar a terme les persones i el de caire empresarial. Per Modest Guinjoan, el boicot de les persones "és emocional, limitat en el temps i s'acaba focalitzant en uns quans productes representatius per la qual cosa els seus efectes són limitats". Com a exemple, els autors han citat les diverses campanyes de boicot al cava que van tenir un impacte global relativament moderat i concentrat en el temps.

Per altra banda, Modest Guinjoan ressalta que el boicot per part de les empreses seria molt menor bàsicament perquè, d'una banda, la dependència de l'economia catalana de la d'Espanya s'ha anat reduint progressivament i, de l'altra, perquè "les empreses prenen decisions racionals i ningú a una empresa està disposat a pagar més si no hi ha bones raons que ho justifiquin".

Per a Xavier Cuadras si es produís una reacció simètrica de boicot per part de la societat catalana això produiria una substitució de certs productes importats d'Espanya per productes del país, el que compensaria, tot i que només en una petita part, els perjudicis del boicot a les empreses catalanes.

L'estudi analitza un hipotètic boicot en el que es podria dir el període de transició cap a la independència donat que d'aquí a 30 anys, per exemple, ningú parlarà de boicot. La quantificació del boicot Sectorialment, les empreses més afectes serien les que venen a consumidors finals, tot i que també es veurien afectades les empreses proveïdores d'aquestes empreses. Per contra, les empreses que operen únicament en un mercat local i les de serveis es veurien menys afectades. Per

a Xavier Cuadras "al cap i a la fi, el grau d'afectació del boicot en les empreses dependria de l'exposició de les mateixes al mercat espanyol". Xavier Cuadras explica que en el cas, a títol d'exemple, que el boicot fos del 40% per part dels consumidors i del 20% per part de les empreses, el descens del PIB català se situaria en el 4%. Xavier Cuadras fa palès que, tenint en compte que dèficit fiscal de Catalunya està establert en un 9-10%, el resultat final seria que l'economia catalana no experimentaria cap sotragada, ans el contrari. Els càlculs d'aquests dos investigadores assenyalen que, el boicot hauria d'assolir unes cotes de descens del 80% de les vendes a consumidors i del 50% de les vendes a empreses perquè el descens del PIB català fos equivalent al dèficit fiscal mitjà, estimat a partir dels càlculs dels governs espanyol i català. Una visió estrictament econòmica

El degà del Col�legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas, ha dit en la presentació del llibre, que el Col�legi d'Economistes era el lloc adient per la presentació d'aquest llibre, perquè analitza la viabilitat de la independència des d'una perspectiva estrictament econòmica. Casas destaca el caràcter pioner d'aquesta publicació, que assegura, té la voluntat d'aportar informació de base sòlida a un dels grans debats de la societat catalana. L'autor del pròleg, catedràtic d'economia d'empresa de la UAB, Antoni Serra Ramoneda, ha fet una glosa de l'obra i ha dit que l'actual mètode de finançament ha fracassat perquè la fórmula de càlcul és perversa i "el que ens donen per un costat ens ho acaben treien per un altre". Pel prestigiós economista el llibre és oportú perquè el debat sobre la independència ha deixat de ser tabú i perquè, des de determinats medis, s'ha donat una visió catastrofista de la independència de Catalunya, des d'una perspectiva econòmica, sense cap raonament. Serra Ramoneda ha conclòs la seva intervenció recordant que aquest llibre es continuador del treball que va iniciar un altre il�lustre economista i polític com va ser Ramon Trias Fargas. La discussió sobre la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent ja va sorgir als anys 30 amb el famós article de Cambó "L'endemà de les festes" que va ser contestat per Joan Crexells, un dels intel�lectuals més destacats del nostre país”.

Si doncs econòmicament es viable a que esperem....!!! Senyors politics, prou de pensar en vosaltres mateixos i en la

vostra carrera política,!!! Penseu en Catalunya!, preneu exemple del nostre Barça i treballeu

en equip. Que espereu, que ens prenguin la resta?... que tornem als anys del

feixisme... Ja n’hi ha prou! Fa 72 anys que espero poder viure plenament en català. Vull tornar a la meva terra amb passaport de Catalunya!

Miquel Serra Rosanas