em sent indi - jorgesc.files.wordpress.com€¦ · web viewquan veig una pel.lícula d'indis...

EM SENT INDI

Quan veig una pel.lícula d'indis i vaquers em pose del costat dels indis, encara que els pinten com els més dolents i furtamantes. Generalment, en aquestes pel'lícules hi ha molta agressió per ambdues parts i n'hi moren com a mosques (sobretot d'indis), però jo trobe més justificat, i m'hi solidaritze, el que fan els indis, perquè són els envaïts, els desposseïts de la seua terra i dels seus béns, mentre que els blancs són els invasors, els agressors. En efecte, l'arribada dels europeus a Amèrica fou una enorme desgràcia per a aquells pobles, molts dels quals acabaren desapareixent i de llavors ençà els indígenes han significat ben poca cosa, sotmesos als imperis colonials d'anglesos, francesos, holandesos, portuguesos, espanyols i, finalment, dels ianquis. A hores d'ara han acabat essent, i sense moure's de sa casa, uns destorbs per als projectes expansius de les grans companyies d'explotació dels recursos naturals d'aquell continent, o, dit en altres paraules, els indígenes no compten a l'hora de fer càlculs.

Entre tantes penalitats, però, hi ha alguna gran sorpresa, com el nomenament de la quítxua Nina Pecari com a ministra d'Exteriors del nou govern d'Equador. Aquesta lluitadora de la Confederació de Nacionalitats Indígenes (Pachakutik) s'oposa al Tractat de Lliure Comerç i a la presència dels EUA a la base aèria de Manta, i és una activista a favor dels drets indígenes i de les dones. Al seu nomenament ministerial s'oposaven els de sempre: la dreta! El triomf indigenista a l'Equador assegura la supervivència de les llengües de l'Equador, que ja s'estudien a les escoles, cosa que no passava des que els espanyols posaren llurs botes, amb l'espasa i la creu enlaire, i imposaren l'espanyol. Com que les botes i l'espasa i la llengua amb què dominaren els indis són les mateixes amb què ens subjectaren als valencians, tinc la impressió que el triomf de Nina Pecari és com un triomf nostre.

PREGUNTA: Has trovat molta dificultat a l’hora de llegir el text? T’ha estat fàcil de comprendre?

EXERCICI: Digues si les següents afirmacions són verdaderes o falses:

1. Els blancs invaïren els territoris i els bens dels indis.2. Nina Pecari és la nova Ministra d’Interior d’Equador.

3. La Ministra Nina Pecari és defensora dels drets ingígenes i de les dones.

4. A l’Equador ja no s’estudien les llengües d’aquell país desde que arriba l’espanyol.

"LITRONAS" AL CARRER

Va començar com una moda entre els més joves. Si el preu dels combinats pujava pels núvols a qualsevol barra de bar, era més fàcil comprar botelles d'alcohol en un supermercat i fer barreges de garrafa. L'únic que passava era que canviava el decorat: en lloc dels decorats psicodèlics o minimalistes que orientaven l'estètica de cada bar, ells tenien la nit sencera com a escenari per a la beguda. Cada cap de setmana, milers de places, de raconades, de jardins i parcs es tranformaven en bars improvisats. Bars on joves que tenen entre catorze i vint-i-cinc anys es dediquen a beure. Beuen fins a altes hores de la matinada, mentre es passen la garrafa plena d'alcohol barat.

Ningú no ha dit encara el nombre de joves que practiquen aquest fenomen a l'Estat espanyol, però sembla que es tracta de milions. Aquesta pràctica provoca, evidentment, queixes dels veïnats pels vidres trencats, els enrenous fins a la matinada, i les pixarades als portals. En aquestes gresques nocturnes, en les quals han desaparegut els decorats -qualsevol lloc arrecerat de certes mirades és útil-, arriben gairebé a desaparèixer també les persones. Els adolescents d'un grup amb garrafa i litronas són calcs dels de qualsevol altre grup. Semblen cromos repetits: van vestits d'una manera semblant, parlen amb la mateixa pobresa expressiva, i tenen un únic objectiu: beure.

Han identificat la diversió amb el fet d'omplir-se el cos i la ment d'alcohol. Condormir els pensaments i deixar-se emportar per la confusió que propicia la boirina etílica. Beure fins a perdre el món de vista, les formes de les coses, la percepció de la realitat. A Aragó, Canàries, Cantàbria, Castella i Lleó, Múrcia i València ja existeixen lleis que proven d'aturar la voràgine. Han prohibit el consum d'alcohol a la via pública.

Però l'hàbit continua. L'alcohol s'ha convertit en el millor camí d'evasió per als joves. Els divendres i els dissabtes a la nit esborren la resta de la setmana a glops d'alcohol. Beure els permet escapar dels carrers i la vida que no els agraden. Beure els fa creure que són supervivents, en lloc de nàufrags.


EXERCICI: Digues si les següents afirmacions són verdaderes o falses:

1. Els jóvens que fan garrafales al carrer tenen entre catorze i vint-i-cinc anys.

2. Els veins estàn encantats de que beguen al carrer.

3. A València existixen lleis per a parar el problema.

TECNOLOGIA

Els amics del bon cinema a casa hem anat comprovant com, als comerços del ram, el flamant DVD s'imposa gradualment sobre el vídeo. Els avantatges del nou artefacte són incontestables: major durada i qualitat d'imatge, i també molta més capacitat d'informació. De fet, en cada DVD que comprem hi cap molt més que una pel·lícula. Per exemple, doblatges i subtítols en diversos idiomes.

Els càndids de costum s'havien il·lusionat pensant que, gràcies a aquestes vastes possibilitats, podrien sentir els seus films preferits també en la nostra llengua. Doncs no. De moment la nostra llengua està exclosa de les opcions possibles, almenys en la majoria dels DVD comercialitzats a l'Estat espanyol. Es veu que és massa car. Però no solament la nostra llengua en queda fora. Avui mateix he vist una edició d'El timbal de llauna de Volker Schlöndorff, comercialitzada per Filmax, que ens ofereix només dues opcions lingüístiques: l'anglès i el castellà. Aquesta, pel que es veu, és l'alternativa a la modernitat. El timbal era una coproducció francoalemanya, basada en un text del Nobel Günter Grass i interpretada per grans actors (és a dir, gent que sap pronunciar la ira, la tendresa i l'estupor). L'any 1980 es va estrenar entre nosaltres en versió original alemanya amb subtítols. Eren els bons temps de la cinefília. Ara, gràcies a les meravelles de la tecnología, no podem escoltar una obra mestra ni en la seua llengua ni en la nostra. El futur ja és ací.


EXERCICI: Fes un breu resum, encara que siga en castellà, d’aquest text.

RECOMANACIONS ÚTILS

Per exemple, aquesta: procureu no irritar-vos mai. O, en tot cas, procureu no irritar-vos massa, si és que no ho podeu evitar. Una irritació excessiva, acalorada, equival a allò que els capellans solien dir "ira" i incloïen en la llista dels Set Pecats Capitals. La "ira" resulta antihigiènica. De fet, totes les conductes humanes qualificades de "pecats capitals" han merescut sempre una universal reprovació, però no per atemptar contra qualsevol Llei de Déu, sinó precisament perquè afecten de mala manera la salut de la gent. Examineu-les una a una, i ho comprovareu: La "gola", la "luxúria", la "peresa", l'"avarícia"... Un excés d'"ira" pot produir-vos un atac al cor, una crisi nerviosa, algun desequilibri en el funcionament de la melsa, del fetge o de vés a saber quina altra víscera. Les úlceres d'estómac -¡de segur!- són més efecte que causa de certs comportaments irascibles... Aneu-hi en compte. D'altra banda, generalment, les persones propenses a les crispacions violentes acostumen a proferir crits com ara: "¡Eso es intolerable!" Jo no negue que hi haja coses "intolerables": en realitat, són les "insuportables", categoria especial i molt concreta. Com que el meu natural escèptic m'inclina a la tolerància sistemàtica, m'horroritza l'energumen que ara i adés -políticament, moralment, familiarment (tot és igual)- exclama el vibrant "¡Eso es intolerable!" El tipus, si no queda fora de joc per algun patatús immediat, pot ser perillós: agredeix de seguida. M'agradaria saber com funciona tot això, des del punt de vista clínic. Naturalment, faria la pregunta als metges... ¿Ser "tolerant" o "intolerant" és només una qüestió de glàndules - de les de secreció interna-, congènita, o, si no, com les ideologies arriben a convertir-se en neurosis?


EXERCICI: Fes un breu resum, encara que siga en castellà, d’aquest text.

ARGILAGA ADUSTA (MOLT DIFICIL)

Josep Valor i Gadea, en el bonic llibre “El mas de Planisses” (ed. Setimig), realitza una esplèndida descripció de les muntanyes de Castalla. És una explicació acurada, amb un llenguatge ric, on s'entreté amb les caves de neu, amb els cultius, amb els ramats, i molt especialment amb les persones que treballen en aquell mas de la família Valor, encimbellat a mil metres d'altitud. El testimoni que deixa Josep Valor, nebot de l'escriptor Enric Valor, és el del treball de muntanya, el d'una explotació de secà avui tristament abandonada, quan la funció del llenyataire ja no té sentit, quan el blat sembrat en bancals inversemblants ja no paga la pena de recollir, quan els ceps plantats han envellit sense arribar a donar ni un ver rajolí de vi. Els temps moderns han sentenciat els vells usos agraris dels homes, i com diu Josep Valor: "la terra s'ha tornat improductiva, cal deixar-la; el que fou serra que torne a ser serra...Encara avui les vinyes de Planisses enmig de l'argelagar, trauen cada any dues o tres fulletes d'un verd que passa prompte a vermell, com a recordatori de l'esforç de tota una generació d'homes, dels últims romàntics de l'agricultura".

Els últims romàntics de l'agricultura, és cert. Hi ha alguna cosa de romanticisme encés, d'aventura desesperada en la voluntat de cultivar vessants abruptes, comes improductives, trencacolls inversemblants; hi ha quelcom d'inaudit en escorxar-se la pell abocant-se a la construcció d'aquells bancals que quadricularen l'epidermis de les nostres muntanyes. Sovint ho pense mentre camine per vells camps abandonats, on els ametlers ja fa anys que s'han corsecat, i on tan sols els ramats d'ovelles, esbandint-se per aquelles solanes aclaparades, remosquegen el llistó grisenc i alguna mata de farigola. Però aviat ni els ramats d'ovelles s'entretindran per aquells camins oblidats per la providència i el que fou serra tornarà indefectiblement a ser serra: els bancals solsits i assolats aniran perdent la batalla al davant de l'argilagar, del brost de la carrasca o de l'embranzida dels joves pinatells.

EXERCICI : Aquest text és molt dificil, no et preocupes si no entens moltes coses, jo tampoc entenc algunes paraules, el que vaig a demanar-te és que, com pots observar, hi ha paraules subratllades, demane que les traduïsques al valencià i a més, si són verbs, que em digues l’infinitiu en valencià i la traducció al castellà

LLENGUA ESTÀNDARD I DISCRIMINACIÓ SOCIAL

La llengua estàndard es cultiva a l'escola, on també s'aprén si no és la varietat usada en família.

La formació lingüística d'una persona, és a dir, el conjunt d'habilitats i de recursos que adquireix per a comunicar-se eficaçment, és una part molt important de la seva formació global que proporciona especialment el sistema educatiu. És evident que les possibilitats de promoció i d'ascens socials d'un individu estan en relació directa amb el domini de tota classe de coneixements i d'habilitats entre els quals ocupen un lloc destacat el domini de la llengua referencial, el coneixement de les seves regles, la destresa en el maneig dels seus recursos i la capacitat d'usar-la d'una manera adequada a cada situació. La llengua -això és, la llengua estàndard- és un filtre en l'ascens social que atura els qui no la dominen i impulsa els qui ho fan. Tothom sap la importància que té per a un polític, per exemple, donar una imatge de saber expressar-se amb correcció, propietat, riquesa i fluïdesa; i tothom sap les conseqüències que podria tenir per a la mateixa persona utilitzar una forma verbal errònia (és a dir, no estàndard) o cometre una falta d'ortografia.

Una de les funcions bàsiques d'una llengua -és a dir, d'una llengua estàndard- és, doncs, la funció discriminant. Per això en una comunitat lingüística normal el domini de la llengua és una necessitat i un valor reconeguts per tothom sense discussió.D'aquí es deriva que tothom que visqui en el territori d'aquesta llengua -autòctons o estrangers- estarà motivat per a aprendre-la i assolir-ne un domini com més gran millor, d'acord amb allò que és considerat la norma de prestigi. En canvi a les comunitats amb una llengua subordinada, la funció discriminant és exercida per la llengua dominant.Notem que tant en aquesta qüestió com en moltes altres la llengua dominant actua com a estàndard dels parlants d'una llengua subordinada i assumeix totes les funcions que en d'altres circumstàncies correspondrien a l'estàndard propi. En una comunitat lingüística subordinada, més que les dades sobre el coneixement de la llengua pròpia i el seu ús en tal o tal àmbit, allò que marca i mostra la subordinació és l'exercici de la funció discriminant: basta mirar a quina llengua s'associa realment aquesta funció i quina llengua aprenen i utilitzen els considerats estrangers instal·lats en el territori.


EXERCICI:

ADOLESCENTS I DROGUES

Fa sis anys, els adolescents fumaven, bevien i consumien drogues il·legals en menys proporció que actualment. És preocupant que tot just en arribar als tretze anys el 80% dels nens i nenes ja s'enganxin al tabac i l'alcohol. Sí, nens i nenes, perquè encara no són altra cosa que criatures. Quin món és aquest, doncs, que els adults els estem posant a l'abast? Els uns directament, per interessos lucratius; els altres indirectament, per impotència de lluitar contra els poderosos. Però, d'una manera o de l'altra, tots responsables. Davant de la quitxalla i també davant de la canalla de quinze anys que s'acosta al porro; de la de setze que prova la cocaïna. Només ho fan un 10%, però és que encara són petits. Amb l'edat creix el nombre de consumidors, i creixen les dosis. I a l'oferta s'hi afegeixen les drogues de síntesi, amb la promesa d'un cap de setmana excitant. Tot un entorn ple de riscos que no l'han creat pas ells, que l'hem fet entre tots i que entre tots mantenim. Els uns el fomenten tot fent negoci, els altres el consentim.

Com és que malgrat la informació sobre els perills del tabac i de l'alcohol els nostres fills hi cauen tan fàcilment? Potser perquè els donem mal exemple fumant nosaltres mateixos; potser per la contrainformació propagandístisca. La publicitat, directa o subliminal, del tabac i de les begudes alcohòliqes no decau. No podem esperar que el adolescents es defensin per si sols dels embats procedents de la societat adulta.

Ho tenen tot tant a mà! Les cigarretes a qualsevol lloc i sense traves, malgrat que suposadament es controli l'edat dels compradors. L'alcohol als bars i a les discoteques malgrat que suposadament s'hagi de vigilar qui entra i què beu. Les substàncies il·legals, no se sap com, se les troben a tocar.

Provar, experimentar amb tot allò desconegut és una temptació irrefrenable en l'època en què es passa de la infantesa a la joventut. No caurem en la utopia de pretendre una societat irreprotxable, però si que hauria de ser menys agressiva envers la salut física i mental dels joves. Si que ens hem de peguntar per què després de provar una droga molts hi tornen una vegada i una altra fins a caure en el consum habitual. Quina inseguretat pateixen, quina mena d'hedonisme els hem infós, quines fites d'èxit i competitivitat els inculquem? Què faran ells mateixos, d'aquí a pocs anys, amb els seus propis fills, si arriben a tenir-ne?

No cal esperar que siguin menys permissius que els pares i les mares actuals. Menys covards a l'hora de defensar-los dels riscos que corren. Menys irresponsables enfront d'un sistema econòmic que colpeja el benestar corporal i emocional. D'entre tots, alguns se'n sortiran prou bé. Altres hi deixaran la pell, o la salut, o el benestar psíquic.

Una enquesta que es faci d'aquí a sis anys, què dirà? ¿Ens haurem d'esgarrifar més, nosaltres i ells ?


EXERCICI: Quina és la teua opinió sobre el consum de drogues a l’adolescència, qué podriem fer per a aturar-lo? (Intenta contestar en valencià, encara que fiques paraules en castellà)

EXERCICI: Digues si les següents afirmacions son vertaderes o pel contrari, falses.

1. Cada vegada són més els adolescents, que abans de la edat permessa, consumiesen drogues.

2. El problema principal es la falta d’informació sobre els perills que té el consum de tabac, alcohol o altres drogues.

3. La venta de tabac i d’alcohol està controlada als estancs i discoteques.

4. Als setze anys ja comencen a beure i a consumir alcohol.

L'INFERN D'ALGÈRIA

De l'horror de Chiapas ens arriben imatges que ens l'apropen. L'horror d'Algèria, encara que és molt més a la vora, a poques milles marítimes de Barcelona, menys encara de la ciutat de Mallorca, compta amb menys il·lustracions.

La notícia d'aquest infern quotidià es difon gairebé sense fotografies, i és per això que, malgrat tenir-lo tan a prop, quasi a tombar la cantonada, sembla que ens afecta menys. Però les informacions que ens arriben, perdudes sovint entre d'altres notícies internacionals diverses i peregrines, esborronen literalment.

En les darreres setmanes el nombre de morts atribuïts als grups integristes ha augmentat en 30 diaris. En vigílies de Ramadà, la dada resulta encara més preocupant. Tal vegada sigui nomès un tímid assaig, una mena d'aperitiu d'un posterior banquet de mort encara més opípar. Els fanàtics, i no tinc el més petit dubte que els guerrillers ho són, consideren el Ramadà, el mes del dejuni, un periode propici a la jihad -és a dir, la guerra santa-, ja que durant aquesta época es commemoren els triomfs bèl·lics de Mahoma, les consignes del qual segueixen prenent-se al peu de la lletra.

Al país veí -ens agradi o no reconèixer-ho, unit o separat pel mar, segons les nostres preferències, ja que Alger és tan prop per subministrar-nos el gas natural-, el Grup Islàmic Armat (GIA), principal acusat de sembrar el pànic entre la població civil, s'ha encarnissat especialment amb les dones. Fa uns dies, Aixa i Yamila, dues dones que han pogut escapolir-se de l'horror, han contat com foren raptades, violades i esclavitzades pels guerrillers, igual que d'altres centenars de companyes menys afortunades que elles dues, que aquests castigaren amb el degollament, i és que, com li deia el cap guerriler a Yamila, les dones mereixen l'infern.

Com més barbàries, més menyspreu per la dona. No falla. A major bestialitat, major antifeminisme.


EXERCICI: He assenyalat tots els verbs que apareixen al text, conta’m el que sapigues d’ells (en quin temps estàn, quina és la seua traducció al castella, quien és el seu infinitiu, t’aconselle que per a aixó traduieixes abans el text). Hi ha dos verbs en català, com els ficaries en valencià?

Dir que la llengua és l'expressió més clara d'una identitat nacional, d'una col·lectivitat, equival a dir que els límits geogràfics de la comunitat nacional coincideixen o haurien de coincidir amb els d'ús de la llengua i, per tant, que les fronteres polítiques s'haurien d'ajustar a les fronteres lingüístiques. Però això té una difcultat de principi: mentre que les fronteres polítiques que separen els Estats o les regions administratives són línies contínues perfectament dibuixades que separen amb precisió els habitants d'una banda de la frontera dels habitants de l'altra, els mapes lingüístics presenten graduacions més o menys continuades i situacions intermèdies en les quals es barregen les llengües i inclús abunden els illots de parlants d'una llengua en territori de l'altra a una banda i l'altra de la frontera lingüística.

Sense exagerar gens, es pot afirmar que la majoria de fronteres que separen els Estats del continent europeu no es corresponen amb fronteres lingüístiques definides, sinó que constitueixen talls arbitraris en situacions complexes.

A la frontera entre França i Espanya no es donen interpenetracions mútues del francès i del castellà, però en canvi, en el seu extrem occidental, el basc s'entén pels dos margens de la frontera i a l'extrem oriental passa el mateix amb el català. A l'est de l'hexàgon la frontera, que ha variat ben sovint al llarg dels segles, travessa la zona de dialectes germànics. Inclús a la frontera francesa amb Bèlgica, prop de l'Atlàntic, trobem una zona de penetració del flamenc. La separació de les dues llengües de Bèlgica és, en molts punts, insegura i Brusel·les és oficialment bilingüe. Fins i tot l'alemany penetra dins les fronteres belgues. [...]

Un segle de reivindicacions nacionals i lingüístiques ha produït rectificacions en el mapa d'Europa i ha permès satisfer moltes aspiracions, però el panorama resultant dista de ser perfecte i produeix a més la impressió, o millor la seguretat, que qualsevol alternativa seria també imperfecta. Cal, doncs, arribar a la conclusió que fins i tot acceptant que la llengua és un element característic de la comunitat nacional no és possible deduir de la distribució geogràfica de las llengües les fronteres polítiques entre els Estats nacionals, i que sempre caldrà admetre una certa coexistència de llengües en un mateix territori. I que caldrà arbitrar fórmules polítiques per permetre aquesta coexistència.

De fet, la majoria dels Estats europeus actuals inclouen en els seus límits diferències lingüístiques importants.


PREGUNTA: Aquest text no té titol, si tingueres que ficar-li un, quín seria?

EXERCICI: Per a la traducció d’aquest text no utilitzes diccionaria, és molt senzill.

Els valencians "fins"No cal una particular agudesa per a advertir que un dels processos que impulsen dins la nostra societat el canvi d'idioma és aquest sentiment d'autoodi. Seria, però, inexacte de generalitzar aquest mecanisme a tots els estrats socials. Entenc que el fenomen d'autoodi està íntimament lligat al procés de mobilitat social i, pel que fa al nostre país, és summament característic de les classes mitjanes urbanes. És a dir, sol produir-se dins aquells nivells que han esdevingut de manera més directa l'escenari de les pressions contraposades provinents dels grups socials i lingüístics més clarament antagònics.

Dins d'aquests nivells, l'autoodi és una forma extrema de resposta a les lleialtats en conflicte. Amb això vull dir que, en termes generals, l'autoodi no apareix 1) ni entre els individus de la classe dominant -per definició-, 2) ni als estrats més baixos de l'escala social, on sol existir una conciencia lingüística bastant espontània. Precisant-ho més, aquest fenomen implicaria principalment dos sectors: 1) els individus económicament ascendents, els quals poden veure en l'idioma d'origen un llast per a llur (llur fa referència a alguna cosa propia) ingrés dins els estrats superiors, i 2) els sectors castellanòfons urbans: a) no inclosos en la classe dominant, b) ni forasters.

Diem que l'autoodi és el sentiment d'inferioritat que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres d'un grup. L'actitud més simple és, naturalment, negar la pertinença a aquest grup. Quan una comunitat lingüística és objecte de discriminació els seus membres poden, generalment, adoptar l'idioma dominant i abandonar el propi. Però llur conducta no sol ésser simplement passiva, perquè l'abandonament del grup lingüístic d'origen sovint comporta el sentiment d'hostilitat contra aquells que hi continuen integrats. L'individu que s'esforça a negar els seus vincles amb el propi grup, normalment pateix un greu conflicte. El canvi d'identitat cultural no es produeix sense resistències internes. Però, en tot cas, no es tracta d'això, únicament.

De fet, en qualsevol grup hi ha l'antagonisme contra aquells membres que intenten d'assimilar-se als sectors dominants. I, davant l'animositat provinent del propi grup, aquells poden sentir-se com a "traïdors" o deslleials als seus congèneres, i menysprear-los des d'una posició d'avantage.

Per als individus que aspiren a integrar-se en el grup dominant, els sentiments de poder i d'status són inseparables de la necessitat d'inflingir als inferiors el menyspreu que ells mateixos reben dels superiors. Llur pròpia frustació engendra l'antagonisme, el qual apuntarà a víctimes relativament indefenses. El resultat és una postura desafiant, crítica i agressiva. I, en aquestes circumstàncies, el pas de l'idioma que es considera "inferior" a l'idioma dominant no és tan sols una manera de rompre amb el grup cultural d'origen, sinò que sovint va lligat a una intolerància militant respecte als qui segueixen usant aquell idioma. Així, la submissió, d'una banda, es converteix en insolència, d'una altra. Els valencians "fins" menyspreen els valencians "baixos". En aquest fet, hem de veure l'indicador més exacte de la frustració i l'autoodi que pesen sobre el nostre país.


EXERCICI: Quina és la teua opinió al voltant d’aquesta qüestió, Creus que és el que passa a València?

EXERCICI: Fes un llista dels verbs que apareixen y fica el seu infinitiu.

COHERÈNCIA

El fet que hi hagi persones que s'enrotllin com una persiana o que se'n vagin per les branques (que diuen més coses de les necesàries) i, al contrari, persones lacòniques, que no expliquen prou les coses (que no diuen tot el que cal), fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d'informacions pertinents. Dit d'altra manera hi ha informacions rellevants, que són apropiades per al text, i n'hi ha d'altres d'irrellevants, que són supérflues i innecessàries. Quan parlem o escrivim, hem de saber discriminar aquests dos tipus d'informacions. Per exemple en un curriculum vitae elaborat per demanar una feina de traductor, cal incloure-hi informacions sobre el coneixement d'idiomes, sobre l'experiència laboral en aquest camp i en altres d'afins, les obres traduïdes, etc., però no cal mencionar altres activitats laborals (cambrer, venedor d'enciclopèdies, etc.). Així mateix el fet que hi hagi persones que mesclen les cintes o que no diuen les coses en el moment que toca (que no diuen les informacions en l'ordre lógic i comprensible) suggereix que les informacions rellevants s'han d'estructurar d'una determinada manera. Per exemple, en el cas del curriculum vitae primer se solen donar les dades personals (noms, adreces, edat, etc.), després els títols i els estudis (carreres, cursets, etc), les experiències laborals, les publicacions, etc. I no és coherent saltare-se aquesta ordenació, barrejant les feines amb els estudis o les publicacions amb els títols.

La coherència és la propietat del text que selecciona la informació (rellevant/irrellevant) i que l'organitza en una determinada estructura comunicativa (introducció, apartats, conclusió, etc.). Teun A. van Dijk (1977 i 1978) ha proposat la noció de macrostructura per caracteritzar els dos aspectes. La macrostructura d'un text és la "representació abstracta de l'estructura global del seu significat". És un tipus d'esquema que conté totes les informacions del text i que les classifica jeràrquicament segons la importància i les interrelacions que tenen (gràficament té la forma d'arbre amb claudàtors o fletxes que es ramifiquen). Els escriptors competents dominen aquest tipus d'estructures i les utilitzen per construir i organitzar el significat del text.

LA TERRA TOVA DE LES LLENGÜES.

Hem arribat ja a les llengües. Deia Gabriel Ferrater que "tothom té idees sobre el llenguatge i, com que la majoria d'aquestes són supersticions absurdes, el lingüista no té cap més remei que combatre-les o, com a mínim, oblidar-les." Hom pot pensar que el lingüista és un personatge ben estrany que, en el clos de casa seva o en l'agitació brogidora dels departaments universitaris, parcialment esmorteïda per les parets folrades de volums gruixudíssims, compta i recompta fonemes i morfemes, regira estructures sintàctiques i disecciona els mots per tal de trobar-hi sentits amagats. N'hi ha que ho fan i que deixen per a l'hora del café les converses sobre la vida i la mort. D'altres, però s'estimen més de no incórrer en esquizofrènies i volen anar d'impurs per la vida, abraçant llengües i parlants, assumint que són humans i que la lingüística com a ciència del llenguatge dels humans s'ocupa, també del món i de la gent que hi viu. El lingüista, si així ho vol, farà santament si s'enfronta a les "supersticions absurdes" i, potser més que cap altre especialista, podrà argumentar contra la ignorància i contra la barbàrie (que de tot n'hi ha). Els seus coneixements tècnics i la modulació lingüística dels seus aixomes ètics li forniran la plataforma necessària des de la qual podrà contribuir a la construcció d'un món on els parlants no siguin menystinguts pel fet de ser pocs, de viure arraconats o de fer servir la seva llengua.

La tipologia de les opinions llingüístiques és molt variada: hi ha qui veu com a essencials les diferències quantitatives (llengües de molts o de pocs parlants; amb moltes o poques paraules); qui es creu amb autoritat per discriminar les llengües sobre la base d'un sentit més o menys musical (llengües dolces o aspres; clares o fosques); qui pontifica sobre el grau més gran o més petit de complexitat (llengües difícils o fàcils); qui creu que hi ha llengües curtes (monosil·làbiques) i llargues... Totes aquestes opinions vénen viciades d'orígen perquè hi ha el partidisme de la llegua pròpia, presa com a punt de referència no reconegut: si el color vermell ens xoca és perquè vivim immergits en els blaus del cel i del mar, en el verd de la natura i el color torrat de la terra; és per aixó, més o menys, que ens sobta un camp de blat, ple de roselles.

Algunes d'aquestes opinions prenen la forma de judicis de valor("L'alemany és un llengua aspra"); d'altres són pseudo-judicis de fet: si algú diu que l'esquimal té pocs parlants, pot voler dir que aquesta llengua no és ben bé una llengua, que és una relíquia o abscés empipador. El veritable judici de fet seria, més aviat, aquest altre: "la lengua èsquimo té, miler amunt, miler avall, 85.000 parlants". Malgrat tot, opinions com les que he esmentat són poca cosa si considerem la tipología de les opinions incluïdes; de les que es poden difondre des d'un poder amb intencions mai confessades de debó: es diu que hi ha llengües de cultura, internacionals, aptes per a la literatura, la redacció de les lleis i per al comandament dels exèrcits; llengües de procés capaces per al diàleg amb els ordinadors més sofisticats... i llengües amb les quals no es pot fer res de tot aixó. I, si en el cas anterior hi havia partidisme de la llengua pròpia, ara hi ha els intents de la consolidació i engrandiment de l'estat i de tota la seva àrea de influència. Ningú no ens vol salvar; només ens volen fidels, uniformes i productius.

Amb graus diversos, el prejudici lingüístic (innocent o programat) és una manifestació del racisme aplicat a les llengües i a tots els seus parlants. El meliquisme lingüístic pot portar a l'exaltació de la pròpia llengua i aquesta, sense saber-ho ni demanar-ho, es veurà obligada a acomplir tot de funcions per a les quals no estava preparada: de ser un instrument neutre per a la comuncació, l'expressió del pensament i la consolidació dels humans com a éssers intel·ligents, esdevé estendard, eina de dominació i àdhuc d'extermini; una llengua, considerada més apta que d'altres, pot produir la mort de moltes llengües; pot ser imposada i convertir-se en instrument de silenci.

Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d'haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d'una neurosi -d'un complex o cosa per l'estil- perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li'n trobaria. Problema distint és el d'esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d'algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d'una societat. Sigui com sigui, importa destacar que hi ha, evidentment, una tendència a l'evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata.

Així s'esdevé, per exemple, amb les lectures. S'esdevé igualment en d'altres ordres de coses, en tots; però m'interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar "culta", que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l'innocu, de la filigrana, de l'històric: d'allò que, en suma, i en si, ja és inactual. Qui no ha conegut infinits exemplars d'aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, "es refugia en els clàssics"? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l'actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó.

I és curiós que, com s'esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d'indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori "ars longa, vita brevis" entés d'una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l'actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d'última hora plana el risc perpetu de l'equivocació. Quants literats, cèlebres per uns anys, no s'han esvaït en l'oblit més irremeiable? Altrament, la història d'avui solament s'il·lumina des de la perspectiva de l'ahir...

Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m'atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l'home que llegeix -i que viu- ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps -el seu temps-, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l'ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és "arqueologia" i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d'ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè continua sent "modern", "actual". Quan el lector d'avui se li acosta

en demanda de "refugi", mal senyal: mal senyal per al pressumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial.

Llegir no és fugir. Encara que n'hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d'un estupefaent, llegir és tot el contrari d'embriagar-se o d'ensopir-se. Es llegeix per comprendre's un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot, per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat "nostre", passat "d'avui". Acudim a l'obra literària a la recerca de noves o millors dades, d'opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. I el que no sigui això, serà perdre el temps; és a dir, perdre el nostre temps.

LA MEDIACIÓ, FUNCIÓ POLÍTICA I SOCIAL DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

El mitjà exerceix la funció de tres maneres. En primer lloc, difon les informacions que procedeixen del interessats perquè la informació es doni. Quan es recullen, interpreten, valoren i comuniquen les informacions provinents del govern l'adminitració pública, el mitjà aconsegueix que el públic s'acostumi a la idea que el sistema polític "assumeix responsabilitats" respecte als problemes i "pren decisions" per resoldre'ls: demostra que "es treballa" i que es "fan coses", que "hi ha interès per superar les dificultats". El mitjà recull, interpreta, valora i difon també informacions que procedeixen de partits polítics, càmeres econòmiques, sindicats, associacions professionals o culturals, personalitats dins d'algun camp de la vida social i grups o persones afectades per algun problema. En fer-ho, el mitjà trasllada al sistema polític les "demandes" de l'ambient social, expressa les seves "inquietuds", "exigències", "interessos" i també posa de manifest eventualment el seu "suport"; demostra, finalment, que "hi ha problemes", que tal solució "no ha agradat", que "defrauda les expectatives" o que, contràriament, "ha provocat satisfacció".

En segon lloc, el mitjà pregunta, suscita i confronta testimonis; fins i tot, investiga els fets més enllà dels desigs de les parts interessades. És gràcies a aquesta inicativa periodística que aconsegueix donar una imatge més completa i versemblant de la realitat social i estimular la confiança de tots pel fet de conèixer allò que passa. Quan s'investiga què està passant més enllà de les simples notes oficials o dels lacònics comunicats de tràmit el mitjà desvetlla la curiositat del públic i, de seguida, impulsat per aquela mateixa curiositat i l'expectació provocada, fa arribar les ganes de saber fins els ambients "són notícia". Aleshores, per tal de defensar-se d'acusacions latents o explícites, aquets ambients han d'oferir també la informació al públic a través dels mitjans. Naturalment, la producció i selecció de les notícies converteix el diari en un actor dins el processos socials i polítics. És en fer-ho que exerceix una influència, que pot afavorir els uns o els altres.

I, en tercer lloc, el mitjà opina. Aquí cal establir la diferència entre publicació periòdica, especialment el diari, i la ràdio i la televisió. La impremta ha estat sempre un vehicle d'opinió i no sorprèn ningún el fet que els diaris opinin com a tals i que destaquin seccions, com l'editorial, amb aquesta intenció. També sembla natural que publiquin articles d'opinió, que tinguin comentaris habituals encarregats d'opinar sobre alló que passa i que obrin les seves pàgines a l'opinió de col·laboradors aliens i, fins i tot, a la dels mateixos lectors através de cartes. Normalment a la ràdio no hi ha editorials, però hi intervenen comentaristes polítics. I a la televisió, les informacions es donen lleugerament comentades i se suposa que els convidats a debat aporten prou diversitat d'opinions sobre un tema. L'opinió apareix, tanmateix, i les formes habituals que es fan servir per a aquest ús de la influència són l'entrevista i el debat entre diverses persones "moderat" per un membre de la redacció del mitjà, que, generaltment, a penes opina. En qualsevol cas el mitjà exerceix amb l'opinió, sigui pròpia o aliena, una funció mitjancera que tendeix a "ambientar" el sistema polític, és a dir, a fer-lo comprensible i més o menys acceptable per

l'ambient social; o bé, d'altra banda, tendeix a modificar el sistema polític segons els desitgs i interessos que dominen dins l'ambient, i també a traduir i fer que els llenguatges respectius siguin més intel·ligibles i les diverses actituds, més comprensibles.

Totes les llengües són bones (tot i que, per a ser més exacte, hauria de dir que les llengües "són", i res més). Cada llengua és per al parlant el lloc on es desvetlla la consciència i és l'eina amb que pot expressar tot allò que vol, sense més restriccions que les imposades per l'estructura formal (límits que, ja ho sabem, no són copsats pel parlant). Quant a la col·lectivitat, una llengua és lloc de trobada, és l'element cohesionador de la vida comuna, el gran mitjà per a la cooperació entre aquells que configuren un poble. Qualsevol llengua fa tot això, i aquestes són les raons de la bondat de totes les llengües: la del poble tecnològicament més avançat i la dels aborígens de l'illa més desconeguda. En el fons, totes les llengües són aptes per al discurs quotidià, per a la filosofia pura i per a la ciència més subtil, i les limitacions que hom hi pugui copsar ho són només circumstancialment i tan sols afecten la part menys significativa de la llengüa, és a dir, el vocabulari.

De vegades s'ha dit que hi ha llengües "pobres" quant a la possibilitat d'expressar nocions abstractes: en algunes llengües amerindies és força complicat parlar de l' "amor" i de la "pietat" en general, per posar-ne dos exemples. Segons Franz Boas, en Kwakiutl (llengua de les illes Vancouver) aquestes nocions solen aparèixer en construccions com ara el meu amor envers ella o la meua pietat envers tu; val a dir, relacionats amb un possessiu i un destinatari. Això, però, no planteja cap problema: els parlants de la llengua kwkiutl demostren que no estan mancats dels conceptes respectius des del moment en què els aliquen referits a unes persones. En canvi, les llengües són farcides de paraules abstractes i això demostra que la presència o l'absència de termes amb què fer designacions d'aquest tipus no és cap obstacle pel que fa al desvetllament de la intel·ligència. Dit d'una altra manera: en totes les llengües és possible de fer comparacions (això és més gran que allò), la qual cosa vol dir que tothom poseeix les nocions abstractes en què es fonamenten aquestes comparacions (la "grandària", per exemple). Cal que no ens confonguem; tot sovint, el lèxic sobre nocions abstractes és un conjunt especialitzat que només funciona en el reclòs del món acadèmic. La gent del carrer, tan intel·ligent com els filòsofs de recambró, no fa servir gaire sovint les etiquetes abstractes, però no vol pas dir que no en sigui capaç: senzillament no els fan falta en l'ús ordinari. Des d'aquest punt de vista, les nostres preuades llengües indoeuropees no són diferents de les ameríndies, les bantú o les malaiopolenèsies.

Hom parla sovint de la "complexitat" lingüística del món; però, segons qui empri aquest mot, podríem entendre que vol dir "complicació". Ja sabem que a alguns la varietat els fa nosa. És curiós com, de vegades, la riquesa és negada. La qüestió de la "complexitat" depèn del punt de vista: ja fa anys vaig conèixer un poliglot autèntic que parlava més de dues dotzenes de llengües i us ben asseguro que s'hi trobava de gust, en aquest món tan divers. Però alguns monolingües declarats i militants ho veuen tot molt diferent des de la seva impotència volguda. Per a la inmensa majoria de la humanitat la qüestió de la "complexitat" lingüística, ras i curt, no existeix. Pregunteu-ho a la inmensa majoria dels qui parlen portuguès, alemany, francès, castellà, anglès, japonès i tantes altres llengües; feu enquestes pels poblats d'Àfrica i d'Àsia els habitants dels quals saben, això sí, qu'hi ha d'altres parles, però no pas que al món hi ha més de tres mil llengües. Potser vaig ser molt errat; però, fins i tot si es donés el cas que tots els humans coneguéssim l'estatus lingüístic mundial, serien molt pocs proporcionalment els qui viurien capbussats en la "complexitat". Potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta llengua. A tot estirar, amb dues llengües. I d'això, no se'n pot dir "complexitat".

Parlarem ara de la simplificació. Tot sovint, fem servir dues etiquetes bipolars per expressar la sort i la desgràcia: hi ha "llengües amb estat" i "llengües sense estat". Aquesta divisió, que no negaré pas, potser és còmoda si algú vol fer l'esborrany d'una part del problema: el que es planteja en un territori divers on una llengua oficial és proposada com a llengua "de tothom" mentre que les altres abasten "només" uns fragments de territori de l'estat. A nivell mundial, però, caldria fer una tipologia més primfilada: en primer lloc, sí, les llengües sense estat, que són majoria aclaparadora, i més si tenim en compte que n'hi ha més de tres mil de contingudes en poc més de cent setanta estats, com ja vam veure. En segon lloc, llengües amb estat; tanmateix, cal introduir-hi dues variants: dúna banda, els estats que només tenen una llengua (i són molts pocs), i de l'altra, els que n'inclouen més d'una (aquests, amb tot de situacions diferents, segons que hi hagi o no una llengua oficial i de minories). El cas tercer és el de les llengües que són parlades en més d'un estat. I el quart (i darrer), el d'alguns idiomes que, ultra els seus dominis més o menys històrics, són promoguts al rang de "internacionals" o "de comunicació".

El ministeri britànic de l'Interior considera que actualment, desprès d'haver-se engegat les converses de pau entre el govern de sa majestat i l'IRA, el grup terrorista més perillós del Regne Unit és el constituït pels defensors dels drets dels animals, que no dubten a bombardejar, desmantellar o esmicolar laboratoris universitaris, empreses farmacèutiques, escorxadors i zoològics, en nom de les bestioles "vexades, maltractades i torturades gratuïtament" en aquests llocs.

Ni els membres de la família reial britànica s'han deslliurat de les ires dels protectors a ultrança dels animals: el mateix príncep Carles va rebre recentment un paquet bomba, poc després de difondre la premsa que havia ensenyat als seus fills a caçar la guineu. De moment no hi ha hagut conseqüències, però es comprèn el neguit policial britànic. Els disbarats que fan els valedors de les bestioles no sempre són tan sorollosos i evidents, però no per això resulten menys destructors. Un botó de mostra. A França hi ha una defensora dels drets dels animals, potser menys coneguda que la B.B.; però també ex-actriu-voluptuosa-transformada-en-conservacionista: Mylène Demongeot. De la seva mansió, instal·lada en una illa mediterrània (Porqueroles, a la Costa Blava francesa, amb un cert estatus de protecció), es van escapar unes mangostes que la defensora dels drets dels animals tenia en captivitat. Aquests carnissers aniquilen ara els vertebrats, terrestres i aeris, de l'illa, des de sargantanes a ocells, des de granotes a musaranyes, molts dels quals són protegits per la llei.

No és el primer cop que s'escapen animals salvatges (cimarrons). Els estralls que gats i gossos assilvestrats produeixen en les poblacions autòctones d'ocells, rèptils i mamífers són immensos. Com ho són els estralls que, aparentment innocents, gats domèstics fan entre la població de pèl i ploma dels nostres jardins i parcs. En són conscients, d'això, els ciutadans que, commoguts pels miols felins els alimenten i així n'asseguren el manteniment de la població, mig casolana mig de carrer, al mateix temps que contribueixen a l'aniquilació d'altres animalots urbans?

A casa nostra ja ha començat la contestació a l'ús d'animals en els laboratoris universitaris i de recerca, al sacrifici als escorxadors sense suficients garanties de mort "humanitària", a la utilització d'animals en jocs i festes tradicionals però cruels. Potser d'aquí a poc les víctimes d'atemptats seran els toreros i els domadors de circ. Tots, en major o menor mesura, són culpables de "crueltat" amb les criatures irracionals. Com jo mateix, que inconscientment acabe de maleir el gos del veí perquè m'ha deixat un present al davant mateix de la porta de casa.

No fa molt, l'aprenentatge d'una segona llengua es recolzava, en gran mesura en la memorització de llistes de paraules pertanyents a àrees lèxiques o camps de vocabulari. Cal creure amb fe cega que un mètode com aquest era el responsable principal del fracàs espectacular i sistemàtic en l'aprenentatge de les anomenades "llengües estrangeres".

Com he dit ja en un parell d'ocasions, el vocabulari, tot i ser part d'una llengua, no és allò que la caracteritza com a sistema humà de comunicació: els ximpanzés, els ocells i d'altres espècies animals també posseeixen un lèxic lligat als desitjos, jocs i esdeveniments immediats i concrets; però els manca la sintaxi: són animals lèxics; no gramaticals.

D'un primer ministre britànic, molt famós, hom lloava el domini del vocabulari que, amb força, exageració, se suposava proper als cinquanta mil mots. Sense saber-ho, els qui s'embaladien amb aquesta habilitat s'adjudicaven al polític un lloc poc vistós en el fil llarg i pacient de la història evolutiva.

El domini d'una llengua és, per damunt de tot, el control de les seves estructures gramaticals. Una llista de deu mil mots és del tot inservible i no ens permetrà de mantenir la conversa més trivial; en canvi, dos-cents o tres-cents mots bàsics i de gran freqüència d'us afegits a un coneixement de l'organització interna de la llengua faran que ens en sortim prou bé en els afers normals de la vida quotidiana.

Una llengua no s'aprén en un diccionari i n'és la prova el fet que costa molt d'assolir una competència acceptable en el domini de les melodies entonatives d'una llengua que són senyals indicadors de les cohesions estructurals.

Una llengua és la seva organizació: l'arquitectura oracional (les proposicions dels elements, les concordances, les condicions de subordinació, les permissions quant al desplaçamen d'alguns components sintagmàtics); el sistema de referències interoracionals (el joc de les anàfores, l'art envitricollat de les substitucions pronominals múltiples); la morfologia i el significat dels temps verbals; la correlació temporal; el règim preposicional...

Tot això és part important de l'estructura formal d'una llengua i és això el que haurà de descobrir aquell qui arribe a tenir-ne la perícia.

Al cap de molts poquets dies de ballar-la sobre la bola del món, el més ximple ja té ben aprés que les paraules tenen un valor molt variable, circumstancial, fugisser i enganyador, tant o més que els billets del banc. Fixeu-vos-hi una vegada més, per exemple, quan aquest Nadal aneu a omplir la senalla de torrons i xampany; trobareu una llarga corrua d'"excel·lents" que no sabreu graduar de baix a dalt: extra, superior, ultra, non plus ultra, qualitat suprema, el més car del món.

Quan sentiu que algú necessita un secretari que sàpiga "un mínim de valencià", tot seguit compreneu que n'heu de saber qui-sap-lo. I si el vostre amic ha presentat la tesi doctoral i li han donat suspés i no us en parlarà. Ja ho deia Voltaire: "Quan un polític diu sí, vol dir ja en parlarem; quan diu ja en parlarem, vol dir no; i quan diu no, no és un polític. Quan una senyora diu no, vol dir ja ho veurem; quan diu ja ho veurem, vol dir sí; i quan diu sí, no és una senyora".

Si obriu diaris i revistes per la secció de "Cultura", quedareu ben destemprats per poc que us interesse la cultura. El senyor sant Isidor de Sevilla, cap allà baix al segle VII-no deixe de reconéixer que cau un poc lluny-, defineix així el concepte "cultura" a les seves erudites i extenses Etimologies: "Cultura és el procés amb què hom malda per assegurar-se les collites de blat i de vi". I afegeix: "Les riqueses dels antics es basaven en dues coses: en el ben pasturar i en el ben llaurar". Hui la premsa ha oblidat per complet els llauradors, i, en tot cas, no els col·locaria mai a les privilegiades pàgines de "cultura".

"¡És evident!", em direu, vós que teniu prou clar aquest concepte. Jo, pobre de mi, que m'empolsegue amb guix de pissarres i gaste bolígrafs i vista a desdir, no tinc les coses tan clares: em sembla que són cultura totes les habilitats i les coneixences que envege en el veí. Digueu-me, doncs, si me'n voleu fer caritat: ¿és cultura saber com funciona la Borsa?, ¿ho és haver visitat el Prado?, ¿ho són les curses populars pels carrers de València? (¿i pels camins de l'Aitana?), ¿o saber ballar el tango, el rock i això altre que els carroses no sabem ni com es diu? ¿És un acte de cultura una boda, incloent-hi el capellà, el corder i el vi?

¿És cultura saber on són els platins del cotxe?, ¿o saber per què diu que diuen que el ianquis van envair Grenada? ¿Ho és dissenyar o construir ordinadors? ¿I saber-se fer els nus de la corbata o manejar delicadament el pintallavis? ¿És cultura anar al Teatre de l'Òpera?, ¿ho és veure Carros de foc en versió original?, ¿ho és anar a discuir-se amb el film Que nos quiten lo bailao?

¿És cultura llegir el diari? (¿encara no us llegiu mai la secció de "cultura"?), ¿ho és llegir revistes (fins i tot de modes, d'escacs, d'electrònica, del corazón, d'art, de lingüística o de cunicultura)?

¿És cultura estudiar com es casaven els nostre rebesavis, com feien el vi, què ballaven en la festa major i què es regalaven per Reis? ¿Ho és intercalar un "Quadern de Cultura (Art i llibres en valencià)", destinat exclusivament als indígenes, dins una secció amplia i seriosa de "Libros" en un diari? ¿I incloure

en l'esmentat Quadern, per a il·lustració exclusiva del susdits, la notícia de la creació d'una societat cultural?

Vigileu què contesteu. Ja heu vist que la paraula és fal·laç i perillosa. I, de tota manera, quan hàgeu contestat, torneu a obrir el diari o revista per les pàgines de "Cultura": compareu l'un amb l'altra i amb un altre i una altra. Després llegiu aquell full de propaganda de la Conselleria de Cultura del vostre Ajuntament o de la vostra Generalitat: si hi teniu algun amic, ja us esteu disculpant. I un altre dia penseu-vos-hi dues vegades.

LA GUERRA D'IRAQ, UNA GUERRA COLONIAL PEL PETROLI

Fa dotze anys va haver-hi la primera guerra d' Iraq. La dictadura iraquiana havia envaït Kuwait, un estat que pertany a les Nacions Unides. Com altres estats del Golf, Kuwait no era el producte d'una història nacional pròpia que donés naixement normal a un Estat postcolonial, sinó el resultat de les maniobres geopolítiques i petrolieres angleses. Però era un estat de l'ONU. La querra contra l' Iraq va tenir fa dotze anys una justificació aparent que podia ser prou convincent per a alguns, és a dir, el càstig a un Estat de l'ONU que n'ha envaït un altre. És clar, però, que les potències occidentals no sempre apliquen la mateixa regla, per exemple, no havien pas castigat la dictadura d'Indonèsia quan es va apoderar del territori de Timor, amb un balanç de moltíssims morts, després de la descolonització portuguesa el 1974 -75. Ningú no va anar a alliberar Timor fins que 20 anys després va caure la dictadura capitalista militar d'Indonèsia.

Que Iraq fos una dictadura no podia ser tampoc motiu suficient de guerra, perquè els Estats Units molt sovint han donat suport a dictadures, com les d' Indonèsia, Filipines, Brasil, Nicaragua, Xile i moltes altres, com la del general Franco, des de 1953 fins a la seva mort el 1975. Quan el president Aznar defensa el paper històric dels Estats Units al general Franco en l'època que Fraga (fundador i president del PP) era ministre de Franco. Els que som més grans, recordem l'abraçada d'Eisenhower a Franco en l'aeroport de Madrid el 1959, Franco li arribava al pit, tot plegat era una mica ridícul, però el suport dels Estats Units li va prolongar la vida política al genral 15 o 20 anys. Això no va ser cap broma... Que Estats Units defensa les democràcies és, doncs, mentida.

Ara bé, si Iraq va envair Kuwait, la veritable raó no foren els drets històrics sobre aquest territori, sinó el petroli, i la veritable raó de la guerra per alliberar Kuwait no fou la defensa d'un Estat de l'ONU ni la lluita contra la dictadura d'Iraq, sinó el petroli. Ara, la segona guerra contra Iraq serà també pel petroli, aquest cop no pas el petroli de Kuwait, sinó el petroli d'Iraq.

em sent indi - jorgesc.files.wordpress.com€¦ · web viewquan veig una pel.lícula d'indis...

Documents